Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capitul XIX)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XIX

L´ADVERBI

183. L´adverbi es una part invariable de l´oracio que modifica la significacio d´un adjectiu, d´un verp o d´un atre adverbi.

Junt a un adjectiu expressa el grau de la qualitat (el chic es mes alt que la chica) o la manera de ser (es massa tardana).

Quan un adverbi modifica un verp, expressa una particularitat, una circumstancia de l´accio: parla poc, vindra dema.

Alguns adverbis admeten graus de significacio, com els adjectius: pronte, mes pronte, prontissim.

184. Classes d´adverbis

Els adverbis se classifiquen:

a) Per son orige, en primitius i derivats, segons siguen originals o procedixquen d´una atra paraula de la mateixa llengua.

b) Per sa estructura, en simples i composts; son simples, els que no estan formats per l´agregacio de dos elements: ahir, dema; composts, els que consten d´una paraula simple i d´una atra paraula o particula: despus-ahir, despus-dema.

c) Per sa significacio, en calificatius i determinatius. Son adverbis calificatius els que afecten a l´atribut del verp, modificant la seua significacio; contesten a la pregunta "¿com?". Estos adverbis solen derivar d´adjectius o de participis, i es formen generalment afegint al vocable primitiu la desinencia -MENT. Si el vocable primitiu es variable, dita terminacio s´afig sobre la forma femenina: prudent, prudentment, sant, santament. Hi ha tambe molts d´estos adverbis que no acaben en -MENT.

Son adverbis determinatius, els que modifiquen la significacio del verp expressant alguna de les circumstancies que concorren a l´accio. Hi ha tantes classes d´adverbis determinatius, quantes son les circumstancies que concorren a la significacio del verp: de lloc, de temps, de quantitat, d´afirmacio, de negacio, de dubte, d´orde.

d) Per sa funcio, podem senyalar tambe l´existencia d´adverbis pronominals, aixi nomenats perque fan el paper de pronoms.

Com hi ha centenars d´adverbis, no es el cas de citar-los tots. Posarém aci els mes corrents i ampliarém son numero en la Sintaxis, a l´explicar les seues funcions.

A) Adverbis calificatius o de modo: els principals o mes freqüents son: aixi, aixina, be, com, mal, millor, pijor. A mes els que es formen per mig de l´afix -MENT, del que hem parlat. Locucions adverbials: ben be, aposta, a fosques, al trot, a cegues, etc...

B) Adverbis de lloc: aci, alli, ahi, adins, afora, amunt, arrere, avant, avall, dins, baix, fora, junt, llunt. Locucions adverbials: cap aci, cap alla, per fora, de prop, a la vora, etc...

C) Adverbis de temps: ara, abans, ans, ades, ahir, anit, dema, despus dema, despus ahir, encara, ença, de seguida, mai, mentres, pronte, sempre, sovint, tart, ya. Locucions adverbials: a l´endema, la sandema, de bon mati, en atre temps, a mija nit, de dia, de nit, a voltes, de vesprà.

D) Adverbis de cantitat o grau: a mes, bastant, casi, res, gens, manco, menys, molt, poc, prou, quant, quasi, tant. Locucions adverbials: no res, no gens, en gros, al menut, a montons, una miqueta, a dotzenes.

E) Adverbis d´afirmacio: aixina, be, just, prou, segur, si, realment, tambe. Locucions adverbials: en efecte, en realitat, de veres, sense dubte.

F) Adverbis de negacio: no, ni, ca, mai, tampoc. Locucions adverbials: no gens, no res, mai mes, de cap manera, ni tan sols, ¡que va!.

G) Adverbis d´orde: primerament, baix, dalt, darrere, davant, despres, ans, abans. Locucions adverbials: a continuacio, de seguida, ans de tot, al reves, a l´endret, en fila.

H) Adverbis de dubte: potser. Locucions adverbials: tal volta, tal vegada, qui sap, per ventura, si acas, per casualitat.

I) Adverbis pronominals. Se dividixen com els pronoms als que reemplacen, en interrogatius, demostratius i relatius. Els interrogatius, servixen per a preguntar lloc, temps, cantitat, etc...: ¿a on estan?. Els demostratius, per a contestar a aquelles preguntes: aci, alli, dalt. Els relatius, per a referir-se a un demostratiu en concepte atributiu: a on tu saps.

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga