Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

                                   QUARTA PART

                                   SINTAXIS

     Introduccio

     En la MORFOLOGIA hem estudiat el material, o siga, les formes usades en el llenguage, encara que alguna volta, per a explicar les variacions dŽeixes formes (singular, plural, masculi, femeni, desinencies verbals, etc...) hajam indicat de pas alguna de les funcions a que corresponen. En esta quarta part, o SINTAXIS, estudiarém aposta lŽaplicacio dŽaquelles formes dins del llenguage, o siga, lŽus que dŽelles es fa per a la construccio dŽoracions, frases i periodos (orde de les paraules, concordancies, regim, etc...).

                                   CAPITUL XXII

     LŽOracio.

     191.      LŽestudi de lŽoracio compren dos seccions: sintaxis de lŽoracio simple (ab lŽestudi sintactic de les parts de lŽoracio), i sintaxis de lŽoracio composta (oracions coordinades i subordinades).

     Quan parlem, no diém paraules soltes, sino una successio de paraules, unes principals, i atres, que van davant o darrere acompanyant-les, per a expressar idees completes, i que es diuen complements, els quals tenen per objecte determinar, el sentit de les paraules principals, en extensio o comprensio.

     A una paraula solta correspon una idea. Quan es comparen dos idees afirmant o negant sa conveniencia, llogicament, sŽestablix un jui, gramaticalment, una oracio, la qual pot ser simple o composta.

     Elements de lŽoracio

     192.      LŽoracio gramatical es definix com "lŽexpressio dŽun pensament per mig de paraules". Tota oracio, com a expressio dŽun jui o comparacio dŽidees, consta de dos elements indispensables, expressos o implicits: el subjecte i el predicat, als que freqüentment acompanyen complements.

     El subjecte es la persona o cosa (material, espiritual, abstracta o inclus una frase substantivada) de la qual sŽafirma o se nega, es pregunta o es dubta, algun concepte.

     El predicat es lo que sŽafirma o se nega, etc..., del subjecte. El predicat pot ser nominal o verbal.

     El predicat nominal expressa per mig dŽun substantiu o adjectiu, o una frase substantivada, una qualitat o manera de ser, estar o resultat, del subjecte. LŽidentitat entre el subjecte i el predicat nominal sŽestablix per mig dels verps ser, estar o un verp copulatiu.

     El predicat verbal està expressat per un verp que indica existencia, proces o realisacio mes o menys activa o passiva i temporal. Eixemples: tu existixes; yo cante; ell era premiat.

     Els complements son les atres paraules que freqüentment sŽagrupen ab el substantiu (subjecte) o el predicat nominal o verbal (adjectius, adverbis, determinants, pronoms, nexes).

     193.      El subjecte. Per regla general el subjecte es un substantiu o una atra categoria gramatical substantivada. Poden ser subjectes els següents elements:

     a) Un pronom: tu estas content.

     b) Un adjectiu substantivat: lo trist no agrada a ningu.

     c) Un verp en infinitiu: cantar es alegria.

     d) Una frase substantivada: lŽhome de curta inteligencia patix mes que els atres.

     e) Una paraula invariable substantivada: el si ya el tenim.

     194.      El predicat nominal. Encara que pot ser unit al subjecte pels verps ser i estar, en valencia no es indiferent lŽus dŽun o dŽatre.

     SŽusa necessariament el verp ser en els casos següents:

     a) Quan el predicat es un substantiu o un infinitiu: Josep es artiste; la teua obligacio es matinar.

     b) Quan el predicat es un adjectiu determinatiu, un pronom possessiu o un substantiu ab la preposicio DE, sempre que equivalguen a un substantiu o adjectiu: la seua audacia es molta; la culpa es teua; cantar es dŽalegres (es dir, propi dŽalegres).

     La diferencia que hi ha entre ser i estar es veu clara quan el predicat es una locucio adverbial o un adverbi de modo: no es lo mateix dir "es aixina de manso" (qualitat permanent), que "està aixina de manso" (qualitat transitoria).

     195.      Els predicatius. Se sol dir predicatiu el predicat nominal que va unit al subjecte per mig dŽun verp copulatiu, que no siga ser o estar. Es el predicatiu un atribut que es referix al mateix temps al verp i al subjecte. A vegades el predicatiu expressa qualitats, no del subjecte principal, sino dŽalgun terme que actua de complement directe. Eixemples: es va quedar mort, lŽhem elegit alcalde; la cosa es presenta dificil; els diputats elegiren al Sr. Garcia (complement directe) president de la comissio (predicatiu referit a Garcia).

     196.     El predicat verbal està format per un verp (no copulatiu) en modo personal (indicatiu, subjuntiu, imperatiu, condicional) (1). Per a indicar que el subjecte existix, es pot usar el verp "ser", pero es preferible usar els verps existir o estar per a indicar existencia. Actualment en conte de dir "abans dŽAbraham yo hi era", es diu "ans dŽAbrahm yo ya estava o yo existia".

     (1) Se sol anar repetint que hi ha tantes oracions com verps en modo personal, pero a eixa definicio escapen les oracions dŽinfinitiu, gerundi i participi que tenen expres o tacit un subjecte, formant ab ell una oracio absoluta: ans dŽeixir, eixint o eixit el sol.
     
     El verp predicat expressa una activitat o modo de ser: tu cantaves, ell creixia. Sempre que es presenta el verp en modo personal hi ha una oracio en la que entren les paraules que se relacionen ab ell.

     Les dos parts essencials de lŽoracio son: el subjecte i el predicat. Oracio simple es la que consta dŽun sol subjecte i dŽun sol predicat; quan lŽoracio te dos subjectes o dos predicats es diu composta.

     197.      Omissio del subjecte. El subjecte sŽomet facilment en els casos següents:
          
     a) Quan es tracta dŽun pronom personal de primera o segona persona, el qual facilment se sobreenten, per la desinencia del verp: vullc descansar; tens que vindre; anem a casa; vingau tots els dies.

     b) Quan el subjecte es conegut, perque ya sŽha expressat en oracions anteriors: Vicenta ya ha vingut, ha almorsat i està estudiant.

     c) En els verps impersonals i unipersonals: es diu, plou, trona.

     LŽomissio del predicat verbal te lloc en oracions compostes si està ya expressat en una oracio simple, i en la composta sŽenten facilment: Miquel va al cafe i al cine.

     LŽomissio del verp copulatiu es possible per a donar rapidea i energia al llenguage, com en adagis o sentencies i en interrogacions i exclamacions: Ątu fora!, iyo dins!; żtu absolt?

     198.     Els complements. Les paraules que modifiquen o completen la significacio del subjecte o del predicat nominal o verbal es diuen complements.

     Poden ser complements del subjecte un adjectiu, un substantiu en aposicio i un nom ab preposicio.

     Els adjectius, per naturalea, son els complements mes freqüents del nom, al que califiquen o determinen en sa extensio o comprensio: carrer estret; herba verda; cinc homens; aquella qüestio; mon pare.

     Un nom, complementa a un atre nom, en aposicio o regit per una preposicio, generalment DE. En aposicio, un nom completa a un atre concordant en ell en els accidents comuns: Roma capital de lŽOrbe; la droga, principi de destruccio; la superficie de la terra. Pot tambe ser aposicio tota una locucio substantiva: el conte del rei que rabià.

     Si el subjecte es un infinitiu (cas en que fa de substantiu) pot portar articul, adjectius i noms ab preposicio: el saber massa, tŽha perjudicat; el parlar lent, dona pena; acabar dŽuna, es millor.

     El subjecte pronom sol anar acompanyat dŽaposicions: ells, els millors amics; algu dels homens que estan aci...

     199.     Complements del predicat. El predicat nominal pot anar calificat o determinat per un substantiu, adjectiu o frase equivalent, a lŽigual que el subjecte.

     Si es tracta dŽun adjectiu, pot anar acompanyat de substantius ab preposicio, o dŽadverbis: Pere es fava de naiximent; Maria està molt trista.

     Una oracio de relatiu, com direm en son lloc, equival a un adjectiu.

     El predicat verbal pot portar diferents complements, que solen agruparse en tres classes: complement directe (antic acusatiu), complement indirecte (antic datiu) i complement circunstancial (antic ablatiu, locatiu, etc...)

     Complement directe es aquell sobre el que sŽeixercix sense intermediaris lŽaccio del verp: maten "una gallina"; estudiem "la lliço". Les paraules que recebixen lŽaccio del verp, es diuen objecte directe.

     Complement indirecte es el que expressa la persona o cosa en qui repercutix, en be o en mal, lŽaccio del verp eixercida sobre el seu propi objecte directe: matem una gallina "per a la meua germana"; Ricart escriu una carta "a son pare". LŽaccio de matar la recebix la gallina, la dŽescriure, la carta: els beneficiaris son la germana i el pare.

     Complement circumstancial. Tots els atres complements, de lloc, temps, modo, causa, etc..., que giren en torn del verp, es diuen complements circumstancials. Anastasi viu "en Valencia"; "per la nit" tots els gats son grisos.

     200. Complements de complements. Els substantius i adjectius que actuen de complements poden recebir tambe un complement propi: el partit de pilota de dumenge: acabem de vore lŽespectacul mes important del mon.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: