La Vall de Chusep Abat y les paelles jagants de Galbis

Per Ricardo García Moya

U dels més arriscats oficials del Eixércit Imperial en Flandes va ser el valenciá d’Elig Gaspar Ortiz, personage auténtic (no de mentiroles, com Alatriste). L’illicitá havía estat combatint en casi tots els puestos ahon es rifava la segón caseta: fora la batalla de Lepant o l’asalt a Sichen, en Holanda. Curiosament, Ortiz anava sempre en cotompels dins la boca, per tíndrer trencaes les barres d’un encontre de l’Aliansa de Civilisacións en els moros de les Alpujarres: “Gaspar Ortiz le rompieron las dos quixadas a pedradas, y escupió las piedras y dientes por la boca”. A mosatros, l’apellit Ortiz mos sona a malaenes y Gürtel, pero entre’ls durs militars del més temut eixércit europeu eren els “capitanes Ortizes (sic) de Elche, en el Reyno de Valencia”.

Una matiná de fam, boira y fret, els curtits escuadrons d’Alexandre Farnesio cercaven la inexpugnable fortalea de Mástric (Maastricht). El capitá Ortiz —al front d’una companyía ahon estava son cosí, l’alféres abanderat Gregori Ortiz— , aguaitava cóm els holandesos els feen fisga desde dalt de les muralles, fet que va ser la perdició dels mantequillers per la fierea dels valencians: “Gregorio Ortiz, alférez del capitán Gaspar Ortiz, sin aguardar la orden del general, puesta la celada, alzó en la mano la bandera, viéndole otros alféreces que estaban de guardia, sin esperar la orden del general, tomaron la suya y se inició el asalto a Maestrique, saltando trincheras hasta llegar al foso... el capitán Ortiz, en el asalto, le volaron los enemigos en una contramina; agonizando como estaba no dexaba de animar a los suyos”.

Astó heu publiquí l’any 1994 en el Informació d’Alacant, ahon fea un artícul semanal dasta que’m enviaren a llaurar per ma condició de terroriste blaver. Ara, l’airejaro es per la toponimia flamenca que’ls cronistes acomodaven a la llengua espanyola; aixina, l’armallat Maastricht o Mestreech heu castellanisaren en Maestrique > Mastrique. La llengua, en un eixércit trunfant raere, sempre es culta; y cap d’academia d’unflats safanories alsaría gallet en contra. Si els veterans d’Ortiz díen Mastrique, torturant fonética y morfologicament el neerlandés, no pasava res; y eren els holandesos els que desichaven parlar com els piquers y mosqueters espanyols. La grafía Mastrique l’aspichá al mateix temps que’l Imperi d’Espanya; y hui, en l’espanyol perseguit per l’hipócrite PP y el gabia PSOE, asoles tenim l’holandés Maastricht.
Y botem de Flandes al Reyne de Valencia en el sigle XVIII, en un sibarite pastranot Carlos III que deixava certa llibertat llingüística al poble, com demostra que’l idioma valenciá podía ascoltarse desde’l Oest americá dels apaches (BNM, Ms.Garrigós, any 1782), dasta l’ultim rincó entre’l riu Senia y la mollonera en Beniel. Lo mateix que’ls soldats d’Ortiz adaptaren al espanyol “Mastrique”, nostres antepasats valencianisaven topónims críptics com, per eixemple, el “Josafat” que flares y retors butonis asbramaven asobintet pera donar porega als pecatosos fels.

El poble, sorollat y abofegat per el futur apocalíptic, cavilaría qué collons volía dir “Josafat” y, al ser amos del seu idioma, l’etimología popular creá la doméstica “Vall de Chusep Abat”, que donava manco por. N’hia que reconéixer l’ingénit de nugar morfosemánticament els dos noms. Pot ser que´ls flares parlaren rápit y en castellá, per lo que’ls fels no els anteníen be y creuríen que’s referíen a un “Valle de Jose Abad” que, transcrit al valenciá, els donava “La Vall de Chusep Abat” (Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., any 1784). Per cert, l’impresor era “Chusep Estevan”, nom própit valenciá que hui es considerat ridícul (al no ser catalá). Era de nostra onomástica y perdurá dasta la prostitució catalanera (vórer DHIVAM). Arrailat en el 1700, teníem dasta el femení: “mira, Chusepa” (Coloqui de Llaudomia, s. XVIII); y l’hipocorístic: “Chusepet, fill del meu cor” (De Pepo y els trastos, s. XVIII). No cap ducte que “Chusep” s’alluntava més del clásic castellá “Josep”, hui arcaisme: “lloró á Josep, creyendo ser muerto” (Díaz de Toledo: Diálogo en la muerte del marqués de Santillana, año 1458); “como esto oyó Josep, no pudo tener las lágrimas” (García de Salazar: Historia de las bienandanzas, 1476); “Por mandado del Arzobispado mi Sr. D. Josep Barbadillo y Frias Secretario” (Barroeta, Pedro: Edictos que se han mandado publicar, 1754), etc.

En la formació toponímica n’hia de tot, com en l’almasén dels chinos. Si, com es sabut, el clásic “Caesaraugusta” acabá transformat en Saragosa; tampoc es sorprenent que’l nom hebreu de soberá Josafat o ‘Yehoshaphat’ (Jui de Yahwé, o algo paregut), donara en valenciá “Chusep Abat” (encá que Carlos León heu engabiara com a paródic). Esta vall equival pera alguns a ‘êmêq Berâkâh’, el bíblic Vall de les Bendicions y, també, a ‘Megit, Megido, Meguiddó’ o, en grec lletinisat, ‘Har Magedon’; ahon les ánimes patirán rigurós escorcoll y jui.
Resumint: nostres antepasats valencianisaven en llibertat cuansevol vocable que’ls donara extranyea (en x, del lletí extraneu; cat. ‘estranyesa’). Hui no pot ser, perque la Generalitat de PP, a amagatontes y cremant millons dels pánfils contribuyents, ha ficat poliseros catalaners en tots els puestos. Ademés, l’inmersió en catalá tira avant gracies als Sanc d’Horchata y Fent de Mona que obedixen als criminals de la llengua, inútils pera fer res de profit. La nació s’afonará, pero’ls asesors y mestres inmersors, mamparats per l’amoral PP, aumplirán ca vegá més els bolchacons. A vora d’ells, fent de quintacolumnistes, tenim als que les veuen cáurer. No se que’ls oferirán als comerciants que fiquen rótuls en catalá, pero més d’u pert l’ánima y la llengua per cuatre chavos. Al cap y al fi, dirán ells, aplegará l’Armagedó y tots, gambaires en vilea y honrats en dignitat, anirem en ploricos y en conill a la Vall de Chusep Abat.

L’atre día, al llegir que l’ahuelo Galbis tancava el chiringuit paeller en l’Alcudia em doná llástima; pero, al vórer el jagantesc rótul “PAELLES GEGANTS”, en eixe “gegants” en catalá, la tristea es torná goig (yo crec que’s publicitat, perque l’home te 78 anys, y els fills seguirán fent lo mateix pera millars de famolencs). En valenciá tenim la familia lléxica de “jagant, jaganta, jagantea, jagantesc, jagantet...”, derivá del lletí ‘gigas, -antis’; pero la miserable Generalitat del PP oferix dinés a qui enmerde en rótuls catalanisats els negocis. Tot aprofita pera aufegar al valenciá. Eixe “gegants” en la fachá de casa Galbis, pera mi es com vórer una moscarda idiomática en cada plat de paella. May tastaré res d’este cuiner o d’atre que fique catalanismes repugnants. Pensem que dasta Corominas reconeixía el “valenciá jagant” (DCECH, 3, p.148), y ara ham aplegat al punt de que vas a tastar una paella y, a la sordina, t’empapusen de catalá dasta els nyitols. ¡Che, no vullc paelles “gegants” en catalá; preferixc rosegar un mincho en sardines robellaes!.

De chicotet, com tots mosatros, Galbis voría els clásics “Jagants y Nanos” de les provesons y, moltes vegaes, ascoltaría a sons pares dir jagant, jaganta; pero, com els ha pasat a tants yayos, una filleta o netet al tornar del colege li diría: “Yayo, m’ha dit la mestra Nuria que no podem escriurer ni pronunciar ‘jagant’. Tenim que dir ‘gegant’ pera ser cults, com en Catalunya”. ¿Quínes rahons fan cambiar sa llengua als molls valencians?. En part es comprensible per la crudea de la crisis. N’hian empreses que, al tíndrer com a clients a ajuntaments y atres sangoneres públiques, ahon els polítics solen encarregar fartaes jagants en dinés de mosatros, més d’u romanaría (pesar en romana, metafóricament) les ventages de catalanisar rótuls del establiment, y “normalitzar” menús pera obtíndrer beneplácit dels galafres polítics. Aixina y tot, estic fart de cuiners ‘progresistes’; y no heu dic per el sinyor Galbis, que no conec de res (ni tinc ganes). També n’hian Dotors Llimoná que creuen, per eixemple, que ficar el cat. y cast. “socarrada”, en lloc del valenciá modern “socarrá” en apócop, els convertix en intelectuals sofisticats.

Es el cas d’una parella de chicots d’Aixátiva que comercialisen cervesa de nom “Socarrada”. Yo he tingut prou relació en aixativins y may vaig ascoltar a ningú que diguera atra cosa que “socarrá”; pero estos chicons, en sa publicitat, manifesten el caldós autoodi al valenciá, escollint el catalá: “tipus, aquest, amb, llevat, romaní, puresa...”. Van de beatífics romántics, pero chafen el valenciá de sons yayos, abominant de la prep. valenciana “en”, el mosarabisme valenciá “romer” o el sust. valenciá “rent”, etc. No comprenc cóm uns tipos, Rafa Suñer y Sergi Iborra, que volen deféndrer la llengua deixen el valenciá “purea” per l’andaluso y catalá “puresa”. Crec que també tindrán alguna subvencioneta de la Generalitat del PP. En fi, creuen haver guanyat una batalla al vil blaverisme tornant al clásic castellá “socarrada”, usat desde Gonzalo de Berceo per l’any 1220 (Vida S. Millán de la Cogolla) a Gabriela Mistral: “nuestra boca socarrada / ¡Y el alma, la huérfana, muriendo de sed!” (Desolación, año 1922). Aixina que, com cadaú te un rey en lo ventre, abans que béurer eixe llíquit de nom cat. y cast. “socarrada”, beuré pixum.

L’eixércit catalaner del autoodi ha conseguit que’l poble s’avergonyixca del seu idioma. La familia lléxica de ‘socarrar’, d’arrails prerromanes (¿vasc sukarra?), obtingué en valenciá modern certa singularitat respecte a les llengües vehines; especialment per l’apócop silábic, la caiguda de -d- intervocalica y els patrimonials diminutius. En valenciá modern diem: ‘m’ha eixit la paella socarrá’, ‘¡quína socarrá mos agarrarem en la placha esta esprá!’. Arreplegats per Escrig “socarrar”, “socarrat, socarrá” (Dicc. 1851), vocables polisémics, també signifiquen estar de reguiny, inquet o pédrer la pacencia: “y ya estic socarraet” (Salvador, Carles: Un negosi com un atre, 1921); “em tenen més socarrá...” (BNM, Ms. Balader: Al sa y al pla, 1862); encá que asobint ix en temes gastronómics: “d´arrós en fesols y naps..., y si li noten gustet, / es que un poc me s´agarrat / y m´ha eixit socarraet” (Peris: Arrós en fesols y naps,1921); “may l´arrós s´els socarra” (Conv. sobre la venguda de Suchet, c.1813); “tenía socarrá la cola”, del trache (Beltrán: El novio de la reina, 1933). També aprofita pera donar corruixes: “y ayre, ques socarra l arroç” (Galiana: Rond. 1768); y lo contrari: “no socarrarse a algú may l´arroç: ser flemático o lento” (Escrig: Dicc. 1851). Els derivats també oferixen riquea semántica: “y et feres un socarrim” (Bellver: La creu del matrimoni, 1866)

Estic fotut per el rótul de les paelles de Galbis; ademés, ¿mantindrán Antoni y Gemma Galbis la catalaná “gegant” en la que volen fer en Miami pera 130.000 persones? (están a la choca, aguardant si cau algú que asolte cales). Y yo seguixc sofocat per la cervesa del cast. y cat. “socarrada”. Si foren veritat les profecíes bíbliques, els individuos com Rafa Suñer, Sergi Iborra y Galbis deuríen anar espay en lo que fan respecte al patrimoni del valenciá. Tots mosatros mos trovarem en la Vall de Chusep Abat un día prop o lluntá; y segur que’l valent capitá Ortiz d’Elig, en cotompel y espasa, anirá a per els que ajuden a la catalanisació del indefens Reyne de Valencia; siga intencionadament o per la ductosa ignorancia del nonsabo.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: