Fonetica verbal del valencià

Per Josep Maria Guinot i Galan

1. Introduccio

La materia d´este treball es troba entre la Fonetica i la Morfologia, per lo que facilment pot passar per alt per una i atra. Per aixo li dediquem este articul.

1.1 Fonetica i Morfologia.

Les distintes parts de la Gramatica (Fonetica, Morfologia, Sintaxis), no constituixen compartiments tancats. Està clar que hi ha paraules, que evolucionen per raons purament fonologiques, i que son del domini exclusiu de la Fonetica, pero en general les paraules, s´ajunten unes en les atrres per a formar oracions, i aixo comporta en elles canvis deguts a les funcions que tenen que desenrollar. D´ahi que entren en accio la Morfologia i la Sintaxis, les quals se repartixen les formes i les funcions, formes que, al canviar d´estructura, impliquen tambe una considerable fonetica.

Les desinencies nominals i verbals (declinacio i conjugacio), per eixemple, no es podrien explicar unicament per raons fonetiques; pero la Morfologia ha d´explicar-les per la conjuncio de les lleis morfologiques i fonetiques.

Podem dir sense equivocar-nos que en tot canvi morfologic hi ha implicit un canvi fonetic.

Si des de l´angul de la Gramatica, la supremacia es de la Morfologia sobre la Fonetica, perque aquella corrig les deficiencies de la segona, i a mes perfecciona les paraules, les sistematisa i reglamenta el llenguage; des del punt de vista llingüistic la supremacia es evidentment de la Fonetica perque a través dels sigles lo que ha anat diversificant les llengües es la diferencia de pronunciacio de les paraules procedents d´un mateix tronc comu, com del llati en el cas de les llengües romaniques. No manca, per tant, d´interes l´estudi de la Fonetica, criteri tan important per a distinguir l´identitat d´una llengua i la diferencia de qualsevol atra.

1.2 Fonetica verbal.

El titul de "fonetica verbal" no l´havem inventat nosatres. Ramón Menendez Pidal, per eixemple, en la seua Gramatica Historica Espanyola inclou uns paragrafs dedicats a "fonetica verbal". I uns atres autors, en la morfologia historica, estudien el tractament "fonetic" de les arraïls verbals i dels canvis "fonetics" deguts a l´accentuacio, temes estos que son totalment fonetics, encara que hagen portat el seu estudi a la Morfologia.

En la conjugacio, la força de l´analogia per a introduir canvis fonetics es major que en les atres parts de l´oracio. Els verps, en general, estan subjectes a les mateixes lleis fonetiques que les restants paraules; pero en ells, unes formes influixen en unes atres mes que unes paraules en unes atres estranyes, degut a la relacio que tenen entre si les formes verbals que, adaptant-se a modos, temps, numeros i persones, no deixen de portar un identic sentit central, a saber, l´idea contenguda en el tema o arraïl, la qual es invariable a lo llarc de tota la conjugacio.

Son molts els punts de caracter fonetic que es poden estudiar en la conjugacio, com per eixemple, les inflexions de la vocal tematica, les palatalisacions, velarisacions, influencia de la yot o del wau, i el detall dels canvis deguts a la sistematisacio i a l´analogia morfologica. Igualment hi ha un camp immens en l´estudi de les formes arcaiques i dialectals aixi com les irregulars. Eix estudi complet constituiria un voluminos tractat de Morfologia historica, en interessants parceles fonetiques. Tot aixo no es pot abordar en una sola lliço. Per lo que, tal com hem anunciat, escollim una d´elles molt llimitada, a saber, l´evolucio de les formes verbals degudes al canvi d´accent i l´evolucio de les desinencies, i rares vegades farem digressions que nos aparten de l´objecte principal. D´acort en este proposit parlarém: 1er. De les variacions dels temes de present i de perfecte. 2on. De les mudances introduides per l´accent, i 3er. De l´evolucio de les desinencies. Una digressio breu mereixerà l´increment incoatiu del verp.

2. Variacions en el tema de present

Nomes parlem de canvis fonetics "regulars" en les arraïls dels verps, deixant per a la Morfologia l´estudi dels canvis deguts a l´analogia morfologica o sistematisacio dels paradigmes.

A l´estil alema diém formes fortes a les que tenen l´accent en el tema, i debils, a les que el tenen en la terminacio. Per eixemple, cante sera forma forta, corregam, sera forma debil.

L´arraïl verbal del sistema de present oferix tres variants: forma forta, o accentuada, sense desinencies: forma forta en desinencies, i forma debil (en desinencies).

2.1. Forma forta sense desinencies.

Esta forma accentuada, sense desinencies, es presenta en la llengua antiga:

a) En la primera persona de l´indicatiu de totes les conjugacions: yo trob, veig, tem, vull, sent.

b) En la segona i tercera persones de l´indicatiu de tots el verps excepte en la primera conjugacio: caus, cau, vol, vols, pots, pot, puges, puja, veles, vela.

c) En les tres persones del singular del present de subjuntiu de totes les formes de la primera conjugacio: trob, confes, sper, fall.

Aço es identic a la primera persona d´indicatiu.

En la llengua moderna, despres de les modificacions que en el temps ha introduit l´analogia, encara troba estes formes sense desinencia:

a) En la primera persona del present d´indicatiu de molts verps: cap, caic, vixc, creixc, coc.

b) En la tercera persona del singular del present d´indicatiu dels verps en -er, -re, i -ir: torç, bat, te, fuig.

2.1.1. Evolucio de la consonant tematica d´estes formes.

L´arraïl del verp originari llati pot acabar en diferents sons: labial, dental, alveolar, palatal, etc...

1. En consonant labial sol evolucionar a u o es pert: movo (forma hipotetica del classic moveo) passa a l´antic mou (que en la llengua moderna dona moc), bibit = beu; escribit =escriu, etc...

2. La consonant dental pot acabar vocalisada en u o en un grup consonantic simplificat: credo passa a l´antic creu, trado = trau, perdo = pert.

3. La consonant alveolar. Si es nasal, se pert: tenet = te, pero nt, o se conserva sentit = sent; o se simplifica en n (vendit = ven).

4. La consonant palatalisada o assibilada del llati vulgar sofrix l´evolucio normal estudiada en Fonetica.

a) C mes e, i, passa a [u]: dicit passa a diu.
b) Sc mes e, i, passa a [s] (signe damunt) (xe): crescit = creix.
c) Ng mes e, i, dona [n]: fingere = fenyer; plangit = plany.
d) Lg mes e, i, dona [ l ] (elle): colligit = cull.

2.2. Forma forta dotada de desinencies.

Esta forma, de tema accentuat, pero en desinencies, es presentava en la llengua antiga:

a) En la primera i segona persona del singular del present d´indicatiu dels verps de la primera conjugacio: cante, parles, i en la tercera del plural de tots els verps, en el mateix temps: leixen, canten.

b) En el present de subjuntiu de les tres persones del singular de totes les conjugacions, excepte la primera i en la tercera del plural de tots els verps.

c) En l´infinitiu dels verps que provenen de la tercera conjugacio llatina (en -ere: legere) : com legere = llegir.

En valencià modern se seguix en tot la norma antiga excepte que la primera persona del singular del present d´indicatiu de la primera conjugacio porta tambe desinencia. Del mateix modo s´igualen en este punt les tres persones del singular del present de subjuntiu.

2.2.1. Evolucio de la consonant tematica en estes formes.

Igualment que en el cas anterior, la consonant tematica pot ser labial, dental, alveolar, velar, etc...

a) La consonant labial evoluciona a [b], (labial fricativa), que mes avant, en valencià, passa a v (fricativa dental v) deben = antigament deven, que oscilava entre la [b] i la [v], quedant actualment en el valencià corrent en u: movent = mouen.

b) La consonant dental evoluciona a [d] (dental fricativa), que permaneix o desapareix: rotat passa a roda; sudat passa a sua.

c) La consonant alveolar se manté, simplificant-se el grup final: vendunt = venen; prendent = prenen.

d) La consonant velar (la c = k) se resol en [g]: fricat = frega; secat = sega; pacat = paga; plicat = plega.

e) L´arraïl dels verps que tenen l´infinitiu procedent de la tercera conjugacio llatina (-ere = legere) se dividixen en dos models: els que conserven la vocal postonica i perden la final (currere = correr) i els que perden la vocal postonica i mantenen la vocal final com a soport (bibere = beure).

Tot lo que s´ha dit val per als verps del primer model; per al segon val la següent norma:

- Si l´arraïl del verp acaba en -b-, -v-, -d-, -c- (k), estes consonants se velarisen en -u- semivocal (scribere = escriure; vivere = viure; radere = raure; coquere = coure).

- Si l´arraïl verbal acaba en -m-, -n-, -l-, es crea una consonant epentetica: remanere = romandre (1)

(1) Cfr. Guinot i Galan, J. Mª. "Reajusts de grups consonantics" en Fonetica de la llengua valenciana. Valencia, 1981, pp. 118.

2.3 Forma debil dotada de desinencies.

Tant en la llengua primitiva com en la moderna, esta forma, sense accent en l´arraïl, pero dotada de desinencies, es presenta:

a) En la primera i segona persones del plural del present d´indicatiu i subjuntiu, i en la segona del plural de l´imperatiu de tots els verps: cantem, canteu, pugam, pugau, aneu.

b) En els infinitius, excepte en els procedents de la conjugacio tercera llatina (-ere) i en els gerundis: parlar, soler, sentir, cantant, rient, prenent, venint. Pero, correr (de currere) comprendre (de comprehendere).

2.3.1 Evolucio de la consonant tematica en estos temes.

El resultat final de l´evolucio depen de la naturalea de la consonant tematica.

1. Si la consonant tematica es labial, passa a [b] (labial fricativa) i acaba en v valenciana: habemus = havem, vivimus = vivim, pero capimus = cabem.

2. Si la consonant es dental -d- pot desapareixer davant de l´accent: ridemus = riem; si es una -t- a vegades se conserva, i a vegades passa a [d] (dental fricativa): notamus = notem; natamus = nadem.

3. Si la consonant es velar, davant de vocal a, o, u, evoluciona a [g] (velar fricativa): fricatus = fregat; pacatus = pagat. Pero si va davant de e, i, per regla general, desapareix: facimus passava a fesem, modern, fem.

4. Si es tracta d´un grup velar, l´evolucio es la següent:

Sc passa a [s] (signe damunt) (xe): nascit = naix;
Ng passa a [n] (signe baix) (enye): plangit = plany;
Lg passa a [ l ] (signe baix) (elle): colligit = cull.

3. Mutacions introduides per l´accent

En el verp, com en les atres paraules valencianes derivades del llati, se sol conservar l´accent original. Pero en ell se solen verificar distints canvis del punt d´accentuacio, de gran importancia fonetica. La presencia o absencia de l´accent sobre el radical del verp devia per força ocasionar variacions en les formes, donat que les vocals, segons estiguen o no accentuades, sofrixen distint tractament. Aixina, per eixemple, al posar un prefix a un verp llati en l´epoca de transicio al romanç, es corria l´accent i influia en la vocal: de facio ) reficio; de fero = re-fero; o adquiria una forma esdruixola, perdent la vocal postonica interna, encara qaue es conservara en el seu punt l´accent: de recupero = recobre; vindicant = venguen; vigilar = vela, etc..., i alguns verps refan ses formes debils o fortes per analogia en unes atres: honorare = honrar, fa despres honra i honren, formes fortes.

1. En els temps de present, com podem deduir de l´estudi precedent, les formes fortes son nou: imperatiu i tot el singular i tercera persona del plural en els presents d´indicatiu i subjuntiu.

Les formes debils, son dotze: l´infinitiu, el participi-gerundi i la primera i segona persones del plural del present d´indicatiu, subjuntiu i de l´imperfecte d´indicatiu.

2. Els perfectes forts s´uniformaren casi tots en les debils o normals, substituint sa forma accentuada en el tema, per una atra accentuada en la desinencia: creure = cregui, perdre = perdi, etc...

3. En la llengua valenciana, com en la castellana, l´infinitiu dels verps en -ere, (en la penultima vocal breu -com legere-) s´uniforma en els verps de la segona conjugacio en -ere -com monere-. D´ahi es deriva el canvi d´accent en la primera i segona persona del plural del present d´indicatiu i en la segona de l´imperatiu. En conte de vendimus, venditis, vendite, s´originen veném, venéu, venéu.

4. Els infinitius en -iar, son un cas curios. Mentres en el llati vulgar el verps en -iar donaven formes en diftonc, desfent l´hiat, i pronunciaven abrevia, canvia, en valencià hi ha una tradicio de pronunciacio sense diftonc a imitacio dels verps en -ear (arree, cree).

Hi ha verps que no admeten una atra pronunciacio que esta: varíe, amplíe, contraría, inventaríe, etc... Pero n´hi ha d´atres que la fonetica moderna ha canviat en diftonc, cosa que els gramatics tenen per viciosa i contraria a la tradicio i que sera dificil de conseguir, per haver-se generalisat en tota la regio valenciana.

3.1 Particularitats de l´accentuacio.

Les persones segona i tercera del plural (nos, vos) en llati generalment tenien diferent el punt d´accentuacio en relacio a les atres persones, com hem vist en el present d´indicatiu, subjuntiu i imperatiu.

Hi ha tres casos en que l´accent s´uniforma retrotraent-lo: en l´imperfecte d´indicatiu i en el plusquamperfecte d´indicatiu i plusquamperfecte de subjuntiu: en llati amabámus, amabátis, amaverámus, amaverátis, amavissémus, amavissétis.

3.1.1 Imperfecte d´indicatiu.

En llati totes les conjugacions tenien la mateixa caracteristica temporal: el morfema -ba intercalat entre el tema i la desinencia: ama-ba-m, mone-ba-s, lege-ba-t, audie-ba-mus, etc... Eixa caracteristica passa a la primera conjugacio del valencià convertida en va/ve: ama-va, ama-ve-s (i sense canvi en castella: amaba, amabas). Les restants conjugacions perden eixa caracteristica en passar al valencià, canviant-la per ia/ie: tenía, teníes, servía, servíes. el proces d´esta evolucio haurem d´explicar-lo. L´imperfecte etimologicament era un temps d´accentuacio debil com es pot observar facilment en la primera conjugacio (cantava, cantaves, etc...). En els verps de la tercera conjugacio llatina (model legere), al perdre´s la consonant final del tema, resultava una -b- intervocalica i la vocal de l´arraïl en l´imperfecte quedava en la llengua antiga en hiat en la vocal desinencial atona, uniformant-se -eba i -ieba en -ia, accentuant la i: hiat que es conserva encara. Per aixo en valencià diém, com antigament, caía, día, creía, veía, etc...

El verp ser es tracta d´un cas especial, fent en llati eram, eras, erat, eramus, eratis, erant, desinencies que el valencià canvia en el plural en -erem, -ereu, en distint accent al llati en la primera i segona persona del plural.

3.1.2 Plusquamperfecte d´indicatiu.

En este temps se troben les dislocacions en les mateixes persones que en l´imperfecte. El llati cantaveramus, cantaveratis s´accentua en valencià cantáreu, uniformant-se en les atres formes personals: fueramus, fueratis, passen a fórem, fóreu.

3.1.3 Plusquamperfecte de subjuntiu.

Les mateixes dislocacions o desplaçaments de l´accent trobem en la primera i segona persona del plural. Les formes ama(vi)ssemus, ama(vi)ssetis,passaven a amassétis, donant lloc en romanç a les formes amassem, amasseu, vinguessen, vinguesseu.

4. Evolucio de les desinencies verbals

4.1 En llati classic.

Les desinencies generals del llati classic formen tres sistemes: el de present, el de perfecte i el de supi.

Sistema de present: 1ª persona, -d i -m (que es pert); 2ª, -s, que es conserva; 3ª, -t, que en el temps es pert. Plural: 1ª persona, -mus; 2ª, -tis; 3ª, -nt, que dura fins molt avant.

Sistema del perfecte: 1ª persona, -i; 2ª, -isti; 3ª, -it. Plural 1ª persona -imus; 2ª, -istis; 3ª, -erunt o -ere.

Sistema de supi: S´aplica a l´imperatiu, 2ª persona, -to ; plural de 2ª persona -te. Prescindim de l´imperatiu futur perque no passa al romanç. el tema de supi no te relevancia en l´evolucio de la llengua per lo que nomes parlarém dels sistemes de present i de perfecte.

4.2 En llati vulgar.

Este punt està ben desenrollat en l´obra de Grandgent (2) de la que extraem els punts mes importants:

(2) Grandgent, C. H. El latín vulgar, Madrid, 1928.

a) La primera reduccio que hem de notar es la de la desinencia en -io la qual passa a o. Eixa i es pert en molts verps quan seguix una atra vocal. En els participis de present era un fenomen corrent: audentem per audientem, facentem per facientem. D´ahi que s´introduiren un lot de formes sense i en indicatiu i subjuntiu: audio = audo, dormio = dormo, partiunt = partunt.

A vegades lo que se perdia era una e en els verps de la segona conjugacio: video passa a un hipotetic vido. Tambe la segona conjugacio admetia formes com habeunt i videunt, al costat de les regulars habent i vident. La causa hi ha que buscar-la en l´analogia en la quarta conjugacio.

b)Advertix Grandgent que la e llarga i la e i la i breus, que eren atones, acabaren pronunciant-se de la mateixa manera. Lo qual fon causa de confusio entre is, es, et, it, fenomen que es facil confirmar per escrits vulgars com la Peregrinatio Aetheriae.

c) Provablement la perdua de la -s final de la primera persona del plural en esta epoca no se devia a causes fonetiques sino de sistematisacio. Es considerava la -s com a caracteristica de la segona persona, igual que es considerava la -t com a caracteristica de la tercera.

d) En els perfectes forts la primera persona del plural -imus, tendia a accentuar la penultima silaba (originant una forma debil). Aixina "fecimus" en provençal passava a "fezem" lo que suposa una pronunciacio en fecímus Este canvi fonetic quan es produix plenament en temps posteriors, hi ha que atribuir-lo a l´influix analogic dels perfectes debils (servimus, servistis).

e) En la tercera persona del plural, com ya hem anticipat, existiria, en la segona conjugacio, al costat de -ent (habent) una terminacio en -eunt (habeunt), deguda a la analogia en -iunt de la quarta conjugacio.

f) El perfecte en -ére de la tercera persona del plural (cantavere) desaparegue en totes les regions de la Romania.

La terminacio -erunt ya en el llati classic presentava esporadicament una e breu, sobretot en els comics, i en Virgili tenim alguns eixemples (túlerunt). Este canvi es va convertir en regla: la e de -erunt va passar a ser sempre breu, i per tant atona: debúerunt, víderunt.

g) En el present d´indicatiu i d´imperatiu, les terminacions -imus, -itis, -ite (véndimus, vénditis, véndite) se convertiren per lo general en el sigle VI o VII en -emu (s), -ete (s), -ete (vendémus, vendétis, vendéte) passant l´accent a la penultima silaba.

4.3 En la llengua romanç.

L´evolucio de les desinencies en el seu pas del llati al valencià es la següent:

4.3.1 Sistema del present.

-1ª persona. La desinencia -o es pert. En llengua antiga escriuen trob, faç, caic, veig.

En el nort de la regio (Maestrat) hi ha una desinencia en -o coincident en el catala (pujo, baixo). Esta -o es reemplaçada per una -e en la casi totalitat del Regne de Valencia (ame, puge, baixe).

-2ª persona. La desinencia -s del llati es conserva com a distinta de la segona persona del singular en tots els verps i en tots els temps (ames, corres, sents).

-3ª persona. La desinencia llatina -t es pert. Ya es perdia a vegades en el llati literari.

-4ª persona, primera del plural. La desinencia -mus del llati pert els ultims sons, quedant-se -m en valencià (i -mos en castella): cantem, anem, correm, vingam.

-5ª persona, segona del plural. La desinencia llatina -tis, passa per la perdua de la vocal final, donant el grup romanic t´s; i per la vocalisacio del grup consonantic final previament simplificat a -u-. Este fenomen de la vocalisacio de la consonant seguix en teoria el següent proces: t´s=d´s; d´s=s=u (3)

(3) Sobre l´epoca de verificacio d´este fenomen diu Badia Margarit en la seua Gramatica Historica Catalana:"La vocalisacio s´ha produit en primer lloc en el cas de la -S llatina, com es comprén per la major afinitat fonetica en el so resultant, i, en efecte, la B etimologica no apareix ni en les grafies mes antigues, sino el seu resultat romanic U; en canvi la vocalisacio de les atres consonants ha segut molt mes tardana i nomes comença a registrar-se, en la llengua escrita, a mitan sigle XII, en que la U va reemplaçant a D. DZ, TZ; un sigle mes tart la solucio U estava completament generalisada" en virtut d´eixa evolucio els antics "cantats, sentits" passaren a cantau (despres a canteu) i sentiu.

-6ª persona, tercera del plural. Les desinencies llatines -ant, -ent, -int, es conserven en valencià simplement en -n, precedida de la vocal corresponent, -an, en, in.

4.3.2 Desinencies del perfecte.

El llati tenia desinencies propies per al perfecte que no passaven als atres temps. Com hem dit abans, estes eren: -i, -isti, -it, -imus, -istis,-erunt o ere.

El valencià ha prescindit d´estes desinencies i les ha uniformades, prenent per al perfecte les desinencies generals del present, i intercalant el morfema -re- (propi de l´infinitiu) entre la vocal tematica i la desinencia resultant la primera persona en -i (sense morfema temporal); segona persona -are, -eres,-ires; tercera persona, -a, -e, -i; (tambe en morfema 0/); quarta persona, -arem, -erem, -irem; quinta persona, -areu, -ereu, -ireu; sexta persona, -aren, -eren, -iren.

4.3.3 Desinencies de l´infinitiu.

Mentres s´ha perdut en valencià el sistema de supi (del que no queda mes que el participi passat): amat, amada, (de amatum), s´ha creat un nou sistema prenent per base l´infinitiu, sobre el qual se formen el futur imperfecte, el condicional i un imperfecte de subjuntiu (cantare, cantaria, cantara).

Els infinitius llatins acabaven en -are, -ere, -ere, -ire, donant quatre conjugacions i una mixta: amare, monere, legere, audire (i la mixta capere). Al passar al valencià, -are ha donat -ar (amare = amar); -ere ha passat a -er (valere = valer); -ere unes vegades a -er i unes atres a -re (currere = correr; corrumpere = corrompre) i -ire a -ir (sentire = sentir).

El quadro general de totes les desinencies es pot vore en qualsevol Gramatica. Aci nomes vorem regles generals.

4.4 Les desinencies verbals en particular.

4.4.1 L´infinitiu.

En llati acaba sempre en -re (amare, monere, legere, etc...). Esta e final es pert en valencià, excepte quan es pert la e penultima, cas en que la e final es conserva com a vocal de soport.

a) Infinitius llatins en -are. En valencià -ar (cantare = cantar).

Esta conjugacio es la mes rica, perque ad ella s´han anat incorporant molts verps derivats de substantius, adjectius, verps o adverbis: aprofitar, desaprovar, apropar.

b) Infinitius llatins en -ere (segona conjugacio).

Esta conjugacio ha vengut molt a menys, perque casi totos els verps que la seguien han passat al paradigma de la quarta conjugacio o en -ire. El canvi va començar per algunes interferencies i va anar consolidant-se. Pertanyen a este paradigma en valencià els verps haver, valer, saber, poder, voler i soler.

c) Infinitius llatins en -ere (tercera conjugacio llatina).

Estos verps en valencià donen -er, en e atona (correr) o en -re (vendre) i van per la segona conjugacio valenciana; pero molts verps que en llati pertanyen ad esta conjugacio, en el romanç han passat a la quarta conjugacio en -ire.

En canvi pertanyen a esta segona conjugacio molts verps que perdien la e penultima breu. La e d´esta desinencia (-er) en valencià es pronuncia en e tancada, mentres en catala es oberta.

- Verps en -er.

Este paradigma comprén els verps que contenen en el tema un grup consonantic en ng, sc, o rr: tangere = tanyer; crescere = creixer; currere = correr.

- Verps en -re.

Este paradigma comprén verps que originariament tenien la desinencia -ere (tercera llatina) i perden la vocal penultima conservant la e final com a soport. A este grup pertanyen els verps que tenen una semivocal u davant de la desinencia (beure, caure, etc...) procedent d´una labiodental, etc... Alguns d´estos verps tenen increment incoatiu en tots els temps. Els que el tenen nomes en alguns temps passaren al paradigma de la quarta conjugacio, en -ire (tercera valenciana).

d) Infinitiu llati en -ire.

Esta conjugacio es la mes rica, despres de la primera. A mes dels verps que en llati tenien -ire, va arreplegar verps de la tercera i inclus de la segona llatina: els de la tercera de la classe que diém mixta, per portar una yot, com capio, aperio (del verp aperire,en valencià, obrir). En els verps de la segona conjugacio en e en hiat sonava i : compleo de complere, en valencià = complir. A mes, esta conjugacio va incorporar verps d´orige germanic. Finalment esta conjugacio s´apropià de verps derivats d´adjectius i substantius, encara que te mes força incorporativa la primera conjugacio en -are.

4.4.2 El present d´indicatiu.

1ª conjugacio: -e, -es, -a, -em, -eu, en.

2ª conjugacio: -s, -em, -eu, -en.

3ª conjugacio: Pura: -s, -em, -eu, en. En increment: -ixc, -ixes, -ix, -im, -iu, -ixen. 

Ya hem anticipat que la primera persona del singular, de la primera conjugacio acaba en e. En catala normatiu acaba en u: cantu. La desinencia en -o (canto) en valencià es un localisme. La mateixa pronunciacio en -u te el catala en les atres conjugacions quan per escrit acaba en -o atona: temo, pronunciat "temu", (en valencià, tem) . En la segona i tercera conjugacio esta primera persona en valencià acaba en consonant, sense vocal d´apoyo.

La segona persona del singular en la primera conjugacio canvia la desinencia -as en -es (cantas = cantes); en la segona i tercera conjugacio que, primitivament tenien -es o -is, o conserven -es o evoluciona a -s (fuges, corres, mous, sents), n´hi ha molts irregulars; les infraccions de la regla es deuen a analogies entre les diverses conjugacions. En la tercera conjugacio llatina el pas de -is a -es es va realisar des d´antic, sobretot quan l´arraïl acabava en s, z, s, z, r, per raons fonologiques (nascis = naixes).

La tercera persona del singular tenia en llati les desinencies -at, -et, -it, les quals perden la -t final. La primera conjugacio queda en -a: ama, pero en Castello, i en uns pocs pobles mes de la provincia, es pronuncia en -e: ell cante, fenomen que es repetirà en uns atres temps (ell cantave, ell cantarie, ell cantare). Les desinencies -et, -it, regularment perderen la -t final, sofrint a vegades certes modificacions en l´arraïl verbal (de bibit, beu; de vivit, viu) conservant la vocal tematica o perdent-la (corre, mol, obri, ompli).

La primera persona del plural, te la mateixa evolucio en totes les conjugacions. En llati eren -amus, -emus, -imus. Antigament era corrent la forma de -am per a la primera conjugacio, pero la primera i segona acabaren en -em, i la tercera en -im (cantem, correm, sentim). En la segona conjugacio, per excepcio, formen esta primera persona en -im, viure i escriure (vivim, escrivim). Totes les formes traslladen l´accent a la terminacio en -m. Els verps de la segona conjugacio que acaben en -ure davant de la -m no tenen tots el mateix tractament. Quan la -u- procedix d´una -b- o -v-, conserven la -u- en que aquella consonant s´ha vocalisat; si la -u- no procedia de -b- o -v- sino d´una atra consonant, la -u- es pert; de bibit, beuen; de vivere, vivim; pero de cadere, caem; de credere, creem; de videre,veem (sense la i antihiatica catalana de veiem, caiem, creiem).

La segona persona del plural. Esta persona en llati fea -atis, -etis, itis. En valencià ha acabat en -eu en la primera i segona conjugacio, i en -iu en la tercera. En parlar de l´evolucio de les desinencies en general durant el periodo romanic, hem vist ya el pas d´estes formes a -ats, -ets, i -its, i posteriorment a -eu i -iu. El grup -ts, segons Griera, se conserva regularment en les llengües antigues fins el sigle XIV, encara que apareguera en forma esporadica (sapiats). L´introduccio de la -u procedent de -ts deu ser relativament recent. L´orige d´esta evolucio no ha segut encara explicat satisfactoriament per ningu i es u dels fenomens mes curiosos d´evolucio fonologica.

La tercera persona del plural. En llati te les desinencies -ant, -ent, -iunt. En valencià han vingut a parar totes en -en, perdent la -t final i uniformant-se totes les conjugacions. Ya en llati vulgar es perdia la -t de -iunt. Les atres terminacions se confonien molt a sovint.

Segons Menéndez Pidal, la perdua de la -t provenia ya del temps del llati, i solia ser restaurada per cultisme en epoques mes recents per les persones ilustrades en l´Edat Mija.

4.4.3 L´imperfecte d´indicatiu.

Les desinencies llatines eren les generals en el sistema de present, en: -abam, -abas, -abat, -abamus, -abatis, abant, per a la primera conjugacio; les atres conjugacions canviaven la -a tematica de la primera per una -e o una -i: -ebam, -ebas, -ebat, -ebamus, -ebatis, -ebant. El valencià va canviar, esta desinencia en -b-, en la segona i tercera conjugacio. La primera dona a/e: -ava, -aves, -ava, -avem, -aveu, - aven, (excepte el localisme en -e, cantave). La caracteristica del llati, -ba- es conserva en -va-. En la segona i tercera conjugacio el morfema -ba- es canvia en -i: tenia, tenies; partia, parties; etc... L´evolucio es deu a la perdua de la -b- intervocalica i la transformacio de e en i davant d´una atra vocal: -ea, -eas, -ea, etc..., passen a -ia, -ies, -ia, etc... En la tercera conjugacio la i ya estava abans de la desaparicio de la -b-, com vocal tematica: part-i-e(ba)m.

4.4.4 El perfecte d´indicatiu.

A lo dit abans podem afegir lo següent: 1er. L´accent se trasllada del tema a la desinencia. 2on. Hi ha dos formes diferents de perfectes, les que se basen simplement en l´arraïl del present (canti, senti) i les que velarisen l´arraïl prenent una g (gue, gui) o una c (que, qui): cregui, cregueres, creixqui, creixqueres. 3er. Davant de la desinencia personal s´intercala el morfema -re- en les persones segona, quarta, quinta i sexta: amares, tingueres.

4.4.5 El pluscuamperfecte d´indicatiu.

Este temps ha desaparegut com a tal en valencià i la seua forma verbal ha passat a l´imperfecte de subjuntiu. Les formes llatines amaveram, monueram, legerani, audieram, (que en els perfectes en -vi havien perdut este morfema amaram, amaras) passen en valencià a amara, vinguera, parara.

4.4.6 El futur imperfecte d´indicatiu.

Este temps en llati era simple, tenia per desinencies les normals i anaven precedides del morfema alternant bo/bi/bu (amabo, amabis, amabunt) en la primera i segona conjugacio; en la tercera i quarta llatines, per l´alternancia a/e (egam, leges, audiam, audies). En les llengües valenciana i castellana estes formes simples se pergueren, sent substituides per una perifrasis composta de l´infinitiu del verp mes el present d´indicatiu de l´auxiliar haver: cantar he, cantar has, etc..., formes compostes que passen a unir-se formant el futur tal com està actualment (cantaré, cantaras, etc...)

De forma semblant es construix el condicional simple, pero ajuntant a l´infinitiu del verp les desinencies de l´imperfecte d´indicatiu del verp haver, (cantar havia, cantar havies, etc..., passen a cantaria, cantaries, etc...)

Si l´infinitiu es en -re, en formar este temps es pert la e final: de rompre, rompria

4.4.7 Present de subjuntiu.

Per a mes claritat, en conte de posar els esquemes corresponents a este temps, els concretarém en formes sanceres, fent a continuacio les observacions pertinents.

-Sistema llati:

1ª conj.:cantem, cantes, cantet, cantemus, cantetis, cantent.
2ª conj.:mone-am, mone-as, mone-at, mone-amus, mone-atis, mone-ant.
3ª conj.:legam, legas, legat, legamus, legatis, legant.
4ª conj.:audiam, audias, audiat, audiamus, audiatis, audiant.

-Sistema castella:

1ª conj.: ame, ames, ame, amemos, améis, amen.
2ª conj.: tema, temas, tema, temamos, temáis, teman.
2ª conj.: sirva, sirvas, sirva, sirvamos, sirvais, sirvan.

-Sistema catala:

1ª conj.:canti, cantis, canti, cantem, canteu, cantin.
2ª conj.:inf. en re: perdi,perdis, perdi, perdem, perdeu, perdin.
inf. en er: temi, temis, temis, temem, temeu, temin.
3ª conj.: pura: senti, sentis, senti, sentim, sentiu, sentin.
incoativa: serveixi, serveixis, serveixi, servim, serviu, serveixin.

-Sistema valencià:

1ª conj.: cante, cantes, cante, cantem, canteu, canten.
2ª conj.: inf. en re: perga, pergues, perga, pergam, pergau, perguen.
inf. en er: puga, pugues, puga, pugam, pugau, puguen.
3ª conj.: pura: senta, sentes, senta, sentam, sentau, senten.
incoativa: servixca, servixques, servixca, sirvam (servim), sirvau (serviu), servixquen.

El quadro precedent posa a la vista les desinencies d´este temps en cada una de les llengües esmentades; les diferencies estan a la vista i son molt importants.

-Observacions:

1. Totes les llengües referides tenen les mateixes vocals tematiques que el llati: e per a la primera i a per a les atres conjugacions. La rao el canvi de a en e en la primera conjugacio es sense dubte la necessitat de diferenciar el present de subjuntiu del present d´indicatiu, que en la primera conjugacio te per vocal tematica una a.

2. Nomes tenim en conte la conjugacio regular, passant per alt formes anomales com: canto, cantos, canton, sentiga, sentigues, etc...; formes que mai passaran al llenguage lliterari.

3. A vegades ha sorgit alguna vacilacio entre l´us de les desinencies -am, -au, i -em, -eu en la segona i tercera persona del plural d´este temps (corregam/correguem); la forma, mes genuïna es la primera en -am, -au, que es l´usada pels classics de la llengua valenciana (Ausias March, Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena, etc...) i la mes corrent en la regio valenciana.

4. Tambe hi ha vacilacio en l´us de les desinencies en -am/-au i -im/iu (estes ultimes iguals al present d´indicatiu) en el verps de la tercera conjugacio: fuiggam i fugim, fuiggau i fugiu.

5. Les desinencies -em, -es, -et, llatines, al principi desaparegueren: prest per prestet, dur per duret, pero despres restabliren la e, començant pels verps en consonant liquida, necessitats de vocal de soport: (comparet passa a compre).

6. En la llengua primitiva es troben tambe formes en -ts en la segona persona del plural, les quals canvien en -u mes avant, com hem vist al tractar de la mateixa persona i numero en el present d´indicatiu.

4.4.8 L´imperfecte de subjuntiu.

Este temps en valencià comprenia dos formes, una en -ara, era, ira, (cantara, temera, fugira) presa de l´imperfecte de subjuntiu llati (cantarem, timerem, fugerem), en desplaçament de l´accent en la segona i tercera persona del plural i sempre en la penultima silaba. Una atra forma en -as, -es, -is, (cantés, temés, partís) evolucio del plusquamperfecte de subjuntiu llati (cantavissem, timuissen, audivissem).

Perdut l´infix -vi- dels perfectes, fenomen que ya ocorria en l´epoca del llati classic (amassem, audissem) i adoptades les desinencies personals corrents, els verps valencians van parar a la forma següent:

Imperfecte actual (tret de l´imperfecte llati):

1ª conj.: cantara, cantares, cantara, cantarem, cantareu, cantaren.
2ª conj.: vencera, venceres, vencera, vencerem, vencereu, venceren.
3ª conj.: partira, partires, partira, partirem, partireu, partiren.

Imperfecte arcaic:

1ª conj.: cantás, cantásses, cantás, cantássem, cantásseu, cantássen.
2ª conj.: sabés, sabésses, sabés, sabéssem, sabésseu, sabéssen.
3ª conj.: partís, partísses, partís, partíssem, partísseu, partíssen.

La primera forma en -ara, -era, -ira, es la corrent en tota la regio valenciana; la segona, en -as, -es, -is, arcaica, està viva en una comarca al nort de la provincia de Castello. La primera es la que es deu preferir per haver segut usada tambe pels classics i ser la mes generalisada.

4.4.9 L´imperatiu.

L´imperatiu llati no es pareix en res al valencià (ni al castella). Se formava pel tema pur en desinencies especials, a saber:

Present: -2, -; 5, -te.
Futur: -2, -te; 5, -tote; 6, -nto.

A la conjugacio valenciana nomes passa el present, i es pert el futur.

A mes d´aixo, propiament no hi ha mes que les dos persones del llati i se suplixen les atres per les corresponents del present de subjuntiu.

La t de la segona persona es canvia en u, mentres se conserva en castella: ameu, viviu, al costat del castella "amad, vivid". La primera persona no existix, perque ningu se mana a si mateix. La segona del singular consistix en el tema pur: canta, corre, fuig.

Les formes amprades al present de subjuntiu son tan diferents en valencià, castella i catala, com s´ha vist alli (catala: "canti, vingui, vingueu").

En la segona persona del plural de l´imperatiu, -au, -eu, -iu, representen l´evolucio dels grups -atis (per ate) -etis, itis, en la u, la qual queda en desapareixer les consonants. En esta mateixa persona alguns vaciles entre acabar en -au, -eu, -iu. Pareix que la distribucio deu ser adoptant la forma -au sempre que s´usen temes velarisats (corregau, vixcau) i en -eu quan les formes s´ampren a l´indicatiu (correu, viviu).

4.4.10 El participi de present i el gerundi.

Estes dos formes estaven ben distinguides en llati, perque formades les dos sobre el tema de present, li afegien caracteristiques distintives, a saber: nt per al participi de present i nd per al gerundi. Pero en el valencià han arrematat confonent-se foneticament i acabant en -ant, -ent, -int.

Tant el participi de present com el gerundi careixen de desinencies personals, pero no de declinacio. Els participis se declinen per la tercera (amans, amantis), els gerundis, com els adjectius de tres terminacions (-us,-a, -um) pero sense nominatiu. Tant una declinacio com l´atra (de participis i gerundis) han desaparegut, reduides foneticament a una sola forma.

4.4.11 El participi passat.

Esta forma verbal tampoc te desinencies personals. Te en llati declinacio com els adjectius de tres terminacions.

Es l´unica forma que ha quedat de les construides sobre el tema de supi, el qual tenia la terminacio en t o s (amatum, fusum). Actualment en valencià te singular i plural, masculi i femeni (amat, amada, amats, amades). Les diferents classes de participi es veuen en qualsevol gramatica i presenten moltes irregularitats. Els participis passats regulars acaben en -at, -ut, -it, (cansat, perdut, cosit).

4.5 L´increment incoatiu.

Pareix convenient fer referencia a este punt, per tractar-se d´uns sons que s´afigen a certs verps entre l´arraïl i la desinencia verbal, i dona lloc en la tercera conjugacio, a la divisio en dos grups verbals: el pur i l´incoatiu.

Diém increment incoatiu al grup consonant sc convertit en valencià en [s] (signe damunt) (xe), quan no pertany a l´arraïl, sino a la desinencia.

El sufix llati sco es presentava precedit de a, e, i, o, pero els grups -asco, -osco, a penes estaven presents, per lo que els que continuaren foren en -esco i -isco: el primer el tenim en castella en -ezco i en catala en -eixo: "florezco", "floreixo"; en canvi en valencià : florixc, aclarixc, etc...

Hi ha verps que tenen l´increment en tota la conjugacio excepte en algun cas de velarisacio (per eixemple: coneixer dona conegui, conega i coneguera).

Hi ha verps que nomes porten l´increment en algun temps, a saber, en tot el singular i en la tercera persona del plural dels presents d´indicatiu i subjuntiu, i en la segona de l´imperatiu. En la tercera conjugacio valenciana l´existencia o no de l´increment incoatiu ha donat lloc als dos paradigmes de conjugacio dels verps: conjugacio pura o sense increment i conjugacio incoativa o en el sufix ix (a la qual pertanyen la casi totalitat dels verps de la tercera conjugacio valenciana).

En quant a l´orige d´est increment en valencià, es d´advertir lo que ya en llati, ocorria. (4)

(4) Cfr. Grandent, C. H. El latín vulgar. p 414, "Existixen proves d´una confusio de -esco i -isco en llati" Tambe diu est autor que dits sufixos en molts punts no deixaren rastre, inclus en Espanya, i encara afig que: "La terminacio -isco entrà finalment en la formacio del present dels verps de la quarta conjugacio (llatina). No existix en llati prova directa d´ells, ni queden recialles en espanyol, portugues, sart ni italià meridional". Aixo en l´epoca del llati vulgar. Pero es molt significatiu que en els temps classics eren molt usades eixes formes incoatives en l´infix ix.

L´evolucio d´este grup incoatiu pareix que va ser la següent:

En llati el present d´indicatiu tenia una i (per eixemple formes com florescis, florescit, etc...), les quals donaren lloc a la palatalisacio en [s] (signe damunt).

En subjuntiu, la vocal que seguix al grup no es una i (florescas, florescat, etc...); estes formes estan velarisades. L´evolucio pot haver segut doble: d´una part en -ix i d´atra en sc (sk). Estos dos sistemes es troben en el valencià primitiu i donen lloc a dos conjuncions que s´intercanvien. En l´actualitat el catala conserva el sufix -eix, mentres el valencià presenta l´evolucio en -ix, havent segut abandonat per complet en tota la regio valenciana l´antic sufix -is, pese a l´esforç que alguns tractadistes han posat en resucitar-lo.

Resumim a continuacio les possibilitats:

Catala modern: en -eix.

Indicatiu: floreixo, floreixes, floreix, floreixen.
Subjuntiu: present: serveixi, serveixis, serveixi, serveixin.
Imperatiu: serveix, serveixi, serveixin.

Valencià modern: en -ix.

Indicatiu: sofrixc, sofrixes, sofrix, sofrixen.
Subjuntiu: present: sofrixca, sofrixques, sofrixca, sofrixquen.
Imperatiu: sofrix, sofrixca, sofrixquen.

Entre les moltes formes arcaiques i dialectals, les que hem exposat son les uniques que en catala i valencià queden com a lliteraries. Per tant, hem de rebujar, com contraries a la normativa valenciana, formes com en indicatiu, "patesc" i "patisc"; en subjuntiu, "patesca" i "patisca", "patesques", "patisques", "patesca" o "patisca"; "patesquen" o "patisquen"; i en imperatiu, "patesca", "patisca". Igualment s´han de marginar les formes "patis", "patisses" o "patesses", "patessen" o "patissen". L´unica solucio valenciana de l´increment incoatiu verbal es en -ix, no es -eix, ni en -is.

BREU BIBLIOGRAFIA

- Alcover-Moll. Diccionari català-valencià-balear. 10 Vols. Palma de Mallorca, 193 i ss.
- Badía Margarit, A. Mª. Manual de Gramatica Històrica Catalana. Valencia, 1981.
- Bastardas Parera, J. Particularidades sintácticas del latín medieval. Barcelona, 1953.
- Bourciez, E. Elements de Linguistique romane. Paris, 1930.
- Díaz y Díaz, M.C. Antología del latín vulgar.
- Ernout, A. Morphologie historique du latin. Paris, 1953.
- Fullana Mira, Ll. “Evolución del verbo en la lengua valenciana”. Discursos leídos ante la Real Academia Española en la recepción pública del R:P. Luis Fullana Mira. O.F.M. el día 11 de noviembre de 1928. Valencia, 1979.
- Grangent, C.H. Introducción al latín vulgar. Madrit, 1928.
- Griera, A. Gramàtica històrica catalana. Barcelona, 1931.
- Menéndez Pidal, R. Orígenes del español. Madrit, 1926 i 1950.
- Meyer-Lubke, W. Introducción a la Lingüística románica. Madrit, 1926.
- Niedermann, M. Morphologie historique du latin. 3ª ed. Paris, 1953.
- Sanchis Guarner, M. Gramàtica valenciana. Valencia, 1950.
- Strecker, K. Introduction a l’etude du latin medieval. Lille, 1946.

Transcripcio feta de la publicacio: Revista de Filologia Valenciana, Any IV, nº 4, Valencia 1997, editat per Lo Rat Penat.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: