Valencia, terra de renegats

Per Ramón Mingarro Traver

Tinc quaranta i tants tacos i, açò, ya em dona alguna perspectiva històrica. Recorde quan tenia 15 anys i vaig anar alguna vegada a Valéncia, la capital del nostre vell Regne, marejat i desorientat, que com no pillares a u de poble com yo, en valencià no t’entenia ningú o no volien entendre’t. Això me fea sentir-me estrany en ma pròpia casa, lo que et donava una sensació interior prou amarga. Inclús te donava vergonya parlar en valencià. D’açò fa 20 o 30 anys.


Torres de Serrans.
Valencia, capital del Regne

Totes eixes circumstancies te feyen sentir animadversió contra eixa gent asfàltica que creïes els teus homòlegs. En fi, mos recorts son amarcs. En aquella situacio te preguntaves cóm una societat pot arribar ad eixos llimits de vergonya per lo seu. Recorde, puix yo ho he vixcut que, matrimonis valencià-parlants, prohibien a sos fills parlar “la seua llengua” i, els reprimien quant no parlaven castellà. Per tot això, sempre m’he sentit, diguem mal, com els que s’erigien valencians i defenien el valencià, pero la realitat es veya molts “valencianos”, pero pocs “valencians”.

I, suponc que aquelles situacions dugueren estos llots. En resposta a tot allò, ixqueren els “neo-valencians” que ya no tenien la referència en sa casa i en l’autoestima i se n’anaren a buscar referències fora i, clar, lo mes fàcil era Catalunya i, d’allí mamaren que l’idioma es el mateix (o siga català, mai valencià), i que lo seu, per lo manco, era igual que lo dels demés. Damunt, com l’idioma es confon en moltes etapes de l’historia, puix d’estos contestataris a la vergonyosa situacio actual valenciana, ixquè este “all i oli”, en el que estem immersos. Yo no soc llingüiste pero així com abans em dolia el cor quan veya renegar del valencià, puix ara resulta que estem igual i, ara, els que s’erigixen en valencians també reneguen del seu idioma i utilicen: sortir per eixir, agafar per agarrar, atxa per astral, garatge per garaig, bombeta per pera, butxaca per boljaca, etc. No conec a un sol catalaniste que s’haja atrevit a qüestionar una sola paraula de lo que ordenen els filolecs des de Catalunya. Mostreu’m-ho.

Pensant-ho be, estem pijor, puix abans estava clar que teníem un idioma, pero ara la societat està enfrontada, uns diuen que es la mateixa llengua i, atres, que son dos. En fi que “els valencians d’a peu”, estem condenats a anar a la nostra i parlar el “valencià dels nostres pares”. Abans corríem front als grisos i ara, davant dels catalanistes.

Ni abans vaig parlar castellà ni ara vaig a parlar català. Intentaré aguantar com el vulgar valencià, com Joanot Martorell. Encara que sigam els últims de Filipines.

* Articul publicat en nostra revista Renou nº 56 de novembre de 2006.

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: