Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXVIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXVIII

Les formes nominals del verp . L´infinitiu

276. L´infinitiu, el gerundi i el participi son els modos nominals del verp, es dir, que no varien ses formes en atencio a les diferents persones gramaticals (1ª , segona i 3ª persona del singular i del plural) com s´observa en els temps de l´indicatiu, condicional, subjuntiu o imperatiu).

Cadascuna de les formes nominals del verp te un caracter distint: l´infinitiu es un substantiu; el gerundi te l´equivalencia d´un adverbi, i el participi es com un adjectiu, sense, per aixo, perdre cadascu d´ells son caracter verbal.

El temps de les formes nominals no es absolut, sino relatiu, es dir coexistent, anterior o posterior al temps del verp principal de l´oracio composta: eixemple: vullc correr (correr, arra); volgue correr (ya fa temps); voldra correr (en un futur); i lo mateix es pot dir del gerundi i del participi.

Totes estes formes nominals-verbals poden usar-se de manera conjunta, es dir, com una part integrant de l´oracio composta (fent de substantiu, adjectiu o adverbi) o en construccio absoluta, es dit prenent personalitat oracional, arribant a realisar el paper d´una oracio subordinad, encara que les gramatiques no li donen eixe nom, per no tindre el verp en forma personal.

El valencia te organisat el sistema d´estes formes nominals en una manera tambe aspectual, en la que a l´infinitiu li correspon lo imperfecte, l´iniciacio d´una realisacio en temps indefinit; al gerundi, l´aspecte duratiu, considerant l´accio en el seu desenroll, i al particpi, l´aspecte perfectiu o la consideracio de l´accio com acabada, en son terme.

L´infinitiu.

L´infinitiu es la forma substantiva del verp i equival pe sa significacio als substantius abstractes que expressen l´idea continguda en el radical del verp, de la manera mes general.

Situat en na zona intermija entre el substantiu i el verp, i participant de la naturalea dels dos, te cracters comuns en uns i atres; aixi, per eixemple, l´infinitiu substantiu a mes de funcionar com a subjecte, o complement, es pot substantivar precedit d´un determinant i, en algun cas, variar en numero (el voler i els volers); l´infinitiu verp, per sa part, pot anar acompanyat de subjecte (¿anar yo a casa?) i formar part de compsts verbals. En valencia es passa en gran facilitat en l´infinitiu, de sa funcio nominal a la verbal, i viceversa.

277. L´infinitiu com a nom verbal. L´infinitiu, considerat com nom d´accio, realisa els mateixos oficis que el nom substantiu, o siga, pot fer de subjecte, predicat nominal, complement directe, indirecte i circumstancial d´un atre verp; complement d´un substantiu o d´un adjectiu; pot anar solt o precedit de preposicions; i ser modificat per un admectiu o per un adverbi. L´infinitiu actual valencia, com a substatiu, pot ser usat ampliament sense cap dificultat; inclus pot substantivar-se de forma permanent (el combregar, el saber, etc.), portar articul o un determinatiu, possessiu o demostratiu, i fins tindre plural (El meu voler; eixos volers tan forts). Vejam algunes d´eixes actuacions de l´infinitiu com a nom:

a) Subjecte: el saber no ocupa lloc; no es convenient beure d´eixa manera.

b) Predicat nominal: el seu ofici es comprar; viure no es només gojar

     c) Complement directe d´un verp transitiu, sobre tot, en verps de percepcio i voluntat: veig correr, ordene obrir la porta.
     d) Complement indirecte, (equivalent a una oracio final): acudixc a regar.
     e) Complement circumstancial (en distintes equivalencies oracionals) i darrere d´apropiades preposicions: a l´acabar, tanca la porta.
     f) Complement d´un substantiu: hora de traballar; obligacio d´estudiar.
     g) Complement d´un adjectiu: dificil d´explicar; digne de vore´s.

Com a substantiu que es, l´infinitiu pot portar articuls i adjectius que el determinen; el seu caminar tan lent; un cert passar.

Com a nom d´accio, pot tindre sentit actiu i passiu, segons el context, encara que el mes corrent es l´actiu: cosa digna de vore´s: cosa digna de ser vista.

Es caracteristic del valencia l´us, com en castella, de la contraccio AL davant del verp en infinitiu, accentuant l´aspecte de simultaneitat, puntual o durativa; al costat de la preposicio EN davant de l´infinitiu, per a destacar l´aspecte posterior a l´accio verbal, encara que immediat. Al vindre vol dir "quan venien"; i en vindre, "immediatament despres de vindre".

Com es veu en tot lo precedent, l´infinitiu equival en moltes ocasions a una oracio subordinada substantiva, i correspon a les diverses funcions que el substantiu pot tindre dins de la frase.

278. L´infinitiu precedit de preposicio. Tenint l´infinitiu caracter nominal, es normal la seua tendencia a ajuntar-se en preposicions. Quan l´infinitiu va precedit de preposicio es convertix en un complement indirecte (datiu, de finalitat, o desti) o en un complement circumstancial (equivalent a una oracio circumstancial). Les preposicions mes usades son A, EN, PER i "PER A". En el capitul referent a les preposicions s´estudiarà el seu us, pero ara es convenient explica-lo en relacio al infinitiu.

a) L´infinitiu complement indirecte va precedit de les preposicions A, PER A i EN, la preposicio A completa verps de moviment, com anar i vindre, eixir, tornar, etc. Alguns verps introduixen tambe l´infinitiu per En: has tardat en vindre, o en saber-ho o en penar-ho.

Porten una A davant, els verps que denoten tendencia o impuls, com aspirar, impulsar, instar, obligar, tendir; obligar a comprar. Porten tambe la preposicio A alguns verps reflexius que denoten resolucio, com determinar-se decidir-se, etc.

Igualment porten A els verps que indiquen oferiment (oferir-se, prestar-se) i els que signifiquen ensenyança: oferirse a; ensenyar a nadar.

En general quan caben igualment A i EN, el valencia actual demostra preferencia per EN. Per eixemple: m´entretinc en desfer nucs, preferit a m´entretinc a desfer nucs.

-Per mig de la preposicio PER es pot significar finalitat o desti, pero el valencia actual preferix la locucio PER A en tots els casos, sense discriminar si el verp infinitiu expressa la finalitat de l´accio d´un verp d´accio voluntaria en matiç final, o no. Eixemples: "Hem vingut per a visitar a un amic, preferible a "per visitar un amic".

La preposicio PER A, davant de l´infinitiu completa la significacio del verp accentuant l´esforç, treballar per a viure.

Sentit particular te la preposicio PER ab un infinitiu complement d´un substantiu, i equivalent a "sense"; llit per fer. (llit que encara no està fet)

279. b) L´infinitiu complement circumstancial, es construix sempre ab preposicions i, entre atres relacions que pot significar, està la seua equivalencia a les següents clases d´oracions:

1) Oracio temporal: ab la preposicio A i l´articul EL (en la contraccio AL); tambe ab la preposicio EN: a l´entrar, en entrar, segons hem explicat anteriorment.

2) Oracio modal: ab les preposicions A, EN i atres convenients: un home enterat en apreuar les taronges; guanya a correr.

3) Causal: ab les preposicions PER i DE: de treballar tant, t´has fet vell; per anar tart, no vas agarrar el tren.

4) Condicional: ab les preposicions A i DE: A no ser per tu, no haguera vingut; de voler vindre, avisa en temps.

5) Concessiva: ab les preposicions AB i EN: tot i aixo, no va fer cas i va vindre.

Entre la preposicio i el verp, no hi ha inconvenient en que s´intercale algun complement: Van vindre uns amics per a, fent mes força, convencer-lo.

NOTA: Per influencia de la normativa catalana, s´està introduient en la llengua escrita l´us de la preposicio DE davant de l´infinitiu, en una gran cantitat de verps que, en valencia, o prescindixen d´ella o canvien l´oracio d´infinitiu per una oracio subordinada introduida per QUE, fent el paper de complement directe, subjecte, atribut o inclus complement preposicional dels verps principals. Estos verps son:

a) Els que signifiaquen: acordar, aconsellar, ensajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desijar, dignar-se, esperar, exigir, jurar, oferir, pensar, permetre, pregar, pretendre, procurar, proposar, prohibir, prometre proposar, refusar, recomanar, resoldre, sugerir. Eixemple: m´agradaria de vore, procura de fer-ho, etc. (en desus en la llengua parlada, en la que es diu: "m´agradaria fer-ho", o "procura fer-ho").

b) Lo mateix es pot dir dels verps: pregar, suplicar, demanar, proposar, aconsellar, ordenar, dir, (en el sentit d´ordenar o proposar) i atres de significat pareguts, en conte de dir: et suplique de vindre, es diu en valencia actual: et suplique que vingues.

c) Hi ha un cas en que el verp pot introduir el complement nominal per mig de la preposicio DE: quan esta es preposcio d´ablatiu o de genitiu: parlem de llaurar les terre; maquina de retratar. Com tambe, quan els verps insinuen deliberacio o intencio: provar de, vore de, mirar de (en el sentit de procurar). (1)

(1) Tampoc veem la rao de que es prohibixca posar la conjuncio QUE davant de l´infinitiu: tinc que recorrer tota l´horta; no tens res que fer.

280. L´infinitiu com a verp. L´infinitiu, encara que es presente substantivat, conserva son caracter i possibilitats, podent anar acompanyat d´articuls (com el nom) i no obstant tindre subjecte i complement (com el verp): el gastar-me yo els diners que tenia... Inclus pot anar modificat per u o distints adverbis: el quedar-me en casa, be, anit.

a) L´infinitiu pot tindre valor passiu: tots volen ser respectats. La significacio passiva moltes vegades va inclosa en el significat del verp actiu: explicacio facil de comprendre, es lo mateix que facil de ser compresa.

b) L´infinitiu te aspecte imperfectiu i perfectiu. L´imperfectiu va en l´infinitiu simple, el perfectiu, en el compost: cantar, haver cantat. Encara que este ultim faça referencia a anterioritat al temps del verp principal, porta tamve l´aspecte de cosa acabada: vullc haver encertat.

c) L´infinitiu admet pronoms personals enclitics: de saber-ho; al donar-se conte, etc.

d) L´infinitiu te subjecte, implicit o explicit: anar yo en persona; vullc visitar (yo) als amics. El subjecte es el terme, nom o pronom, que designa el ser al que s´atribuix l´accio de l´infinitiu i els complements.

El subjecte de l´infinitiu s´omet moltes vegades per alguna d´estes raons:

1) per ser el mateix del verp principal (infinitiu concertat), vullc correr.

2) per a que quede el subjecte indeterminat o per ser este de caracter general: correr es anar massa de pressa.

3) perque el subjecte es indiferent: he fet llaver la roba (per qui siga). Quan el subjecte no se cita, es que se sobreenten.

4) perque el subjecte ho es, d´un infinitiu en funcio de complement i va ya expressat en l´oracio principal: no vaig voler pagar-la fins saber tot lo que li devia.

El subjecte de l´infinitiu, si està explicit, generalment va darrere de l´infinitiu; puc fer correr als chiquets.... (que els chiquets correguen).

e) L´infinitiu pot tindre complements: directes, indirectes i circumstancials. Complements directes: vullc acabar la faena. Els infinitius que van darrere de verps de percepcio sensible o intelectual, i els que expressen actes de voluntat, van sense preposicio, i equivalen a una oracio objectiva enunciativa: te veig vindre; t´ordene vindre. L´infinitiu pot tindre dos complements directes o un directe i un atre indirecte o circumstancial: Vaig portar el pleit (complement directe) al conseller (indirecte) el dumenge pel mati (circumstancial).

f) En verps com poder, deure, gojar, soldre, ab l´infinitiu, es pot formar una especie de conjugacio perifrastica en la que el subjecte de les dos formes verbals es el mateix: dec correr; puc alçar-me.

En els verps voler, desijar, saber, l´infinitiu que seguix te el mateix subjecte: vullc correr; pero, si canvia el subjecte, ha de construir-se l´oracio sense infinitiu: vullc que tu corregues. Lo mateix s´ha de dir de verps com pensar, esperar, lograr: pense viajar, pense que viages tu.

g) Com s´ha dit oportunament, l´infinitiu no te de si ni persona ni numero.

h) L´infinitiu pot equivaldre a oracions subordinades adverbials de diferent naturalea;

1) Temporal: a l´arribar vaig descansar (quan vaig arribar...)

2) Condicional: de saber-ho, no hauria vengut.

3) Causal: per fer-me eixe desaire, no tindras lo que volies.

4) Concessiva: sobre posar-me ho tan facil, no acceptare.

S´ha de tindre molt de conte en la colocacio del subjecte, per a evitar les ambigüetats.

281. L´infinitiu historic i l´exclamatiu.

L´infinitiu historic es el que s´usa en valor de temps passat, per a donar mes vivea a la conversacio. No sol anar sol, sino en companyia d´atres infinitius, i sempre hi ha algun senyal, algun verp en temps passat, que retrotrau l´accio al passat: vaig arribar a casa i, (en seguida) a agranar, a escurar, a llevar la pols.

L´infinitiu exclamatiu. Tambe existix en valencia l´infinitiu d´admiracio o exclamacio: ¡rebaixar-me a eixe extrem! ¡elegir yo eixe ofici tan baix!.