El patriarca Huguet

Per Domingo Gimeno Peña

En GAETA HUGUET i BREVA que aplegaria a ser conegut com “EL PATRIARCA“, va naixer en Castello de la Plana el 25 de juliol de 1848, fill de Ramón Huguet Gimeno, i dins d´una de les families mes riques de la nacio.

Estudiant de Filosofia i Lletres en Barcelona, se va traslladar a America a eixercir la docencia. Volia coneixer mon i viajar per diversos països, aplegant a dominar varios idiomes. Pero al remat va tornar a Castello, la seua ciutat natal.

L´excesiu protagonisme de la Ciutat de Valencia dins de la regio i la creacio arbitraria de les provincies en l´any 1833, van contribuir a que la, en aquell moment, chicoteta vila de Castello se tancara en un provincialisme de curtes mires, alluntant-se poc a poc de les provincies germanes.

En eixe context, el nacionalisme de Gaeta Huguet es inequivocament de Nacio Valenciana, com ell mateix s´encarregà d´explicitar en el seu articul de 25 de març de 1916 en << Veu de la Plana >>: “Viure, resurgir, tornar a ser valencians dins d´Espanya lo que fon la nostra nacio dins de la gran Confederacio Aragonesa, es a saber, lo verb elocuent y lo cervell director, es a lo que nosatros aspirem. Volem y desijem, dit en altres paraules, lo renaiximent de la gran familia valenciana, del poble valencià. Los que aqui nos congregem y acaronem dins d´aquesta societat que diem regionalista, com podriem anomenar autonomista, o nacionalista, portem al cor empeltat l´amor a la nostra terra y l´odi africà al centralisme, convençuts que d´ell brollen lo decaiment de la nostra raça y l´anemia moral del nostre poble”.

Plantejada ya en aquell temps la conveniencia d´integrar Valencia en la nacio catalana o mantindre-la independent com a nacio diferenciada, Gaeta Huguet era contundent en la seua total oposicio ad esta proposta: “L´idea dels chauvinistes catalans d´estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria, y que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant, sino destructora dels mes cens dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengués cos en Valencia, los de Castelló nos fariem independents; y la combatriem dasta quedarne hu dels nostres. Serie un gros èrro creure que nosatros no admirém y amém al poble catalá com els que mes, pero ho fem com a germans, no com a subdits (...)" .

El nacionalisme valencià d´Huguet prenia posicions davant de Barcelona en est articul de << Veu de la Plana >> de 21 d´octubre de 1916 on continuava: “Fon un èrro de Cambó sostindre en les Corts Espanyoles qu´era potestatiu en los catalans respetar o llevar l´autonomia al reyne de Valencia (... ) hagués sigut un fet insolit l´anulació d´una nacionalitat ya creada que mes pronte o mes tard hagués segut recobrada”. Les actituts de Prat de la Riba i de Cambó a principi de sigle nos recorden les pressions actuals del Jordipujolisme, i estes queden sense la resposta pertinent de les autoritats valencianes.

Este antipancatalanisme, que no deu ser confos en anticatalanisme, puix Huguet sempre se va manifestar a favor de les llibertats de Catalunya, es reflexa tambe en el seu concepte sobre la llengua, a la que no considera procedent denominar catalana sino valenciana segons explica en una nota periodistica datada el 1 de juliol de 1902: “Dés de lo sigle XIII ha vingut anomenant-se ab lo nom generich de llemosina y més tart de valenciana, sens que mai los escriptors classichs valencians l´haguen baptejada ab lo nom de catalana. Crech per lo tant que los moderns que res ó molt poch encara havem fet per son poliment y conreu no tenim lo dret de cambiar-li el nom, qual cambi implicare lo regoneixement de la propia impotencia pera continuar l´obra gloriosa dels nostres predecesors". El valencians actuals, no tenim dificultats per a compendre l´indignacio d´Huguet, per que la situacio no a soles ha continuat sino que en la colaboracio de entitats senyeres castellonenques (alguna algo te que vore en “el Patriarca”) està molt pijor, havent oblidat l´espirit i l´autentic pensament d´en Gaeta Huguet.

En l´any 1915 se va convocar un concurs d´himnes nacionals valencians, que com tantes atres iniciatives fon generosament dotat pel patrici Gaeta Huguet des de Castello de la Plana. El veredicte del jurat va donar com a guanyadora la composicio titulada “Vent de ponent”. El text escrit en les normes del 14 (fetes pel pare Lluis Fullana), dia aço:

Vent de ponent, vent de ponent

llauradors nostra terra perilla;

germans l´amor sant defensem;

vil estrany maganses nos humilla

¡Valencians, per la patria breguem!

¡Defensem la nostra casa, geni y llengua, sang y rassa!

¡Per honor y dignitat per la santa llibertat!

i seguix..

Gaeta Huguet no va ser a soles un ideolec nacionaliste que es quedara en el camp de les idees, ell somiava un Castello ric en una Valencia prospera. Contrariament al nacionalisme nostalgic, defensor unicament de la vella historia i de la llengua propia, les idees huguetianes feen força en l´economia i el desenroll social, tan proponent iniciatives com subvencionant-les en lo necessari: “La nostra llavor no se llimitarà a les reivindicacions étniques o historiques. Sabem que aquestes han de precedir a les económiques, pero estem fondamen convençuts que tot, ideal de cultura y tota aspiracio autonoma y llibertat de un poble, deuen vindre acompanyades de la solida base de son benestar economich”.

Huguet va endevinar pronte l´importancia de l´industria i les comunicacions, per lo que va ser el principal impulsor del port maritim de Castello, obra que no va vore acabada mai, puix va morir el 25 de novembre de 1926.

En Gaeta fon diputat provincial entre 1890 i 1894, primer diputat republicà de Castello, i despres regidor en 1906.

El 9 d´octubre de 1932, l´ajuntament del Cap i Casal, va inaugurar un carrer en el seu nom en el barri de Russafa, llapida que l´any 1939 va desapareixer.

El seu fill Gaeta Huguet i Segarra,en part, va continuar la seua obra.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)