Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

                                   QUARTA PART

                                   SINTAXIS

     Introduccio

     En la MORFOLOGIA hem estudiat el material, o siga, les formes usades en el llenguage, encara que alguna volta, per a explicar les variacions d´eixes formes (singular, plural, masculi, femeni, desinencies verbals, etc...) hajam indicat de pas alguna de les funcions a que corresponen. En esta quarta part, o SINTAXIS, estudiarém aposta l´aplicacio d´aquelles formes dins del llenguage, o siga, l´us que d´elles es fa per a la construccio d´oracions, frases i periodos (orde de les paraules, concordancies, regim, etc...).

                                   CAPITUL XXII

     L´Oracio.

     191.      L´estudi de l´oracio compren dos seccions: sintaxis de l´oracio simple (ab l´estudi sintactic de les parts de l´oracio), i sintaxis de l´oracio composta (oracions coordinades i subordinades).

     Quan parlem, no diém paraules soltes, sino una successio de paraules, unes principals, i atres, que van davant o darrere acompanyant-les, per a expressar idees completes, i que es diuen complements, els quals tenen per objecte determinar, el sentit de les paraules principals, en extensio o comprensio.

     A una paraula solta correspon una idea. Quan es comparen dos idees afirmant o negant sa conveniencia, llogicament, s´establix un jui, gramaticalment, una oracio, la qual pot ser simple o composta.

     Elements de l´oracio

     192.      L´oracio gramatical es definix com "l´expressio d´un pensament per mig de paraules". Tota oracio, com a expressio d´un jui o comparacio d´idees, consta de dos elements indispensables, expressos o implicits: el subjecte i el predicat, als que freqüentment acompanyen complements.

     El subjecte es la persona o cosa (material, espiritual, abstracta o inclus una frase substantivada) de la qual s´afirma o se nega, es pregunta o es dubta, algun concepte.

     El predicat es lo que s´afirma o se nega, etc..., del subjecte. El predicat pot ser nominal o verbal.

     El predicat nominal expressa per mig d´un substantiu o adjectiu, o una frase substantivada, una qualitat o manera de ser, estar o resultat, del subjecte. L´identitat entre el subjecte i el predicat nominal s´establix per mig dels verps ser, estar o un verp copulatiu.

     El predicat verbal està expressat per un verp que indica existencia, proces o realisacio mes o menys activa o passiva i temporal. Eixemples: tu existixes; yo cante; ell era premiat.

     Els complements son les atres paraules que freqüentment s´agrupen ab el substantiu (subjecte) o el predicat nominal o verbal (adjectius, adverbis, determinants, pronoms, nexes).

     193.      El subjecte. Per regla general el subjecte es un substantiu o una atra categoria gramatical substantivada. Poden ser subjectes els següents elements:

     a) Un pronom: tu estas content.

     b) Un adjectiu substantivat: lo trist no agrada a ningu.

     c) Un verp en infinitiu: cantar es alegria.

     d) Una frase substantivada: l´home de curta inteligencia patix mes que els atres.

     e) Una paraula invariable substantivada: el si ya el tenim.

     194.      El predicat nominal. Encara que pot ser unit al subjecte pels verps ser i estar, en valencia no es indiferent l´us d´un o d´atre.

     S´usa necessariament el verp ser en els casos següents:

     a) Quan el predicat es un substantiu o un infinitiu: Josep es artiste; la teua obligacio es matinar.

     b) Quan el predicat es un adjectiu determinatiu, un pronom possessiu o un substantiu ab la preposicio DE, sempre que equivalguen a un substantiu o adjectiu: la seua audacia es molta; la culpa es teua; cantar es d´alegres (es dir, propi d´alegres).

     La diferencia que hi ha entre ser i estar es veu clara quan el predicat es una locucio adverbial o un adverbi de modo: no es lo mateix dir "es aixina de manso" (qualitat permanent), que "està aixina de manso" (qualitat transitoria).

     195.      Els predicatius. Se sol dir predicatiu el predicat nominal que va unit al subjecte per mig d´un verp copulatiu, que no siga ser o estar. Es el predicatiu un atribut que es referix al mateix temps al verp i al subjecte. A vegades el predicatiu expressa qualitats, no del subjecte principal, sino d´algun terme que actua de complement directe. Eixemples: es va quedar mort, l´hem elegit alcalde; la cosa es presenta dificil; els diputats elegiren al Sr. Garcia (complement directe) president de la comissio (predicatiu referit a Garcia).

     196.     El predicat verbal està format per un verp (no copulatiu) en modo personal (indicatiu, subjuntiu, imperatiu, condicional) (1). Per a indicar que el subjecte existix, es pot usar el verp "ser", pero es preferible usar els verps existir o estar per a indicar existencia. Actualment en conte de dir "abans d´Abraham yo hi era", es diu "ans d´Abrahm yo ya estava o yo existia".

     (1) Se sol anar repetint que hi ha tantes oracions com verps en modo personal, pero a eixa definicio escapen les oracions d´infinitiu, gerundi i participi que tenen expres o tacit un subjecte, formant ab ell una oracio absoluta: ans d´eixir, eixint o eixit el sol.
     
     El verp predicat expressa una activitat o modo de ser: tu cantaves, ell creixia. Sempre que es presenta el verp en modo personal hi ha una oracio en la que entren les paraules que se relacionen ab ell.

     Les dos parts essencials de l´oracio son: el subjecte i el predicat. Oracio simple es la que consta d´un sol subjecte i d´un sol predicat; quan l´oracio te dos subjectes o dos predicats es diu composta.

     197.      Omissio del subjecte. El subjecte s´omet facilment en els casos següents:
          
     a) Quan es tracta d´un pronom personal de primera o segona persona, el qual facilment se sobreenten, per la desinencia del verp: vullc descansar; tens que vindre; anem a casa; vingau tots els dies.

     b) Quan el subjecte es conegut, perque ya s´ha expressat en oracions anteriors: Vicenta ya ha vingut, ha almorsat i està estudiant.

     c) En els verps impersonals i unipersonals: es diu, plou, trona.

     L´omissio del predicat verbal te lloc en oracions compostes si està ya expressat en una oracio simple, i en la composta s´enten facilment: Miquel va al cafe i al cine.

     L´omissio del verp copulatiu es possible per a donar rapidea i energia al llenguage, com en adagis o sentencies i en interrogacions i exclamacions: ¡tu fora!, iyo dins!; ¿tu absolt?

     198.     Els complements. Les paraules que modifiquen o completen la significacio del subjecte o del predicat nominal o verbal es diuen complements.

     Poden ser complements del subjecte un adjectiu, un substantiu en aposicio i un nom ab preposicio.

     Els adjectius, per naturalea, son els complements mes freqüents del nom, al que califiquen o determinen en sa extensio o comprensio: carrer estret; herba verda; cinc homens; aquella qüestio; mon pare.

     Un nom, complementa a un atre nom, en aposicio o regit per una preposicio, generalment DE. En aposicio, un nom completa a un atre concordant en ell en els accidents comuns: Roma capital de l´Orbe; la droga, principi de destruccio; la superficie de la terra. Pot tambe ser aposicio tota una locucio substantiva: el conte del rei que rabià.

     Si el subjecte es un infinitiu (cas en que fa de substantiu) pot portar articul, adjectius i noms ab preposicio: el saber massa, t´ha perjudicat; el parlar lent, dona pena; acabar d´una, es millor.

     El subjecte pronom sol anar acompanyat d´aposicions: ells, els millors amics; algu dels homens que estan aci...

     199.     Complements del predicat. El predicat nominal pot anar calificat o determinat per un substantiu, adjectiu o frase equivalent, a l´igual que el subjecte.

     Si es tracta d´un adjectiu, pot anar acompanyat de substantius ab preposicio, o d´adverbis: Pere es fava de naiximent; Maria està molt trista.

     Una oracio de relatiu, com direm en son lloc, equival a un adjectiu.

     El predicat verbal pot portar diferents complements, que solen agruparse en tres classes: complement directe (antic acusatiu), complement indirecte (antic datiu) i complement circunstancial (antic ablatiu, locatiu, etc...)

     Complement directe es aquell sobre el que s´eixercix sense intermediaris l´accio del verp: maten "una gallina"; estudiem "la lliço". Les paraules que recebixen l´accio del verp, es diuen objecte directe.

     Complement indirecte es el que expressa la persona o cosa en qui repercutix, en be o en mal, l´accio del verp eixercida sobre el seu propi objecte directe: matem una gallina "per a la meua germana"; Ricart escriu una carta "a son pare". L´accio de matar la recebix la gallina, la d´escriure, la carta: els beneficiaris son la germana i el pare.

     Complement circumstancial. Tots els atres complements, de lloc, temps, modo, causa, etc..., que giren en torn del verp, es diuen complements circumstancials. Anastasi viu "en Valencia"; "per la nit" tots els gats son grisos.

     200. Complements de complements. Els substantius i adjectius que actuen de complements poden recebir tambe un complement propi: el partit de pilota de dumenge: acabem de vore l´espectacul mes important del mon.

cites

Escrich en vulgar valenciana, per ço que la nacio d’on yo so natural se’n puixa alegrar e molt ajudar...
Joanot Martorell

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: