Idioma valencià front al pancatalanisme

Per Joan Romero

Cientificament parlant, la llengua valenciana es una llengua autoctona que te les seues arraïls en terres valencianes. La seua formacio historica s´explica per mig del parlar romanic vernacul de la Valencia musulmana, viu i actiu en el moment de la reconquista del sigle XIII. La llengua romanç dels mossaraps i els musulmans de Valencia no era una llengua fossil sino una llengua evolutiva i modernisant, d´estructura fonetica identica a la llengua valenciana posterior a la reconquista. Aço es lo que mostren i demostren les mes de trenta lleis de fonética historica que descriu Leopoldo Peñarroja a través d´un exhaustiu material extret de fonts arabigues i llatines dels sigles X-XIII en la seua obra magna “El mozárabe de Valencia”. Este romanç es parlava en una area territorial que concorda, en sorprenent exactitut, en lo que Jaume I va designar com a Regnum Valentiae a on molt pronte sorgiria una consciencia valenciana no dialectal, lliteraria i sociologica.

Aci, en terres valencianes va brotar esplendorosament una lliteratura en llengua valenciana de la ma de grans escritors valencians com Joanot Martorell, Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, sor Isabel de Villena, etc… Escrivien en llengua valenciana, en la seua llengua materna valenciana, i aixina ho explicitaven en les seues obres. Escritors que amaven i mimaven a la seua llengua valenciana, estaven orgullosos d´ella. Escritors que convertiren a la llengua valenciana en la llengua lliteraria neollatina mes important del mon migeval, junt a l´italià. Eixa llengua valenciana que ha segut transmitida a lo llarc dels sigles, de mares a fills, que s´ha mantingut viva, està a dia de hui en perill de mort lenta i silenciosa. I junt ad ella, l´idiosincrasia cultural i l´identitat valenciana.

L´Academia Valenciana de la Llengua – creà pel PP, en majoria absoluta – es la maquinaria programà per a eixecutar eixa mort de la llengua valenciana; nomes hi ha que vore la seua composicio, lo que expedix els seus dictamens, la seua propia llei de creacio i la seua normativa: respon a l´estrategia del pancatalanisme des de principis del sigle XX, que consistix en crear una unitat politica (“Catalunya Gran”, “països catalans, “Eurorregio”…) que incloga als territoris de Catalunya, Balears i Valencia, aixo si, capitanejà pels catalans. La pedra angular per a llegitimar esta anexio politica passa per fer creure – perversament – que les llengües valenciana i balear son llengües catalanes, perque si la llengua – que es l´element mes definidor d´una cultura – es catalana, la cultura serà catalana. Per tant, una mateixa nacio cultural – catalana – deu configurar una mateixa nacio politica – catalana – que aspira a convertirse al final del proces en un Estat propi: l´Estat catala compost per Catalunya, Balears i Valencia.

Per al pancatalanisme es fonamental catalanisar la llengua valenciana, tant les seues arraïls historiques com la seua normativa, d´ahi que no escatime en impondre les formes catalanes en detriment de les valencianes, en l´intencio de llimar al maxim les diferencies entre la llengua valenciana i la catalana, per tal de que ningu puga dir que son idiomes diferents. Mosatros, els valencians compromesos en defendre a nostra Valencia, reivindiquem una normativa genuïnament valenciana, que arreplegue l´autentica llengua valenciana, que es la que parla el Poble Valencià i la que marca la diferencia respecte al catala. A pesar dels grans avanços en esta llinea, des de les grans obres lexicografiques dels ultimes sigles, les investigacions lexiques de Ricardo Garcia Moya, les gramatiques valencianes del primer Catedratic de Filologia Valenciana de l´Universitat de Valencia, el pare Fullana, i dels treballs normatius de la Real Academia de Cultura Valenciana, hi ha que seguir treballant i perfeccionant en eixa llinea (proposta en el II Congres de la Llengua Valenciana, 2003), buscant una codificacio lo mes fidedigna possible a la realitat llingüistica valenciana, lo qual marcarà la diferencia respecte al catala. En dos idiomes diferents – valencià i catala -, no hi ha “unitat llingüistica”; sense “unitat llingüistica” no hi ha “unitat cultural/nacio cultural catalana”, i sense eixa “unitat cultural” no pot haver “unitat politica catalana”. Tots mos podem imaginar la marginacio que patirien els interessos valencians (economics, socials, politics, culturals) en mans de catalans, si al remat conseguixen el seu objectiu.

Ham de ser conscients de la defensa de la genuïna llengua valenciana front al catala si volem evitar una Valencia subordinà als catalans, perque la llengua – que ningu s´equivoque – es la primera i mes important anella de la perversa cadena pancatalanista. ¿Per que cregueu que els panques estan tant patologicament obsessionats en la “unitat llingüistica”?

Joan Romero. Secretaria de cultura de Coalicio Valenciana.

• Articul publicat en la revista “El Palleter”, de 12.3.2008.

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)