Jordi Colomina y les “Regles, més certes que l’evangeli”

Per Ricardo García Moya

L’atre día, en contestació a una afirmació meua en El Palleter, l’académic Colomina negava categóricament cuansevol ducte respecte a la falsetat de les “Regles d’esquivar vocables” , tancant la discrepancia en contundencia: «La realitat és com és i les ‘Regles d’esquivar vocables’ són més certes que l’evangeli. ¿Qué vol que li fem?». Pera ell no n’hia cap d’indici de frau. En realitat, bufant la boira dels prejuins, ix un malafí de matáfules en el manuscrit. Yo, al ser ateu, no opine sobre la certea del Evangeli, pero l’autor de les Regles volía enganyarmos desde’l primer rengló; aixina que, sinyor Colomina, done gracies que asoles ha donat sa opinió y no ha ficat la ma o el pirulo en el foc per l’autenticitat del manuscrit. Vosté dona a enténdrer que asoles tenim la proba del ‘jolivert’; y yo crec que n’hian més.

La falsa autoría

En giner de 2004, en debat fet en la Universitat de Barcelona, el grup de filólecs format per Badia i Margarit, Antoni Ferrando, Germà Colón y Mariàngela Villalonga trataren infructuosament d’identificar al enigmátic autor de la que diuen ‘primera Gramàtica catalana’, la més antiga reflexió llexicográfica y gramatical sobre’l catalá. Els citats lletinistes, llexicógrafs, etimólecs y paleógrafs la consideraren del any 1492 y, encá que’l manuscrit dona com autors al valenciá Fenollar y al catalá Jeroni Pau, els congresistes descartaren esta autoría com a falsa. Per alguna rahó fosca, l’autor va mentir pera fermos créurer que’ls més eminents escritors y humanistes valencians y catalans, per 1492, es ficaren d’acort pera deféndrer la unitat d’una llengua, la catalana. La falsetat, com demostraren els congresistes, está present desde l’inici de les Regles.

Badía i Margarit, fent castells d’arena, volía andorsarli l’autoría al archiver Carbonell, humaniste barceloní. Sa prolífica obra manuscrita era coneguda de tots els paleógrafs catalans del 1900, erudits que podíen imitar perfectament sa lletra en els apenes dos folis y mig que ocupen les Regles. L’atribució carix de fonament, perque Carbonell usá morfología prohibida per les Regles; ademés d’anar contra la personalitat del humaniste; com apuntá Germà Colón en sensatea: «Carbonell era un gran pedant, molt pagat de la seua activitat, y que constanment es ficava en primer persona... continuament apareix en els seus escrits alló de ‘Yo, Pere Miquel Carbonell, Archiver del Rey nostre senyor e notari publich de Barcelona» (Colón, 2001,14). ¿Cóm anava l’egocéntric Carbonell a amagar el seu nom y donar la gloria d’escriurer la “primera gramàtica catalana” a Fenollar y Pau?.

Les Regles desmentixen l’autoría de Carbonell; per eixemple, censuren ”murtra per murta”, cuan ell escriu “murtrera” (Crón. d’Espanya, II, p.221); també recomanen no dir “Geroni per Geronim”,“vuy en dia per dir huy dia”, pero Carbonell usá: “Geroni”, “vuy”. La 132 rechasa escriurer “Gyrona per Gerona”; no obstant, en “Crón. d’Espanya” de Carbonell no ix més que la proscrita Gyrona. Carbonell may es preocupá de cóm era el valenciá, ni ixqué de la ralla de Catalunya en tota sa vida. Respecte a son cosi, el canonge de Barcelona Jeroni Pau, es sabut que no escrigué en catalá ni una paraula; per tant, ¿cóm anava a cavilar normes inútils pera ell?.

Estes regles, segons Badía i Margarit, foren rahonaes en comandita per Carbonell y son cosí Jeroni (ágraf, que sapiam mosatros, en catalá), entre’ls anys 1475 y 1492. Sería una “ambiciosa operació política y gràfica que estava maquinant” (Badía,166). Lo sorprenent , y molt, es que’n la abundantísima correspondencia entre Carbonell y Jeroni, coetania del manuscrit, may comenten res, may es plantegen ductes u o atre sobre temes gramaticals o si tal sustantiu o tal morfología verbal eren aixina o aixana. Els dos, escritors prolífics, guardaren absolut silenci sobre este ambiciós proyecte, ¿per quína rahó?: perque dasta el 1920 no s’escrigueren les Regles.

El “julivert”

L’académic Colomina, en toc d’ironía que agraixc, me diu: «Pero sant home: ¿Com vol que la grafia ‘juhiverd per dir juliverd” siga una prova d’una possible falsificació de les Regles...?». Yo, dins de ma santitat, seguixc mirant eixe “juliverd” com a canalobre que dona llum a eixe manuscrit o códic de la Seu de Gerona que, milacrósament, ixqué de la invisibilitat en el sigle XX, ¡detall important per lo tardiu!. Era un tratat de barbarismes que, casualment, aumplía l’escandalós casiller buit d’este género en llengua catalana. Pero’l manuscrit “Regles de esquivar vocables” mostra anomalíes que columbren la ma d’un paleógraf del círcul de Pompeu Fabra, copiste de la lletra de Carbonell.

L’eixemple más evident l’oferix la regla 181: “juhiverd per dir juliverd”, ahon s’anfronta la vulgar “juhiverd” a la culta “juliverd”, olvidant que estes grafíes no eixistíen en el sigle XV (es com vórer arcabusers de ‘La ronda de nit’, de Rembrandt, en fusils kalashnikov). En el sigle XV asoles s’ha documentat jolivert, juhivert, julivert, juyvert y julvert. ¿No li pareix, sinyor Colomina, que si les Regles foren auténtiques de Fenollar, Carbonell y Jeroni Pau hauríen arreplegat una d´estes variables, be com a model corrupte, be com a cult?. No fa falta tíndrer l’agudea d’un Mabillón, Muratori o Papenbrouk pera aulorar el tuf a falsificació d’estes Regles.

Pera fermos idea del anacrónic lapsus, encá que siga aborrit, n’hia que tíndrer en cónter la terminació del sust. ‘jolivert’ en tota la documentació dasta el 1900: “juyvert” (Vilanova, c. 1305); “julivert” (Eiximenis, a. 1383); ”jolivert” (Tirant, 1490); ”jolivert” (Gaçull, 1496), “jolivert” (Llibre del coch, 1520), “julivertada” (Pou,.1575), “jolivert” (Sanelo, 1805), “jolivert”(Escrig: Dicc.1887) “jolivert” (Martí Gadea,1908), “chulivert” (Corominas, DCECH); “com el cholivert... olives y cholivert ” (Semanari El Tío Cuc, nº 120, 123, Alacant, 1917), etc. Ni com a vulgarisme o cultisme ix la grafía d’eixa regla supostament feta en 1492, “juyverd per juliverd”. Per molt home sant que vosté siga: ¿encá pensa, sinyor Colomina, que no te valor de juí esta proba?.

Algú creurá que Carbonell (al que Margarit considerá autor principal) era lletiniste refinat que li agradava escriurer en -d l’adj. del sust. compost (joli + vert) per respet al étim lletí viridis. Tampoc es válit este supost. El croniste escriu “vert” (Carbonell: Crón. d’Espanya, 1497), transgredint sa suposta regla; lo mateix que feen els escritors coetanis: “vert” (Llull, c.1300); “vert ”(Ll.de cuina, c.1370); “vert” (St.V.Ferrer, 1408); “vert”(Mre. Joan, a.1466); “vert” (Inv.Palau Real Valencia, 1458); “vert” (Roig, a.1460); “vert” (Corella, c.1480); “vert” (Martorell, 1490); “vert” (Gaçull, 1496) “vert“ (Pou, 1575); “vert” (Beatificació T. de Villanueva, 1620); “vert” (Tormo, B. 1760); “vert” (Martí Gadea, 1908). Totes les cites expresen el semantisme del vocable; per eixemple, la de Jaume Gaçull :”un brot de vert herba” (La vida de Santa Magdalena, a.1496).

L’eixércit catalaniste, ademés de tongaes d’esclaus que fan tesines pera profit de catedrátics, han regirat en millons de pergamins y paperots pera justificar els cámbits morfológics del IEC, com la –t per –d en “vert”. Vosté, sinyor Colomina, m’oferix els llimitats eixemples trobats:

«La forma verd és raríssima en textos medievals, pero no inexistent. Trobem a un Pere Puigverd en unes Queixes dels templers de Barberà del segle XIII (Paul Russsell-Gebbet, Maedieval catalan linguistic texts, p. 86); un ‘matalaf de cànem verd e groch’, en un inventari mallorquí del 1472 (J. Miralles, Antologia de textos de les Illes Balears, I, p. 341); un ‘assiento guarnit de vellut verd y no tenien repal•le’ i ‘al conde de Lemos que venia vestit de verd ab sombrero y ab plomes’, en el dietari de Pere Joan Porcar (1615, f. 213 v i 248 v; ed. Lozano; Castañeda va llegir vert, però crec més probable que tinga raó Lozano, més fel al text» (Colomina, Alacant, 2011).

¡Ay, Colomina, poquets y tinyosets eixemples em dona!. A lo llarc de casi un mileni asoles ha ampomat cuatre eixemples de “verd”, y en documents que, ademés, poden estar cucats per la ma d’un catalaniste profesional. Cuansevol que ha treballat en archius está fart de vórer manuscrits en chicotetes correccions que, no obstant, tenen la virtut de marejar. Dasta en la BNM han aplegat a tachar lo de llengua “valenciana” y escriurer “catalana”. Asobint es troba acentuació del IEC dasta en incunables, en bolígraf o llapisera. Estos son els dos “verd” valencians dels que vosté fa campaneta de combregar pera justificar, crec, lo del “juiverd” de les Regles:

«‘assiento guarnit de vellut verd y no tenien repal•le’ i ‘al conde de Lemos que venia vestit de verd ab sombrero y ab plomes’, en el dietari de Pere Joan Porcar (1615, f. 213 v i 248 v; ed. Lozano; Castañeda va llegir vert, però crec més probable que tinga raó Lozano, més fel al text» (Colomina, Alcant, 2011)

Sinyor Colomina: per culpa de vosté he viajat a Madrit pera tornar a escorcollar l’original de Joan Porcar y, raere de comprobaro, li dic que ya pot tirar al fem els dos eixemples histórics de “verd” en valenciá, perque no eixistixen. El seu admirat Lozano, catalaniste dasta’ls garrons, li ha enganyat a vosté y s’ha fisgat de la morfología original. El retor Porcar escrigué “vestit de vert” (4 d’agost 1616, f. 248v), no “verd”; y també lo de “vellut verd y no tenien repal•le”, que’m dona vosté, es atra manipulació catalanera de Lozano. L’original diu: “vellut vert y no tenien respall” (2 de febrer 1615, f.213). Sinyor Colomina: com li ha llevat dos falses referencies de “verd”, li regale atres dos de veritat y del mateix manuscrit: “standart y bandera de domás vert” (f.8), “llitera tota de domás vert” (f.235v). De totes formes, ¿cóm vol deféndrer les Regles en documentació rafalina, que asoles aprofita pera consum de colaboracionistes y sanc d’horchata?.

Encá que cualificats filólecs fasen el nonsabo, en realitat no’s chuplen el dit; asoles son muts pera no anfrontarse al fascisme filológic catalaner. Corominas, per eixemple, es doná cónter del anacrónic “juliverd” de les Regles, encá que disimulá l’asunt en son DECLLC. L’etimólec no diu res del manuscrit, no l’usá com a font al enumerar eixemples migevals de ‘jolivert’, pero acabá els comentaris en está sutil navaixá en catalá: “No existeixen enlloc les formes juelhverd / jolhverd que proposaria adoptar L. Alibert; meres suposicions arbitràries d´apriori etimològic... o pseudo-etimològic!” (DECLLC, tomo IV, p.921). El filólec aludit era coetani del falsari de les Regles. En realitat, el compost “juliverd” may tingué éxit, y dasta Fabra mantingué el clásic “julivert”; pero tenim eixemples del intent d’escriuer el sust. en –d. Aixina heu trobem en Ferrà: “juiverd” (Comédies, I, 94, ed. 1934).

Cómica y desvergonyadament, Badía i Margarit donava está «Conclusió: Defensa de la forma correcta i habitual, ‘juliverd’, contra una forma popular o vulgar» (Badía: Les Regles, p.316). Molt bonico, si no fora perque eixe “juliverd” que Badía diu “habitual” no heu trobem dasta el 1920. Y el mon universitari chiulant y disimulant.

Les falses Regles

Les falsificacions, siguen d’un Sorolla o d’una racholeta de Manises, es fan en el máxim rigor, pero sempre n’hian descuits. La regla 143 rechasa dir “maixcarat per mascarat”, pero en el sigle XV no era coneguda la morfología censurá. Apareix en algún text valenciá del XVII y es popularisa en el XVIII. La reflexió es la mateixa que féem en el “jolivert”: ¿per qué prohibir una morfología desconeguda en 1492?. La regla “aufegar per offegar” tampoc te trellat. L’antiga diftongació valenciana de o- inicial en au (aufegar, aulorar, aubrir y, la més recent, aumplir), asoles va ser obstácul pera’ls filólecs catalans per el 1900, temps en que’ls sainets en valenciá es representaven davant dels colegues de Pompeu Fabra o, impresos, eren llegits per la burguesía barcelonina (que sempre disfrutá del teatro en valenciá y castellá). La regla 13 diu “quaix per quasi”, olvidant la variable “casi” present en clásics com Jaume Roig (1460), y que poc a poc s’aniría imposant en valenciá. Atre anacrónisme es “memeu”, regla 78, aparenment desconeguda en 1492 y que surgix més tart en valenciá. La 136 diu “Mallorca per Mallorques”. El falsari del 1920 no s’anterá de la sutilea toponímica de l’auténtic Carbonell, que diferenciava “ylla de Mallorca”, singular, del conjunt territorial del archipiélac: “Mallorques”. Els dos eixemples lléxics figuren en un mateix párraf de sa Crónica (t.II, p.98).

Tot es raro; per eixemple: ¿tan escampat estava el valenciá “abre” com pera prohibir “abre per dir arbre”?. En 1900 no n’hiavía valenciá que no escriguera y diguera “abre”, pero en 1492 podía apareixer esporádicament per descuit o error; per tant, era absurda sa prohibició. Y respecte a la llocució valenciana "de gom a gom", ara entenem per qué Coromines datava la primer documentació en l’any 1803 (DECLLC, 4, p.558). Lo sorprenent es que arreplega l’eixemple de les Regles, pero les fa despreci y no te en cónter eixe “gom a gom” que alluntaría la llocució al 1492. Está clar que aulorava l´anderdo. Va ser en el sigle XVII, en escrits en valenciá, ahon apareix la llocució; no en el XV.

La ‘ch’ valenciana: vedá per les “Regles” del IEC

Qui fenyé la falsificació era membre del IEC, com encabant vorem. Esta institució volía martafallar la “ch” valenciana, per créurerla castellanisme; aixina que’n les “Regles” varen fer com a que no era coneguda en el 1492 y, per tant, la feren botar del lléxic valenciá clásic.

Aixina, la regla 163 prohibix “punxor per dir punxó”. Lo cert que, en 1492, no ofería problema la -r final. La controversia que’l falsarí amagá es la penetració en Catalunya de la morfología valenciana en -ch-, “punchó, punchons”, que asobint ix en la lliteratura valenciana del XV (Badía,1999, p.303). En la mateixa Barcelona, en els anys en que Carbonell eixercía d’autoritat intelectual, era coneguda l’oposició entre’l model ortográfic catalá en ‘x’ y el valenciá en ‘ch’, com mostra l’edició catalana del Nebrija: “punchar ab punxó” (Busa. Neb. any 1507). En l’armallat llaberint ideat per el falsificaor, s’atribuix a Bernat Fenollar esta regla, olvidant que’l valenciá escriu en ch: “no punchen” (Fenollar: Procés, 1497). Si les Regles foren auténtiques de Carbonell, Fenollar y Pou hagueren fet constar la controversia. No heu feren aixina per no ser ells els autors; y la “ch” es mantingué en eixa familia lléxica valenciana dasta l’aplegá dels que, obedint al IEC, la prohibiren:

"no punchen les seus" (Fenollar: Lo procés de les olives,1497)
“aquells punchons de spines” (Obres fetes en lahor de Sta.Catherina, 1511)
“les punches de la esquena”(Pou: Thesaurus, 1575)
"les mans puncha a qui la cull" (Salzedo: Vida Hier.Simón,1614)
"en tantes punches parexeu arizo" (Fiestas C. del Carmen, 1622)
“encara quem punches” (Maluenda: Endechas en lengua valenciana,1628)
"punchá lo dimoni astut" (Carbó: Luces de aurora,1665,p.333)
“dos argolletes y puncho, tot pera la porta”(Llibre de conte y rao,Benasal,s.XVIII)
“la puncha quant naix”(Mayans:Voc.val.1787)
“agrostis punchosa”(Cavanilles:Obs.1797)
“a grapats y punchades”(Conversacions entre Saro,1820)
“sinse pels ni punches”(El Mole,1837)
"l´ahulla y els punchonets"(Roig y Civera,Antoni:Un chuche,1873)
“estic en punches”(Ovara: Per tres pesetes,1881), etc.

El membre del IEC que escrigué les Regles per 1920 coneixía el sust. clásic valenciá ‘picher’, emparentat en l’antiu fr. migeval ‘pichier’, l´alemá ‘becher´ e italiá ‘bicchiere´. La morfología valenciana s’havía sorregat a Catalunya per mig d’obres que aplegaven a la Barcelona de Pompeu Fabra, com el sainet “Nit de festa”, estrenat en eixa ciutat el 7 de febrer de 1929, ahon en ambient de costums valencians els protagonistes Chimeta y Bastianet parlaven en purea, com mostra el text: “tens pachorra , pichers y escurá, escomense la cordá”.

Eixa “ch” valencia de “picher” la volía formigar l’IEC per tots els mijos; pero en el sigle XIX estava arrailá: “baix d´ella se vorán... alguns pichers” (Merelo: Els sufriments de Toneta, 1864); “picher de Manises...” (Ferrandiz: Penélope en Borriol, 1873); “picher” (Vidal: La ovella descarriá, 1902); “picher” (El Tío Cuc, nº 119, Alacant, 1917); ”got y picher en aigua” (Miralles: Entre un peixcaor y..., 1918), etc. Seguint l’estrategia de condenar per castellanisme la “ch”, el falsari de les Regles escrigué per 1920: “setrot o pitxer per jarro”, en el grup consonántic “tx” que encarabasinava al IEC.

La ficció de les “Regles” volía pontificar que “pitxer” era morfología de Fenollar, Carbonell y Pau per 1492. No obstant, tenim testimonis que desmentixen al falsari, tant en llengua cancilleresca com clásica lliteraria: “deu plats chichs, dos pichers” (Inv. Palau Real, mort de la reyna María, 1458); “pichers e salers” (Martorell: Tirant, 1490); “pichers” (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521); “picher” (Pou: Thesaurus, 1575); “pichers” (Ocanya, Lluis: Cap. de Oriola y Alacant, 1611); “picher chic... una pichera” (Archiu Cat. Valencia, Ms. Melchor Fuster, c. 1680), etc.

Si les Regles foren del 1492 mostraríen “picher”, fora com a morfología vulgar o culta. Els humanistes coneixíen la veu valenciana. Si, per eixemple, en un ms. provensalisat de Llull eixía “pitxer” (c.1300), en la traducció del Blanquerna al valenciá feta per el catalá Bonllabi en 1521, apareix “picher”. Astó no li agradava al membre del IEC que va fer les Regles per 1920; aixina que va fer la mateixa tracamandana en la regla “xiular per siular”, ahon amagá la palatal africá sorda, present en eixa familia lléxica valenciana desde’ls clásics:

“chiulets” (Roig, J.: Espill, 1460)
“e han chiulat e cridat” (Villena, Isabel: Vita. c. 1480)
“les serps y les vibres / chiulant fort” (Beltrán: Obres contemplatives, 1515)
“y ab lo chiulet de...” (Pereç, Miquel: Vida de Sant Vicent, 1510)
“chiulets” (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos, c. 1660)
“chiulant” (Arch. Mun. Elig. Romans del pleit del pollastre, 1776)
“be li pots chiular” (Coloqui de la Mosa de Peyró, s. XVIII)
“que ronque, que chiules” (Coloqui de coloquis, s. XVIII)
“me chiulaven” (Arenga... que fa Sento el Novelero, 1802)
“pareixia alló un chiular” (Conv. de Saro. 1820)
“pasava chiulant” (Barreda: Taranyines en els ulls, 1874)
“chíulali” (Barreda: Taranyines en els ulls, 1874)
“chiular” (Bellido: Un francés de Rusafa. 1876)
“segón el chiulen” (Escalante: Oros son trunfos, 1878)
“Sí, chíulali” (Ovara: L’ánima en un fil, 1881, p. 19)
“ya saps que el chiuleter vingué per mí” (Fambuena: Fer les cartes, 1881)
“chiulem” (Millá: Els microbios, 1884, p. 7)
“eixe chiulet” (Fuster: El nano de la falla, 1894)
“pera d’eixe modo poder chiular” (La Nova Traca, nº 1, 1894)
“li chiules al gos” (Canyisaes, Monóver, 1912)
“¡Chíulali!” (Baidal: Amor Torna, Castelló, 1917)
“encara que chiulen l’obra” (Peris: El dolor de fer be, 1921)
“chiula fort” (Alberola Serra: Terres secanes, 1924)
“¡Matilde!... chíulali” (Valls: Matí de Gloria, Alcoy, 1932)
“chiula, cridant a la novia” (Beltrán: El novio de la reina, 1933, p. 12)
“en el cel chiula” (Irles: Romans del bon alicantí, Alacant, 1934)

El falsari volía fermos créurer que la “ch” era vulgarisme dels sainetistes. Si realment les Regles foren del 1492, hauríen fet constancia del seu us, com apareix en les obres de Jaume Roig, Isabel de Villena, Jaume Beltrán, etc.

El paranormal manuscrit de les Regles

El códic “Regles d’esquivar vocables” (el cat. “còdex” es coent lletinisme fabriá), es una falsificació feta per l’any 1920 que pretenía justificar, al remontaro al 1492, el proyecte del nacionalisme expansioniste del IEC, basat en la unitat llingüística. El text escomensava aixina: “Mots o vocables los quals deu esquivar qui be vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossen Fenollar misser Hieronym Pau e altres homens diserts catalans e valentians e prestantissims trobadors” (Arch. Cat. Gerona, Cod. 69). La veritat, no comprenc el silenci dels llexicógrafs davant d’esta retafila d’incoherencies; aixina, la grafía “reverent” (no “reverend”) era la més usual en els lliterats valencians del XV: Martorell, Fenollar, Roiç de Corella, etc.; y, en bona llógica, notem l’ausencia d’una regla que donara com a canónica una o atra variable, fora en terminació sonora o sorda.

El mon catalaner troba tot perfet en les Regles. Segons prediquen, en 1492 se hauríen ficat d’acort en unificar la llengua y donarli el nom de catalana Fenollar y atres lliterats valencians y catalans. El destrellat d’esta noveleta de ficció —que anticipava en més de mig mileni l’ideari del IEC—, es manifest. L’astut Martí de Riquer, aulorant el socarrim, advertí fa anys que, en eixes Regles: “Bernat Fenollar no hauria escrit mai la llengua catalana, sinó la llengua valenciana” (Riquer,1964).

Abanda de les milanta carencies del topetar d’isogloses valencianes y catalanes (¿ahón, per eixemple, ductes entre’l mosárap valenciá “sangonera” y el catalá “sangonella”?), n’hia un misteri fonamental, un milacre: El manuscrit Carbonell va ser conegut, copiat, consultat, analisat y estudiat desde sempre per llingüistes imparcials, erudits paleógrafs y llexicógrafs nacionalistes que ineixplicablement —sinse pertenéixer a la ONCE—, no les varen vórer y, per tant, may dedicaren una paraula al importantísim document filológic. Per eixemple, l’erudit Jaume Villanueva, en 1807, estigué en la Seu de Gerona estudiant el códic Carbonell y publicant més tart la relació del seu contingut: odes, epitafis, himnes, epigrames, correspondencia de Carbonell en son cosí Jeroni Pau, etc; pero no dedicá ni una lletra a les singulars Regles (Villanueva: Viaje literario, 1850). El códic Carbonell torná a ser descrit minuciosament en atre document custodiat en l’Academia de la Historia (Sig. 9/ 4560); pero les famoses Regles, supostament escrites en els folis 200 al 202 en 1492, seguíen invisibles pera’ls ulls dels filólecs y, ¿per propietats paranormals?, no foren vistes per cap dels metódics sabis que una y atra vegá estudiaren el manuscrit del admirat archiver Carbonell.

En plena efervescencia del catalanisme idiomátic —en un Milá i Fontalans que, febrós y a punt de parir el Curial e Güelfa, anava raere de cuansevol manuscrit catalá de contingut lléxic—, el gramátic nacionaliste Manuel de Bofarull torná a revisar en lupa el códic Carbonell y descrigué el seu contingut (Bofarull: Col. de doc. Barcelona 1864); pero ignorá y silenciá cuansevol referencia a eixes regles sobre barbarismes o primer “Gramàtica catalana”, que haguera fet esclatar d´orgull patri a tot el batalló de paleógrafs comandat per l’inquetant migevaliste Milá i Fontanals. En 1864, evidenment, les Regles no estaven escrites encara en les fulles en blanc que havía deixat l´archiver Carbonell.

Encá en 1914, els erudits catalans especialistes en manuscrits del XV, que recorríen com a posesos els archius y biblioteques de Catalunya buscan joyes filológiques catalanes, comentaven en la revista Bibliofília (març de 1914), dirigida per Miquel i Planes, que Bernat Fenollar era autor “del ja citat Procés, y les de col•laboració ab Roiç de Corella”(p.420). Cap d’estos erudits filólecs havía vist el nom de Fenollar, que apareix destacat com a coautor destacat en el resobat manuscrit de les Regles. Aixó vol dir que, en 1914, els folis estaven impoluts.

El sis folis en blanc de Códic Carbonell

Sinyor Colomina: a vosté no fa falta que li heu rahone, per ser home en fum d’imprenta, pero la majoría dels companyers seus desconeixen la costum de deixar fulles en blanc en els manuscrits, siguen migevals, renaixentistes, manieristes o barrocs. L’atre día en Madrit, en la Real Academia de la Historia, al rellegir per sa culpa el códic o dietari de Joan Porcar (1585-1629), buscant si era ‘vert’ o ‘verd’, puguí constatar cóm el retor valenciá guardava eixa prudent costum antiga. El códic de Porcar escomensa en “La xavega dels notaris”, continuant en atres escrits; pero entre u y atre deixá sis folis en blanc. Este espay net era per si es tenía que escriurer una addenda que aclarira cuansevol asunt boirós. Sempre, en un temps ahon la inquisició aguaitava, n’hiavía que deixar paper en blanc pera fugir pía e intelectualment en una rectificació, arrepentiment o lo que fora necesari pera que no te tallaren el cap o els peus (com li feren a un cándit sodomite, segons recordava Porcar).

Tornant a les Regles, el falsari asoles utilisá dos folis y mig dels sis del sigle XV que permaneixíen en blanc entre la miscelania d’escrits de Carbonell. L’erudit Badía i Margarit es desconcertava per: ”la incógnita de tres folis i mig en blanc, que per una raó o altra Carbonell havia deixat al manuscrit” (Badía: Les regles, Barcelona 1999, p.430). El paper, per tant, heu tenía el falsificaor a la ma y en el lloc perfet. La tinta del 1900 era pareguda a la del 1492 y, ademés, podía ferse per cuansevol paleógraf, figurant sa fórmula en obres tan conegudes com el Thesaurus (a. 1575), llibre de moda entre’ls llexicógrafs catalans del 1920.

Els que defenen les Regles diuen que Carbonell invertí 15 o 20 anys en redactar les dos fulles y mija. Molt de temps pera’ls lapsus que mostra, aixina que dasta incondicionals com Badía i Margarit es pregunten per “la brusquedat amb que el text és interromput” (ib.) Esta clar que qui va escriurer en els folis en blanc entre 1920 y 1930 tingué pavor a ser descubert, interrumpint no una, sino dos vegaes una falsificació que, per nyervis, deixá pentols al aire. La finalitat del frau no era gramatical, ni sustituir una veu per atra; sinos probar la supeditació valenciana al catalá y el desig d’unitat geollingüística en el sigle XV.

L’enredraor, en atre descuit, introduix l’insólit concepte geopolític “Payssos de Catalunya”, fugint d’utilisar la denominació de Regne o Reyne de Valencia usá per tots y en tota la documentació d’eixe temps y, també, per l’auténtic croniste Carbonell. ¿El Reyne de Valencia rebaixat a un país de Catalunya en 1492?. Ni el més analfabet dels catalans del XV asoltaría tal imbesilitat. L’auténtic Carbonell redactava en aquells anys les “Cróniques d’Espanya”, obra sobre’ls territoris peninsulars ahon may utilisa el disparatat terme de ‘Paísos Catalans’, desconegut dasta’l naiximent del fascisme expansioniste catalá. Excepcionalment, Carbonell parla de ”nostra nació aragonesa, valenciana e catalana” (Crón.170), ficant als seus compatriotes en l’últim puesto, com era llógic. Estava recent la victoria militar del Reyne de Valencia sobre’l Condat de Catalunya en la guerra acabá en 1472. Expert en relacions institucionals, Carbonell coneixía el protocol real ahon els representants del condat catalá ocupaven puestos inferiors als del Reyne de Valencia.

Aseguren els créduls que les Regles hauríen segut fetes per Carbonell y Jeroni entre 1475 y 1492. Com ham dit abans, eixa “ambiciosa operació política y gràfica” (Badía, 166), incomprensiblement, no tingué lloc de diálec entre l’abundant lliteratura epistolar entre’l archiver y l’humaniste; may aludixen a les Regles, ni es plantegen ductes sobre si tal paraula o la seua variable morfológica deuría figurar o no. ¿Per qué guardaren silenci sobre l’ambiciós proyecte?. Perque ni Fenollar ni Carbonell ni Pau escrigueren les Regles. El falsari fon un erudit del 1900 coneixedor de les vides dels famosos Carbonell y Pau, encá que caigué en torpees com atribuir a Fenollar part de les Regles, pensant que’l valenciá havía escrit la fantasmal “Sentencia”, que asoles va ser irónic recurs lliterari de Gaçull en la “Brama dels llauradors”. Este error, iniciat per Almudéver, no podía fero un coetani de Fenollar, o ell mateix.

Com han demostrat estudis recents, incluits els de Martí de Riquer y Badía Margarit, la famosa Sentencia contra vocables dels llauraors valencians may eixisti. En la “Brama dels llauradors” ideá Jaume Gaçull una ficció lliteraria al atribuir a Fenollar un text que asoles vixqué en els irónics versos que, per lo contrari, sí aludíen a la realitat de les tertulies lliteraries valencianes. En 1900, erróneament, estava arrailá la creencia d’unes regles tretes per Fenollar, fet que resultava atractiu pera’l falsari de les Regles. Aixina nugava el catalá Jeroni Pau al valenciá Fenollar en una defensa de la unitat de la llengua catalana en 1492, algo delirant e increíble.

Massó i Torrents, manobrer de les “Regles”

Cuansevol ser humá normal, exceptuant académics d’Ascensió, es faría el preguntat: ¿Cuan deixaren de ser invisibles les Regles del 1492?. Milacrósament en 1932, any que que’l IEC promou les normes catalanes de Castelló, buscant la unitat de la llengua. ¿Y coneixen quí va descubrir les Regles en aquell rellegit y requetesobat códic Carbonell?: El nacionaliste Jaume Massó i Torrens, paleógraf y pare del IEC; un home que, en dinés e inteligencia genial, es dedicá a batallar per el catalá y Catalunya. Als 18 anys fundá L´Avenç (semanari prenazi, dels “aris catalans”), impulsant la publicació de més de 500 títuls en finalitat nacionalista y defensora del catalá. Militant d’Unió Catalanista, va ser membre de la comisió que organisá el Primer Congres Internacional de la Llengua Catalana en 1906. Era filólec molt preparat, encá que al sinyor Colomina li done llástima y descarte que tinguera coneiximents y formació pera falsificar les dos fulles y mija de les Regles:

“El pobre Massó i Torrents no sabia prou dialectologia medieval per a inventar-se tantes variants de la llengua catalana e valenciana del segle XV” (Colomina, Alacant, 2011).

Crec, sinyor Colomina, que vosté considera a Massó un Dotor Taranyina; no obstant, el currículum del falsari em fa créurer que donaría sopes en fona a molts companyers seus de l’AVLL. El pobret Massó publicá estudis fondos sobre Cróniques catalanes migevals (1906); redactá una Bibliografía dels antics poetes catalans (1914), y un Repertori de l¨antiga literatura catalana. Massó estudiá y publicá en L´Avenç el debat poétic entre Ausias March y Joan Moreno (Ms.a.1458), anfrontament lliterari entre valencians que, pera Massó, haguera segut perfect en la participació d’un catalá; y encá millor sería l’eixistencia d’unes Regles sobre la llengua catalana y la realitat d’uns ‘Paísos Catalans’ en el sigle XV. Massó tenía mijos y coneiximents pera dur a terme una empresa o falsificació d’estes característiques: millonari editor de publicacions lliteraries nacionalistes, erudit, paleógraf, nacionaliste eixaltat, amic y mecenes de filólecs, pintors y dibujants que treballaven en les seues edicions y que podíen imitar un dibuix de Durero o la caligrafía irlandesa del llibre de Kells. Els dos folis y mig de les “Regles” no foren frut de llexicógrafs migevals. Naixqueren del ventre de la filología nacionalista catalana del 1900.

Responsable de la fundació de la Bib. de Cataluña y membre fundacional del Institut d´Estudis Catalans (IEC), el llexicógraf Massó y Torrents era nyitol d’un círcul de gent erudita d’un nivell altísim. El propi Massó era especialiste en el valenciá y catalá migeval, fora de Martorel o Eiximenis; y si algún manuscrit estava llunt de Barcelona anava ell o li encarregava l’estudi als companyers filólecs de sa fansella. Aixina, en 1911, Massó encomaná a Ramón Abadal l’estudi llingüístic dels manuscrits d’Eiximenis (1330-1409) custodiats en la BNM (Arch. Ferrán Valls, L-329). En eixos escrits estaven moltes veus del flare Eiximenis que Massó pugué vórer y anotar, com la “susara” de la regla 320. Massó també era expert en lliteratura popular moderna, al estudiar el lléxic del Refraner y del Cançoner popular, profá y sagrat; en 1912, per eixemple, Massó publicá el ‘Cançoner sagrat de Vides de Sants, segle XV’ (Societat Catalana de Bibliòfils, Barcelona, 1912). El palmito llingüístic de Massó abarcava de la riquea lléxica dels manuscrits migevals al popular del cançoner mallorquí, motiu de que trobem paraules com el derivat de clot, “clotell”, que no era conegut ni documentat en 1492, pero que Margarit y Corominas senyalen d’us en mallorquí del 1900.

Conclusío

Els que falsejaven manuscrits, com sap cuansevol estudiant de Paleografía, eren persones aparenment honorables que per motivacions polítiques, relligioses o económiques decidiren ajudar sa causa per mijos expeditius. Solíen ser archivers, paleógrafs o filólecs experts en lliteratura migeval que, provocant cortines de fum, intentaven no deixar pistes. Les Regles no constituixen un voluminós diccionari com el Liber elegantiarum (a.1489); ni tampoc es obra lliteraria com La brama de Gaçull, sinos un escuálit conjunt de dos folis y mig ahon Massó (imitant la composició del Appendix Probi, segons l’esquema A no b: ‘barbarus non barbar’, ‘articulus non articlus’, etc.) aná anotant paraules supostament incorrectes y cultes, ademés d’alguna chicoteta glosa pera fer més auténtic el frau.

L’idea d’aprofitarse dels folis en blanc que Carbonell havía deixat en el manuscrit migeval, Massó l’hauría asaonat de llunt. Com cuansevol que haja treballat en archius, Jaume Massó i Torrents conegué eixa práctica molts anys abans de fer la falsificació de les Regles, Aixina, comentant un manuscrit del XV, en el ‘Repertori de manuscrits en llengües romàniques’ (Gemma Avenoza, Univ. Barcelona, p.69) llegim: “J. Massó Torrents al Cat. dels manuscrits de la Bib. de l’Ateneu Barcelonés, Barcelona 1902, p.1, anota: ‘En alguns fulls que el primer col•lector deixá en blanc, una ma un xic posterior va escriure-hi algunes obres catalanes i castellanes». Com de faba no tenía res, Massó es dona cónter del engany perque qui va escriurer un “xic” o un poc posterior en el manuscrit del sigle XV del Ateneu, heu va fer en atra lletra. Equivocació que no tindría ell, al imitar la caligrafía de Carbonell en les fulles en blanc.

La conclusió, com diría Badía i Margarit, es que Massó es llimitá a mantíndrer la tradició d’aumplir casillers buits del catalá, encá que fora falsificant. No era el primer. A finals del s. XVII aparegué la obra que faltava en la prosa histórica catalana: el ”Llibre dels feyts d´armes de Catalunya”, manuscrit supostament acabat en 1420 per el notari Bernat Boades, segons afirmá qui descubrí el pastís: l’erudit, archiver y escritor catalá Gaspar Roig i Jalpi.

Lo mateix que en les falses Regles, ben entrat el sigle XX, els catalans anaven fent fachenda d’esta falsificació. Per 1920, encá que’ls anacronismes del “Llibre dels feyst d’armes de Catalunya” eren evidents, els filólecs seguíen defenent s’autenticitat. En 1930 es va fer una edició per part del migevaliste Enric Bagué i Garriga, profesor de la Universitat Autónoma de Barcelona. En el prólec, l’erudit Bagué donava detalls de la vida del lliterat Bernat Boades que, segons els membres del IEC, era coetani d’Ausias March. En rigor y erudició, contava Bagué: “Poseim dues fonts principals... Bernat Boades nasqué en el mas que encara porta el seu nom, prop de Girona. El seu besavi Guerau ja era amo d’aquest casal l’any 1259... el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya en el primer resum sistemàtic i complet de la nostra historia... Boades, l’acabament 11 de novembre 1420” (Llibre de feyts d’armes de Catalunya. A cura de Enric Bagué. Ed. Barcino, Barcelona, 1930). Tot era mentira, tot, com hui se sap; pero els erudits catalans, que coneixíen els ridículs anacronismes d’eixa falsificació, trataven de mantíndrer l’engany y unflaven la bambolla en fantasíes de la vida y milacres del fals Boades y sa fantasmal familia. Al erudit Enric Bagué, adalit del falsificat “Llibre dels feyts”, la Generalitat de Catalunya li otorgá en 1981 la Creu de Sant Jordi. Sinse comentaris.

Respecte a les “Regles d’esquivar vocables”, mentres els criteris d’análisis estiguen fonamentats en la certea del evangeli del IEC, el manuscrit seguira adorat en la Universitat com a proba de la unitat de la llengua en 1492. Mos queda un punt delicat: sa enigmática invisibilitat a lo llarc de 500 anys pera una riuá d’erudits, paleógrafs y llexicógrafs que escorcollaren dasta les taques del manuscrit. ¿Cóm pot créurer algú que, desde 1492 al 1932, ningú dels filólecs va vórer ni va dedicar una lletra a estes fonamentals Regles migevals?. Crec, sinyor Colomina, que tal fet paranormal, fora de tota llógica racionalista, fa que’l manuscrit Carbonell mereixca que l’encaramitem a l’altea d’enigmes com les Cares de Bélmez y el bigfoot.

cites

La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable.
Miguel de Cervantes

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: