Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capitul XVII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XVII

Verps defectius, impersonals, d´obligacio i participis

177. Verps defectius. Diem defectius els verps que careixen d´alguna forma o algun temps de la conjugacio, perque s´han perdut del tot o perque han segut substituides per les d´un atre verp, com hem vist en el verp ANAR. (1)

(1) No incloem aci entre els defectius als que han desaparegut del tot i deuen considerar-se com verps arcaics: mordre (mossegar), seure (sentar-se), asseure (assentar-se), noure (danyar), soldre (soltar).

Els defectius actuals se reduixen a dos classes: a) els que sols han canviat l´infinitiu i b) els que no s´usen en totes les formes.

a) Han canviat l´infinitiu, verps com venir, tenir, veure, fondre, cloure, incloure, infondre, que actualment han passat a vindre, tindre, vore, fundir, tancar, incluir, infundir. (2)

(2) Les formes cloure, incloure, recloure, fondre, infondre, refondre; devien conservar-se perque son mes genuines que les que les han reemplaçat.

b) Entre els verps que no s´usen en totes les formes, esmentarém els següents: rebre (recebir) que sols s´usa en les formes rebre i rebras; raure (rascar) que ha segut reduit a l´agricultura; roure (rosegar) apenes usat; jaure (gitar-se) poc usat, fora de l´infinitiu; cloure que es reemplaçat en casi tots els temps pel verp tancar.

178. Verps impersonals. Verp impersonal es el que solament es conjuga en infinitiu i en 3ª persona del singular de cada temps, dit per aixo tambe impersonal. Estos verps son intransitius per naturalea. Son de dos classes: propis i impropis.

Son impersonals propis els que expressen fenomens de la naturalea com amaneixer, gelar, llampar, llampejar, nevar, ploure, plovisnejar, rellampegar, tronar, retronar.

Son impersonals impropis els que expressen succes, vonveniencia o contingencia, com aconteixer, convindre, caldre, succeir, soldre (acostumar).

Tambe son impersonals impropis els verps que, sent regulars, s´usen en 3ª persona: es diu, se diu, es conta, es nomena, es referix, etc... S´usen molt com a impersonals el verp fer (fa mal temps) i el verp haver, precedit de la particula HI (hi ha; hi havia; hi haura, etc...)

El verp SER s´usa tambe com impersonal en moltes frases, de modo paregut ad atres llengües (es probable, es precis).

179. Formes d´obligacio. Hi ha una conjugacio perifrastica composta per les formes del verp haver i l´infinitiu del verp que es conjuga. Estes formes servixen per a expressar l´accio del verp com una obligacio. Entre el verp haver i l´infinitiu es posa la preposicio "de". Eixemples: Infinitiu: haver de cantar. Participi de present: havent de cantar. Participi passat: havent hagut de cantar. Pesent d´indicatiu: he de cantar. Imperfecte: havia de cantar. Perfecte: hagui de cantar o vaig haver de cantar. Futur: hauré de cantar. Condicional: hauria de cantar.

180. Particularitats sobre els participis. Hem dit que per a formar els participis de present s´afig -NT als temes vocalics: amar, amant; partir, partint, i que per als verps de tema consonant, a l´intercalar una E eufonica resultava -ENT, rompre, rompent. Pero hi ha que notar algunes particularitats:

1) Participis actius. Hi ha molts verps que tenen mes d´un participi de present. En citarém uns quants:

Absoldre, absolvent i absolguent; beure, bevent i beguent; caure, caent i caiguent; correr, corrent i correguent; estar, estiguent, estaguent i estant; ser, siguent i sent; traure, traent i traguent; i en forma pareguda, creure, riure, ploure, moldre, disoldre, resoldre, deure i escriure. Vore, fa veent, vegent i veguent; voler, volent i volguent; viure, vivint i vixquent; dormir, dormint i dorguent.

2) Participis passius. El participi passat o passiu, es forma afegint en els temes en vocal una T per al masculi, i -DA per al femeni: amat, amada; partit, partida. La terminacio -ADA del femeni es contrau en A accentuada en el llenguage parlat, pero seguix escrivint-se ADA per raons etimologiques. En els temes en consonant, per a formar el participi, s´afig el morfema -UT, -UDA: de saber, sabut, sabuda; de vencer, vençut, vençuda.

Els verps regulars solen tindre tambe regular el participi passat: els de la primera conjugacio, tots. Hi ha verps que no tenen d´irregular mes que el participi. Els verps irregulars en sa majoria tenen l´accent sobre el tema en conte de portar-lo sobre la desinencia (participis forts).

En la gran varietat de desinencies dels verps, irregulars en la formacio del participi passat, senyalarém:

a) Verps en -NDRE: desinencia masculina en -AS (femenina en -ASA): romandre, romas.

-ENDRE: desinencia masculina en -ES (femenina en -ESA): atendre, ates, atesa. Igualment el formen aprendre, comprendre, deprendre, encendre, entendre, mamprendre, ofendre, pretendre, reprendre, sorprendre.

-INDRE: desinencia velarisada en G: vindre, vengut (femenina en -da); tindre, tengut (-da); detindre, detengut, detenguda.

-ONDRE: formen el participi en -OS (femenina -OSA): fondre, fos, fosa. I com estos, infondre, infos; refondre, refos. Pero la majoria prenen la desinencia -OST i -OSTA: pondre, post, posta. I, com estos ultims, dispondre, depondre, compondre, indispondre, expondre, opondre, propondre, respondre, supondre, transpondre. (Hi ha tambe moderns; fundit, infundit, refundit)

b) Verps en -OLDRE: la majoria formen el participi passat en -OLT, -OLTA: molt, molta; resoldre, resolt. Pero, doldre, dolgut.

-ALDRE: solen prendre -UT i -UDA: caldre, calgut; valdre, valgut.

c) Verps en -METRE: perden la E tematica i fan el participi en -ES, -ESA: promes, promesa. A estos pertanyen: cometre, admetre, comprometre, entremetre, permetre, prometre, remetre, sometre, transmetre.

d) Verps en -OURE: formen el participi en -OS, -OSA: cloure, clos, closa.

e) Verps en -NYER: en accent sobe el tema, adopten la desinencia -ET, -ETA: estrenyer, estret, estreta.

f) Verps en -EIXER: velarisen el participi en G: apareixer, aparegut, apareguda.

g) Verps de tema consonant, que tenen velarisada la 1ª persona del singular del present d´indicatiu, canvien la C en G davant de la desinencia del participi: crec, cregut, creguda. Igual, correc, etc...

h) Verps incoatius, o no, en participis irregulars en -RT, -RTA: de morir mort, morta; cobrir, cobert, coberta; obrir, obert, oberta; oferir, ofert, oferta. Pero, d´imprimir, impres i imprimit.

i) Verps ab diftonc en l´arrail, que velarisen el participi (tret normalment, en sa majoria): ploure, plogut, ploguda; plaure, plagut, plaguda; creure, cregut, creguda. Pero, de traure, tret, treta.

j) Verps torcer i sos composts: fan torçut i tort.

k) Verps d´irregularitat especial en el participi: rist, de riure: vist, de vore; previst, de prevore; entrevist, d´entrevore; fet, de fer; dit, de dir; dut, de dur; somrist, de somriure

Davant de tanta varietat de formes de participi, en cas de dubte, s´ha de consultar les llistes dels verps irregulars o els tractats monografics.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu