Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXVIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL      XXXVIII

     Les formes nominals del verp . LŽinfinitiu

     276.     LŽinfinitiu, el gerundi i el participi son els modos nominals del verp, es dir, que no varien ses formes en atencio a les diferents persones gramaticals (1Ș , segona i 3Ș persona del singular i del plural) com sŽobserva en els temps de lŽindicatiu, condicional, subjuntiu o imperatiu).

     Cadascuna de les formes nominals del verp te un caracter distint: lŽinfinitiu es un substantiu; el gerundi te lŽequivalencia dŽun adverbi, i el participi es com un adjectiu, sense, per aixo, perdre cadascu dŽells son caracter verbal.

     El temps de les formes nominals no es absolut, sino relatiu, es dir coexistent, anterior o posterior al temps del verp principal de lŽoracio composta: eixemple: vullc correr (correr, arra); volgue correr (ya fa temps); voldra correr (en un futur); i lo mateix es pot dir del gerundi i del participi.

     Totes estes formes nominals-verbals poden usar-se de manera conjunta, es dir, com una part integrant de lŽoracio composta (fent de substantiu, adjectiu o adverbi) o en construccio absoluta, es dit prenent personalitat oracional, arribant a realisar el paper dŽuna oracio subordinad, encara que les gramatiques no li donen eixe nom, per no tindre el verp en forma personal.

     El valencia te organisat el sistema dŽestes formes nominals en una manera tambe aspectual, en la que a lŽinfinitiu li correspon lo imperfecte, lŽiniciacio dŽuna realisacio en temps indefinit; al gerundi, lŽaspecte duratiu, considerant lŽaccio en el seu desenroll, i al particpi, lŽaspecte perfectiu o la consideracio de lŽaccio com acabada, en son terme.

     LŽinfinitiu.

     LŽinfinitiu es la forma substantiva del verp i equival pe sa significacio als substantius abstractes que expressen lŽidea continguda en el radical del verp, de la manera mes general.

     Situat en na zona intermija entre el substantiu i el verp, i participant de la naturalea dels dos, te cracters comuns en uns i atres; aixi, per eixemple, lŽinfinitiu substantiu a mes de funcionar com a subjecte, o complement, es pot substantivar precedit dŽun determinant i, en algun cas, variar en numero (el voler i els volers); lŽinfinitiu verp, per sa part, pot anar acompanyat de subjecte (żanar yo a casa?) i formar part de compsts verbals. En valencia es passa en gran facilitat en lŽinfinitiu, de sa funcio nominal a la verbal, i viceversa.

     277.     LŽinfinitiu com a nom verbal. LŽinfinitiu, considerat com nom dŽaccio, realisa els mateixos oficis que el nom substantiu, o siga, pot fer de subjecte, predicat nominal, complement directe, indirecte i circumstancial dŽun atre verp; complement dŽun substantiu o dŽun adjectiu; pot anar solt o precedit de preposicions; i ser modificat per un admectiu o per un adverbi. LŽinfinitiu actual valencia, com a substatiu, pot ser usat ampliament sense cap dificultat; inclus pot substantivar-se de forma permanent (el combregar, el saber, etc.), portar articul o un determinatiu, possessiu o demostratiu, i fins tindre plural (El meu voler; eixos volers tan forts). Vejam algunes dŽeixes actuacions de lŽinfinitiu com a nom:

     a) Subjecte: el saber no ocupa lloc; no es convenient beure dŽeixa manera.

     b) Predicat nominal: el seu ofici es comprar; viure no es només gojar

     c) Complement directe dŽun verp transitiu, sobre tot, en verps de percepcio i voluntat: veig correr, ordene obrir la porta.
     d) Complement indirecte, (equivalent a una oracio final): acudixc a regar.
     e) Complement circumstancial (en distintes equivalencies oracionals) i darrere dŽapropiades preposicions: a lŽacabar, tanca la porta.
     f) Complement dŽun substantiu: hora de traballar; obligacio dŽestudiar.
     g) Complement dŽun adjectiu: dificil dŽexplicar; digne de voreŽs.

     Com a substantiu que es, lŽinfinitiu pot portar articuls i adjectius que el determinen; el seu caminar tan lent; un cert passar.

     Com a nom dŽaccio, pot tindre sentit actiu i passiu, segons el context, encara que el mes corrent es lŽactiu: cosa digna de voreŽs: cosa digna de ser vista.

     Es caracteristic del valencia lŽus, com en castella, de la contraccio AL davant del verp en infinitiu, accentuant lŽaspecte de simultaneitat, puntual o durativa; al costat de la preposicio EN davant de lŽinfinitiu, per a destacar lŽaspecte posterior a lŽaccio verbal, encara que immediat. Al vindre vol dir "quan venien"; i en vindre, "immediatament despres de vindre".

     Com es veu en tot lo precedent, lŽinfinitiu equival en moltes ocasions a una oracio subordinada substantiva, i correspon a les diverses funcions que el substantiu pot tindre dins de la frase.

     278.     LŽinfinitiu precedit de preposicio. Tenint lŽinfinitiu caracter nominal, es normal la seua tendencia a ajuntar-se en preposicions. Quan lŽinfinitiu va precedit de preposicio es convertix en un complement indirecte (datiu, de finalitat, o desti) o en un complement circumstancial (equivalent a una oracio circumstancial). Les preposicions mes usades son A, EN, PER i "PER A". En el capitul referent a les preposicions sŽestudiarà el seu us, pero ara es convenient explica-lo en relacio al infinitiu.

     a) LŽinfinitiu complement indirecte va precedit de les preposicions A, PER A i EN, la preposicio A completa verps de moviment, com anar i vindre, eixir, tornar, etc. Alguns verps introduixen tambe lŽinfinitiu per En: has tardat en vindre, o en saber-ho o en penar-ho.

     Porten una A davant, els verps que denoten tendencia o impuls, com aspirar, impulsar, instar, obligar, tendir; obligar a comprar. Porten tambe la preposicio A alguns verps reflexius que denoten resolucio, com determinar-se decidir-se, etc.

     Igualment porten A els verps que indiquen oferiment (oferir-se, prestar-se) i els que signifiquen ensenyança: oferirse a; ensenyar a nadar.

     En general quan caben igualment A i EN, el valencia actual demostra preferencia per EN. Per eixemple: mŽentretinc en desfer nucs, preferit a mŽentretinc a desfer nucs.

     -Per mig de la preposicio PER es pot significar finalitat o desti, pero el valencia actual preferix la locucio PER A en tots els casos, sense discriminar si el verp infinitiu expressa la finalitat de lŽaccio dŽun verp dŽaccio voluntaria en matiç final, o no. Eixemples: "Hem vingut per a visitar a un amic, preferible a "per visitar un amic".

     La preposicio PER A, davant de lŽinfinitiu completa la significacio del verp accentuant lŽesforç, treballar per a viure.

     Sentit particular te la preposicio PER ab un infinitiu complement dŽun substantiu, i equivalent a "sense"; llit per fer. (llit que encara no està fet)

     279.     b) LŽinfinitiu complement circumstancial, es construix sempre ab preposicions i, entre atres relacions que pot significar, està la seua equivalencia a les següents clases dŽoracions:

     1) Oracio temporal: ab la preposicio A i lŽarticul EL (en la contraccio AL); tambe ab la preposicio EN: a lŽentrar, en entrar, segons hem explicat anteriorment.

     2) Oracio modal: ab les preposicions A, EN i atres convenients: un home enterat en apreuar les taronges; guanya a correr.

     3) Causal: ab les preposicions PER i DE: de treballar tant, tŽhas fet vell; per anar tart, no vas agarrar el tren.

     4) Condicional: ab les preposicions A i DE: A no ser per tu, no haguera vingut; de voler vindre, avisa en temps.

     5) Concessiva: ab les preposicions AB i EN: tot i aixo, no va fer cas i va vindre.

     Entre la preposicio i el verp, no hi ha inconvenient en que sŽintercale algun complement: Van vindre uns amics per a, fent mes força, convencer-lo.

     NOTA: Per influencia de la normativa catalana, sŽestà introduient en la llengua escrita lŽus de la preposicio DE davant de lŽinfinitiu, en una gran cantitat de verps que, en valencia, o prescindixen dŽella o canvien lŽoracio dŽinfinitiu per una oracio subordinada introduida per QUE, fent el paper de complement directe, subjecte, atribut o inclus complement preposicional dels verps principals. Estos verps son:

     a) Els que signifiaquen: acordar, aconsellar, ensajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desijar, dignar-se, esperar, exigir, jurar, oferir, pensar, permetre, pregar, pretendre, procurar, proposar, prohibir, prometre proposar, refusar, recomanar, resoldre, sugerir. Eixemple: mŽagradaria de vore, procura de fer-ho, etc. (en desus en la llengua parlada, en la que es diu: "mŽagradaria fer-ho", o "procura fer-ho").

     b) Lo mateix es pot dir dels verps: pregar, suplicar, demanar, proposar, aconsellar, ordenar, dir, (en el sentit dŽordenar o proposar) i atres de significat pareguts, en conte de dir: et suplique de vindre, es diu en valencia actual: et suplique que vingues.

     c) Hi ha un cas en que el verp pot introduir el complement nominal per mig de la preposicio DE: quan esta es preposcio dŽablatiu o de genitiu: parlem de llaurar les terre; maquina de retratar. Com tambe, quan els verps insinuen deliberacio o intencio: provar de, vore de, mirar de (en el sentit de procurar). (1)

     (1) Tampoc veem la rao de que es prohibixca posar la conjuncio QUE davant de lŽinfinitiu: tinc que recorrer tota lŽhorta; no tens res que fer.

     280.     LŽinfinitiu com a verp. LŽinfinitiu, encara que es presente substantivat, conserva son caracter i possibilitats, podent anar acompanyat dŽarticuls (com el nom) i no obstant tindre subjecte i complement (com el verp): el gastar-me yo els diners que tenia... Inclus pot anar modificat per u o distints adverbis: el quedar-me en casa, be, anit.

     a) LŽinfinitiu pot tindre valor passiu: tots volen ser respectats. La significacio passiva moltes vegades va inclosa en el significat del verp actiu: explicacio facil de comprendre, es lo mateix que facil de ser compresa.

     b) LŽinfinitiu te aspecte imperfectiu i perfectiu. LŽimperfectiu va en lŽinfinitiu simple, el perfectiu, en el compost: cantar, haver cantat. Encara que este ultim faça referencia a anterioritat al temps del verp principal, porta tamve lŽaspecte de cosa acabada: vullc haver encertat.

     c) LŽinfinitiu admet pronoms personals enclitics: de saber-ho; al donar-se conte, etc.

     d) LŽinfinitiu te subjecte, implicit o explicit: anar yo en persona; vullc visitar (yo) als amics. El subjecte es el terme, nom o pronom, que designa el ser al que sŽatribuix lŽaccio de lŽinfinitiu i els complements.

     El subjecte de lŽinfinitiu sŽomet moltes vegades per alguna dŽestes raons:

     1) per ser el mateix del verp principal (infinitiu concertat), vullc correr.

     2) per a que quede el subjecte indeterminat o per ser este de caracter general: correr es anar massa de pressa.

     3) perque el subjecte es indiferent: he fet llaver la roba (per qui siga). Quan el subjecte no se cita, es que se sobreenten.

     4) perque el subjecte ho es, dŽun infinitiu en funcio de complement i va ya expressat en lŽoracio principal: no vaig voler pagar-la fins saber tot lo que li devia.

     El subjecte de lŽinfinitiu, si està explicit, generalment va darrere de lŽinfinitiu; puc fer correr als chiquets.... (que els chiquets correguen).

     e) LŽinfinitiu pot tindre complements: directes, indirectes i circumstancials. Complements directes: vullc acabar la faena. Els infinitius que van darrere de verps de percepcio sensible o intelectual, i els que expressen actes de voluntat, van sense preposicio, i equivalen a una oracio objectiva enunciativa: te veig vindre; tŽordene vindre. LŽinfinitiu pot tindre dos complements directes o un directe i un atre indirecte o circumstancial: Vaig portar el pleit (complement directe) al conseller (indirecte) el dumenge pel mati (circumstancial).

     f) En verps com poder, deure, gojar, soldre, ab lŽinfinitiu, es pot formar una especie de conjugacio perifrastica en la que el subjecte de les dos formes verbals es el mateix: dec correr; puc alçar-me.

     En els verps voler, desijar, saber, lŽinfinitiu que seguix te el mateix subjecte: vullc correr; pero, si canvia el subjecte, ha de construir-se lŽoracio sense infinitiu: vullc que tu corregues. Lo mateix sŽha de dir de verps com pensar, esperar, lograr: pense viajar, pense que viages tu.

     g) Com sŽha dit oportunament, lŽinfinitiu no te de si ni persona ni numero.

     h) LŽinfinitiu pot equivaldre a oracions subordinades adverbials de diferent naturalea;

     1) Temporal: a lŽarribar vaig descansar (quan vaig arribar...)

     2) Condicional: de saber-ho, no hauria vengut.

     3) Causal: per fer-me eixe desaire, no tindras lo que volies.

     4) Concessiva: sobre posar-me ho tan facil, no acceptare.

     SŽha de tindre molt de conte en la colocacio del subjecte, per a evitar les ambigüetats.

     281.     LŽinfinitiu historic i lŽexclamatiu.

     LŽinfinitiu historic es el que sŽusa en valor de temps passat, per a donar mes vivea a la conversacio. No sol anar sol, sino en companyia dŽatres infinitius, i sempre hi ha algun senyal, algun verp en temps passat, que retrotrau lŽaccio al passat: vaig arribar a casa i, (en seguida) a agranar, a escurar, a llevar la pols.

     LŽinfinitiu exclamatiu. Tambe existix en valencia lŽinfinitiu dŽadmiracio o exclamacio: Ąrebaixar-me a eixe extrem! Ąelegir yo eixe ofici tan baix!.

cites

Los mallorquines hablan una lengua que es tan antigua como el inglés y más pura que el catalán o el provenzal, sus parientes más cercanos.
Robert Graves

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: