La llengua valenciana hui

Per Josep Maria Guinot i Galan

INTRODUCCIO

El tema que anem a desenrollar es d´una importancia capital per a la Llengua Valenciana. De la solucio que se li done depen la supervivencia mateixa de la Llengua, tan de la literaria com de la que parlem, puix que les dos estan en perill. Aci no hi ha una atra alternativa: o valencià, o catala. O procedim pronte a completar la codificacio de la Llengua Valenciana, arrematant el proces de normalisacio iniciat ab tant d´acert per l´Academia de Cultura Valenciana i secundat per Lo Rat Penat i per les entitats valencianistes i personages del mon literari, o eixa ona, al pareixer imparable, de catalanisme, que hui ho invadix tot (Universitat, escoles, llibres, radio i televisio), amparada per l´actual Administracio, fara desapareixer en poc de temps la nostra Llengua Valenciana. Esta llengua nostra, hui encorsetada per la Conselleria ab una ortografia que no correspon a la nostra fonetica; adulterada per un bombardeig de paraules forasteres, i retorçuda per l´introduccio de peculiaritats morfo-sintactiques catalanes, si no desapareix del tot suplantada per eixa llengua veïna, quedara de tal forma desfigurada i corrompuda que, donada l´eficacia dels moderns mijos de difusio de la cultura i de mentalisacio de les masses, a no tardar molt, nos encontrarém en esta trista realitat: que el valencià autentic no mes el parlarà un circul reduït de valencians madurs, condenat, despres d´una mort lenta, a ser borrat del catalec de les llengües vives. ¡Una llengua tan dolça, en la que hem parlat en la nostra mare, i en la que hem expressat els sentiments, afectes i pensaments mes intims i entranyables del nostre cor!

L´objecte d´este treball es primordialment d´indole gramatical: exposar, en llinies generals, les caracteristiques de la Llengua Valenciana moderna, per a demostrar que son distintes a les de la llengua catalana. Pero no es pot prescindir de posar, al costat d´eixa breu exposicio, un analisis, tambe llauger, de l´actitut de l´element huma en front d´eixe problema, sense afondar en els motius o causes que induixen a uns determinats escritors valencians a desertar del cultiu de l´idioma valencià.

La Llengua Valenciana en els darrers anys ha passat per un periodo de franca decadencia. A una castellanisacio prolongada ha succeït una etapa, que encara estem sofrint, d´intensa catalanisacio escrita. Molts valencians se n´han passat al castellà, parlant o escrivint, perque el consideraven preferible com aïna de cultura, o per la gran cantitat que en el mon hi ha de castellano-parlants, o perque creïen que est es “mes fi”, “mes elegant”, “mes modern”. Molts dels qui hem seguit parlant en valencià, l´hem reservat per a la vida privada, per als amics i familiars, sens escriure´l i, en la conversacio, sense depurar-lo, ple de vulgarismes, castellanismes i faltes gramaticals.

Al final del primer terç del present sigle, els escritors que escrivien en valencià ho feen en grafies diferents, cadascu segons li pareixia. Per a acabar en aquella anarquia, algunes entitats i alguns personages de significacio cultural varen adoptar, l´any 1932, les mal nomenades “normes ortografiques de Castello”. No cal explicar ara son orige, naturalea i resultats, perque ya han segut exposats molt be per veus molt autorisades. A traves de diferents conferencies s´ha arribat a la següent conclusio: que “les bases ortografiques de Castello” no son de Castello; que eren purament ortografiques i no suponien la renuncia a la morfologia, sintaxis i vocabulari valencià; que sustancialment eren les normes de “l´Institut d´Estudis Catalans”, ab unes poques modificacions (el nexe valencia ix pel catala EIX , la s per la TZ catalana; invertix, no inverteix; organisacio, no organitzacio); que les normes s´acceptaven en caracter temporal “fins que les novelles generacions les perfeccionaren i milloraren” i, finalment, que es varen adoptar a cosa feta, sens unes deliberacions o estudis previs, com ho demostra este fet, que figura en la base 13: la confusio mes gran sobre l´us de les palatals, puix que, segons ella, s´ha de pronunciar meche, placha, i la X sona igual en Xàtiva o baix, que en punxa o conxa.

Aquelles normes, que de moment resolgueren el problema de l´unitat ortografica, havien de ser en el temps la tea de la discordia i l´orige de tots els mals presents i futurs de la Llengua Valenciana, i no pels seus defectes intrinsecs, facils de subsanar, sino per la malevolencia dels homens. Puix que als vinticinc anys de sa promulgacio, el pacte transaccional s´havia trencat pels particulars i per les entitats; es començà adoptant en tota sa integritat l´ortografia de Fabra, i es passà a escriure d´acort en tota la codificacio catalana en morfologia, sintaxis i, lo que encara es pijor, substituint les paraules valencianes pels “mots” catalans corresponents. Hui en dia encara hi ha qui ingenuament creu escriure “amb les normes de Castello”, quan no les te en conter per a res en la part ortografica i van en contra del seu espirit adoptant tota la codificacio catalana, inclus el vocabulari.

En els nostres dies tenim una gran sort perque l´Academia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i moltes entitats i figures de l´intelectualitat nostra defenen l´independencia i personalitat de la llengua valenciana i volen portar-la al nivell literari mes alt que li correspon: han rectificat les normes ortografiques del 32; treballen en la redaccio d´un vocabulari i, a continuacio, mampendran la del Diccionari normatiu, a lo que seguirà la publicacio de la Gramatica normativa: iniciatives, totes necessaries per a l´actualisacio de la llengua literaria, d´acort en la llengua viva del poble, eixa llengua autoctona i diferenciada que te dret a ser tenguda en conte, per ser l´evolucio normal d´aquella Llengua Valenciana que tan alta la posaren els nostres classics. Cada dia van aumentant els qui es decidixen a escriure en el genui valencià, rectificant la moda d´escriure en catala com si fora “la nostra llengua”. No mes nos falta fer comprendre als calcitrants que tenim dret a escriure en esta llengua que parla el poble, dignificant-la i enaltint-la, i que la “normalisada” catalana es molt diferent a la nostra en tot: fonetica, morfologia, sintaxis i vocabulari. A eixe fi s´encamina la present obra: donar una idea general de les caracteristiques de la Llengua Valenciana, materia que deu ser tractada a fondo en els respectius tractats de Fonetica, Morfologia i Sintaxis, i reflectida en diccionaris autenticament valencians.

Per a la deguda exposicio de la materia, la dividirem en els següents apartats:

LA DENOMINACIO DE LA LLENGUA

No deuriem entretindre-nos massa en la qüestio del nom. Tot lo mon sap que els valencians no consentim que a la nostra llengua se li done un atre nom que no siga el de “Llengua Valenciana”. I no per un absurt amor propi, sino perque es el nom que sempre se li ha donat, i perque sabem distinguir perfectament l´idioma valencià que parlem, del de Barcelona o del de Mallorca, llengües estes que la gent del nostre poble no enten ni parlades ni escrites, si no ha segut previament instruïda en elles, sobre tot, si es tracta del “català normatiu”.

Tots sabem que son llengües paregudes, pero actualment molt diferentes. Per lo que no hi ha cosa mes ridicula que dir que nosatros parlem el “catala de Valencia”, considerant la nostra llengua com un dialecte o patués del catala.

Està demostrat pels investigadors que, des del sigle XIV (quan aparegueren els noms de “catala i valencia”, aplicats a les llengües respectives), a la nostra llengua se li donà el nom de “Llengua Valenciana” pels escritors que la cultivaren. Per sort tenim l´obra preciosa de Mn. Josep Alminyana EL CRIT DE LA LLENGUA, que ho demostra graficament, en testimonis d´una força irrebatible.

Al principi, el nostre romanç va ser conegut com el “nostre llati” o el “romanç pla” (Cronica del Rei Dn. Jaume). Pero, ya en 1395, Antoni Canals, al traduir el “Valeri Maxim”, diu clara i expressament que es “tret del llati en nostra volguda llengua valenciana”. Bonifaci Ferrer traduix la Biblia i, en el colofo de l´obra diu:”de la llengua latina a la nostra valenciana”. I posteriorment, centenars d´autors van dient que escriuen en Llengua Valenciana. ¿Es que ells no sabien en quina llengua escrivien?.

En quant a la denominacio de “llengua llemosina”, que a vegades se li dona a la nostra llengua, no hi ha cap problema, perque en l´actualitat no hi ha ningu que la use. El mateix Dn. Manuel Sanchis Guarner diu que es tracta d´una denominacio “inexacta i inadequada”.

La realitat es que els valencians parlem valencià, una llengua originaria del llati, subjecta a moltes influencies a traves dels temps; llengua, que fon cultivada per un estol de brillants escritors (els nostres classics); que, durant sigles, va ser pareguda al catala, principalment escrit, degut aixo al comu orige del llati vulgar i a l´influencia dels nostres escritors sobre aquella llengua germana; pero que, en la boca del poble, començà molt pronte a diferenciar-se d´ella (la vocal neutra aparegué ya en el sigle XIII), i no ha parat de evolucionar, fins als nostres dies, diferentment del catala; per aixo es impossible confondre-la en ell, no sols per sa fonetica sustancialment distinta, sino inclus per son tesor lexical que, encara que tinga per base la llengua llatina, ha pres, dels elements indigenes i dels pobles que han estat en la nostra terra, un caudal respectable de millars de paraules, que “no conten” per a la llengua normalisada catalana. A tot aço s´haura d´afegir les peculiaritats morfologiques, no sols en els paradigmes verbals, sino tambe en totes les parts de l´oracio i el seu us, aixina com en els girs sintactics.

I, tornant al tema principal d´est apartat -”Denominacio de la llengua”- no estarà de sobra desvirtuar les raons que s´aduixen per a negar a la nostra llengua el nom de “valenciana” per a sustituir-lo pel de “catalana”. Exposarém escuetament els arguments en que es fondamenten i procurarém refutar-los.

Estos son eixos arguments:

1. Rao historica.- “La llengua fon duta des de Catalunya a Valencia pels conquistadors cristians”, es dir, pels catalans.

2. Rao geografica.- “El Principat de Catalunya es el mes extens, poblat i fort economicament de tots els països que parlen la llengua”.

3. Rao literaria.- “La Renaixenca de la llengua tingué orige a Catalunya, on ha triunfat plenament”

4. Rao cientifica.- “La denominacio cientifica, en la que es coneguda internacionalment, es la de llengua catalana”.

Contestarém ordenadament:

1. Rao historica.- En primer lloc, encara que fora veritat que el catala va ser portat a Valencia pels conquistadors catalans, eixe fet no seria prou per a llevar-li al valencià el nom que sempre ha tingut i que te per dret de prescripcio; les llengües no cal que prenguen sa denominacio de son orige: ahi tenim el portugues, al que ningu l´anomena “gallec”, i l´italià, al que pocs el coneixen per son orige toscà.

En segon lloc, hui en dia està demostrat que, ans d´entrar Dn. Jaume I en Valencia, ya hi havia aci una llengua romanç.

L´escritor i filolec arap IBN SIDA, en el prolec de la seua obra KITAB AL MAYASAS (escrit abans de l´any 1066, data de la seua mort en Denia), se disculpava de les faltes que podia cometre, dient que necessariament n´havia de fer “rodejat com estava de persones que parlaven en romanç”. L´existencia d´eixe romanç està corroborada pel cabalós vocabulari valencià, derivat del llati, que no forma part del lexic catala, aixina com el procedent dels musulmans. Per una atra part, hui en dia tambe, està demostrat que el numero de catalans que es quedaren a viure en Valencia, una volta conquistada, o vingueren mes tart en les repoblacions, era molt reduït, i es natural i llogic que foren absorbits pels habitants autoctons. Finalment, Dn. Jaume va portar a Valencia la religio i una sabia administracio -pero no podia portar una cultura superior, de la que forma part la llengua- a una poblacio tan brillant i desenrollada com la de l´antic Regne de Valencia.

2.Rao geografica.- Que Barcelona o Catalunya siguen actualment mes importants que Valencia no es motiu per a canviar el nom de la Llengua Valenciana. En els sigles XIII i XIV, Valencia era evidentment mes important que Barcelona o Catalunya, sobre tot, en l´orde literari, que es el que te relacio en una denominacio llingüistica. Segons eixe criteri tan debil d´hegemonia, l´anglés s´hauria de dir ara i hui nort-americà, i tambe algun dia podria canviar-se el nom de castellà pel de mexicà o argentí.

3.Rao literaria.- Tampoc es motiu per a canviar a l´idioma valencià el seu tradicional nom pel nom de catala, el fet que Barcelona haja tengut un fort Renaiximent de la llengua. Si alli ha hagut un renaiximent, primer el varem tindre els valencians, i ademes tè mes valor el fet real de la creacio literaria de la llengua, que es feu ací en Valencia: els classics migevals son en sa immensa majoria valencians. ¿Es mes renovar que crear?.

4. Rao cientifica.- Començarém per negar que una qüestio de denominacio haja de ser “cientifica”. La paraula “cientifica” està aci mal aplicada: hi ha denominacions mes o menys acertades, pero “cientifiques” ¿a quin sant?. Lo que hui es reconegut per tots els filolecs pot ser dema bandejat pert tots, inclus pels mateixos. Si els romanistes diuen ara que el valencià es un dialecte del catala, vaja aixo per quan estaven tots d´acort -inclus els catalans- en dir que el catala era un dialecte del provençal. Ho dien, encara fa poc de temps, Frederich Diez, fundador de la llingüistica romanica, Mossen Antoni Maria Alcover, Milà i Fontanals, Bourciez, Meyer-Lubke, etc...Ara, en canvi, ya li reconeixen la categoria de llengua autoctona. Lo mateix ocorrerà en l´idioma valencià quan l´estudien millor, en la seua fonetica viva, i no llibresca. El caracter de “Llengua” se li ha reconegut al valencià per l´Academia de la Llengua Espanyola, que la definix com a “llengua que es parla en la major part de l´antic Regne de Valencia”.

Pero en esta qüestio del nom de la llengua, no podem contentar-nos en refutar arguments sense força: hem d´aduir alguna rao positiva per a afegir-la al valit argument de prescripcio. La rao, i ben definitiva, es esta: que el valencià i el catala son actualment dos llengües ben diferenciades o distintes. Per mes paregudes que “per escrit” hagen segut estes dos llengües en el passat, en el moment actual son ben diferents: han evolucionat de manera distinta, a partir del llati, i hem arribat a un punt en que, sens un estudi previ de les atres llengües, dificilment nos entenem els catalans, els mallorquins i els valencians, ni parlant, ni escrivint; ademes tenim consciencia ben desperta de parlar i escriure distintes llengües. Son diferents el vocabulari, la morfologia, la sintaxis i, sobre tot, la fonetica. Inclus, l´ortografia catalana es inadmissible per a una fonetica valenciana. Intelectuals catalans molt respetables digueren que aplicar a les tres llengües, valencià, mallorquí i catala, la mateixa ortografia era “contra naturam”.

He dit fa un moment que, sobre tot, lo que diferencia el valencià del catala es la fonetica i, encara que al final en parlarém mes en concret, vullc anticipar l´importancia que ella te en la classificacio de les llengües. Si volem classificar rapidament les hispaniques, sera suficient fixar-nos en el sistema vocalic: el portugues te com a distintiu la nasalisacio de certes vocals; el castellà, no tindre nasalisacio de vocals i este tindre-les totes tancades; el valencià, no tindre nasalisacio de vocals i ser estes tancades o obertes; el catala, tindre una vocal mes que el valencià, la mixta, d´un gran joc, i no dispondre mes que de tres sons vocalics en silaba atona, quan el valencià en te cinc.

A alguns els pareixerà que eixa diferencia en el tractament de les vocals no te trascendencia; pero si que la te, i gran, si se te en conte que les silabes atones omplin constantment la corrent fonetica. ¿Saben eixos tals lo que és convertir a cada pas, la O en U, i les As i les Es atones (que n´hi ha a feixos) en una vocal mixta o neutra, que no es ni A ni E? Per al catala es lo mateix dir teulada que taulada, fortet que furtet . En valencià escrivim corona, poder, capelletes, pare, mare, berenar, etc..., i ho pronunciem tal com està escrit. Els catalans, en canvi, pronuncien aproximadament curone, bufetade, pudé, kepelletas, para, mara, baranà, etc...

Contribuixen a diferenciar el valencià del catala, ademes de les moltes divergencies fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes, no les inclou el diccionari catala. Germa Colon i Domenech, l´any 1952, n´havia catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes d´uns pocs pobles; i aixo que estava escomençant (ORBIS, Tom I, nº 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia Carpio, despres d´arreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per avorriment, de tantes que n´hi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valencià, encara que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes o vulgarismes.

Per a acabar este punt, vull fer una breu alusio a l´utopica llengua literaria, comuna a catalans, balears i valencians. Si pretenen que eixa llengua es l´actual catala normatiu, s´enganyen o nos enganyen; en ella no estan representats ni l´idioma valencià ni el balear, perque s´ha “normalitzat” a base del catala de Barcelona, i s´ha omplit d´arcaismes i caprichoses invencions, i no s´ha contat per a res ni en els valencians ni en els malloquins. Intentar fer una llengua estandar de tres suposts dialectes, basant-se en u d´ells, prescindint dels atres dos, es un intent de genocidi. ¿Que dirieu si, en una familia, per a conseguir “L´UNITAT” de tres fills, en mataren dos?. Per aixo, Mossen Antoni Maria Alcover, al corregir el nom del seu diccionari, en el prolec del DICCIONARI CATALA-VALENCIA-BALEAR, diu que, “si en algun temps ha existit (aquella unitat lingüistica), hui en dia aixo no es pot afirmar seriosament”.

CRITERIS PER A LA NORMALISACIO DE LA LLENGUA

Una cosa es la llengua que es parla espontaniament i sense preocupacions, i una atra cosa es la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramatica i en pretensions literaries. La primera no s´escriu; no mes es parla, descuidadament, i per aixo sol estar plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la boca del poble. La segona, la literaria, la que arriba als honors de l´escritura, selecciona el vocabulari, guarda les regles de la Gramatica i busca en tot moment la propietat, la correccio i l´elegancia. Una i atra presenten diversos graus de perfeccio, segons el nivell de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Aci ara no mes anem a parlar, breument, de la Llengua Valenciana literaria.

Establir les normes de la Llengua literaria Valenciana hui en dia es una llavor dificil, encara que no impossible. A la dificultat intrinseca a tota llengua, s´afig l´estat de decadencia de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on està en concret dita llengua. La descripcio d´una llengua, la codificacio de les seues normes te sempre dificultat, perque tot idioma es per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada moment; per lo que voler posar-li a l´idioma unes regles fixes i duraderes es com intentar posar-li portes al camp. Aço no obstant, es precis que cada llengua -tambe la valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a la seua sort, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en l´anarquia i en la dissolucio.

Ans de dir lo que es la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els criteris que han de regir la normalisacio de la Llengua Valenciana.

1. Lo primer en que es deu contar per a l´elaboracio de la llengua literaria valenciana es en el llenguage viu del poble. De lo contrari es fabricaria un llenguage artificial, que el poble no compendria, ni l´acceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda d´escriure en catala aci, en la nostra regio, catala que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l´enten tampoc.

El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica, de la llengua. Ella, la gramatica, com a ciencia empirica que es, observa la manera de parlar del poble i, per induccio -de baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les posa a disposicio dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una depuracio dels defectes que en la parla popular ha observat.

2. La Llengua Valenciana literaria no es la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessio del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramatica Catalana), practicament es la de Barcelona; te tambe un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; te una fonetica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramatica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaisant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.

3. La Llengua Valenciana, per alcançar el grau de dignitat que li pertoca com a instrument de noble expressio i comunicacio social, prenent com a base el parlar del poble, es dir, la llengua viva de les persones mes cultes, deu ser una sintesis del parlar de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessaries i de formes morfologiques i sintactiques que no siguen autenticament valencianes.

a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua literaria es el vestit mes nou del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser artistic o bell.

b) S´han d´eliminar els arcaismes. Les paraules, que han caigut en desus, que no se parlen ya en cap lloc de la nostra regio, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d´arcaismes, a mes de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp sembrat de fosils.

c) En quan a les paraules estranyes a l´idioma, principalment castellanes i catalanes, s´ha de guardar el mateix criteri: sempre que es puga expressar una idea en paraules valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta alguna paraula perque el valencià no la te, s´ha de procurar, a l´amprar-la de fora, adaptar-la previament al geni de la llengua, a les lleis de l´evolucio del propi idioma.

d) En quant als localismes, encara que no es aconsellable abusar d´ells, se tindra un criteri mes obert, posat que son tambe llengua valenciana. Respectar este dret té la doble ventaja d´enriquir l´idioma i donar varietat a la conversacio, permetent al mateix temps el lliure joc de les preferencies dels escritors, el qual segurament pel temps acabarà en el triumfo de les formes mes nobles i generalisades

4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramatica oficial, de la que es punt basic l´ortografia, adequada a la fonetica propia.

El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del Regne, indicant si es tracta d´una forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o, simplement, d´un localisme, fent constar, en est ultim cas, en quin poble o comarca està viu.

La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs mes correctes, i faran mencio de les atres solucions vives en el Regne, indicant si son o no son tolerables.

La Fonetica, entre les variants de pronunciacio que existixen dins de l´area del valencià, haurà d´elegir entre elles, com a normativa, la mes rica i pura, sense negar a ningu el dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciacio, tambe valenciana, que sos pares li han ensenyat.

L´Ortografia es u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta pronunciacio i a evitar el canvi massa rapit del llenguage. Pero no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici.

L´Ortografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Son etimologistes, per eixemple, la francesa, l´anglesa i la catalana; foneticista, l´italiana, que ha arribat inclus a suprimir la lletra haig; son mixtes o moderades, la castellana i la valenciana, que seguixen aquell principi de Valdés: “escriure com se parla”. Es evident que l´ortografia quan mes foneticista es, resulta mes facil i comoda. Està clar que sempre hi haurà alguna concessio a l´etimologia.

Les reformes ortografiques solen fer-les les Academies, que son les que gogen de major autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i mereixen la major acceptacio.

La recent actualisacio de les normes ortografiques de la Llengua Valenciana, feta per la seccio de Llengua i Literatura de l´Academia de Cultura Valenciana, era precisa, perque les normes de Castello de l´any 1932 no estan d´acort ab la fonetica valenciana i necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.

LA LLENGUA VALENCIANA EN CONCRET

En este capitul entrem ya de ple en el tema mes interessant. ¿Que es la Llengua Valenciana?, ¿a on està?. Anem a contestar estes preguntes.

La Llengua Valenciana parlada l´encontrarém en els llavis del poble; es eixa conversacio que trobem unes vegades viva, dolça, alegre, respectuosa; unes atres voltes, mustia, aspra, trista, violenta, burlona o descarada, segons les persones i les situacions dels qui la parlen. No es menester eixir de casa per a trobar-la, puix que, des de la mes tendra infancia, l´hem empomada dels llavis dels nostres pares.

La Llengua Valenciana ben escrita ya es mes dificil de trobar, perque la moda ara es escriure en catala o en un valencià hibrit, per catalanisat. ¿Per que?; l´explicacio -a part els interessos economics o compromisos politics- es molt facil: en catala està tot fet i codificat, mentres que en valencià esta quasi tot encara per fer. La gent tira sempre per lo mes facil elegix quasi sempre lo mes comodo. D´aci la necessitat d´anar fent, a poc a poc, en paciencia i en tenacitat, tot lo que s´ha de fer, escomençant per l´ortografia i seguint per la gramatica i el diccionari, per a que els escritors valencians disponguen de tot lo que necessiten per a escriure en seguritat i soltura en la llengua propia, fins alçarla al nivell d´esplendor que li correspon i que li otorgaren els nostres classics.

I. EL VOCABULARI

Mentres se publica el gran Diccionari normatiu de la Llengua Valenciana per l´Academia corresponent (tal volta aço siga lo mes urgent despres de la codificacio ortografica), es poden utilisar el Diccionari catala-valencià-balear de Mossen Alcover, ab les degudes reserves; el diccionari de Escrig-Llombart (els qui disponguen d´ell); el diccionari del P. Fullana, que conté 45.000 paraules moltes d´elles arreplegades de boca del poble per l´autor, i els dos recents vocabularis publicats pel GAV i per Valencia 2000, redactats, el primer per un colectiu de professors, i el segon per Miedes. Tots eixos diccionaris, com a obra humana, tenen imperfeccions, pero son valencianes, cosa que es de desijar en uns atres diccionaris que es diuen “valencians” i son copies servils dels catalans.

II. LA GRAMATICA

Mentres no es publique per l´autoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que, circulant baix del nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua catalana.

La gramatica de Sanchis Guarner es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana. La gramatica de Carles Salvador, tambe en part aprofitable, no està lliure d´excessives concessions al catala. La de Lo Rat Penat es molt breu. La de P. Fullana, la mes segura, necessita chicotets retocs en l´ortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de l´Academia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat.

A. MORFOLOGIA

1. L´ARTICUL DEFINIT

a) L´us ha establit l´articul neutre LO, sobre tot, quan va davant d´un adjectiu substantivat (lo bo, lo millor). En admetre-lo la llengua s´enriquix. El P. Fullana ya l´admetia, per ser tan popular.

b) Els articuls LO i LOS, com a masculins, s´han usat des de temps molt antics (en el Maestrat diuen: lo sinyo retó). Estant eixes formes vives en alguns llocs del Regne, deuen ser conservades com a normals, al costat de les introduïdes i generalisades modernament en EL i ELS.

c) Pareix convenient regularisar, per a major claritat, l´us de l´articul definit en EL, LA, LO davant del relatiu (el que, la que, lo que). Aixina se distinguiria millor el masculi del neutre.

2. ELS PRONOMS PERSONALS

La forma del nominatiu del pronom de primera persona es, com en els temps classics, YO.

Al costat de les formes, nosatros i vosatros, es deuen posar com a correctes, encara que no estiguen tan vives, les formes, nosatres i vosatres. En canvi, s´han de tindre per vulgars: mosatros, matros i vatros. Les formes nosaltres i vosaltres son arcaismes, que ni literariamenst se deuen usar, perque estan completament mortes en tot el domini valencià.

Les formes atones, me, te, se, en, lo, los, nos, vos, estan escampades per totes bandes, pero no, us. Usar, es i se, per, nos, es un vulgarisme. Les formes atones acabades en vocal s´elidixen davant d´una forma verbal començada en vocal, quedant-se en: m´, t´, n´, l´. Darrere d´una forma verbal acabada en vocal les formes atones mencionades (excepte vos) descansen en ella i passen a: ´m, ´t, ´s, ´n, ´l, ´ls. Estan be com estan: les, li, ho.

Les formes dites “reforçades”: em, et, es, en, el, els, i ens, deuen considerar-se com a llegitimes.

Encara que el neutre ho moltes vegades se pronuncie com hu (ya ho veig = ya hu veig), pareix que lo correcte es escriure´l en ho.

El poble no admet la restauracio del pronom reflexiu hom, a pesar de ser classic. Està perdut en tota l´area valenciana i se´l sustituix per u, se, o es (u diria o se diria o es diria).

3. ELS PRONOMS POSSESSIUS

Les formes valencianes del pronom possessiu son: meu, teu, seu, nostre, vostre; meus, teus, seus; meua, teua, seua; meues, teues, seues; nostre, vostre; nostres, vostres. Inadmissibles en valencià les formes meva, teva, seva, meves, teves, seves.

Llur i llurs no pertanyen a la llengua parlada.

Les formes reduïdes del possessiu son: mon, ton, son; mos, tos, sos; ma, ta, sa; mes, tes, ses.

4. DEMOSTRATIUS

Les formes vives dels pronoms demostratius en valencià son: est o este, eix o eixe, aquell, en els corresponents femenins i plurals: esta, eixa, aquella; estos, eixos, aquells; estes, eixes, aquelles

Per influencia del catala estan introduint-se les formes arcaiques reforçades: “aquest, aquesta, aqueix, aqueixa”, ab els seus plurals: aquests o aquestos, aquestes; aqueixos, aqueixes. Estes formes no estan vives en el llenguage parlat valencià, i el poble no les accepta; li pareixen una antigalla.

5. RELATIUS

En alguns llocs encara està viu l´us de qui com a subjecte o complement de persona. Encara que hui per influencia del castellà, s´ha generalisat el “que” per a tot, aquell us es ben llegitim, i es deu treballar per a reintroduir-lo generalisant-lo.

6. NUMERALS

El sistema dels numerals valencians es mes apropat al llati que el catala. S´han d´eliminar del valencià les formes següents catalanes:

Cardinals: dugues o dues, vuit, disset, divuit, dinou, seixanta, vuitanta, vuit-cents, milio, bilio, etc...

Ordinals: cinqué, sisé, seté, huité, etc... (arcaismes).

Partitiu: meitat (arcaisme).

Les formes valencianes corresponents son les següents:

Cardinals: dos, huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, huitcents, millo, billo, trillo, etc... 

Ordinals: s´aconsellen les formes tretes del llati: quint, sext, septim, octau, nove, decim, undecim, duodecim, vigesim, trigesim, quadragesim, quinquagesim, sexagesim, octogesim, nonagesim, centesim, milesim, millonesim, etc...

Partitiu: mitat.

7. INDEFINITS

Atre, atra, atres, son les formes vives en tot el Regne de Valencia i de molts pobles de Catalunya, des de temps molt antics. Deuen ser usades eixes formes, tant en el llenguage parlat com en l´escrit. Les formes altre, altra, altres, arcaiques, no deuen ser resucitades per innecesaries.

8. EL FEMENI I EL PLURAL

Hi ha paraules que en valencià tenen un genero gramatical i un atre, en catala, en castellà o en valencià antic. En cas de dupte s´ha de consultar el Diccionari.

Les paraules masculines terminades en U, en valencià fan el femeni generalment en UA i no en VA: meu/meua, teu/teua, seu/seua, hereu/hereua i el plural en ues: meues, teues, seues, hereues (en catala: meva, teva, seva, hereva, etc...).

Moltes paraules valencianes que en singular acaben en E, en plural acaben en NS, des dels temps antics; terminacions que deuen observar-se en valencià: jove/jovens; verge/vergens; home/homens. Estes formes estan d´acort en l´etimologia llatina (en catala: joves, verges, homes, etc...).

Tambe es deu fer notar que en valencià existixen plurals en OS als que en catala corresponen plurals en S i viceversa. Per eixemple, valencià: gojos, vasts; catala: goigs, vastos.

Com en temps dels classics, paraules acabades en SC, SP, ST, en singular, en valencià, fan el plural afegint una S sola, mentres que en catala terminen en OS. Eixemples: valencià: vascs, cresps, moriscs, suposts, toscs; catala: vascos, crespos, moriscos, supostos, toscos.

9. EL VERP

Esta part de l´oracio es la mes important de la Morfologia.

Per als verps tenim paradigmes segurs, tant per als regulars com per als irregulars, en gramatiques, opusculs especials genuinament valencians; aço no obstant, farem unes poques observacions (1)

(1) Cfr. Mn. Ricart Puig: “La Conjugacio verbal valenciana”. Antoni Fontelles: ”La flexio verbal en la Llengua Valenciana”.

Son valencianes les denominacions, genero, numero, modo, perfecte, imperfecte, plusquamperfecte, i no les catalanes, genere, nombre, mode, perfet, imperfet, plusquamperfet.

El verp ser en valencià fa eres i no ets; fon i no, fou; ser i no esser; sent i no, essent; segut o sigut i no, estat.

El valencià fa una clara distincio entre els verps ser i estar, els quals usa tal com ho fa el castellà: “Ja hi som aqui” es frase catalana; el valencia diu: “Ya estem aci”.

Com a regla general, es pot dir que, en el Regne de Valencia, ha desaparegut el verp ser com a auxiliar dels temps composts, sustituit pel verp haver. Si que es conserva com a auxiliar de la veu passiva dels atres verps.

S´ha de distinguir, en els paradigmes verbals, entre lo normatiu, que es lo mes generalisat, i lo permes, per estar viu en alguna comarca de la regio. Estes ultimes formes les podran usar els natius, pero no deuen establir-se com a norma.

a. Present d´Indicatiu. Lo normatiu es: parle, parles, parla; parlem, parleu, parlen. Yo venç, promet, sent.

Son formes dialectals: parlo, venço, sento; ella parle, cante, etc...

b. Perterit imperfecte. Normal: cantava, vencia, sentia. Dialectal: cantave, vencie, sentie.

c. Perfecte simple. Al costat del perfecte perifrastic, que s´ha generalisat prou en tota la regio valenciana (vaig anar, vas vindre, etc...), està el perfecte simple (aní, cantares, tornà, etc...), molt corrent en la comarca central de Valencia i en els nostres classics. Le dos formes son llegitimes. Es de aconsellar que s´use les dos formes, per a donar-li varietat a l´idioma que, d´esta manera, queda enriquit.

d. Present de subjuntiu. Son formes valencianes:

1ª conj. 1 -e, 2 -es, 3 -e; 4 -em, 5 -eu, 6 -en.

2ª conj. 1 -a, 2 -es, 3 -a; 4 -am, 5 -au, 6 -en.

3ª (pura) 1 -a, 2 -es, 3 -a; 4 -am, 5 -au, 6 -en.

En canvi, son catalanes les formes:

1ª conj. 1 -porti, 2 -portis, 3 -porti, 6 -portin.

2ª conj. 1 -temi, 2 -temis, 3 -temi, 6 -temin.

3ª (pura) 1 -senti, 2 -sentis, 3 -senti, 6 -sentin.

3ª (incoativa) 1 -inverteixi, 2 -inverteixis, 3 -inverteixi, 6 -inverteixin.

e. Imperfecte de Subjuntiu.

Son valencianes les terminacions:

1ª conj. -ara, -ares, -ara; -arem, -areu, -aren.

2ª conj. -era, -eres, -era; -erem, -ereu, -eren.

3ª conj. -ira, -ires, -ira; -irem, -ireu, -iren.

Son formes arcaiques:

1ª conj. -as, -asses, -as; -assem, -asseu, -assen.

2ª conj. -es, esses, -es; -essem, -esseu, -essen.

3ª conj. -is, -isses, -is; -issem, -isseu, -issen.

Son catalanes:

1ª conj. portès, portessis, portèssim, portèssiu, portessin.

2ªconj.vencès,vencessis,vencès,vencèssim,vencèssiu, vencessim.

3ª conj. sentis, sentissis, sentis, sentissim, sentissiu, sentissin.

Ya que un estudi mes detallat del verp se fa en la Morfologia, aci no mes cridarém l´atencio sobre un parell de fenomens diferenciats entre el valencià i el catala:

El nexe catala EIX, en els verps incoatius, es torna, en valencià, IX (florix, no floreix).

La terminacio arcaica ESC o ISC, en valencià modern es IXC: cobrixc, no cobresc ni cobrisc.

En valencià, la segona persona del plural del present de subjuntiu i de l´imperatiu de la 2ª conjugacio, acaba en -am, -au, en conte de -em i -eu (en valencià: capiam, capiau; catala: capiem, capieu).

10 ADVERBIS

L´estudi analitic de l´adverbi està contingut en la Gramatica Elemental del P. Fullana, que porta mes de quatrecents adverbis classificats en adverbis qualificatius (114); de temps (82); de lloc (92); de quantitat (45); d´orde (30); i d´afirmacio, negacio i dubte (51). No estan tots en la llista. En este punt, sols volem mencionar alguns dels mes freqüents que a pesar de ser catalans, s´estan introduint indegudament. Son estos: en lloc (en cap banda); enrera (arrere o atràs); dessota, a la dessota (davall); avui (hui); aviat (pronte); dempeus (de peu, dret); gaire, gairebe (a penes); de sobte (de repent); força (molt, amunto); adhuc (encara); tarda (vesprada); aleshores (en aquell moment); abans d´ahir (despusahir); demà passat (despusdema); doncs (per tant, puix); etc...

Encara que “avui” estiga viu en algun poble valencià, limitrof de Catalunya, deu ser preferit el corresponent hui, per ser el generalisat, i haver segut usat tambe pels nostres classics.

11 PREPOSICIONS I CONJUNCIONS

Donat el caracter d´instruments de relacio entre paraules o entre oracions, de la preposicio i de la conjuncio, respectivament, sera millor tractar-les en la Sintaxis. Per al seu coneiximent morfologic, pot vore´s la Gramatica elemental del P. Fullana, que conté llistes prou interessants de les dos parts de l´oracio que nos interessen.

B. L´ORTOGRAFIA

Afortunadament, l´Ortografia valenciana ya està al dia, normalisada per l´Academia de Cultura Valenciana, en el major acert, dins de lo que cap en una materia tan convencional i sujecta a nous perfeccionaments.

1. La reforma goja de la major autoritat, per haver segut feta per l´Academia de Cultura d´acort ab Lo Rat Penat i l´assentiment de les entitats culturals i personalitats del mon de la cultura valenciana (no s´oblide que el Centre de Cultura, ara Academia, i Lo Rat Penat van ser les mes importants entitats que firmaren les bases ortografiques de 1932), inclus fon acceptada multitudinariament, en un acte historic, celebrat en El Puig.

2. La reforma s´ha fet despres d´un estudi conciençut previ, que està reflectit en l´opuscul, publicat per l´Academia, titulat “Documentacio formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana”.

3. La reforma s´ha inspirat en un criteri prudent, deixant la tendencia massa etimologista de les normes anteriors, pero fent-li determinades concessions, es dir, sense fer la reforma tan radical com sense dubte, es podria fer.

4. La reforma introduix, o millor dit, recupera lletres tan valencianes com la Ch i la Y grega, i elimina lletres inutils, simplificant grups, etimologics o no, que son totalment inexistents en valencià foneticament, com TM, MPT, TN, TLL, TZ, TJ, TG, TX.

5. La reforma aplica un criteri de senzillea, coherencia i universalitat, evitant carregar, als usuaris del sistema, d´una lletania d´excepcions; aço fa mes facil l´escritura del valencià per als qui no coneixen el llati (per eixemple, s´escriuen consonants sordes les finals que han deixat de ser sonores en la llengua del poble: P, T, C, en conte de B, D, G).

6. La reforma se basa en la fonetica viva i actual de l´idioma valencià. Ya no s´escriu: setmana, rotllo, organitzar, espatlla, platja, metge, Betxi, etc...sino semana, rollo, organisar, espala, plaja, mege, Bechi, etc...Una volta ya en vigor la reforma ortografica de la nostra Academia, es un deure de tots seguir-la estrictament, si no volem tornar a l´anarquia d´atres temps o que la Llengua Valenciana siga corrompuda per la influencia de lo escrit sobre el llenguaje (2)

(2) Les normes de l´Academia de Cultura Valenciana foren estudiades i llaugerament retocades en una reunio que el dia 5 d´Abril de 1982 tingueren les Associacions i Entitats culturals valencianistes mes representatives, convocades a l´efecte per la Conselleria d´Educacio de la Generalitat Valenciana i posteriorment publicades per la Secretaria Tecnica de la mateixa Conselleria. La actual Conselleria ha tornat a la normativa catalana baix el disfraç de “les normes de Castello”, que no les seguix ningu, i d´eixa frase fa bandera per a introduir la totalitat de la normativa llingüistica catalana, operacio en la que l´instrument principal es el I. E. C. i l´Universitat.

C. SINTAXIS

Molts filolecs, quan parlen dels elements constitutius d´una llengua, nomes en nomenen tres: el fonetic, el morfo-sintactic i el lexic, considerant la Sintaxis com un aspecte o matiç de la Morfologia: l´us de les formes. De la mateixa manera, hi ha gramatics que no li donen a la Sintaxis la menor importancia; p.e.: la Gramatica de Sanchis Guarner no conté una Sintaxis; pero el seu curs de Gramatica Normativa per a us dels valencians porta un capitul que es un memorandum de les particularitats valencianes sintactiques, recomannant atres catalanes que les han de suplantar. En canvi, tenim una bona Sintaxis en la Gramatica valenciana del P. Fullana, que parla de concordances, regim i construccio, i explica la Sintaxis de les oracions, i tot, en el mes bon criteri. Nosatres no anem a posar aci un tractat, sino tan sols unes fites, dins de les quals s´ha de moure la Sintaxis valenciana, deixant la seua ampliacio per als tractats corresponents.

La Sintaxis valenciana substancialment es igual a la castellana i a la catalana. Totes estes llengües han fet canvis morfo-sintactics pareguts; han deixat la declinacio i han construït les propies modificacions en el paradigma del verp. En quant a les regles a que s´han d´ajustar les relacions expressades per les paraules, o siga, en quant a l´oracio (dins del canvi al desenroll analitic, diferent del sintactic de l´oracio llatina), totes les llengües neo-llatines usen la sintaxis llatina, a la que apliquen la morfologia i el lexic novo-llati o romanic propi.

Totes les relacions de les paraules entre si, com diu el P. Fullana, es reduïxen a tres: concordança, regim i construccio.

La CONCORDANÇA en valencià no te res d´especial: es, com la castellana i la catalana, heretada del llati. No mes vorem ara la Sintaxis del regim i de la construccio.

Passarém, com si caminarem per damunt de brasses, sobre els articuls i el verp, que és com l´espina dorsal de la Sintaxis i en l´us del qual mes peculiaritats té la Llengua Valenciana.

1. L´ARTICUL

L´idioma valencià usa l´articul neutre LO: El catala el rebuja.

2. L´ADJECTIU POSSESIU

Els possesius meu, teu, seu , mon, ton, son, i els seus plurals, en general en valencià precedixen a la cosa o coses a que es referixen: valencià: el meu pare, ton pare, ma mare, la meua mare, ma casa, ta sogra, etc...; en catala: casa meva, casa teva, etc...

3. EL RELATIU

Es molt valencià l´us del relatiu qui, referit a persones: escric al meu amic, qui ha vengut d´America.

4. EL REFLEXIU

No s´usa ya en valencià el reflexiu arcaic catala HOM. En son lloc s´utilisa es o se. Valencià: es diu o se diu; catala: hom diu.

5. EL PRONOM ADVERBIAL

En valencià a penes si es fa us del pronom adverbial hi (Cfr. Morfologia).

Igualment, no s´abusa en valencià del pronom EN. Eixemples: valencia: no anire a viure alli; catala: no hi aniré a viure. Valencià: compra un diari i llig tots els fulls; catala: ..... i en llig tots els fulls. Valencià: ya estan ells advertits; catala: ya en son advertits. Valencià: Ha vingut pero se n´ha anat; catala: ...... pero s´hi ha marxat.

6. REGIM DEL VERP

a) En Llengua Valenciana el complement directe porta la preposicio A en els verps actius, si signifiquen persona o cosa personificada (Cfr. Fullana, Gramatica Elemental, pag. 190):

Quan el complement es un pronom fort: Tu a mi no em vols.

En l´expressio l´u a l´atre.

Quan el complement es un nom propi personal, no precedit de cap determinatiu: Yo ame a Deu. ¿Has cridat a Lluís?.

En el segon terme d´una comparacio quan li falta el verp: ¿Els vols molt? - Si; tant com a mon pare.

Davant de l´interrogatiu qui: ¿A qui busquen?

I, en general, quan ho exigixca la claritat de la frase: L´acaçava com el llop a la vaca o com la vaca al llop.

En els atres casos, el complement directe no sol portar la preposicio A, tal com es fa en llati: Jaume I conqueri Valencia. Visitarém Burriana, Paris i Londres. Han fet vindre el carro. Canteu l´Himne.

b) En valencià se distinguix perfectament el complement de lloc a on se va, del de lloc en que s´està. Valencià: vaig a Valencia i estic en Valencia; es a l´horta i està en l´horta Catala: sempre es a Valencia, es a l´horta.

c) Els verps, que indiquen companyia, en valencià se construixen en la preposicio EN o AB i no en amb: valencià: estic en mon pare, én ma tia: en catala: estic amb mon pare, amb ma tia. En valencià: la preposicio ab classica sols s´usa literariament.

d) Els verps, que indiquen relacio d´instrument o mig, se construixen tambe en la preposicio EN o AB; valencià: arruixar en el poal, adornar en flors, ferir-se en el gavinet, rodejar en la ma alguna cosa; en catala es reemplaçada la preposicio EN per AMB.

e) Igualment en valencià s´usa, en o ab, i no amb, en verps que indiquen modo o manera: ves en prudencia, fes-ho en bons modos.

f) El valencià distinguix perfectament entre ser i estar; valencià: estic aci, he segut nomenat secretari; catala: ja hi soc aqui, he estat nomenat secretari.

g) No admet el valencià -com hem dit ya- la forma impersonal introduïda pel reflexiu HOM. Valencià: s´ha de fer correr; catala: hom ha de fer correr.

h) En valencià es normal la sustantivacio de l´infinitiu per mig de l´articul: el correr massa te perjudica; te l´anar molt boniquet. Esta construccio està prohibida en catala.

i) El valor perfectiu, expressat per un infinitiu o participi, se distinguix en valencià del valor momentani, per l´us del verp estar en conte del verp ser: “es anunciat” no es lo mateix que “està anunciat”. En catala s´usa en els dos casos el verp ser: “es anunciat”.

j) El valencià no usa el gir “tot, mes un gerundi”. En catala: tot cantant, tot burlant-se. En valencià: quan cantava o estant cantant o mentres cantava.

7 REGIM DE L´ADVERBI

La sintaxis de l´adverbi mes interessant es la dels modismes adverbials. Seria molt entretingut descendir a la casuïstica de les diferencies entre el valencià i el catala en l´us de preposicions i adverbis. Badía Margarit porta, en sa Gramatica catalana, mes de cent vint adverbis, i modos adverbials, dels quals pocs en son aprofitables en valencià, per lo menys en la seua construccio, quan no son recreacio de la normativa moderna catalana. Entre els d´us literari, mencionarém els següents:

a betzef o abalquena
a la gatzoneta
a tot estrop
amb pro feines
de cap sobte
de sopols
(en abundancia)
(ajopits)
(continuament)
(penosament)
(de repent)
(a pols)

Entre els girs mes corrents citarém p.e.:

a dretes
a l´escapça
amb un girar d´ulls
de bursada
de debo
de dret
de pura pensa
de per riure
d´un plegat
mes aviat
(a posta)
(en blanc)
(en un girar d´ulls)
(sense perseverancia)
(de veres)
(al dret)
(instintivament)
(de mentiretes o de broma)
(d´una vegada)
(mes be), etc...

8 REGIM DE LA PREPOSICIO

Les preposicions valencianes, com les castellanes i catalanes, procedixen del llati. El fenomen mes significatiu es la perdua de la preposicio CUM en valencià i catala. La nostra llengua classica el sustitui per AB; els catalans moderns usen en son lloc AMB; els valencians usem la preposicio EN.

Particularitat valenciana es l´us de AD per A, davant de vocal, per a reforçar la preposicio: di-li-ho ad ella.

Tambe el valencià usa moltes vegades PER A en conte del catala PERQUE o simplement PER, com ho vorem al parlar de les oracions subordinades.

El valencià es visceralment contrari a certs catalanismes com p.e. els següents:

des que
a sabuda de
sense sabuda de
en esguard de
(des de)
(sabent-ho)
(sense saber-ho)
(en comparacio de)

Aixina com certes combinacions d´adverbis i preposicions tals com:

al davant de
al darrere de
al damunt de
al dessota de
al defora de
(davant de)
(darrere de)
(damunt de)
(baix de)
(fora de), etc...

Finalment, el valencià usa moltes vegades A, a on el castella posa DE, i viceversa.

9. REGIM DE LA CONJUNCIO

El valencià coincidix en el catala en algunes conjuncions, lo mateix que en el castella. Pero no pot admetre la conjuncio, que, acabada en e oberta; que, no què. Ni es admissible la conjuncio, pero, en o oberta i accentuada: pero, no però. En el llenguage literari s´admeten alguns arcaismes, com puix. En canvi, la llengua popular valenciana no transigix en girs, tals com no gens menys, amb tot, fins i tot, més aviat, malgrat, etc...

Les principals particularitats en l´us de les conjuncions en valencià son les següents:

Està permes introduir una oracio subordinada per mig de les preposicions A, DE i EN: a que, de que, en que. En catala, en canvi, se suprimix la preposicio. Eixemples: en valencià: estem acostumats a fer-ho; no acabem mai de treballar; empenyat en fugir; gracies a que; s´encabota en que li donen la casa. En catala: gracies que; s´entesta que li donin la casa.

En les oracions temporals, les construccions valencianes “a continuacio”, “cada volta” o “mentres”, tenen en catala l´equivalent “tot seguit”, “cada pic” o “mentre”.

D SINTAXIS ORACIONAL

Com ya hem dit al principi, la sintaxis d´oracions es sustancialment la llatina en les llengües peninsulars romaniques, en chicotetes variacions. Senyalarém, no obstant aço, algunes peculiaritats del valencià.

1. Oracions de temor. Regint una oracio de subjuntiu en valencià s´utilisen les formes verbals en -ara, -era, -ira (anara, vinguera, partira); mentres que el catala usa les formes en -és, -essis; -és, -éssim, -éssiu, -essin per als de la primera i segon conjugacio, i en -ís, -issis, -ís, -issim, -issiu, -issin per als de la tercera, etc...Valencià: tenia por de que vinguera. Catala: tenia por que vinguès.

2. Oracions negatives. En valencià no s´usa mai el modisme “no pas”, que el catala utilisa a l´estil del frances. En valencià no es permet la dita particula, ni en oracions negatives, ni conminatories, ni interrogatives.

3. Oracions temporals. Estes oracions escomencen en valencià per “mentres”, “tan pronte com”, “des de que”; pero en catala se corresponen per “mentre”, “tan aviat com”, “des que”.

4. Oracions concessives. En valencià estes oracions escomencen per “a pesar de”, “no obstant que”, en catala van incoades per “malgrat” “tot i que”.

E FONETICA

La Fonetica es la part mes important de la llengua; tant, que el canvi mes insignificant de sons fa canviar el significat d´un mensage parlat (no es lo mateix una parra que una porra). La Fonetica influix en la Gramatica i no, al reves. Per mes que se propugne la normativa gramatical catalana, no mai se conseguirà que els valencians diguen: curona, puderòs i chuculata.

El Regne de Valencia, dins de l´unitat sustancial de sa fonetica, presenta unes chicotetes variants de pronunciacio: hi ha una modalitat al Nort (la zona que s´acosta al tortosi); n´hi ha un atra en la zona central de Valencia, anomenada zona de l´”apichat”(3)

(3) La zona del “apichat” compren des de “La Vall de Segó” per el Nort, fins a l´Albufera i la ribera esquerra del Xuquer, d´Alzira fins a dalt pel Sur, comprenent el Baix Palancia, el Camp de Lliria i l´Horta de Valencia, el Pla de Quart, part de la Ribera Alta, la ciutat de Gandia i en la provincia de Castello, Onda, Sueras i Tales.

Finalment, hi ha una modalitat fonetica, que es parla en la Plana de Castello i en els restants pobles de Valencia i Alacant, no compresos en la zona de l´”apichat”.

Donat el fet d´eixa pluralitat fonetica, sense perjui de poder parlar cadascu llegitimament la seua modalitat, els filolecs valencians s´inclinen per la pronunciacio mes generalisada i mes rica de totes per a tindre-la com a normativa, en el fi de donar-li unitat a la llengua; eixa fonetica es la de la Plana de Castello i dels pobles de Valencia i Alacant, que no parlen “apichat”. Les raons son les següents:

La fonetica preferida es la mes pareguda a la dels nostres classics, i la mes rica foneticament, perque conserva la distincio entre la B i la V, esta ultima tan valenciana (bull i vullc) i la diferencia entre S forta i S suau o sonora (casa i caça) finalment, conserva un so mes, al distingir entre CHE i GE i XE (churro i jove i Xativa). Esta pronunciacio deu aconsellar-se a les persones cultes i ensenyar-se normalment en les escoles.

Farem una comparacio entre la fonetica valenciana i la catalana per a que millor se comprenguen les caracteristiques de la nostra llengua.

1 LA PRONUNCIACIO DE LES VOCALS

Ya hem insinuat anteriorment que el catala afig al conjunt de vocals valencianes (obertes i tancades) una vocal neutra o mixta, que invadix constantment el llenguage. A mes, les Os atones les pronuncia totes en U. Este fet, tenint en conte la seua freqüencia, es tan important i afecta de tal manera a la pronunciacio, que diversifica els dos sistemes valencià i catala; puix que produix una permanent diferenciacio del llenguage. Pero hi ha tambe diferencies en l´us de les consonants. Indicarém en primer lloc les diferencies en el sistema vocalic.

a. En silabes fortes o accentuades.

Moltes paraules que en Barcelona es pronuncien en E oberta: ple, sec, seda, dret, cera, cep, veta, negre, enveja, per, tres, estret, net, vermell, abella; els diminutius en -et (pasturet, netet); els infinitius en -er (correr) i els derivats en terminacio en -esa (vellesa), son pronunciades en valencià en E tancada. En general es tracta de paraules en les que la E prové d´una E llarga o d´una I breu, llatines.

Eixemple. Valencià: plé, séc, cép, envéja, estrét, abélla, etc...; pastorét, netét, etc; correr, etc; i belléa, puréa, etc...

b. En silabes debils o no accentuades.

En Barcelona la a te un so del tot diferent en les silabes fortes que en les debils: es el de la vocal neutra o mixta:

a forta (com en valencià) cas, clar, ma, nau.

a debil (vocal neutra) casset, claror, poma, dona. Foneticament: kessèt, cleró, pòme, dòne.

La e te el mateix so que la a debil (vocal neutra). Aixi, tal com ho assegura Pompeu Fabra, son homofons: teulada i taulada (l´u derivat de teula i l´atre de taula); Pauet i peuet (derivats respectivament de Pau i peu). Sonen igualment regle i regla, negre i negra.

La o atona o debil es pronuncia u. Eixemples: les paraules content, poderos, frontera, que en valencià es pronuncien tal com estan escrites, en Catalunya Oriental (normatiu) sonen: cuntent, puderos, fruntere. Son homofons podia i pudia, ollada i ullada.

Tambe la Gramatica normativa catalana aconsella que el diftonc ou es pronuncie au (ploura, se pronunciarà, plaura).

Si es considera la gran cantitat de vocals atones que n´hi ha en qualsevol escrit, es vora l´enorme diferencia que existix entre la fonetica valenciana i la catalana, sense passar a unes atres diferencies.

2. LA PRONUNCIACIO DE LES CONSONANTS

Encara que les divergencies entre el catala i el valencià, en la pronunciacio de les consonants, no siguen tan grans, en senyalarém algunes.

a. Les consonants c i g, situades entre una vocal i una L, son freqüentment geminades en catala, donant cc i gg; no en valencià. Eixemples: tecla, espectacul, regla, segle, juglar, donen en catala tec.cla, espectac.cle, reg.gle, seg.gle, jug.glar.

b. La consonant b, situada entre una vocal i una L, en catala se gemina donant b.b; no en valencià. Eixemples poble dona pob.ble i a vegades pop.ple

Lo mateix cal dir de la p, darrere d´una vocal i seguida d´una L, que en catala dona una P geminada (p.p). Eixemples: triple dona trip.ple. No en valencià.

c. En valencià generalment les lletres B i V representen respectivament les consonants bilabial B i labiodental V (herba i servir). En catala sempre sonen igual la B i la V (veure i beure). Diem “generalment en valencià” perque este fenomen tambe apareix en la zona de l´apichat.

d. En catala existix la L geminada (l.l). En valencià ha desaparegut casi per complet. Eixemples: català: al.legar, il.lustre, metal.lic; en valencià: alegar, ilustre, metalic.

Igualment en valencià desapareix el so de la T en el grup TLL. Eixemples: catala: ratlla, espatlles; valencià: ralla, espales.

e. El catala manté la geminacio de la M i de la N (mm, nn). En valencià se simplifica. Eixemples: catala setmana, pronunciat semmana, passa en valencià a semana; cotna, pronunciat conna, passa a cona.

f. La C i la G en valencià sonen com estan escrites; en catala hi ha circumstancies en que sonen: la C com a G, i la G com a C. Eixemples: dracma, regne, pronunciats en catala com dragme i recne.

g. La -R final absoluta se suprimix en catala de modo general. En valencià solament en la zona limitrof a Catalunya. Se suprimix en els casos següents:

En infinitius dels verps: parlar, voler, correr, coneixer.

En derivats en -ER: ferrer, galliner, sabater, fuster...

En derivats en -AR: colmenar, pinar, bestiar...

En derivats en -DOR: governador, teixidor, volador...

En noms verbals en -TOR i -SOR: inventor, inversor, protector...

En paraules variades: clar, plaer, sancer, diner, ahir, flor, plor, por, madur, cantar (cat. cantir), etc...

h. La gramatica catalana recomana pronunciar una serie de grups consonantics que en valencià han segut simplificats: MPT, PT, NT, TM, p.e., redemptor, escriptor, assumpcio, premsa, etc..., que en valencià han passat a redentor, assuncio, prensa, etc...

i. El grup DV, en catala popular, dona vv o bb. Eixemple: advent sonna evven o ebbent.

j. La consonant palatal africada CH, al principi de paraula o de silaba, en catala se torna fricativa sorda, cosa que no fa el valencià. Eixemples: charrar, puncha, chocar, en catala sonen en s (la x de caixa) sera, punse, socà (les s en signe damunt ^).

k. Molt rara es en el Regne de Valencia l´omissio de la semivocal i davant de la s fricativa sorda (la i del grup ix). En catala oriental eixa i no sona en absolut. Eixemples: aixina, caixa, baix; en catala sonen asine, case, bas (les s en signe damunt ^). 

l. Les terminacions en -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, en catala se pronuncien tal com s´escriuen. En valencià se pert la d d´eixes terminacions. Eixemples: en catala: vesprada, menjades, comprador, ventiladors; en valencià: vesprà, menjaes, compraor, ventilaors, etc...

ll. Igualment en valencià, d´acort en els classics, la s intervocalica de les terminacions en -esa desapareix, mentres que en catala es conserva. Catala: fortalesa, riquesa, vellesa; valencià: fortalea, riquea, vellea.

m. El valencià mante la s final de certes paraules cultes com: Sintaxis, dieresis, diocesis, tesis, tisis, etc. El catala la suprimix.

n. El valencià fuig de paraules acabades en us, com Augustus, tipus, etc..., les quals admet el catala.

o. Finalment, hem de fer constar que, entre el catala i el valencià, hi ha moltes divergencies en el vocalisme de les mateixes paraules, inclus per escrit (ademes de les que provenen de la pronunciacio de les vocals en silaba atona). Eixemples: catala: efeminat, ametista, assemblea, ebenista, empar, estendart, sergent, assassi, avaria, sanefa, rancor, rodó, xerrar, bufetada, furoncul, robí, sufocar, suportar, diumenge, nèixer, treure, gener, etc... En valencià: afeminat, amatista, assamblea, ebaniste, ampar, estandart, sargent, assessi, averia, cenefa, rencor, redo, charrar, bofetada, foruncul, rubi, sofocar, soportar, dumenge, naixer, traure, giner, etc...

Com es natural, prescindim de les diferencies que surgixen dels vulgarismes de cada regio.

Resumint: el valencià te un sistema fonetic propi ben caracteristic i diferenciat sustancialment del catala. No basta dir que catala i valencià tenen els mateixos sons, per a dir que, a nivell fonetic, son la mateixa llengua. Els sons son els mateixos en quant a les consonants; pero el sistema vocalic es distint, i les consonants les usen i combinen de diferent manera.

LA DEFENSA DE LA LLENGUA

En tot lo que acabem d´exposar se conté, en sintesis, la personalitat de la Llengua Valenciana, ses caracteristiques mes generals en Morfologia, Sintaxis i Fonetica (el vocabulari no l´hem desenrrollat). Als qui dubten de l´existencia de la Llengua Valenciana i als qui diuen que es la mateixa que el catala i volen subordinar-la com un dialecte, els podem dir: la Llengua Valenciana, no sols es diferent del catala en el parlar del poble, sino tambe en l´estructura que revelen les caracteristiques que acabem de enumerar breument.

La tan pregonada unitat de la llengua valenciana i catalana es un mit. Eixa unitat pogue existir quan les dos llengües eixien de la mateixa font llatina, en els sigles IX al XII; pero despres, com va dir el P. Fullana, “varen seguir diferent cami”; no es pot, per tant, admetre eixa unitat absoluta de la llengua. La Llengua Valenciana te la seua propia personalitat, personalitat que hui està en perill i que tots hem de defendre.

El millor modo de defendre la llengua es parlar-la i escriure-la be. Pero en estos temps es tambe precis donar-la a coneixer com a autoctona i diferenciada, divulgant els coneiximents filologics, llingüistics, literaris, historics i gramaticals, per a que la Llengua Valenciana apareixca en tota sa autoctonia i personalitat. Pero hi ha un atre factor que s´ha de tindre en conte: i d´ell vullc parlar ans d´acabar:

Totes les llengües tenen un soport que les soste i sens el qual estan expostes a sa degradacio: em referixc a l´Academia de la Llengua. Totes les llengües cultes tenen esta defensa, ya se diga eixa entitat cultural Academia, Institut o de qualsevol atra manera. Eixa entitat academica vela per la purea de la llengua i recopila les lleis referents al bon parlar i al bon escriure. L´Academia es l´entitat suprema i indiscutible, reconeguda per tots -per damunt de totes les capelletes culturals que treballen d´acort en ella-, i garantisa la propietat de la llengua i, al mateix temps, impedix que esta, abandonada al seu aire, vaja degenerant poc a poc, caminant cap al caos i la desnaturalisacio.

Si existixen una Academia gallega, una atra vasca, i un Institut catala, reconeguts per tots els parlants de les respectives llengües ¿per qué s´ha de discutir l´autoritat de l´Academia nostra?. Es cert que esta es mes ambiciosa que una simple Academia de la llengua, ya que abarca tots els camps del saber; pero te una seccio de llengua i literatura ben acreditada. Seria convenient, si no independisar esta Seccio, per lo manco potenciar-la, agrupant a l´entorn d´ella un viver d´academics i colaboradors especialisats, filolecs, llingüistes, gramatics, investigadors i escritors, en el nomenament dels quals no mes se tinga en conte la seua valia o merits. Aixina es com es podria avançar mes a pressa en la redaccio del Gran Diccionari, de la Gramatica normativa, i en l´investigacio del passat de la llengua i de la literatura valencianes. L´Academia es la que deu assessorar sobre els texts escolars i sobre els premis literaris. A ella correspon tambe estimular la publicacio de la biblioteca d´autors valencians, en sa doble vertent: sabia i popular.

Per a acabar: tots els qui estimem la nostra cultura, de la que la nostra Llengua Valenciana es la part mes important, procurem contribuir a portar-la al mes alt grau d´esplendor, sense desnaturalisar-la, sense desvirtuar-la, sens intentar fer d´ella una llengua artificial, ni tornar al llenguage del sigle XV. El poble no accepta arcaismes ni mixtificacions. Procurem netejar la nostra llengua de vulgarismes, catalanismes i castellanismes, basant-nos en la llengua viva del poble, que es la que ell enten i vol, perque es ell qui la fa i es, per tant, el seu amo. Eixa sera la millor defensa de la nostra dolça Llengua Valenciana.

BIBLIOGRAFIA BASICA

-     Academia de Cultura Valenciana: “Ortografia de la Llengua Valenciana”, 1ª edicio, Valencia, 1977. 2ª edicio, Valencia, 1981.
-     Academia de Cultura Valenciana: “Documentacio formal de l’Ortografia de la Llengua Valenciana”, Valencia, 1981.
-     Adlert Noguerol, M.: “En defensa de la Llengua Valenciana”, Valencia, 1977.
-     Alcover Sureda, Antoni Mª : “Diccionari català-valencià-balear”, Palma de Mallorca, 1930-1976 (continuacio de F. de B. Moll).
-     Alminyana Vallés, J.: “El crit de la llengua”, Valencia, 1982.
-     Fullana Mira, L.: “Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana”, Valencia, 1915.
-     Fullana Mira, L.: “Ortografia Valenciana”, Valencia, 1932.
-     Fullana Mira, L.: “Vocabulari Ortografic Valencià”, Valencia, 1978.
-     Giner Mengual, F.: “Introduccio a la Lingüística valenciana”, Valencia, 1982.
-     Guinot i Galan, J. Mª : “Fonetica de la Llengua Valenciana”, Valencia, 1984.
-     Guinot i Galan, J. Mª : “Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana”, Valencia, 1986.
-     Sanchis Guarner, M.: “Gramatica valenciana”, Valencia, 1950.
-     Serie Filologica. Academia de Cultura Valenciana. Revistes nº 1, Valencia, 1986 i nº 2, Valencia, 1987.


Transcripcio feta del llibre titulat: “La Llengua Valenciana, Hui” Estudi sintetic, de D. Josep Mª Guinot i Galàn, nº 3, Serie Filologica, Aula d’Humanitats i Ciencies, Academia de Cultura Valenciana, Valencia, 1988.

cites

"perque yo, a manament de vostra senyoria, ho he tret de lati, en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lengua cathalana".
En el prolec de la seua traduccio del "Valeri Maxim"
Antoni Canals (1352-1419)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: