Conferencia d’Ana Vernia per a l´Associacio Cardona i Vives, titulada “Porcar i atres pintors valencians”

Per Ana Vernia

Catálogo

Bona vesprà a tots, i gracies per haver vingut.

Abans que res, dir que es un gran honor per a mi que l’associacio Cardona i Vives m’haja propost donar esta charla.... els agraixc molt la seua confiança.

Ha segut tot un repte per a mi seleccionar uns pocs d’entre tots els grans artistes que tenim.... que son moltissims i que donaria per a moltes charles com esta,.... pero en fi, la de hui es titula:

Juan Bautista Porcar i atres artistes valencians.

¿Per qué Porcar? ¿Qui es Porcar?

Be, fer eixa pregunta a la gent de certa edat de Castello provocaria escepticisme... i es que en el Castello de la postguerra, tot el mon coneixia al senyor “Batiste”... era freqüent trobar-lo pintant en el port, en la montanya o en els passos a nivell del tren.

Ademes, va ser nomenat fill predilecte de Castello.

Pero, per a les noves generacions es un gran desconegut,... i ya no parle d’ambits aliens al mon de la pintura,... inclus els artistes mes jovens no saben qui es este home,.... i yo en estes parauletes voldria recordar-lo una miqueta i arrimar-lo un poc mes a tots vosatros.

Era un home molt tenaç en tot allo que feya, pero no nomes en la pintura,... com a arqueolec va descobrir grans riquees artistiques de la prehistoria, que tenim aci, en la provincia de Castello.... i ademes escrivia, per lo que se va encarregar de difondre est important patrimoni en mes de quaranta publicacions tant d’ambit nacional com internacional.

Com podeu imaginar, un gran promotor de la nostra cultura i del nostre patrimoni artistic, pero com ya sabem la manera de fer que tenim en tot lo nostre els valencians, puix no se cuida en zel i no se potencia com deuria.

El sinyo Batiste, va naixer en Castello, el 8 d’abril de 1889. Vivia en el raval de Sant Felix, en el si d’una modesta familia de llauradors. De la seua familia i de la seua educacio en els Escolapis, va adquirir un concepte vital conservador, tradicional i catolic que mantindra a lo llarc de la seua vida.

Mentres ajudava en l’hort, s’entretenia modelant chicotetes figures de fanc... i la seua habilitat pronte va cridar l’atencio d’un gran artista, tambe paisà nostre: Vicent Castell, que va admetre a Porcar en el seu estudi... rondava l´any 1905. (Porcar tenia setze anys).

Els rapits progressos en l’estudi de Castell, li van fer obtindre un any despres una beca de la Diputacio de Castello per a estudiar en l’escola de belles arts de San Carlos en Valencia, a on se va formar amplament. Posteriorment va cursar estudis en Barcelona, a on va completar coneiximents i va fer algunes exposicions.

Tot este bagage li va aportar gran madurea artistica, i en 1914, quan va tornar a Castello, va fundar la “Agrupacio Ribalta”.

La seua energia, la seua tenacitat van fer que en nomes 25 anys, Joan Batiste Porcar, se convertira en un referent per als artistes castellonencs.

En 1931, se casarà en Carmen Aparici, que aportarà al matrimoni el Mas de Vitorino, que sera des d’aquell moment sa casa, el seu refugi, el seu taller i el lloc de reunio d’intelectuals castellonencs, en aquells temps de guerra i postguerra.

Be, dins de totes les activitats que Porcar va fer a lo llarc de la seua vida, com he comentat abans: pintor, arqueolec, escritor... no he parlat de la seua faceta de restaurador d’imagens religioses que havien quedat danyades en la guerra i que ell va contribuir a recuperar com per eixemple el “El Cor de Jesus” del desert o el “El Crist del Calvari” en Almassora...

Pero hui, vullc centrar-me en la seua faceta com a pintor de paisage.

He seleccionat algunes imagens de diferents epoques per a vore la seua trayectoria i els canvis, que encara que no van ser excesivament drastics, si que s’aprecien en tot lo que ara voran....

A l’inici, com veiem en este quadro, Porcar no estava interessat pel paisage... parlem dels anys mil noucents vint fins a l´inici dels trenta, concretament este quadro es del 1929,... pintava reunions de persones, moltes vegades chiquets, en tonos terra, verts i grissos... sempre molt narratiu, mos conta en les obres que estava fent tota la gent que ell representava.

A l’inici dels anys trenta, Porcar ya un poc mes madur, comença a pintar paisages... molt influenciats pel paisagisme valencià, en concret per Sorolla, pero a diferencia d’est ultim, Batiste fugia de les escenes maritimes, dels colors blaus i blancs purs, que Sorolla utilisava preferentment, i es va centrar en paisages de l’interior castellonenc,... colors terrosos, aspres i calits de terra llaura i roques, en gran riquea de grissos.

Pero, es a partir dels anys quaranta quan els paisages de Porcar comencen a adquirir personalitat propia... son paisages completament deserts de gent i el cel va cobrant cada vegà mes protagonisme.

Un atre element caracteristic dels seus quadros es la perspectiva oberta, en palmito, que abarca un camp visual molt major, i la obliqüitat dels elements que estem acostumats a vore verticals, que dona un gran dinamisme a la compossicio... tot pareix fluir, tindre moviment.

Veiem puix aci, a lo llarc dels anys cinquanta i principis dels xixanta, que ademes de tot lo dit anteriorment, en els seus quadros abunden els grissos i cada vegà manco nitits visualment... i es que les catarates de les que vos he parlat anteriorment i que patia el nostre artista, s’havien agudisat, fins arribar a un moment critic que quasi li va fer perdre la vista. Afortunadament, en 1965 se va operar, i va renaixer de nou, en mes força i en mes riquea cromatica.

Podem vore este quadro de la Basilica de Lledó, un any despres de l’operacio, com pareix vore el mon en tot el seu colorit.

I sobre tot, la famosa serie de cuadros que va pintar del seu Mas, com podeu vore perteneixen a l’ultima etapa dels anys 70... en grans pincellades plenes de color i de força. De veritat que son quadros que val la pena vore en viu, i que no estan massa llunt d’aci... els podeu disfrutar en el Museu de Belles Arts de Castello.

I ESTE ES UN DELS ULTIMS QUADROS QUE VA PINTAR, UN AUTORRETRATO DE 1974, EN L’ANY EN QUE VA MORIR.

El critic d’art valencià, Vicent Aguilera Cerní, que ha faltat recentment, i que molts de vosatros coneixerieu per la seua activitat en Vilafames, parlava en els seus escrits de la peculiar austeritat del “senyor Batiste”. Del Mas, estudi, refugi tipic d’un llauraor valencià, sensible, pintoresc, pero natural, espontaneu.... Segons conta Aguilera Cerní, en la porta de l’estudi hi havien dos lletreros, en un ficava “regar la carabassera per el matí” i en l’atre “visites no”, i es que este gran artiste era un home de camp i un gran intimiste, celos del seu temps i de la seua passio per pintar...

ATRES ARTISTES VALENCIANS

La segona part d’esta charla la vullc dedicar a fer un breu recorregut, a modo de pincellà per alguns artistes valencians que crec que es interessant recordar.

Un d’ells es sense dubte, este home, Gabriel Puig Roda, un castellonenc de Tírig, que tambe, en una beca de la Diputacio, va iniciar els seus estudis en Valencia per a anarse’n despres a Madrit i a Roma.

Ya en 1903, s’instala definitivament en Vinarós, a on se centra mes en tematica costumbrista.

Veem per eixemple ad esta Manola, de l’any 1914 que tambe es troba en el Museu de Belles Arts de Castello.

Un atre artista important, es l’autor d’este famos retrat del guitarriste vilarrealenc, Francesc Tárrega... me referixc al pintor Vicent Castell un artiste d’una gran sensibilitat que li feya vore el talent innat en jovens principiants, entre ells Porcar, com abans hem senyalat.

A continuacio uns artistes tambe de finals del sigle XIX i principis del XX, en infinitat d’obres de tipo costumbrista que mos ajuden a comprendre un poc mes les nostres tradicions:

Estic parlant de Jose Benlliure Gil, qui,.... com podem vore pintava en gran força als seus personages... ESTE QUE VEUEN ACI concretament es un tio del pintor, en l’any 1919.

I en esta atra image podem apreciar la força en la que Benlliure pintava a tots els seus personages fora qui fora....

Ignacio Pinazo, gran artiste, molt conegut per la seua pincellà fresca i de gran carrega impresionista sobre tauletes de fusta generalment, pero tambe com poden vore, autor de obres radicalment distintes, com este chiquet en l’any 1877.

Me vaig a detindre un poc mes en este home,... se preguntaran ¿Qui es?, .. alguns a lo millor l´han reconegut, sense dubte, un dels millors pintors de tots els temps.

Joaquin Sorolla i Bastida, ¿Qui com ell ha sabut captar la llum? La mar, inclus l’aire de la plaja, ¡¡Pareix estar tambe pintat!!

Qui no coneix estos quadros maritims, a on l’aigua es meneja i la carn dels banyistes vibra i te moviment... quadros que el van dur a la fama internacional

com poden apreciar en estes imagens.

Pero n’hi ha uns quadros menys coneguts, en els que captava una realitat social a la que era tan sensible com als colors i a la llum... son quadros de l’inici de la seua carrera i que demostren la seua versatilitat com a pintor.

Com a quadro, una de les seues primeres obres conegudes, que va pintar en nomes 22 anys... o este: “trata de blancas” pintat uns anys despres.

Tambe podem coneixer a la seua familia a traves dels seus quadros que van del blanc absolut, com este de Clotilde, la seua dona en un dels fills menuts al llit. O este atre en sombres i rojos atrevits, que demostren la força i la qualitat d’esta joya pictórica.... que una vegà mes no hem sabut retindre, puix la major part de la seua obra està en la “Spanish Society” en els EEUU o en el Museu Sorolla, que curiosament es troba en Madrit.

Be, i deixant a banda un poc, la tradicio pictorica valenciana, encara que sempre d’una manera o d’un atra, està present en artistes actuals, vaig a repassar breument alguns valencians, concretament castellonencs actuals, la majoria d’ells encara en actiu, que segur molts dels que esteu aci coneixereu.

Per eixemple, Chimo Michavila, que va naixer en l’Alcora, gran investigador i quan dic investigador, quasi podria matiçar dient que ha segut i es quasi un cientific de la pintura abstracta.

Ha segut recentment nomenat el nou president de la Real Academia de Belles Arts de Sant Carles.

Un atre pintor, pero sobre tot escultor, molt conegut per tindre obres publiques de grandisima importancia es Vicent Llorens Poy, este artiste viu i treballa en Vilarreal, el poble on va naixer, i a on està una de les seues obres mes importants, la Reial Capella de Sant Pascual, que va inaugurar el Rey d’Espanya en l´any 1992. L’obra treballà en els mes preciats metals, alberga en el centre les despulles del Sant, patró de la ciutat i per als qui no heu estat mai alli tinc que dir que impressiona l’atmosfera que se crea en aquell espai.

Be, i aci en Castello, Llorens Poy té una atra obra que està en una plaça molt coneguda.....- segur que saben a que m’estic referint -. Efectivament, a la plaça Santa Clara.

Vicent Traver Calzada, important pintor, naixcut en Burriana, i autor dels immensos murals que n’hi ha en la Diputacio de Castello, i autor d’obres com esta que veuen aci, una interpretacio que va fer en 1981, de les famoses Menines de Velázquez, on podem vore al propi Vicent Traver asomant-se alla darrere. Esta obra se troba en l’exposicio permanent del museu d’art contemporani de Vilafamés.

Son molt freqüents en els seus quadros, els grissos en totes les seues variants, els tonos terra, i a nivell estructural el joc de trencadura com si se tractara de peces d’un “puzzle” que se troben en el llençs.

Com poden vore aci en esta interpretacio de la catedral de Valéncia.

Atres artistes molt importants en el panorama artistic, sobre tot de Castelló, i que quasi sobren les pressentacions perque son molt coneguts per la majoria de vosatros:

Amat Bellés i Roig, naixcut en la Pobla Tornessa i autor d´importants quadros, cartells i gran dibuixant, aci veiem un quadro dedicat a Lucrecia Borja.

Paco Puig, en qui vaig parlar no fa molt, en una exposicio seua en Vilafamés... on n’hi havien quadros de temes taurins, que son molt coneguts i tambe vaig vore este que tenen aci, que se troba en el Museu d’Art del mateix poble.

Tassio Flors, en la seua elegancia compositiva i la seua netea de colors.

Juan Garcia Ripollés, ¿Qui no sap qui es?, també conegut com el Beato Ripo. En qui tinc el gust d’haver conversat en varies ocassions i del que puc dir que la seua qualitat com artiste va parella en la seua qualitat com a persona. Generos i vitaliste, transmet ilusio i ganes de seguir pintant i treballant.

Esta obra que veuen aci està feta en cristal de murano, material que ultimament utilisa l´artiste.... me consta que estan tenint moltissim exit en Asia i en els Estats Units.

I aço que ara voran es una font, que en el seu dia va crear gran polemica,... i es que n’hi ha que reconeixer que té una estetica poc usual en els monuments publics de Castello... en fi, encara ara n’hi ha divisio d’opinions, pero yo pense que sempre es bo que l’art genere debat perque aixo vol dir que està viu.

I ya per acabar, vaig a mencionar a uns artistes de Valéncia, en una grandissima repercusio a nivell nacional i internacional:

En primer lloc, Miquel Navarro, autor tambe d’obres publiques que en el seu dia van crear gran controversia i que ara formen part del patrimoni visual de la ciutat de Valéncia, com son la coneguda com a “Pantera Rosa” i el famos “Parotet” que es va inaugurar fara ara dos anys. Aci podem vore una image del dia de l’inauguracio.

I en esta atra foto el veiem ad ell mateix al costat d’una de les obres que estan ara en el IVAM, formant part d’una retrospectiva que el museu dedica a l´artiste... mostra que s’ha inaugurat esta semana i que estara fins a finals de febrer.

I PER ULTIM no podia acabar sense mencionar a un dels colectius artistics mes importants en l´Espanya dels anys 60 i 70, ... me referixc a l´Equip Cronica, que junt al Equipo Realidad, que tambe son valencians, van contribuir a l’expansio de l’art pop per Espanya i a mostrar una realitat social en obres fetes en un to molt ironic, pero que amagaven una intencio critica clara.

L´equip estava format per Manolo Valdés i per Rafael Solbes, i es va constituir cap a l´any 1965... van realisar un gran numero d’obres, de gran riquea plastica. Moltes vegades utilisaven quadros de la tradicio pictorica espanyola i li afegien elements d’eixe moment en clara alussio a la realitat social que se vivia en l´Espanya d’aquells anys.

La trayectoria artistica d’este equip se va vore truncà per la repentina mort de Rafael Solbes en l’any 1981.

Manolo Valdés, l’atre component va continuar en solitari, i actualment es un dels valencians mes internacionals que tenim. Viu i treballa en Nova York, i fa exposicions per tot el mon. El seu estil en solitari està molt llunt d’aquell art pop que feya en Solbes. Valdés aposta pel treball en materials com fils, papers, teles de sac, que afig als llenços com a elements pictorics i que conformen rostres d’hasta 3 metres que estan en mig de l’abstraccio i de lo figuratiu....

CONCLUSIÓ. DESPEDIDA.

I en fi podria seguir fins demà parlant dels grans artistes que tenim en la nostra terra.... m’he deixat molts com Andreu Alfaro, Francisco Lozano, Genaro Lahuerta, Anzo, Alegre Cremades, Manuel Fandos, Genovés, Gimeno Barón, ...... i un llarc etcetera.... en fi, tal vegà mes avant en una atra charla tinga la ocassio de parlar-vos de tots ells.

Per el moment espere que esta de hui vos haja servit per a recordar a alguns dels nostres artistes... que son un gran patrimoni de la cultura valenciana.

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: