Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capituls XXVII i XXVIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

                              CAPITUL XXVII

          ELS DETERMINANTS: LŽARTICUL

     212.     Funcio de lŽarticul. LŽarticul es una part de lŽoracio, que té com a principal funcio auxiliar al substantiu (o cosa substantivada), precedint-lo, per a indicar els seu genero i numero. Moltes vegades es pot prescindir dŽell, atres vegades ajuda a saber el genero del substantiu. Eixemples: el jove, la jove, els jovens, les jovens.

     El sistema de lŽarticul. El sistema valencia de lŽarticul servix per a diferenciar graus dŽindividualisacio o determinacio del substantiu. Hi ha substantius sens articul (té dona i fills), substantius en articul definit (té a la dona i a les filles) i hi ha substantius ab articul indefinit (té una dona i tres chiquets). El primer procediment es el mes abstracte i afectiu, el segon, el mes objectiu i el tercer, el mes generic.

     LŽarticul indefinit pot tindre tambe valor ponderatiu: un Goya, un Napoleo.

     LŽarticul no sols pot circumscriure lŽextensio dŽun substantiu, sino tambe dŽun adjectiu o dŽuna frase sancera: el blanc dels ulls; el si i el no; la contra; el de la capa i espasa.

     213.     LŽarticul definit. Deu colocar-se sempre davant del nom a qui afecta: el pare i la mare.

     Si el nom va precedit dŽun adjectiu, lŽarticul anira davant dŽeste: la tendra flor.

     De lŽus de lŽarticul LO es tracta en Morfologia, capitul IV. Afegirém aci algunes notes sobre lŽus de la forma LO. Es pot usar lŽarticul LO:

     a) davant dŽadjectius o participis presos com a substantius: lo bo no te preu; lo ya fet no destorba.

     b) davant de millor, pijor, mateix, demes, etc.... Lo millor, lo mateix.

     c) en parla coloquial, darrere de les preposicions EN i PER: has caigut en lo cep; viage en lo pare; per lo que tu dius.

     d) Darrere de TOT: ho diu tot lo mon.

     Repeticio de lŽarticul. Es pot repetir lŽarticul davant de cada nom quan en van dos o mes en una mateixa oracio. Pero no cal repetir-lo quan es tracta de coses paregudes: el pare i la mare van vindre tart; lŽhistoria antiga i moderna.

     Omissio de lŽarticul definit. Per regla general sŽomet lŽarticul definit en els casos següents:

     a) Davant dŽun atre determinatiu: este llibre.

     b) Quan se vol donar relleu a un nom al que podria anteposar-se: Valencia, ciutat de flors.

     c) Davant dŽun vocatiu, dŽun tractament, de frases fetes i de noms de dates: Ąveniu, amics!; de gom a gom; Onda, huit de maig de 1985.

     d) Davant de complements de materia: llit de ferro.

     e) Davant de substantius presos com adjectius: vine aci si eres home.

          Articul optatiu. Vacila lŽus de lŽarticul i unes vegades sŽusa i atres no, en els casos següents:

          1) Davant de noms de rius, montanyes, països, parts del mon i noms de pobles: la Vall dŽUxo, la Vilavella, pero Madrit, Barcelona, Africa o lŽAfrica.

          2) Davant de noms propis: Vicentica i la Vicentica. Pero en valencià es fuig de posar articuls davant de noms propis Jordi, no el Jordi, Gispert, no el Gispert.

          3) Davant de noms de places, avingudes i carrers: carrer major i el carrer major; plaça nova i la plaça nova.

          4) Quan van dos o mes noms referits a un tercer, es pot aplicar lŽarticul al primer i ometreŽl en els següents: el tesso, cel, treball, interes que has posat.

          5) Davant de noms celebres propis: el Ticiano, el Greco, i tambe davant de noms de llibres citats pel seu autor: lŽAlcover.

     214.      LŽarticul indefinit. Els articuls indefinits un, una, uns, unes, sŽusen per a representar a u o mes dŽun individuo dŽuna manera vaga o indeterminada; precedixen sempre al nom: ha vingut un home; porte unes coses. A vegades lŽindeterminacio ve de part del que parla: allarguen-me un llibre; i atres, en realitat, es tan definit com lŽarticul definit: una dona honesta honra al seu marit.

     LŽarticul indefinit sol suprimir-se quan la frase porta dos negacions: no vullc vore amics ni enemics.

     LŽarticul indefinits servix per a donar enfasis: Ąuna chica tan discreta!

     SŽanteposa al numeral cardinal per a indicar aproximacio: uns cent homens.

     SŽha de distinguir quan es articul (un home ha vingut) de quan es pronom (en vullc una) i de quan es numeral (nomes ha vingut un soldat).

     LŽus excessiu de lŽarticul indefinit està considerat com un galicisme. Quan no fa falta no sŽha dŽusar.

     Els articuls Un i Uns deuen expressar-se davant de tots els substantius que ho requerixquen: un chic i una chica se volen casar.

     Quan hi ha dos o mes substantius o adjectius relacionats per la conjuncio copulativa, lŽarticul deu repetir-se: un valencia, una francesa i uns italians preguntaven per tu.

     Si el substantiu va precedit dŽun adjectiu, lŽarticul pot suprimir-se: despres dŽun madur examen o despres de madur examen.

                              CAPITUL XXVIII

     LŽADJECTIU DETERMINATIU

     215. Comprenem baix esta rubrica els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius i els indefinits.

     Els adjectius determinatius solen anar davant dels substantius als que determinen: esta casa, mon pare, tot home.

     Excepcions. Sol anar darrere en els casos següents:

          a) Quan el demostratiu o el possessiu afecten a un nom que porta ya un atre determinatiu o un articul: el tenor aquell, eixe fill teu.

          b) Quan els cardinals sŽusen com ordinals: Luis setze.

     LŽindefinit sol posar-se davant en oracions afirmatives i darrere en oracions negatives: He vist algunes pelicules; no he vist pelicula ninguna.

     1)      Els demostratius. Es funcio dels demostratius, senyalar o cridar lŽatencio sobre el lloc que ocupa alguna cosa en relacio als parlants (prop o llunt), al temps (proxim o remot), o establir graus de distancia (este, eixe, aquell); tambe tenen els demostratius funcio anaforica, en relacio a un membre de la frase: tinc un coche, i quan este marcha... ("Este" fa referencia a una paraula anterior); finalment pot tindre un valor enfatic o despectiu (eixe home, aquell mestre tan coleric), o reforçar un atre demostratiu, com les formes ahi, alla, mateix (eixe mateix lladre, lŽhome eixe dŽahi).

     La generalisacio i amplitut de molts adjectius determinatius els fa instruments utilissims en la conversacio, canviant-se entre si freqüentment articuls, i substantivant-se en facilitat.

     2)     Els possessius.

     El sistema gramatical expressa la possessio per mig dels possessius, que poden ser adjectius o pronominals. La forma atona té valor adjectiu, i la ntonica, pronominal: ma casa; la casa teua.

     Colocacio. La posicio dels possessius en la frase es un detall fonamental, tant per la forma com per a la funcio. Els monosilaps i atons sŽanteposen (mon pare, ta mare); els bisilaps i accentuats, se posponen o sŽanteposen: nostre pare, el pare nostre.

     LŽadjectiu possessiu va precedit sempre de lŽarticul definit (el meu, la teua, lo seu) excepte quan va darrere del substantiu al que determina (el llibre meu, el cavall teu).

     Formes atones i toniques. Son correctes les dos formes: el meu libre i mon llibre. La primera forma, o tonica, va precedida de lŽarticul definit, i la segona, o atona, sens articul. No hi ha rao per a restringir lŽus de la forma atona a unes poques i determinades formules.

     Regles per a lŽus de les formes atones o atoniques:

          1) SŽusen les formes MON, TON, SON en lloc de MA, TA, SA, davant de noms femenins que comencen per vocal o H: mon amiga, son herencia.

          2) SŽusen les formes pronominals MEUA, TEUA, SEUA, etc..., en lloc de MA, TA, SA; a) en les mateixos casos del numero anterior: la meua anima, la seua herencia. b) quan el nom següent comença per MA, TA, SA, (pero, ma mare), c) quan ho exigix una rao dŽeufonia: la teua toca, (no ta toca), el seu so (i no son so).

     LŽadjectiu possessiu concorda ab el substantiu en genero i numero: el fill seu, la filla seua. El pronom possessiu concorda ab la persona o cosa a la que afecta, o siga, el posseidor. LŽambigüitat que podia surgir a vegades, deu evitar-se fent un rodeig. Eixemple: he vist a Vicent, a Vicenta i son fill (żel fill dŽell, o dŽella?). El possessiu deu repetir-se davant de tots els noms quan nŽhi haja mes dŽun en una enumeracio: mon pare, ma mare i mos germans.

     - A voltes lŽarticul definit fa el paper de possessiu: te el chic en la falda (seua), sŽha trencat el braç (el seu).

     3).     Els numerals

     Ordinals i cardinals. Els adjectius numerals cardinals solen precedir al nom: un home; sis cadires. Els ordinals, poden anar darrere o davant del nom: la segona lliço; la lliço segona.

     El numeral UN quan va precedit dŽun nom al qual determina, sol reduir-se a U: el dia vintiu. Te forma femenina: una. El dos no te femeni: Cent, millo, billo, etc..., tenen plural quan seguixen a un atre numero: tres cents, quinze billons.

     Els ordinals, excepte els quatre primers, apenes sŽusen. El poble sol dir: "el que fa cinc, el que fa vint". Literariament es preferixen els ordinals derivats del llati (sext, quart, quint, etc...) als de derivacio popular (sise, sete, etc...).

     Solen usar-se els cardinals, en conte dels ordinals, en les ocasions següents:

     a) Per a indicar les hores del dia, el dia del mes: es la una, estem a quinze de maig. Tambe, es lŽu o el dos de Juny, i el primer de Maig (pero no, el segon de Maig).

     b) Per a indicar el sigle: sigle tretze, sigle vint.

     c) En les cites dŽun llibre: llibre tretze, capitul quatre, pagina cinc.

     d) En els numeros del carrer: Carrer baix, numero sis.

     e) En noms de reis i papes: Lluis quinze, Lleo tretze.

     Numeros fraccionaris, multiples, colectius. VejaŽs Morfologia. Capitul IX.

     4).      Els adjectius quantitatius.

     SŽha de tindre per incorrecte usar en plural les paraules prou i massa. Força, com adjectiu o com adverbi, es un catalanisme. En valencià es MOLT.

     SŽusen en valencià en frases diferents al catala o castella. Construccio valenciana: quant de pa, fa molt de fret, menge molt de chocolate, cullen tan de blat com. Tenim poc de vi, Ąquanta neu! portava menys maletes.

     5).     Els adjectius indefinits.

     Deuen colocar-se generalment davant del nom al que afecten: atre dia, alguna cosa, tals amics. SŽexceptua, quan van acompayant a un atre indefinit: Un llibre qualsevol.

     Detallarém lŽus dŽalguns indefinits en particular:
     
     -ALGUN, es coloca generalment davant del nom: algun motiu tindra. Est adjectiu deixa en major llibertat dŽeleccio a lŽoyent, que lŽindefinit UN.

     -NINGUN, es paregut a lŽanterior, al que correspon en les frases negatives: Ningun home del mon ho dira.

     -ATRE, pot anar precedit de lŽarticul o dŽun atre indefinit. LŽatre dia. Un atre dumenge. Esta forma ya apareixia en lŽepoca classica.

     -MATEIX, va precedit de lŽarticul quan va davant dŽun nom: el mateix factor. Expressa identitat ab la persona o cosa a que afecta. A vegades va darrere dŽun nom, per a refermar-lo, concordant ab ell: MŽho ha dit ma mare mateixa; ell mateix (ell en persona).

     -TAL, precedix al substantiu: tal pare, tal fill. A voltes va precedit de lŽarticul definit o indefinit. No vullc saber res de tals amics; els tals compradors.

     -QUAN I COM, sŽusen per a fer comparacions; son correlatius. He escrit una carta tal com me lŽhan dictada; ha vingut quan li han dit.

     -QUE, pot usar-se en sentit ponderatiu en lloc de COM: fon tan inhabil que avorria a tots.

     -COM pot usar-se en sentit ponderatiu: com tarda. En sentit comparatiu, precedix al sustantiu, vaja este sol, o en un atre adjectiu: tan sabut com son pare, o com tu.

     -TOT. Quan fa funcio dŽadverbi, es invariable i prededix al substantiu. Aquella chica es tot amor i dolçura. Pero pot tambe concordar ab el substantiu: el jove tot ploros; la jove, tota plorosa.

     Usat en singular, va immediatament davant del substantiu: tot home es animal racional; tota pedra fa paret. Usat en plural, entre ell i el substantiu sŽintercala lŽarticul. Tots els homens, totes les dones. Quan es referix a un pronom personal pot anar davant o darrere dŽeste. Tots nosatros o vosatros tots.

     -CAP. Pareix vicios lŽus de la preposicio DE despres de CAP, pero no darrere de gens: cap home ( no, cap dŽhome), gens de pa.

     -CADA, es un distributiu invariable que indica que tots els objectes a que afecta sŽhan de prendre individualment: cada dia, es dir, u a u tots els dies.

     -SENGLES, adjectiu plural caigut en desus. En son lloc se sol dir "u per a cada u" o "per a cadascu".

cites

Subsistix a Espanya no sols la diversitat de lleis sino tambe d’ idiomes. Es parla encara en gallec, en bable, en vasc, en catala, en mallorqui i en Valencià
Pi i Margall

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: