Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXIII

ESTRUCTURA DE L´ORACIO. CATEGORIES GRAMATICALS.

L´oracio simple i composta. En la gramatica tradicional, ordinariament es fea la divisio de l´oracio en simple i composta, fent gravitar tot el pes sobre el verp i establint que hi havia tantes oracions com verps en modo personal. Hui en dia, en canvi, se dona mes importancia al concepte d´oracio psiquica, que no sempre coincidix en l´oracio llogica i gramatical (1). L´unitat psiquica consistix en certa unitat de sentit i autonomia, la qual gramaticalment es reflexa, en el parlar, per certa entonacio, i per escrit, pel punt ortografic. Si aquell contingut psiquic cap dins d´una oracio, tindrem oracio simple; si passa per damunt de varies oracions gramaticals, tindrem oracio composta. En la practica, l´oracio simple tindra un sol verp, en forma personal, i la composta, dos o mes, compresses dins d´una unitat psiquica, que el llenguage parlat descobrix per la corresponent entonacio.

(1) Per mes que en general seguim el sistema tradicional, de calcar l´oracio gramatical sobre l´oracio llogica o jui, l´analisis del pensament o del jui nos porta als elements essencials de l´oracio tradicional, de subjecte i predicat, farem algunes concessions als avanços dels sistemes, parlant d´oracions, estructures, oracions psiquiques, nucleus i distints punts de vista per a la classificacio de les categories gramaticals.

201. Elements que constituixen el nucleu "nominal". El substantiu es la paraula fonamenal que representa el "ser", en el sentit ample que ans hem apuntat, de subjecte de l´oracio, i te a mes, com a funcio sintactica, la de complement.

L´adjectiu te per missio complementar el substantiu, calificant-lo o determinant-lo. Sa funcio sintactica es la d´epitet o predicat. Poden funcionar com adjectius atres paraules del mateix valor, i tambe oracions que realisen la mateixa funcio, com les oracions de relatiu. Substantius i adjectius se denominen "noms".

Els determinants o complements nominals tenen per missio principal senyalar diverses circumstancies del nom, com genero, numero, situacio, pertinencia, etc... i son de tres classes: articuls, demostratius i possessius.

Els articuls precedixen al nom substantiu, per a senyalar son numero i genero, i poden ser definits o indefinits, segons vagen davant d´un nom determinat o conegut, o davant d´un nom indefinit: l´home; un home.

Els demostratius acompanyen al nom localisant-lo: este llibre (el que està prop), aquell llibre (el que està mes apartat).

Els possessius, posen el nom en relacio ab un posseïdor: el llibre meu, l´album vostre.

202. Elements constitutius del nucleu verbal. L´estructura verbal es mes complexa i està formada pels elements següents:

El verp es l´eix fonamental del nucleu verbal, com es llogic, i es el portador del significat principal. Sa funcio essencial es ser la base del predicat.

L´adverbi es en relacio al verp, lo que l´adjectiu al substantiu. Sa funcio principal es senyalar les circumstancies del verp.

La distincio entre les paraules calificatives (adjectiu, participi i adverbi) no sempre es facil, ya que algunes paraules poden usar-se en distintes funcions: home ric; un ric ha vengut; un home creyent; un creyent dona eixemple.

L´adverbi pot referir-se tambe a adjectius o ad atres adverbis, modificant el seu significat: molt gran, massa tart.

En la complexa estructura del verp, s´inclouen tambe atres elements determinants del nucleu verbal, com son la persona, el numero, etc...

203. Elements auxiliar o "nexes". En la formacio d´oracions son de gran utilitat certes paraules que tenen per missio relacionar unes paraules u oracions en atres. Estes paraules es denominen "nexes" i entrellacen en mes o menys força els elements significatius de la frase.

En general els nexes se classifiquen, segons el tipo d´unio que realisen, en preposicions, conjuncions coordinants, conjuncions subordinants i relatius.

1) Les preposicions, van sempre entre paraules, i la seua funcio va unida al grup nominal, per afectar habitualment a un substantiu o a paraules equivalents.

2) Les conjuncions, unixen oracions, pero tambe poden unir paraules mes o menys independents: Marta i Maria; estudie i menge.

Les conjuncions solen dividir-se, segons el grau de relacio que establixen, en coordinants i subordinants. Coordinants, com, i, ni, o, u, pero, etc... El seu us en valencia es igual al que tenen en atres llengües modernes. Les conjuncions subordinants asseguren una estructura mes complexa de la frase, i estan al servici del grup verbal. Hi ha cert paralelisme entre la relacio que existix entre la preposicio i el nom i la que existix entre la conjuncio i el verp.

3) Els relatius son paraules que fan referencia a atres paraules o frases anteriors (anafora); equivalen a un demostratiu que, en conte de senyalar un objecte, senyala un element del discurs. Els relatius comprenen pronoms (que, el qual, qui) i adverbis (a on, com, quan, etc...)

El pronom no sempre representa o reemplaça a un nom; a vegades ocupa el lloc d´un infinitiu o expressa una idea mes o menys verbal. Eixemple: ell vol anar-se´n. Ya ho se. El pronom HO representa l´idea general de voler anar-se´n. A mes hi ha pronoms personals, reflexius, reciprocs, etc..., com vorem en son lloc.

Entre les parts de l´oracio no incloem l´interjeccio, pel seu caracter d´element aislat, que fa d´ella una oracio equivalent, pero solta.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)