Creure en la Llibertat, creure en la discrepancia

Per Gonzalo Romero Casaña

Sincerament pense que moltes, tal volta massa, son ya les informacions i els articuls que s’han vertit i escrit sobre la subvenció concedida per l’Ajuntament de Castelló a l’associacio Cardona Vives, una ajuda entre moltes atres mes destinades a distintes associacions castellonenques.

Crec que en els temps que corren, en els que, per desgracia, existix una problematica sociopolitica de present pero sobretot de futur, en la que se podrien omplir quantitat de pagines, crida prou l’atencio que siga precisament la subvenció de trescentes mil de les antigues pessetes, concedides a l’Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, la que està inspirant d’una manera realment preocupant i inquisidora a les plomes i als recurridors –inquisidors- administratius, afins i provinents de certs segments socials, els quals consideren i opinen que la Comunitat Valenciana no te una personalitat cultural, historica i politica propies.

L’Associació Cultural Cardona Vives de Castelló des de la seua fundació en l’any 1982, obra de l’insigne artanenc en Josep Maria Guinot i Galán, professor durant prop de quaranta anys en l’Institut Ribalta, Filolec i Canonge de la catedral de Sogorp, ha tingut sempre com a màxima la defensa, des de Castelló, de les senyes identitaries valencianes i, de manera especial, les seues manifestacions culturals i el seu vehicul d’expressio mes singular, la Llengua Valenciana. Unes senyes que considera com a propies de les gents de Castelló, Valencia i Alacant (de les terres valencianes en el seu conjunt). Pero, per damunt de tot, la Cardona Vives te, ha tingut i tindrà sempre un absolut respecte per atres idees o pensaments, encara que no els compartixca, i encara que en estos no capia ni la mes minima possiblitat de considerar i coincidir en la substantivitat, per eixemple, de la llengua valenciana, la qual ya fon reconeguda en el s. XVI per l’autor de l’obra cimera de la lliteratuta castellana El Quijote, Don Miguel de Cervantes Saavedra, qui es referiria a la llengua valenciana com a la mes dolça del mon i en la que unicament en bellea podia competir la llengua portuguesa. Un reconeiximent que el propi poble valencià secularment ha mantingut i transmes en sentir-la com a propia i seua, i que ha fet que des de la soberania la nomenara i encara la nomene llengua valenciana.

Ya en 1395 Fra Antoni Canals fea constar per escrit en la seua traducció del Valeri Maxim, que l’havia tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana. En el prolec diu lliteralment: … “el l’ (he) tret de lati en nostra vulgada lenga materna valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana….”. Esta i mil cites mes demostren d’una manera rotunda l’existencia de la llengua valenciana com a la primera que va ser capaç de donar, dins d’Espanya, un Sigle d’Or lliterari, un sigle este en que Ausias March, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena, Jaume March, Joan Esteve, Frai Bonifaci Ferrer, Sant Vicent Ferrer o Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanch, entre molts atres, com si saberen dels futurs intents de despersonalisacio de la cultura valenciana, que estaven per vindre i ara patim, feren constar en les seues obres sempre el nom de la llengua que utilisaren a l’hora d’escriure, i esta llengua a soles tenia un nom per ad ells i este era el de Llengua Valenciana.

Hi hauria que recordar tambe que per iniciativa del Centre de Cultura Valenciana, l’any 1918, es fundà en l’Universitat de Valencia una catedra de Llengua Valenciana que regentà el Pare Fullana.

En 1927 (bolletins de febrer i abril de la RAE) en el Boletín de la Real Academia Española se diu “Es ahora en 26 de Noviembre de 1926, cuando por Real Decreto se manda la ampliación del número de los Académicos de la Lengua, hasta 42, con el fin de dar cabida en la Real Academia de la Lengua, hasta 42, con el fin de dar cabida en la Real Academia de la Lengua, al estudio de los idiomas españoles no castellanos. Un nuevo académico debía ocupar el sillón representativo de la lengua valenciana. En la Junta ordinaria celebrada por la Academia Española el día 10 de marzo de 1927 fueron elegidos los nuevos Académicos, en conformidad del citado Decreto de 26 de noviembre de 1926, quedando elegido como representante de la llengua valenciana el R.P. Luís Fullana. El acto de toma de posesión oficial tuvo lugar el día 11 de noviembre de 1928, según la siguiente nota del Boletín de la Real Academia Española, diciembre de 1928, página 689, en Acuerdos y noticias: Recepcción del padre fray Luís Fullana, académico eleto de la Sección Valenciana, presidiendo la Junta el excelentísimo señor Ministro de Instrucción pública, acompañado del Director de la Academia, del Secretario y del Censor de las misma…”

O seguir fent memoria i recordar un atre fet, molt mes pròxim en el temps, i es la normativa que fon utilisada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, en els primers anys de la seua publicacio (temps de l’UCD) la qual fon la de les “Normes d’El Puig”, l’unica codificacio actual (feta per la Real Academia de Cultura Valenciana) que respon i s’adequa a la llengua valenciana viva entre els valenciaparlants, una llengua considerada diferent i diferenciada del restant de les atres que es parlen en Espanya, i en la que es publicà el mateix Estatut d’Autonomia (DOGV nº 74 de 15 de juliol de 1982).

Bo, son tantes les constatacions historiques de l’existencia d’una llengua valenciana molt anterior als temps de les subvencions continues de la Generalitat Catalana, primer de Pujol i ara del duo Carod Rovira-Maragall, a tots aquells valencians en ansies de negar lo propi i postuladors d’una gran nació, sorgida d’una unitat llingüística de destí en lo universal, que hi ha por, molta por a que, des de l’humiltat que caracterisa a una entitat castellonenca de soca i arrel com es la Cardona Vives, es difonguen les raons constatables, basades en fets, que podrien acabar en el “chollo” de publicar, de rebre premis i molts diners d’aquells que encara no han entes que la llibertat implica escoltar i quan u no està d’acort en atres postures diferents a la seua rebatre, sense insults ni coaccions, les consideracions de la part contraria.

Curiosament, eixos llegalistes, embogits pel seguiment i posterior interpretacio del punt i coma de la norma, patixen una especie d’amnesia, d’oblit absolut, quan les associacions o entitats, a les que segurament pertanyen, transgredixen dia a dia i sistemàticament la Constitucio Espanyola o l’Estatut d’Autonomia, son les receptores de les ajudes que, per cert, no son de trescentesmil pessetes, ben al contrari son millonaries. Per a nosatres eixa actitut si que es censurable per cinica i, sobre tot quan busquen, en la majoria dels casos, despersonalisar al poble valencià, negar que Castelló es la capital provincial, que la Comunitat Valenciana es la nostra nacionalitat autonoma i el nostre marc historic es el Regne de Valencia, i que Espanya segons la Constitució, es el nostre Estat.

¡Com m’agradaria! que, lo mes pronte possible, aquells que realment si que viuen de les subvencions i premis concedits per un govern autonom alié, pergueren la por a creure en la llibertat, arribaren a entendre que raonar, exponent-se a la possibilitat de no tindre la rao absoluta, - cosa que podria ser francament negativa en lo que es referix a donar satisfaccio al seu ego econòmic-intelectual -, podria ser també la porta que obrira els seus esperits i els fera ser homens i dones lliures, disposts a admetre que el dret a la discrepancia forma part del ser dels homens i de les dones que creguem en la llibertat.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)