Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXII

     El verp. Estructura i caracteristiques generals.

     240.     Veu, aspecte, modo i temps. En una sola forma verbal es pot considerar la veu, lŽaspecte, el modo, el temps, el numero i la persona.

     La veu. La veu pot ser activa o passiva, distinta segons lŽaccio ixca del subjecte o expresse lo que lŽobjecte sofrix per lŽaccio del verp. Activa i passiva son dos punts de mira distints; del subjecte, en lŽactiva, i de lŽobjecte, en la passiva. En la frase "el chiquet desfa la pilota" es diu lo que fa el chiquet; en lŽoracio "la pilota ha segut desfeta pel chiquet", es diu lo que sŽha fet en la pilota. En valencia, com en atres llengües romaniques, la conjugacio passiva es construix en lŽajuda del verp SER i el participi passat del verp que es conjuga.

     241.          LŽaspecte dŽuna forma verbal es la qualitat de lŽaccio verbal, segons siga momentanea, durativa, acabada, imperfecta, incoativa, etc... En lŽaspecte no entra en consideracio el temps.

     LŽaspecte incoatiu denota el començ de lŽaccio, la qual pot ser momentanea o durativa: disparar, explotar (momentanies), adormir-se, encaminar-se (duratives).

     LŽaspecte reiteratiu fa referencia a la repeticio de lŽaccio: repicar.

     LŽaspecte duratiu fa referencia a la continuitat de lŽacte: nadar, buscar.

     LŽaspecte perfectiu té mes en conte lŽacabament o alcanç de la perfeccio de lŽacte, que no el començament; lo que interessa es el moment en que lŽaccio sŽha cumplit del tot: declarar, començar, posar.

     LŽaspecte verbal depen del significat mateix del verp i de lŽinteres ocasional del parlant, qui elegix lŽaspecte que vol destacar, be momentaneu, perfectiu, reiteratiu, etc...: el chiquet està dormit, o el chiquet sŽha dormit (destacant diversos aspectes: perfectiu o incoatiu, respectivament). Els aspectes imperfecte i perfecte son els mes interessants, i formen, junt en el temps, el fonament del sistema verbal valencia, en el qual son imperfectius, o imperfectes, tots els temps simples, excepte el preterit perfecte dŽindicatiu (ani), i son perfectes, el preterit perfecte simple dŽindicatiu i tots els temps composts.

     242.     El modo del verp, es la diversa manera en que este presenta la significacio en relacio al subjecte, es dir, el jui que este fa de lŽobjectivitat de lŽaccio en relacio als nostres desijos, afectes, voluntat, etc... o ad atres disposicions subjectives.

     La conjugacio valenciana comprén modos personals i modos no personals, dits tambe nominals. Els quatre modos personals son: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu.

     a) LŽindicatiu es el modo de la realitat u objectivitat, de lo que es considera efectiu o real pel que parla, ya es referixca al passat, al present o al futur: yo cante; tu cantaves; ell cantarà.

     b) El subjuntiu es el modo de la subjectivitat, de la dependencia i subordinacio, be a nosatros, be a un atre verp al que acompanya; enuncia els fets com a existents en lŽimaginacio, desig, voluntat, del subjecte, el qual pot considerar lŽaccio com simplement possible, dubtosa, desijable, etc... El verp principal del que depen un subjuntiu pot anar en qualsevol modo: vullc que no intervingues; no es veritat que tŽhages portat mal; Ąaixina me caiguera la loteria!; suposa que meŽn vaig de viage.

     c) El condicional o potencial indica lŽaccio del verp com a possible o realisable: yo aniria, vosatros vindrieu. Hi ha gramatics que lŽinclouen en lŽindicatiu, del que sols es diferencia per sa dependencia dŽalguna condicio: yo estaria conforme (si es cumplira alguna condicio).

     d) LŽimperatiu es la forma que pren el verp per a expressar un manament. En realitat no es mes que lŽintensificacio del subjuntiu de desig. En efecte, no té mes que la forma positiva; per a lŽimperatiu negatiu es recorre al subjuntiu: porta la cullera; no portes la cullera.

     e) Els modos impersonals son tres: lŽinfinitiu, el gerundi i el participi. LŽinfinitiu es el nom verbal; el gerundi, lŽadverbi verbal, i el participi, lŽadjectiu verbal. Es diuen modos impersonals perque no canvien dŽacort en les persones.

     243.     El temps del verp. Es formen grups de formes verbals segons la significacio temporal que comporten respecte al passat, al present o al futur, sempre en relacio al moment en que es parla, o siga, des del punt de vista gramatical.

     Els temps fonamentals son tres: passat, present i futur; de la combinacio dŽestos en atres conceptes verbals, en resulten mes.

     En els modos personals, tots els temps tenen formes distintes per a cada persona del singular i del plural, excepte lŽimperatiu, que careix de primera persona del singular. Les persones gramaticals son: yo, tu, ell (ella), nosatros, vosatros, ells (elles).

     Hi ha temps imperfectes i perfectes, com sŽexplicarà al presentar la conjugacio valenciana.

     LŽimportancia que dona cada idioma a les categories verbals citades (veu, aspecte, modo i temps), es distinta, i constituix la causa de que varien els sistemes verbals. Aixina, per eixemple, el llati dona mes importancia a la localisacio precisa dels temps, que no a lŽaspecte. El valencia, com quasi tots els sistemes romanics, dona importancia als temps i tambe als aspectes duratiu i perfectiu i, per a ell, el subjuntiu té una utilitat que no es reduix a la mera subordinacio, encara que no faça del subjuntiu tan dŽus com el castella. La conjugacio valenciana té en conte lŽoposicio entre els aspectes puntual i duratiu, i ha elaborat un paradigma verbal ampliat en temps composts, que denoten millor lŽaspecte perfectiu. Finalment, en el sistema temporal valencia destaquen les nocions dŽanterioritat, coexistencia i posterioritat.

     Caracteristiques de la conjugacio valenciana son tambe, en comparacio ab atres llengües romaniques: el sistema de verps auxiliars, la doble forma dŽhaver-tindre, ser-estar, que es distribuixen papers oposts; la desaparicio quasi total del participi de present, confonent-lo semanticament ab el gerundi; lŽexistencia de formes simples al costat de compostes (ani i vaig anar) i la reduccio de les formes de lŽimperfecte de Subjuntiu a lŽactual -ARA, -ERA, -IRA en perjui de lŽatra forma en -AS, -ES, -IS (cantara, vinguera, partira, en conte de cantàs, vingués, partís). En conjunt la conjugacio valenciana posseix una gran varietat de formes i dona lloc a infinites combinacions estilistiques

cites

LŽindividualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: