Carles%20Senso,%20pendoniste%20en%20%E2%80%9Cordre%E2%80%9D

Carles Senso, pendoniste en “ordre”

Per Ricardo García Moya

A lo millor ha segut s’ahuela, pero en internet li cauen estes flors: «Carles Senso, periodista vocacional, historiador imparcial, aprenent d´escriptor, revolucionari romàntic, somniador, idealista i indefinible». En sa foto d’internet, fet columna salomónica y mirant núbols de gaidó, es escupinyá del Sent Sebastiá de Guido Reni; mes no está nuet ni ferit per fleches. D’ell no ixen esguitons de sanc, sinos morques moralines en el ‘Levante’, generalment els díes que aplega debaes als instituts pera catalanisar chiquets, en gentilea de la Generalitat de Benvestit y en dinés de mosatros. D’este periodiste, o lo que siga, abanda de colaboracions en ‘Levante’ (¡nom perfet pera un mig nacionaniste!), també podem bosar els seus escrits en atres piteus del fascisme catalaner com “Racó Català. El punt d´informació dels Països Catalans”. En tanta finea lliteraria com una creílla, Senso repetix els típics tópics del rafalí progresisme paroler y, fent ansisam de totes herbes, mescla a “Teodorín” Obiang en Mourinho, Gadafi y els trencamelics del Nepal; tot entortillat y en el catalá, no valenciá, per supost.

Senso denuncia als “pocavergonyes” cegos y muts davant dels abusos de poder que destruixen cultures seculars. No obstant, calla jesuiticament les vilees del fascisme catalaner que patix nostre Reyne per part del fals Principat de Catalunya. Els progres com Senso no s’anteren d’astó. Per cert, en internet llixc: “Carles Senso, Antella, Països Catalans”. Que sapiam, encano ham votat democráticament els valencians si volem integrarmos com a colonia dels fantasmals paísos, ahon el magnánim “Principat” donaría sopa de galgo als indígenes.

Carles Senso, d’illustre apellit extremeny, enarbolant pendó autocrític somicava en catalá: “El nostre nacionalisme rufià ens emmanilla” (Levante, 15/3/11). Lo de rufiá es cert; mes el derivat “emmanillar” fa aulor a invent fabriste del 1900; no el conec en valenciá, ni el du el dicc. d’Escrig (a.1887). Y lo de ‘nacionalisme’... ¡un buderó del cul sería més nacionaliste valenciá que vosatros, coquillers del expansionisme catalá y matarifes en gavinet d’autoodi!.

Aixina, Senso, en ton artícul “Vides de segona per ordre...” (Levante, 15/3/11), tríes barbarismes com “ordre”, burlant la llengua de tons pares. ¿Per qué fas estes porcaes?. N’hian tres respostes: per analfabetisme del valenciá, perque escrius pera’l Levante o, probablement, pera tráurer pit en la pasarela dels colaboracionistes. Astó últim han fet els desfaenats polítics de Pedreguer que, en mig poble a punt d’anar al paro, pedren el temps ficant cap a baix al rey Chuano, ¡pero si sou vosatros, enredraors catalaners, els actuals bochins del poble valenciá!. Este numeret de Pedreguer tindría mérit si, en vida del dictaor, haguereu ficat el retrato de Franco cap abaix (sí, Senso, ‘retrato’ en –o es cultisme etimológic valenciá). Hui, al pastranot de la Sarsuela li sindona lo mateix cóm el fiquen en image (o que’s prohibixca el valenciá y l’espanyol), mentres els caragols li áumpliguen a fi de mes la bolchaca. L’enemic del Reyne sou vosatros, els moderns currutacs que, en lloc de lluirse en peluques emblanquinaes y taconets com la noblea del sigle XVIII, feu fachenda de que sou més catalanistes que les cagarraes de la Ruscalleda. Els de Pedreguer, pallarofes noningú, asoles s’han atrevit a fer la payasá raere de rellegir lo dels 20.000 euros a Otegui, per oféndrer al So Chuano.

Mosatros, ploró Senso, fugim en rahó de catalanismes com “ordre”; y usem grafíes com la de “rahó” (del lletí ‘ratio, ratione’) pera mantíndrer el valenciá secular, en -h- muda en lloc de -t- elidida: “rahonament que feu” (Tirant, 1490); “més rahons” (Xávega dels notaris, 1604); “llibres de conte y rahó” (A. M. Elig, Leg. H. 49, a.1617); “gastos que per rahó...” (Archiu Hist. Oriola. Llibre dels obrers de vila, 1625); “li diguí estes rahonetes” (Ros: Paper... a les Carnistoltes, c.1735); “rahoná: acción y efecto de razonar” (Escrig: Dicc. 1887); “la rahonamenta que tenen un roglet de tres o cuatre fadrins” (Caps y senteners, 1892); “per eixa rahó” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845) “te rahó, fem gasto” (Valls: Matí de Gloria, Alcoy, 1932), etc. El vostre cató, fierens del diari “Levante”, es lo que vos dicte l’IEC.

Eixe “ordre” que tant t’agrá no es de garifa; es un tardiu vulgarisme catalá en -r- epentética, y may ha segut valenciá; mentres que’l cultisme “orde” (del lletí ordo, ordinis) es de nostre idioma dasta l’aplegá dels individuos com tu. Inclús en la traducció del provensal-mallorquí de Llull al valenciá, trobem: “totes estes rahons... a entrar en orde” (Blanquerna, 1521); y el prehumaniste Antoni Canals ya pluralisá el sust. en –ns , com en valenciá modern: “tres ordens de homens” (Cart. de St. Bernat, c.1395). Pero, clar, si l’IEC ordena escriurer ‘ordre, ordres’, ¡qué aneu a fer!. Mansets, com birres en la vellea, dieu: ¡bee, beee, beeee..., tot está be si mos ve de Catalunya!. ¡Vaja nacionalistes de fanc y pallús, que repudieu la propia llengua!. Un valenciá asoles pot escriurer “ordre” per ignorancia o autoodi.

Comprometut en la batalla contra l’imperialisme de llunt, Senso estreta el floriol y fa com a que’s jua la vida al escriurer: «occident, em negue a posar-ho en majuscules» (ib.) ¡Uy, Senso, qué temerari y valent eres... davant de moro mort o lluntá!. Balles els nanos al catalanisme cuan preferixes, per eixemple, la conj. catalana “mentre” a la valenciana “mentres” y soterres un idioma que ha costat sigles de modelar a nostres antepasats.

Tu saps que del lletí ‘dum interim’ ixqueren corrupcions com “demientre, dementre, domentre...”, presents en manuscrits migevals castellans (Berceo), italians, provensals, occitans, etc. N’hia un cas que pot donarte llum: el del humaniste catalá Bonllabi, expert en l’obra de Llull, que traduí el Blanquerna al valenciá, no al catalá; lo contrari que fas tu. Observa este eixemple:

Manuscrit de Llull: “dementre que eren en lo consistori” (Staatsbibliotthek, Munich, R. Llull, Ms. hisp. 610, c. 1315).

Traducció al valenciá: “mentres que ells estaven en lo consistori” (Blanquerna, traduit en llengua valenciana, any 1521).

¿Te dones cónter, Senso?. Traduí “dementre” al valenciá “mentres”, y el provensal “ésser” per “estar”. Bonllabi intentá cumplir l’encárrec en honradea. Ell ascoltava als valencians dir “mentres”, no ‘mentre’; y havía llegit eixa paraula en les obres dels clásics, en lletinistes, en documentació cancilleresca, etc. ¿Qué no t’heu creus, progre Senso?. Ací tens probes d’abans del 1521: “mentres” (DECLLC, en St. Vicent Ferrer, c. 1400); “les mans amprau mentres...” (Roig: Espill, 1460); “mentres que parlava” (Esteve, J.: Liber, a. 1472); “mentres que fará dret” (Actes de Corts Generals en Oriola, 1488); “y mentres que dure” (Fenollar: Hystoria de la passió, 1518), etc.

Cuan me deprimixc per vostres miseries colaboracionistes, m’en vaig a vórer l’original del Blanquerna; y allí, mirant y palpant el paper d’esta edició valenciana de 1521, en temps de les Germaníes, pense que may podreu destruir la Historia del Reyne de Valencia. Per cert, Senso, tampoc coneixerás que, als pocs díes d’eixir el Blanquerna del taller de Joffre, els agermanats valencians eren masacrats entre Murvedre y Almenara, el 18 de joliol de 1521, per tropes de la noblea castellanera de Carlos V, mercenaris catalans en sa majoría. Feren una degollá que anegá el camp de sanc (vórer ‘Señeras valencianas y pendones catalanes’, p.251).

Llamentablement, raere d’estes accions dels catalans que degollaven per dinés, l’honest y cult catalá Bonllabi desaparegué del Reyne de Valencia. Sa traducció no era cas aislat. L’estiu pasat estiguí en la Bib. Nac. pera vórer el Ms. 10.103, una traducció feta en “valenciana prosa” d’atre text de Llull. El manuscrit del 1400 está ple d’arcaismes y provensalismes, encá que trobem indicis del valenciá modern: “noblea”, “error no’s pot defendre”, “orde”, “creatura”, “(l)laugera cosa”, “infels”, “homens”, “servici”, etc. Dins de la caótica mescla lléxica, l’anónim traductor mostra un detall cuan escriu “en altesa”, grafía que tachá y, al costat, no dalt o baix, sinos en l’espay del mateix rengló que estava encara en blanc, escrigué: “en altea de grau...”.

Anava a tornar a parlar de Senso, un valent contra “Teodorin Obiang” (com diu ell); pero, la veritat, es que’m dona llástima. Mira, Carlitos: ¿no te dones cónter de que eixa femerá de “ordre” y “mentre” ya no heu diuen ni els comisaris d’Ascensió?.

NOTA BENE: Crec que’ls últims artículs, ahon criticava al nou DRACV, han provocat canyaret entre valencians honrats. Tinc que aclarir que may he parlat mal de cap valencianiste per asunts collaterals, com furtarme dinés o documentació; ningú es perfet y no diré el nom d’estes persones. Yo crec que, al quedar poquets, fem falta tots en el valencianisme; y si algú tingué fluixea moral, ¿quí pot tirar el primer cudol?.

Yo abomine de la gent com Senso per catalanisarmos en lléxic com “ordre” o “mentre”, “amb”, “butxaca”,etc. ; pero si un bon día m’acostara al GAV o CV, y Latorre o Sentandreu me digueren, per eixemple: “Aquesta vesprada te done una telefonada per telefon”, a rabo borrego m’en aniría a ma casa (y viceversa faríen ells en mi). De moment, estos amics diuen: “Está esprá te done una cridá per teléfono”. ¿Per qué dic de moment?. Perque el nou DRACV ha incorporat arcaismes que estant donant els mestres inmersors als chiquets, els mateixos que usa Carles Senso y la TV3. El nou DRACV ha deixat fora millars d’arcaismes valencians, y fa be; pero ha incorporat atres com eixe ”mentre” que no portava l’atra edició (a.1997). També arrastra com a normatiu dir y escriurer “telefonada” y “telefon”, com si els valencians forem periodistes del AVUI o de les catalanes TV3 y CANAL 9.

Fa anys, mon amic Duardet de Benilloba me contava el cas d’una sinyora d’este poble que, asobint, día “telefonada” y ”telefon”. Duardet estava sorprengut, els valencians sempre havíem dit “cridá” y “teléfono” desde que aparegué l’invent a finals del sigle XIX (vórer DHIVAM). Com li pareixía rarísim li preguntá el motiu, y la dona li aclarí que havía vixcut en Barcelona casi tota sa vida. Duardet y yo quedárem tranquils. Hui estic atra vegá en punches, al vórer que una institució com la RACV incluix estos catalanismes en el nou diccionari, y lo curiós es que alguns me critiquen per denunciar estes coses. ¡Qué mos pasa!. Si heu fa Carlitos Senso es pot criticar, y si es Verdejo qui divulga catalanismes, ¿tenim que ser cegos y muts?. Pera escriurer del vol dels traches de llauraora, del ridícul Emeri o de la sexualitat de Rita no estem ací.

Comprenc que Salvadoro López Verdejo, pera no contaminarse del DHIVAM, haja deixat fora del DRACV lléxic valenciá viu dasta fa poc, com “sorongo”, “amarcatat”, “allarder”, “calechar”, “arrensar” “porigall”, “ambrolla”, “brasillejar” o, per eixemple, el determinatiu toponímic de Sent Vicent del Raspeig. En els trulls del Reyne, la raspallaora aprofitava pera “separar los escobajos de la uva algo pisada, que ha de echarse en las tinajas para hacer vino” (Escrig.1851,1887), faena dita “raspallar: limpiar el grano o la uva”, o lo que´s lo mateix: llevar raspeig y brisa. La proba d´astó apareix en una comedia ahon duen raim al trull, ahon el trapichen “arrancantli la brisa y el raspech” (Vicent Alfonso: El Trull, 1929, p.58). L´anredro naixqué de la sibilant africá sorda, que apareix en valenciá com a “ig” y “ch” , sinse valor oclusiu al fi de paraula: Elig, bateig, Raspeig, lleig, que també ix en grafíes com Elch, batech, Raspech, llech. Alternancia que també patía el gentilici raspecher, derivat de raspech: “raspechers” (Llorca, J. Batiste: Festes del Palamó , any 1896).

Que no agarre Verdejo paraules del DHIVAM casi m’agrá; pero me socarra el cor els catalanismes del DRACV, que farán molt de mal als jovens. Per eixemple, Voro arreplega eixe arcaisme “mentre” que, fa mig mileni, lliterats com Roig y humanistes com Bonllabi sustituiren per “mentres”. ¿Vol dir astó que Verdejo s’ha propost recuperar arcaismes lliteraris?. No, y podía havero (o haver-ho, en cat.) fet en cultismes que mataren els floralistes del sigle XIX: com “ofrendar”, “ofrenda”.

Al contrari que’n “mentre”, el fascisme catalaner mos prohibix als valencians recuperar “ofrenda, ofrendar”, per sa norma de fugir d’homografíes en castellá; no en catalá. ¿Es ignorant Verdejo, y s’ha cregut que ‘ofrenda, ofrendar’ son castellanismes?. Este cultisme valenciá (del lletí offerenda > of(e)renda > ofrenda), apareix en valenciá migeval com “oferenda”, en simplificació de ‘ff’ > ‘f’, lo mateix que’n grafíes com officiale > official > oficial. Heu trobem arrailat dasta en el valenciá d’Elig en el sigle XIV: “e un sou de oferenda” (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, testament d’En Bertran Dezcortell, any 1346).

El escampat ofrena es un vulgarisme catalá del sigle XIX, naixcut per caiguda de la “d” etimológica: offerenda > ofren(d)a > ofrena. Este sust. no eixistix en valenciá, heu varen introduir els floralistes del 1880, els que llimosnejaven prémits en Barcelona. La grafía valenciana era la culta: “ses produccions; sent ofrenda / gots y joyes... admitir tan curta ofrenda de dos Mons” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802).

El barbarisme “ofrenar” ixqué en Barcelona per 1850, y agradá a intelectuals com Alcover (“ofrenes per nuvial...”), motiu pera que una retafila de ratpenaters l´ampomaren com si fora paraula de St. Vicent Ferrer. El llexicólec Escrig mantingué els cultismes (Dicc. a. 1851), perque la corrupció “ofrena” era desconeguda en valenciá; pero l’arreplegaren els floralistes que reeditaren el diccionari en 1887, mort Escrig. Encabant, veletes com Querol y Llorente ampomaren el vulgarisme catalá en poemes dirigits a Barcelona y, pera afonar del tot a “ofrendar”, es ficá de moda fer ofrendes (que’ls analfabets caldoses díen “ofrenes”, en catalá) forals a tot, fora a la Mare dels Desamparats o als pencholls greixosos de Rosita Amores. Per 1920 encara trobem valencians que mantenen el cultisme: “a ofrendarlil a ella..., l´atra ilusió” (Haro, M.: ¡Hiá que tindre carácter!, 1923). El tir de desgrasia heu doná el colaboracioniste Thous en 1934, traduint al vacabá l’Himne Regional en un corbo de barcelonismes: ofrenar, paradiso, ja, visca, gegantines, etc. El nou DRACV deuría netejar y deféndrer nostra morfología, la que teníem abans de la prostitució catalanera, la que donava Escrig: “ofrenda, ofrendant, ofrendar, ofrendat...” (Dicc. 1851).

Fa pudor que’l DRACV recupere arcaismes com “mentre” —viu en el catalá de Carlitos Senso y la TV3—, y es deixe en el tinter cultismes com el valenciá “ofrendar”; y també que oferixca “telefonada” y “telefon” com a valencians. Qui estiga fora de la Batalla de Valencia no pot donarse cónter de la sutilea de Verdejo; y els done l’últim eixemple: cuansevol filólec que conega les diferencies entre valenciá y catalá sap que una lletra poc marcar ralla entre els dos idiomes: febra, val. , ‘febre’, cat.; mentres, ‘mentre’; lleal, ‘lleial’, etc. Es el cas del valenciá ‘canalobre’ y el cat. “canelobre”, un fet conegut y divulgat dasta per els catalans: “canalobres anote en molts pobles valencians... Cova del Canalobre, Busot, Xixona...” (Corominas: DECLLC, 2, p.470) Hui els catalaners del PP sustituixen canalobre per el catalá ‘canelobre’ en els anuncis d’estes coves. En el DHIVAM y Apéndix arrepleguí documentació d’esta veu en valenciá, pero no ha aprofitat pera res: “y de la llum d’amor son canalobres” (Castellví: Scachs d’amor, c. 1495); “aquell canalobre” (Roiç de Corella: La Primer del Cartoxá, c. 1496); “lo rich canalobre” (Fenollar: Hystoria de la passió, 1518); “y quatre canalobres” (Llibre d’Antiguetats, Valencia, 1528); “canalobre de oli” (Pou, O.: Thesarus, Valencia, 1575); “canalobrets dels peuhets” (BRAH, Ms. Porcar: Dietari, 1605); “canalobre: cirial... candelero...” (Escrig: Dicc. 1851); “repareulo... un canalobre” (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855); “dels siris apure el cap. El canalobre” (Gadea: Ensisam, 1891); “canalobre: cirial” (Fullana: Voc. val., 1921), etc. En fi, la grafía “canalobre” es la valenciana ¿y quína du el nou DRACV?. Verdejo asoles dona catalana “canelobre”.