Abelart Saragosá, filólec embonyigaor

Per Ricardo García Moya

El disapte pasat peguí un bot al llegir: “La disertación de Abelard Saragossà en la sede de la entidad secesionista ha despertado ampollas” (Levante, 11/12/10). ¿Estaven dormint?. Heu sabía. El cámbit climátic, el Vaticá y el panga en allioli han parit un mutant més raro que Carmen de Mairena: bambolles vives, que fan becaetes si tenen soneguera. Aixó donen a enténdrer els redactors del diari nacionaniste. Dasta ara, les bambolles s’alsaven, pero no del llit, sinos en la pell per efecte d’un pesic, calor, etc.: “pesics que li alsaven bambolla” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1909); “cada pesic... que li alsa bambolla” (Beltrán: Ratolins de casa rica, 1934). Atra interpretació es que’l periodiste, en chot freudiá, vullguera dir “ampolles” en aféresis de la primer sílaba (aludint a amodorrits ahuelets catalanosauris, com el F. de P. Burguera).

Amic Abelart, qui llixca el Levante o t’ascolte creurá que eres percacer aspasacint del valenciá; no malmarrós manobrer del expansionisme llingüístic catalá. Desde fa molts anys he convixcut en catalaners, y conec que vostra audacia aplega justet dasta la mollonera que vos marca Catalunya o, concretament, l’IEC y sa goseta de melsa AVLL. Cantes el sarandonga de la purea del valenciá, reglotant aspardenyaes catalaneres com, per eixemple, “culte”. ¿A quín sant martafalles veus nostres y amamelles les catalanes?. La dicotimía entre discurs y fets me recorda al flare Pons. Erem chiquets, mes no fabes; aixina que cuan apareixía místic y en fluixea de veu, ¡perill, perill, tots a protegir l’alficós!. Vosatros, en l’idioma, feu algo paregut: cuant més fingiu que defeneu el valenciá, més catalá mos claveu.

¿Per qué rahó, Abelart, no pot eixistir el valenciá “cult” junt al cat. “culte” y cast. “culto”? ¿Quín fonament centífic esgrimiu?. Asoles obedir lo que mana Catalunya; aixina d’escotiflat es el motiu. Vocable derivat del lletí, entre les ductes morfológiques migevals ixqueren variables com “colt” (St. Vicent, c.1400), dasta que’n el sigle XVII arrailá plenament “cult” en valenciá, fora sust. de “ceremonia y honor que’ls humans tributem als sers celestials”, o adj.: “versos... que serán mes clars que cults” (BUV. Morlá, Ms. 666, c. 1649); “al cult ingeni” (Eximeno: Poema, Cent. St. Vicent, 1656); “al Cult inmemorial” (Pregó Can. St. Pere Pasqual, 1674); “divinal cult” (Ballester: Ramellet, 1667); “edifici del diví cult” (BUV. Ms. 13. Doce quintillas valencianas. c. 1725); “cult diví” (Correguda deste mes de Octubre, Sigle V de la Conquista, 1738); “dona sagrat cult” (Mas, L. V.: Serm. Cof. St. Vicent, 1755); “perque molts preciats de cults” (Galiana: Rondalla, 1768); “Cult Diví y de tanta llealtat” (En obsequi dels Voluntaris Honrats del Reyne, 1794); y aixina podíem seguir en autors y obres dasta la femerá catalanera.

Els lleoparts filológics com Abelart son caragols boquimolls en relació als olímpics del IEC. Ningú diu ni chut cuan, desde Catalunya, asbramen: “¡Che, monyicots valencianets, no digau ‘cult’ que no mos agrá; teniu que dir “culte’ com mosatros, o vos quedeu sinse morterá a fi de mes!. Raere d’astó n’hia una motivació cursinacionalista; aixina, l’etimólec Corominas fingí no coneixer cap dels eixemples valencians de “cult” que donem (en el DHIVAM n´hian més). Era filólec que embrutava la realitat y, en lloc d’oferir testimonis de “cult” els amagava; diguent que ixqué primer “la forma culto (sic), en 1695” (DECLLC, 2, p.817). També esguitá este rahonament surrealiste: “alguna vegada es provà una catalanització ‘cult’, que no era viable por motius obvis, sobretot en el Principat i pertot” (ibíd.).

¡Quíns misteris te la filología a nivell parnasiá!. Abelart podía dirmos a qué “motius obvis” es refería Corominas; pero millor que heu aclarixquen Alcover, Moll y S. Guarner: “Cult: Esta forma es poc recomanable, perque en la fonética sintáctica resulta asobint homónima d´un vocable indecorós. Del lletí cultus” (DCVB). Aixina que, amic Abelart, no te deixen dir “cult”, com feen tons pares y yayos, perque’ls amos catalans no pronunciaven be la sorda final –t , y díen “cul” en lloc de “cult”. Eixe es el motiu obvi (en singular, no teníen atre), pera que tots vosatros, desde la Prémit Nobel de Filología Ascensió al més tinyoset colaboracioniste, aneu per ahí asoltant “culte” per Canal 9 y la Universitat. Hui en día, en les ciutats valencianes afonaes per el paro y el catalanisme parásit —com l’antany industrial Alcoy—, els chiquets ya diuen "culte" en catalá. Pot ser que dins d’uns anys, raere d’agranar als proturs que viuen d’esta vergonya, els alcoyans tornen al valenciá de sons yayos: “poble cult” (Valls: El tío de sa neboda, Alcoy, 1933)

Dins del avern dels catalanistes profesionals n’hian alguns que, en timidea, fan com que fan. Aixina, en un treball sobre’l lléxic del arbelloner catalaniste Enric Valor, u d’ells ha buscat singularitats valencianes; per eixemple, l’us de paraules acabades en –o, com “capritxo” (sic). El filólec fonamenta sa tesis en dos fonts, el Dietari de Porcar (a.1626) , ahon ix “caprigio” (que tindré que revisaro en l’original de la BRAH), y, pegant un bot de sigles, en escrits del buderó catalaner Carles Salvador; que escriu “capritxo” (a.1930). Els del IEC admitixen paraules acabades en –o, per lo que no es molt transgresora la grafía, sempre que’s tiracordetes catalaners mantinguen alluntá la prohibida ‘ch’ valenciana que ix en la documentació.

En realitat, el sust. es un italianisme introduit per el 1600 en valenciá y castellá (en cat. segons Coromines, en 1695). L’acomodació del it. “capriccio” al valenciá donaría caprichio > capricho, com trobem en el poeta Morla a mitans del sigle XVII: “que donara lo capricho” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649). Llástima que’ls catalaners no admitixquen la ‘ch’ valenciana y, per tant, els eixemples ahon ix son invisibles pera estos llexicógrafs. En la lliteratura valenciana n´hian a grapats, siga en el cas del barroc Morla o els sainetistes: “aixó es un capricho” (Baldoví: La fealdat y hermosura, 1859); “el capricho d’allí molts mamprenen” (Palanca: Secanistes de Bixquert, 1867); “¿Qué importen riquees, caprichos...?” (Colom: Cuatre comics, 1873); “te el capricho de tastar els pimentons” (Fambuena: Fer les cartes, 1881); “sempre a satisferte els caprichos” (Burguet: La carrera de la dona. 1881). En fi, en temps del colaboracioniste Carlos Salvador encá tenim eixemples en grafía valenciana: “el capricho no es fam” (Gayano: Els Reixos, 1927); “aguantant molesties y caprichos” (Carceller: El fulano, 1935); “al seu capricho” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937). Y també tenim l’adj. derivat: “soc caprichós” (Fuster: El nano de la falla, 1894); “vosté, ric... y caprichós” (Tallada: Les Camareres, 1931). L’academia d’Ascensió, aspasó del IEC, asoles admitix el cat. “capritx” pera’ls borregos valencians. Per cert, en l’original de Porcar, conservat en la Bib. Real Acad. Historia (no en la BNM, com diu la loca Viquipèdia), n’hian moltes paraules del valenciá modern: “placha” (no platja), “acha” (no atxa), “almirant” (no almirall), “agraviat” (no agreujat), etc.

L’atre día, a Abelart se li asturrufava el monyo alabant l’encontre de la gabulera “Taula de filología valenciana”, feta pera perfeccionar, diu, el “valencià culte” (Levante, 18/11/10). Estreles de l’ampastrá feta en Sueca foren els inspectors idiomátics catalans Nualart, del diari AVUI; y la sinyora Carla, de la Univ. de Barcelona, que alfarrasaren el comportament d’indígenes com Abelart. Per sa part, l’alcaldesa d’Alsira Elena Bastidas, d’aquella “Allesira” del Reyne en 1239, doná pleitesía y agraiment a tota la purrelá d’expansionistes endenyaors. Ballant en un peu estava també el “tècnic lingüístic de l´Ajuntament d´Alzira Leo Giménez”. Segons conta Abelart, la rumbosa AVLL y la Caixa Popular donaren prémits als mestres “competents intel•lectualment i compromesos socialment”. Traduit, vol dir: “a qui millor enganye y catalanise chiquets valencians”. Aixina, l’astrafalaria Caixa Popular cremá dinés premiant: “a l´alzirenya Pura Santacreu, que contà com havia aconseguit que els seus alumnes s´estimaren més el valencià llegint una obra del nord de Lleida”. En el acte, entre atres flors pet de flare del misticisme catalaner, sobreixía la gran Cerdà, “tècnica lingüística de la Diputació de València”, sempre d’acort en charlotaes ahon es defenga en dinés de mosatros la llengua catalana, no la valenciana. A vegaes, en la soletat del comú, cavile: ¿Cóm van a deixar el catalanisme uns individuos que, sinse més coneiximents que’l catalá, acabaríen opositant a ostiaris de les Corts o venent mocaors en els semáfors?.

El llibre premiat en Sueca y que Pura obliga a llegir als chiquets valencians —baix paraigües dels porritos Fent de Mona— es de la catalana María Barbal, que escriu aixina: «Nascuda a Tremp. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars... nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar.... Ja som a l´època de les vacances. Una mica lluny, com si fos un joc les feines.... la meva mare. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard... feina en el camp de l´ensenyament». Este es el catalá que aplaudix Abelart de Silla y la gran Cerdà, el fals valenciá que introduix l’Entaulaora.

Si califiquem a Abelart de filólec embonyigaor no eixagerem res. Este adj. valenciá es membre de la familia lléxica del "bonyigo" (catalá "buina"), mosarabisme d´arrails no lletines, ni romániques (DECLLC, 2, p.93). El semantisme d´embonyigaor es ample, abarcant al desastrat que embolica coses o, en el cas d´Abelart, conceptes y fets. En el pasat fea referencia als artesans foguerers que mesclaven fanc en bonyigos pera fer foguers: “en bonyigos y fanc a la esquena” (Casament de Miquelo, c. 1823). En un coloqui del XVIII, una sogra bonegava a sa nora per embonyigar la roba y, en els bolicots de draps que fea, embosar el duell d’eixida: “puix la roba la embonyiga, / y el lleixiu, per lo duell / no passa com es degut” (Coloqui de les moltes rinyes... entre sogres y nores, a. 1758). Per cert, el sust. “bonyigo”, el verp “embonyigar” y l’adj. “embonyigaor” son creacions del valenciá que, dasta fa poc, encano havíen furtat els gafauts catalans (no figuren en el Dicc. IEC, ed. 1995).

Segons la definició d’Escrig: “embonyigar... hacer alguna cosa de prisa, y sin reparar si está bien o mal hecha” (Escrig: Dicc.1887), també podríem aplicarla al treball dels catalaners com Abelart. Este parla de fer “un valencià culte... més diferent al castellà... que els lingüistes pugam demanar als lectors que canvien alguna paraula”. Mentres sigues “lingüista” y no “llingüiste”, mal defendrás al valenciá. ¿Te dones cónter de que embonyigues tot? ¿Vols purea del valenciá o, a males dinaes, alluntarlo del castellá?. Si una paraula valenciana, desde l’orige del idioma, es idéntica a atra castellana: ¿tenim que alterar sa morfología?. Observe que escrius “canvien” y ducte del motiu, ¿ per ser grafía més culta y etimológica, o pera trencar homografíes en el castellá?. La segón motivació es política, no llingüística. Tu saps que’l valenciá es prou paregut al castellá, mentres que’l catalá s’acosta més al francés. Estes característiques eren conegudes per els humanistes del Renaiximent (Valdés: Diálogo de la lengua, a.1535). En fi, teniu que cambiar lo de “Taula del Valencià” per “Entaulaora”; artefacte que servix pera chafar y aplanar la terra o, en este cas y metafóricament, l’idioma valenciá.

Voleu embonyigar al poble argumentant deféndrer formes cultes (catalanes) de les vulgars (valencianes); pero son patranyes. Te done un eixemple del teu tartufisme bonyiguer: aixina, tan tranquil com si estigueres calfante la pancha en la placha y engarcholant clochines, conjugues el verp “canviar” en llabidental -v-. Si astó heu feres, alegant ta condició de filólec, davant d’Ausias March, Fenollar, Ros o Bernat y Baldoví, s’aspixarraríen a riurer; y segur que’l artiacá de Molvedre Batiste Ballester, home de gall, te ficaría un bonyigo en els morregals per pronunciar o escriurer -v- en lloc de -b-. Com a profesional de la catalanisació, amic Abelart, te fisgues de l’etimología y els cultismes si els de dalt (Catalunya) t’heu manen. El verp valenciá “cambiar” es un cultisme derivat del lletí “cambiare”, present desde’ls clásics: “cambiar” (Canals, fr. A.: Providencia, c. 1395), als sainetistes del XIX: “per ací els dec cambiar” (Escalante: Del porrat de Sent Antoni, 1887); inclús en el valenciá editat en Catalunya: “cambiar” (Cambiar d’estat, choguet valenciá, Barcelona, 1901), o en prosa de notaris y funcionaris d’abans del 1707: “cambien e muden lo nom” (Llibre establiments de Peníscola, 1701), etc. Hui, en molt de cuento y poca vergonya, els catalaners escriuen de la famosa “Taula de Canvis” de Valencia; pero en tota la documentació asoles ix “Taula de Cambis”, may “canvis”. Inclús en la tarambana Wikipedia fan la llevantansa de donar la grafía “Taula de canvi”. En valenciá, repetixc, sempre s’escrigué “Taula de Cambis”, y aixina consta en tots els manuscrits dels archius.

L’atre día estiguí en Valencia y, de veres, donava llástima vórer els noms dels carrers catalanisats per Rita Barberá. La violació ha aplegat dasta la “Plaça de la Taula de Canvis”, en lloc del clásic ‘cambis’ (val. modern, ‘cámbits’). La manipulació morfológica de ‘cambiar’ (comú a les neolletines hispániques) es produí per voluntat collonera dels nacionalistes catalans. En valenciá, inclús en la corcá edició del dicc. d’Escrig feta per Llombart (a.1887), asoles du el clásic valenciá “cambiar”. A partir del 1900, per la prostitució floralista, algú que atre acompleixat valenciá va escriurer “canvi”, trencant la morfología patrimonial. No obstant, va ser Pompeu Fabra qui motivá el cámbit consonántic en catalá y, sinse ductaro, el dugueren al valenciá els encarregats de catalanisarmos: Enric Valor, Sanchis Guarner y tots els profesionals d’ara, com Abelart de Silla. Aixina heu contava Corominas: "canviar, Alcover amb aplaudiment de Fabra (Dicc. Ort.) es convertí en el defensor de la v ... en aquest mot la v és una innovació del català, res d’això en les altres llengües romàniques, ni en portuguès o italià” (DECLL, 2, p.493).

Si mosatros, en valenciá modern, alterem asoles una lletra d’un vocable, som condenats per tots els mijos com a cafres blavers. Si heu fan els catalans, com va fer Pompeu Fabra en “cambiar” per 1915, els mateixos crítics cantarán que’s innovació genial y digna de genuflexió; ningú dels Abelarts aubrirá morrets pera dit un, ¡aay, mira, no se..., uuuy!. Aquell verp cult “cambiar”, usat per fr. Antoni Canals o St. Vicent Ferrer, es mantingué intacte dasta l’aplega de l’extrema dreta catalanera; donant derivats com “cambiste: persona que tiene por oficio cambiar el dinero...” (Escrig: Dicc. 1887), y adaptacions propies en -t epéntetica: “en cámbit...” (Llibret Foguera Carolines Altes, Alacant, 1930); “este cámbit persistixca” (Llibret Foguera Chapí, Alacant, 1932); “en cámbit yo la vullc” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937); “y en cámbit no pot resoldre...” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1954), etc. Si estes singularitats foren produt de Pompeu Fabra y sa fansella, tots els catalaners estaríen cantant les seues excelencies, ¿o tu, Abelart, no faríes lo mateix?.

Abelart ix en internet de negre faquina, serio (no “seriós”, que’s catalá), en la mateixa serietat histriónica que’l menistre Ramonet Jáuregui (aquell pardal de la cals y el GAL); predicant en enigmátics y desmanotats moviments d’extremitats superiors (per baix no veig qué fa y qué du). La barbeta formiguera y el fondo de llibrets raere d’ell demostra que no es cabut de sequiola, sinos intelectual fum d’imprenta. Conegut com Abelard en les pasareles catalaneres, sería Abelart en idioma valenciá y, també, Abelardo en alguns mijos: “La Generalitat catalana ha puesto en marcha una medida que exige... la lengua catalana... afecta a los profesores que renueven su contrato por más de dos años... El docente de Filología Catalana en la Universidad de Valencia Abelardo Zaragoza considera que esta medida responde a las necesidades" (El Rotativo, nº 34, 2010). De la coroneta als garrons es tallarrós catalaner y sivananda sociológic de fanc y pallús. Abelart s’apareix per la finestreta d’internet alsant el dit com Sent Vicent y oferint milacres de “cóm ser valencià” en dos espraes; y en Lo Rat Penat vol ser pont de pau llingüística; pero ahon mos dona més alegría macarena es cuan fa del ‘Pescailla’ de la filología en endogalats artículs o rumbes catalanes que escriu en el nacionaniste ‘Levante’. Sempre repetix la mateixa matraca: “¡Ay, ay, ay, sarandonga, / quín art que tinc, sarandonga, / done catalá, ay, ay, ay, / soc Abelart y embonyigue el valenciá, / ay , ay, ay, sarandonga”. Unificar la llengua, guillermejant al valenciá, es la clau y el forrellat del paraís d’esta alaixa naixcuda en Silla.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari