Parlament de D. Antoni Ruiz Negre

Per Antoni Ruiz Negre

Ara fa vintidós anys, vaig coincidir en el pare Guinot en una velada de grat recort, celebrada junt al llac de l´Albufera en la ciutat de Catarroja. Es lliuraven els premis lliteraris titulats Primavera 88, en les distintes categories de Narrativa, Ensaig, i Teatre. Aquella nit, els organisadors de l´acte tingueren el per a mi grat encert de fer-nos companyers de taula, i al llarc de tot el sopar, consistent en un exquisit all i pebre d´anguiles peixcades a escassa distància del restaurant, tinguí ocasió de creuar en don Josep Maria diverses opinions relatives a lo que allí ens reunia, el tema per a nosatres primordial de la llengua valenciana, i els nostres desvels per intentar situar-la en el lloc que sempre li ha correspost. Aixina, els dos comentàrem entre tros i tros d´anguila, treballs, proyectes, i idees.

El pare Guinot s´estranyà de que en el meu cas, un dramaturc s´haguera encabotat en construir un diccionari valencià de sinònims i antònims, puix que ho trobava un tant alluntat de la tasca de compondre drames i comèdies. Coincidí en ell en la seua opinió, aclarint-li que si m´havia ficat en tal odissea fon, perque necessitava tindre un al meu abast, en el qual poder consultar part de lo referent al complex tema de la metonímia mentres duya a cap els meus treballs, i no existia tal llibre editat en l´àmbit valencià.

Fent-ne un per al meu us, potser beneficiara ad algun atre escritor si conseguia arribar a publicar-ho.

Interessat pel futur llibre, don Josep Maria vullgué saber d´on trea yo el cabal de térmens necessari per a construir-lo, i així li comentí els meus repetits desplaçaments quan el treball em deixava temps, a distints pobles del Regne, pretenent parlar en els més majors del lloc, recavant del seu lèxic casolà vocables casi oblidats per falta d´us, o per la corrupció que les noves tendències foranes obraven sobre nostre maltractat idioma. Es mostrà complagut pel meu sistema i encara em recomanà alguns desplaçaments, a llocs per ell coneguts que sabia em resultarien profitosos.

Era inevitable que yo, fidel seguidor de la seua Gramàtica Normativa de la Llengua Valenciana, que casi arribí a saber-me de memòria, li comentara el tema de l´accentuació gràfica, no sense el respecte que em produïa tindre que contradir-li en tal aspecte, puix que ell advocava per l´únic us dels accents diacrítics. Li exponguí que en la meua condició d´ensenyant d´interpretació dramàtica contava també en alumnes castellà parlants, els quals s´aprenien de memòria un text per a repetir-lo en escena, sense a vegades saber en exactitut el significat d´alguns térmens per ells mateixos expressats. En estos casos yo no tenia més remei que escriure els seus papers sense ometre accent algú, puix de lo contrari era impossible que obriren o tancaren una vocal degudament, o carregaren correctament la pronunciació sobre una paraula plana o aguda. En la proverbial bondat que l´adornava, ell acceptà els meus motius, si be mantingué la tesis de que la solució estava, en que qui utilisara la llengua s´esforçara per deprendre-la correctament.

En acabar el sopar, i a requeriment dels propis organisadors del certamen, ixquérem tots els presents a l´exterior del local, i junt al rastell d´una acera en improvisat foguer, cremàrem fotocòpies del Decret de Nova Planta, en un acte reivindicatiu que ells venien celebrant any darrere d´any. I després d´esta originalitat, passàrem a l´interior on es donà llectura a les actes dels premis.

El guanyador del premi d´Ensaig resultà ser el pare Guinot. El de Teatre fon per a la meua obra “Els amors del Rei”. El premi reservat a la categoria de Narrativa ens deparà una sorpresa, puix que fon otorgat ex aequo a dos treballs presentats al concurs, un de don Josep Maria Guinot, i l´atre meu.

A lo llarc d´estos vintidós anys, he tengut ocasió de referir repetides vegades en numeroses tertúlies entre amics, que aquell premi compartit, a pesar de la casi simbòlica entitat pecuniària --era en realitat el més escassament dotat en el meu haver--, ha segut el que més satisfacció em produí rebre, puix que el fet de compartir-lo en tan sabi adalit de nostra amada llengua, cobria per complet el més alt índex de satisfacció personal.

Hui, dos décades després, els components de l´Associació Cultural Cardona i Vives, tan clarament vinculats a nostre recordat amic, i promotors de llabors tan meritòries com les que porten a terme en defensa i preservació dels valors culturals i històrics de nostre poble, han tengut la feliç ocurrència de senyalar-me, per a la concessió d´un guardó que du per títul, Premi Josep Maria Guinot a les Lletres Valencianes.

Desige poder viure al menys, igual cantitat de temps que el transcorregut des d´aquella inoblidable velada en Catarroja, per a poder expressar la meua satisfacció, com fins a hui ho fiu, a l´unir al meu currículum tan preat guardó.

Moltes gràcies.

cites

Cómo no va a ser el valenciano un idioma si fue la lengua de un Reino
Lluis Fullana i Mira

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: