Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXI)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXI

El verp. L´oracio simple.

Tota la teoria sobre la Sintaxis del verp es reduix a la seua funcio en l´oracio simple o composta. Comencem pe l´oracio simple. (1)

(1) Este capitul no es propiament de gramatica valenciana, puix que sa doctrina sintactica es comuna a les diverses llengües romaniques. NO obstant aço, no podem prescindir d´incloure´l en este manual.

237. L´oracio simple.

L´oracio simple es la que consta d´un sol predicat: El mege es inteligent; Josep menja tramussos.

Classificacio de les oracions simples. La primera classificacio de les oracions té en conte la naturalea del predicat. D´ahi que es dividixquen en atributives i predicatives.

Oracions atributives o copulatives son les formades per verps copulatius, la missio dels quals es ajuntar subjecte i predicat nominals. Eixemple: l´aigua es sana; la taula es redona; la taula està servida; la caldera pareix chicoteta. Els principals verps copulatius son SER i ESTAR, pero n´hi ha d´atres que tenen el mateix caracter copulatiu, com pareixer, quedar, seguir, etc...: El negoci va acabar mal; el pare quedà disgustat.

Oracions predicatives son les que tenen per predicat un verp: Maria cus; Pasquala festeja; el gos corre.

238. Classificacio de les oracions predicatives.

Les oracions predicatives poden ser actives, passives, reflexives, reciproques i passives reflexes. Per l´indole del verp, l´oracio pot ser tambe anomenada intransitiva, transitiva, unipersonal i impersonal

1) Oracio transitiva es la que consta d´un verp transitiu, o siga, un verp en el qual l´accio passa ad una atra persona o cosa: Eduart vol la llibreta; el meu veï ha venut el piano.

Els elements de l´oracio transitiva son:

a) Subjecte que eixecuta l´accio (Subjecte agent).

b) Verp en veu activa (transitiu).

c) Complement directe (acusatiu).

d) Complements inidirecte i circumstancials, que poden estar ausents.

2) Oracions intransitives, son les formades per un verp intransitiu (o siga que careix de complement directe). Els elements de l´oracio intransitiva son:

a) Subjecte agent.

b) Predicat verbal intransitiu.

c) Qualsevol complement que no siga el directe, ( o ningun complement).

3) Oracio passiva es aquella en la qual el verp està usat en veu passiva. La veu passiva expressa que el subjecte recebix l´accio del verp; en ella el subjecte, en conte de ser agent, es pacient.

Els elements de l´oracio passiva son:

a) Subjecte pacient.

b) Verp en veu passiva.

c) L´agent (antic ablatiu) precedit de la preposicio PER.

No es indispensable l´agent, com tampoc atres complements circumstancials (1).

(1) En la Gramatica tradicional estes oracions sense subjecte es dien segones de passiva.

L´agent, o no interessa, o es desconegut, o es un colectiu, o ya se sap: el fet va ser condenat; es una persona molt coneguda.

4) Oracio reflexiva, es aquella que està formada per un verp reflexiu. En ella l´accio recau sobre el mateix subjecte que l´eixecuta.

En estes oracions el subjecte del verp i l´objecte complement, son el mateix: Cristina es pentina. En totes elles s´usen les formes atones dels pronoms personals ME, TE, SE o ES, NOS, VOS i SE (plural).

Les oracions reflexives es diuen directes si el pronom es el complement directe: Enric s´afaita; reflexives indirectes, si el pronom es terme indirecte: Enric s´afaita el bigot.

5) Oracio reciproca, es la que consta d´un verp reciproc. En ella hi ha dos subjectes que eixecuten i recebixen l´accio del verp, la que realisen entre els dos: Carmen i Lluis se cartegen. El reflexiu es SE o ES.

6) Oracio passiva reflexa es la construida per un verp en veu activa, en tercera persona, i el reflexiu SE o ES: els tirs s´acaben; les hostilitats se suspengueren; el partit es va guanyar. Esta construccio es molt usada; tal volta mes que la passiva ab el verp ser. (No se sol dir, va ser guanyat, van ser acabats, van ser suspeses).

7) Oracio impersonal es la que consta d´un verp que no té subjecte conegut, be perque es desconeix, be perque no es vol expressar: asseguren que dema ploura; diuen que no hi ha mal que per a be no vinga; se donen diners als parats; se li donarà una reprimenda; se´l tractarà be. Tambe hi ha oracions impersonals intransitives: aci rinyen, alla canten.

8) Oracio unipersonal es aquella que te per predicat un verp unipersonal, com els que expressen fenomens de la naturalea: amaneixer, ploure, granisar, gelar, nevar, etc... No es possible possar-los un subjecte determinat.

Hi ha verps que no sent unipersonals per si mateixos, prenen a vegades este caracter, com ser, convindre, importar, pareixer, haver, fer: es d´admirar; conve estudiar; no importa que t´haja dit aixo; hi ha fira tot el mes; fa tres anys d´aço; pot ser que vinga...

239. Atra classificacio de l´oracio simple: pel modo del verp: Segons el modo del verp les oracions poden ser: enunciatives, interrogatives, exclamatives, dubitatives, optatives, exhortatives e imperatives.

1) Oracions enunciatives: son aquelles en les que s´afirma o se nega la realitat o possibilitat d´un fet. Usen l´indicatiu en el primer cas, i el potencial o condicional, en el segon: el ministre governa; tu pujaves dalt; ell se n´anira dema.

Les oracions enunciatives afirmatives no necessiten valdre´s de cap paraula o forma especial per a indicar que el predicat conve al subjecte: Les negatives, necessiten valdre´s d´un adverbi de negacio, d´ordinari "NO". Pot reforçar-se la negacio per mig de paraules de sentit negatiu, com no ningu; no res, etc...

2) Oracions interrogatives son les que servixen per a preguntar. Se dividixen en directes e indirectes. El modo que usen es l´indicatiu o el potencial.

L´interrogativa directa, en que s´exposa un jui, pero s´ignora si el predicat conve o no al subjecte, se diu total. Son les que es contesten en un si o en un no: ¿ha vengut el teu sogre? Aquella en que es pregunta pel subjecte, o algun dels complements, es interrogativa parcial: ¿Qui, a qui, a on, etc...?; ¿Quants n´han vingut? ¿Com ha ocorregut?

L´interrogativa indirecta expressa un jui, fent-lo dependir d´un verp de preguntar, saber, desconeixer, buscar, etc...: no se qué es lo que vols; buscava quin seria el final; preguntem qué es lo que ha passat; voldria saber com ho faria. El modo es l´indicatiu o el condicional. La paraula que introduix la pregunta es d´entonacio forta i accentuada, inclus graficament.

3) Oracions dubitatives son aquelles en que u es pregunta a si mateix, manifestant el dubte o incertitut que té sobre lo que pregunta. El modo es l´indicatiu o el condicional: ¿Que haura ocorregut? ¿Estaria mig endormiscat?

Estes oracions interrogatives dubitatives, no suposen sempre dubte o ignorancia en el que fa la pregutna sino que a vegades equivalen a la negacio de lo que se pregunta. En estos casos QUE equival a RES, i qui o quina a ningu o ninguna; ¿qui seria capaç d´aixo? (s´enten, ningu seria capaç); ¿que podria ser oportu? (no res). Igualment, com equival a "de cap de les maneres" quan, a "no mai"; a on, "a ninguna part"; ¿com era possible? (no era possible); ¿quan s´ha vist aixo? (aixo no s´ha vist mai); etc...

     4) Oracions optatives o desideratives, son les que expressen el desig de que es faça o no una accio. El modo d´estes oracions es el subjuntiu; en present, per a lo que es pensat com realisable. Sol introduir-se pels castellanismes, ojala, o sisquera. Lo correcte sera amprar-ne atres termens, com "faça o permeta Deu", aixina, etc...; aixina reventares; que et faça bon profit; que Deu te remedie; Deu faça que vinga, etc... Si el desig es de cosa irrealisable, el temps no es el present de subjuntiu, sino l´imperfecte o el plusquamperfecte. Haguera avisat; aixina plogueren duros.

     5) Oracions imperatives, exhortatives i prohibitives. Son les que indiquen un manament, exhortacio o prohibicio. El modo d´estes oracions es l´imperatiu o el subjuntiu. L´oracio imperativa ordena que es faça alguna cosa.

L´exhortativa es una orde atenuada que al mateix temps inclou un prec; per aixo s´expressa en present de subjuntiu, en conte d´imperatiu. L´oracio prohibitiva usa el subjuntiu i va precedida de l´adverbi NO: no faces res.

El manament o prohibicio absoluts solen amprar el futur d´indicatiu o l´infinitiu; amaras a Deu sobre tot; no fer les coses mal.

6) Oracions exclamatives son aquelles en que s´expressa la sorpresa o admiracio que causa el jui format per la ment. Per elles ni s´afirma ni es pregunta, i pel to de la veu es manifesta la suspensio de l´animo al proferir-les.

En sa forma d´expressio les oracions exclamatives no es distinguixen de les asseveratives mes que en el to en que les pronunciem, i de les interrogatives, en que no admeten el sentit de negacio implicita que a vegades porten estes: ¡quina actitut mes desencertada!; ¡quines coses dius!; ¡quant pot la força de voluntat!

     A vegades es pot usar l´infinitiu per a esta classe d´oracions: ¡arribar yo a estos extrems!

     7) Oracions eliptiques. Es diuen oracions eliptiques aquelles en les que falta algun terme que llogicament li correspon. L´oracio en la qual tots els termens estan expressos, es diu plena.

Les oracions eliptiques son molt freqüents en l´estil corrent i familiar i tambe en la construccio figurada, en la que poden ser suprimits tota classe d´elements gramaticals: ¡bon dia! (tingues); ¿que tal? (estas); gracies. Tambe certes exclamacions contenen elipsis d´alguna paraula: ¡paciencia!

Es molt freqüent l´elisio del subjecte, el qual es descubrix per la concordancia en el verp: esta nit charrarém en ta casa (nosatros). Tambe pel sentit o el context: ¿qui ha vingut? mon pare (es el que ha vingut). La contestacio a la pregunta casi sempre es eliptica.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga