¿Respecte per la llengua valenciana? ¿Aixo qué es?

Per Rogle Constanti Llombart

Esta vegada volem compartir en els nostres llectors dos fets que segur els faran reflexionar, i en major profunditat que en la que podem fer-ho nosatres, puix nos veem llimitats a l’espai de que disponem en esta publicacio. Es tracta del llenguage de les falles, perdo, del “llenguatge de la matjor part de les fatlles” (¡che, quanta “t”!), i d’unes recents declaracions de la Sra. Caffarel sobre la llengua dels valencians.

Del primer cas -i per allo de demostrar que contra el mon faller no tenim res, mes be al contari, puix se’ls ha de felicitar perque nos obsequien en unes festes incomparables- focalisarém l’atencio en la falla municipal, ¿o sera “fatlla monocipal”? de Valencia ciutat. Hem llegit en estupor l’us que fa, en els cartells explicatius de les distintes escenes, de la llengua propia dels valencians.

Potser han volgut deixar constancia de que el conflicte llingüistic -a pesar d’algun politic de la terreta- no està resolt, o be, simplement, han volgut quedar be en tots, perque de cap atra manera s’enten el tracte que donen a la nostra llengua. Fora de chances, i fet un analisis al marge de l’ambient festiu i despres de comprovar el cumul d’erros ortografics -puix lo escrit ni correspon a la llengua valenciana, ni al català, ni tampoc al subnormalitzat que pretenen fer-nos tragar des de les institucions- resulta una ignominia. Tries el codic que tries, com diém, les incorreccions son inacceptables, i les haurem de prendre com una burla mes de l’equip de govern respecte de la llengua valenciana; no d’una atra manera se pot calificar este despreci manifest pels codics que ells mateixa imponen, i que no es mes que un reflex del despreci que senten per la llengua tota, i pels que la parlen. Res no ha d’estranyar-nos si la presidenta del Consistori nomes “se rebaixa” a dir en valencià coses com “Ya estem en falles” i “Senyor pirotecnic, pot començar la mascletà” (en valencià autentic, aixo si, pero per populime, no per conviccio). Ad estos nivells arriba las sensibilitat dels nostres politics en la llengua que nos es propia.

Parlant d’eixa sensibilitat, tambe va carregada d’ella la Sra. Caffarel, directora del Institut Cervantes, en refererir-se a la llengua dels valencians, de la qual dia (en declaracions arreplegades per la prensa el 17 de febrer) que “Políticamente será una lengua, pero no lo es desde el punto de vista lingüístico, como tampoco lo es el balear”.

Puix s’equivocà en les dos coses la prepotent Sra. Caffarel, perque, hui per hui, la situacio es l’inversa. Per mes que els senadors valencians del PP se mostraren, en la falsetat i hipocresia habituals, indignats, reclamant respecte al Estatut d’Autonomia valencià, la realitat es que la llegislacio desenrollada, els decrets i demes normes emanades els ultims anys de la nostra Generalitat, nos diuen que lo que parlem els valencians es “catala”. La despreciativa Sra. Caffarel no ha fet, per tant, mes que ser conseqüent en lo que el “valencianissim” Sr. Camps refrenda en les seues accions.

Tambe marrà en aclamar-se a la llingüistica, perque, com tart o pronte s’acabarà demostrant, eixa “llingüistica” que tant de goig li fa a la sectaria Sra. Caffarel no es mes que una pseudociencia al servici de l’ideologia catalanista. I si vol començar a obrir els ulls ad esta realitat li recomanem que se lligga el Persiles y Segismunda per a comprovar que la llengua valenciana, tal com deixà escrit eixe Cervantes que dona nom a l’Intitut que dirigix, existia molt abans de que s’inventara la romanistica com a ciencia; eixa fantasmagorica “romanis-tica internacional” que nomes fa que callar i otorgar lo que els catalans volen, com quan passà de considerar al catala un dialecte del provençal a classificar-ho com a llengua a principis del segle XX, justament, que curios, quan el nacionalisme catala esclatava en mes força.

I si la resabuda Sra. Caffarel vol aumentar un poquet mes la seua cultura sobre la llengua valenciana no te mes que recorrer a la nostra lliteratura classica; els nostres classics, a banda de marcar les pautes de la lliteratura castellana del Segle d’Or, tambe deixaren ben palés –les cites son practicament incontables- en quína llengua s’expressaven i escrivien.

Potser “politicament” en este editorial haviem d’haver utilisat el tractament de “la directora Sra. Caffarel”, pero no es el tractament que mereix des del punt de vista d’un valencià orgullos de ser-ho. Com no poden demanar-nos millor tractament els nostres senadors del PP que, sumits en l’incoherencia del seu partit, volen defendre una cosa que l’organisacio politica a la que pertanyen ha negat als valencians per llei.

Nosatres, com som aus lliures, que no gavines, farem lo que nos dicta la consciencia, nos corrobora l’Historia i nos recolza la sociollingüistica, aço es, parlar i escriure en llengua valenciana.

* Editorial de la revista Rogle nº 55 d´Abril de 2011.