Del busne d’Alfafara al Renoc d’Aixátiva

Per Ricardo García Moya

Esop, el fabuliste (cat. ‘faulista’), conta en “Lupus et agnus” que un llop y un borreguet estaven beguent d’una sequiola y, buscant el carnívor motius pera menjárselo, li recriminá que embrutara l’aigua, contestant el “laniger” que: “No pot ser, el llíquit ve de tu a mi”. El llop, rebatut, tragué atre motiu: “Marmolares de mi fa sis mesos”. El borreguet, pensant que ha guanyat el pleit, li replica: “¡Si encá no havía naixcut!”. El llop, famolenc, asbrama: ”¡Chas, ton pare parlá mal de mi!”, y s’engaldix al cándit animalet. El fascisme catalaner fa lo mateix en mosatros; tot l’aprofita pera que Catalunya mos menge dasta el llogaret dels Desamparats en Oriola.

Aixina, si un document en castellá del 1600 aludix al “lenguaje valenciano”, els catalaners dirán que volía dir dialecte del catalá, actuant com el llop esópic. Per eixemple, en 1607 es publicá en Barcelona un llibre ahon citaven “la sobrada ternura del lenguaje valenciano” (Verdú: Libro de las aguas... del Avellá, que nace en el término de Catí, Reyno de Valencia, Barcelona, año 1607, p.199). Yo vaig reproduir eixa frase incompleta en “Historias del idioma valenciano” (Valencia, 2003, p.19); y, encabant, la copiaren també incompleta en atre puesto (junt a més de 300 cites del citat llibre, callant l’orige); pero lo pijor es que’ls catalaners l’esgrimiren pera dir que llenguage era sinónim de dialecte, sinse tíndrer en cónter sa polisemia en el 1600.

El flare Verdú es refería a Tortosa y als seus habitants que, com en totes les poblacions ubicaes en fronteres idiomátiques per el 1600, teníen parlar híbrit y de fluctuants isogloses que ballaven a un costat y atre del Senia; la llengua valenciana no es tallava geográficament al Nort del citat riu. Un fet llingüístic similar es produía en la frontera en Portugal, ahon la gent parlava entreverat de castellá y portugués; aixina, en Olivensa es mantingué dasta el 1900 el dialecte “oliventino”, que pera els usuaris sería més armoniós que’ls idiomes portugués y castellá. Al Nort de Portugal, en Miranda do Douro, tenim atre eixemple en el “mirandés”, mescla de lleonés, asturiá, castellá y portugués; inclús tenen la revista trilíngüe “Contrabando“ que du artículs en “mirandés, la variante asturleonesa propia del nordeste portugués”.

Dins d’estos parámetros es com tenim que llegir el testimoni del any 1607 que, al descriurer el parlar de Tortosa, diu: “pues dexadas (sic) la sobrada ternura del lenguaje valenciano, y aspereza del catalán cerrado, se queda con un buen medio y temperamento” (Verdú, p. 199). El llibre no tenía cap d’intenció filológica y, probablement, pera Verdú era tan important com el valenciá y catalá el tortosí, un parlar que estava valencianisat, com reconeixíen el mateixos catalans del 1600 (p.eix. Andreu Bosch y Diego Cisteller).

Respecte a l’expresió “lenguaje valenciano” de Blay Verdú, els catalaners olviden que també era sinónim d’idioma o llengua desde l’orige del castellá: “yo, Ruy Yáñez, la noté en lenguaje castellano” (Poema de Alfonso Onceno, año 1348); “la verdadera scriptura del lenguaje castellano” (Nebrija: Reglas, a.1517); “nuestro lenguaje castellano” (Angeles, fray Juan de los: Cons. sobre el Cantar de los Cantares, a.1607); “el lenguaje castellano” (Garcilaso de la Vega: Com. Reales, a.1609); “la lisura del lenguaje castellano” (Cervantes: 2ª parte de El Quijote, a. 1615); y dasta el croniste de la Corona d’Aragó usá el terme aplicat al catalá: “diciéndole en lenguaje catalán” (Zurita: Anales de la Cor. de Aragón, a. 1579).Tornant al llop de la fábula (del lletí ‘fabula’; en cat. tenen l’arcaisme corrupte ‘faula’), al expansionistes catalaners els sindona lo mateix que la documentació califique al valenciá de llengua, idioma o llenguage; ells seguirant mosegant.

Deixant a la llobá d’inmersionistes, mosatros seguim en nostre idioma que, per cert, te paraules tan interesants com “pilma”, “busne” y “pasacarrer”. El semicultisme valenciá “pilma”, del lletí ‘epithema’, no eixistíx en atre idioma; documentanse desde l’Etat Mija: «‘pilmes de stopa neta de aristes’ Ms. Anim. caçar; ‘sobre la pilma seguent’ Díeç: Menesc.» (DCVB) El notari Ros arreplegá la veu: “Pilma... un género de emplasto... se compone de estopa, aguardiente, incienso y mirra” (Dicc.1764); y, en valenciá modern, es troba com a sinónim de cataplasma: “tinc que posarme una pilma” (Escalante: Un buen moso, 1889). Per alló de la permeabilitat dels idiomes, el valenciá “pilma” el conegueren els barcelonins del 1900 per un obreta teatral: “ya tenim pilma pea rato” (Vicent: Els peixcaors de canyeta,1903). L’estreno (no ‘estrena’, que diuen en catalá) del sainet va ser en Alberich el 1 de deembre del 1902, publicanse en Barcelona l’any 1903. Com es llógic, “pilma” no arrailá en catalá. Les condiciones en Barcelona eren distintes a les de la contorná de Tortosa, ahon es donava el diari conviurer de valencians y catalans a una y atra vora del Senia, en intercámbit de conversacions entre clients y comerciants, el compartir festes o romeríes a un mateix santuari, caminates d’amics a la Font del Avellá o, per eixemple, els casoris com el del chicot fadrí Vicent Batiste Llansol, de Morella, en la ‘noia soltera Nuria Gripau i Pitarra’, de Tortosa.

En idioma valenciá n’hian atres veus encá més singulars que “pilma”, y estic pensant en el ‘busne d’Alfafara’ que, segons fr. Salustiano Vicedo, era un extrany instrument musical que hauría perteneixcut al “tío Felip”. Hui es conserva la part de la campana, rematá en aspecte de cap de dragó (com el mític ‘carnyx’), en boca auberta y esmolats dents. En tal descripció pareix una trompa de guerra migeval feta pera donar porega al enemic, més que instrument típic dels pasacalles valencians. Segons la font: “desempeñaba un papel similar al del saxofón barítono o tal vez bajo”; y matisen que no sería instrument de banda, sinos pera fer cridaes; com la dels antius caragols de guerra.


¿D’ahon ixqué el valenciá busne? Desconegut en castellá y catalá, alguns senyalen al músic flamenc Antoine Busnoys o Busne, mort en 1492, que treballá pera la Cort de Borgonya. Si fora cert que inventá el busne, els erudits musicals tindríen documentats atres eixemplars en Europa, y pareix que no. En recort del busne es compongué una fulera tonaeta: “Tres coses n’hian en Alfafara, / que no n´hian en Madrit: / el Pont Asolat, / el Barranc de Falses / y el busne del tío Felip”.
El sinyor Felip no era músic, pero si els seus antepasats. Perdut el busne y retrobat en un barranc, portava la inscripció “Bautista Plana. Valencia nº 34 –1835”. Astó aubrí més ductes: ¿algún artesá fea busnes en Valencia?, ¿era Bautista Plana fabricant d’ells en l’any 1835?. Suponc que tot estará estudiat en alguna tesis dotoral, que no conec; per tant, seguixc el rastre que mos du als músics valencians del sigle XIX. Aixina, en un sainet publicat en 1868, eixía un “realistón, / vellús, músic de gran fama, / que perteneix, segons dihuen, / a la corporasió o banda / d’el So Quico l’Olier”. Este músic famós tocava un gran “busne.../ y en ca bufit m’el desgarra” (Palanca: La Ballá de Sen Fransés, 1868). El sainetiste Palanca, amic de músics y que asobint voría bandes per els carrers del Reyne, dona a enténdrer que’l busne era un instrument més de la banda, llunt del seu hipotétic us bélic de cridar als homens de guerra. Tampoc descartem que’l vellús músic que inspirá a Palanca, militant realiste o”realistón”, no haguera segut membre d’una banda militar en aquell temps de furgá y clot entre carlistes y lliberals.

Vocable tan singular, el valenciá “busne” encano l’ha furtat Catalunya. L’extranyea de la veu fa que no ixca en cap de diccionari (crec); per tant, es d’étim desconegut, que podría ser prerromá si li trobarem parentesc en la familia lléxica del indo-romaní ‘buzno’, cabró, y l’antiu persa “buzni”, cabra (la cornamenta dels animals sempre s’ha aprofitat pera fer trompes, corns o bosines de guerra). Per atra part, del lletí “bucinare” ixqueren el cast. ‘rebuznar’ y el portugués y valenciá ‘rebusnar’ (també ‘rebusnechar’). Coneguent el carácter festiu dels músics valencians, no sería extrany els comentaris irónics a u que desafinara en l’instrument: ‘¡Che, eixe trasto de Vaoro pareix que rebusne!’. De fet, tenim metáfores en valenciá que fan paralelisme entre rebusnar y desafinar; y crec que no es referíen a Raimon: “cante / y rebuçne, / escrit ya queda; / canta, com si rebuçnara; / rebuçna, com si cant fera” (Relació... en la vinguda de ses Magestats, 1802); “pera entonar un aria rebusnant a tota veu” (La Donsayna, 1845).

En el llímit de l’etimología popular, “busne” hauría eixit per aféresis, (re)busne; o, directament, d’un mosarabisme. Tratant Corominas d’atra paraula singular del valenciá, el sust. “ busná” (que ell escriu “busnada”), rahonava: “En rigor no sería inconcebible relacionar el cast. rebuznar con el val. busnada” (DCECH, 4, p.817), que aludix a “troná, pluja, multitut de gent...”, lo que equival a “tronar, resonar” (ib.), sonits forts e inarmónics d’un tipo o atre. L’etimolec, sinse convicció, sugerix que podría víndrermos del arábic “muzna” y, marejat, torna a parlar del “consonantismo del portugués rebusnar” (ib.p.817), pero es fa el nonsabo respecte al homógraf valenciá rebusnar, viu dasta ara: “segons rebusnecha” (El Trull, 19 febrer 1841); “enviaren set burros... rebusnant, montant uns en atres” (Coloqui del tío Vueltes / referix el chasco que pasá en la festa de Burriana, 1848); “si li rebusnen...” (Borrás: El estudi d’un pintor, 1886). “rebuçnar, rebuçnahor” (Escrig: Dicc. 1887); “y sen tornaven casi rebusnan(t)” (Canyisaes, Monóver, 1909); “¡Quin modo de rebusnar!” (Miralles: Entre un peixcaor y..., 1918); “acaminen rebusnant” (Llibret Foguera Benalúa, Alacant, 1960), etc. Sempre en pinganelles, els valencians busná, busne (sinse prefix de duplicació: re + busná, re + busne) seríen derivats dels lletins bos, bovis > bucina, -ae. Tot es ductós, mentres no trobem atres busnes en Europa que demostren la paternitat d’Antoine Busnoys o Busne.

Per l’any 1850, les bandes valencianes com les del So Quico l’Olier, en busne o sinse ell, alegraven les festes del Reyne per carrerons y replases. A eixa activitat sempre l’ham dit “pasacalle” en idioma valenciá y, encá que’s valencianisá el castellanisme per mig de sa traducció a “pasacarrer” (Escrig: Dicc.1851), el poble mantingué el nom: “el pasacalle per la porta de ta casa” (BNM, Ms.14185, Chaqués, c. 1850); “els músics... mamprenen el pasacalle” (Badía: La matiná de Sen Roc, 1864); “em solen fer pasacalles” (Escalante: El chiquet del milacre, 1878); “diana per lo matí; / pasacalles per la esprá” (Semanari Garrotá de sego, nº 3, 1888, Alacant); “algú que fa pasacalles” (Fuster: El nano de la falla, 1894); “¡Focle, aixó es la despará q´están fent y el pasacalle!” (Vidal: La ovella descarriá, 1902); “ix la música de pasacalle... a la matiná, la charamita y el pasacalle”” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1906, 1912); “que fasa el pasacalle... molts pasacalles de música y de nanos y de chagants” (El Tio Cuc, 2ª ep. nº 53, 55, Alacant, 1924); “dels pasacalles que fan” (Urios, Elvira: Pepita Dolsa y Tófol Llépol, 1929); “el pasacalle per el carrer” (Valls: La verbena, Alcoy, 1935); “pasacalles, coca en tonyina” (Llibret Foguera G. Miró, Alacant, 1942). Encabant de la Guerra Incivil, els franquistes catalaners s’encaramitaren a les institucions culturals, desde lo Rat Penat a la Diputació de Valencia (la Inst. Alfons el Magnánim tragué la Revista Valenciana de Filología catalana, ahon la femerá dels catalans Badía Margarit, Gulsoy, Amades, Riquer, Bohigas y Dolç feren el porc junt als colaboracionistes Joan Fuster, Sanchis Guarner, Colón...), e introduiren el destarifo catalá “cercavila”, barbarisme inventat per l’any 1910 en Barcelona.

Per desgracia pera mosatros, hui patim l’academia d’Ascensió y del PP, que mos chupla dels imposts pera fótrer al valenciá e implantar el catalá. En atres puestos, a esta fansella sardanera y d’autoodi es hagueren obligat a tornar els millons en interesos (o anar de vacacions a la cagamenja o presili). La Generalitat del Gürtel, sempre mentint y arrastranse raere de Catalunya, ampara el catalanisme y desfá al valencianisme; aixina, el traductor informátic catalá SALT, que la Generalitat de Benvestit Camps distribuix per tots els puestos, asoles admitix el barbarisme catalá “cercavila”; fisganse del arrailat “pasacalle” que tots mosatros usem en valenciá, siga a nivell coloquial o cult. De no patir l’agresió del fascisme expansioniste, l’idioma valenciá tindría la mateixa llibertat que l’italiá o francés pera mantíndrer este espanyolisme.

El sust. “pasacalle”, en certa polisemia, aludix tant a la música de ritme casi militar y popular com a la gent que desfilava festivament. Tot es remonta a cuan l’Imperi d’Espanya era el més extens y poderós del mon y, junt a atres espanyolismes lléxics, “pasacalle” aplegá dasta’l tagalo filipí y el croata. La veu espanyola s’ha mantingut com arcaisme o plenament viva per tot el mon, en llaugers cámbits fonétics o alfabétics (en el cirílic de les llengües eslaves tenen, per eixemple, el rus ‘??????????’). Era tant forta l’implantació d’esta veu que, paradógicament, raere de guanyar als espanyols la Batalla de Rocroy, el 19 de maig de 1643, els francesos pugueren festejar la victoria en músiques de "passacaille”. El vocable també aprofitá pera una de les composicions més famoses del Barroc europeu: el “passacaglia La follia di Spagna”, que inspirá obres a Bach y al desdorat Salieri (supost butoni de Mozart, en l’Amadeus de Forman).

Resumint, si dasta els francesos del sigle XVII aceptaren el “pasacaille”, veu dels enemics espanyols; e inclús els bochins d’ETA en el presili, cuan els companyers s’havíen carregat a algún inocent, feen dins del calabós un simulacre de “kalejira” (kale = calle; jira = volta); ¿a quín sant y en quín dret mos vol prohibir Catalunya que mantingam l’arrailat “pasacalle” en valenciá?. Raere de tot están els mespantofles com Benvestit Camps y el seu eixércit de funcionaris inmersors y de dotors Taranyines, que cremen nostres dinés en la catalanisació. Pera este colectiu no n´hia crisis ni paro, es l’únic sector ahon el PP produix treball en el Reyne: catalanisant y aumplint de mestres sardaners les escoles, universitats, l’alcría d’Ascensió y, especialment, les costosísimes academies de catalá Canal 9, Punt 2 , Radio 9 y atres que no vullc coneixer ni el nom (el mentiroles PP digué que anava a privatisar Canal 9, y ha parit una niuá de sangoneres). En llibertat idiomática, els italians, francesos, portuguesos, alemans, inglesos, croates, holandesos, etc., mantenen “passacaglia, pasacaille, passacaglio, passagallo, pasacalla, passacagli, passacaglie, etc.; y a mosatros, els poliseros d’Ascensió mos obliguen a escriurer la chanca catalana “cercavila”, y si no heu fas eres un facha y no pots aplegar a funcionari ni estudiar res. Son colaboracionistes tan repugnants que, en el SALT, ni sixquera admitixen el sinónim valenciá “pasacarrer”.

El borreguet d’Esop ofería més resistencia al llop que mosatros al expansionisme catalá. El pasat disapte, en Aixátiva, una mondongá d’arrufaldats teledirigits per els polítics del PPSOEU, junt al eixércit de mestres inmersors en la seua familia (el mateixos que, de poble en poble, fan bolos per les “Trobades”), aumpliren el teatro y aplaudiren al Renoc d’Aixátiva dasta ferse sanc en les extremitats. Segons relaten testics de la charlotá rebusnera, el Renoc doná inclús uns atrevits botets de ball que, de sensuals, faríen tremolar la clóchina a més d’una ahuela inmersora ¡Quín públic més agrait! Esta gent te una orella musical que no distinguix entre un allegro ma non troppo petot y semibufa de Raimon y el Requiem de Verdi cantat per Pavarotti. A estos melómans (que mengen melons en les mans) els fiquen dalt d’un esenari un gos arbelloner pegant lladrits y, si du les cuatre barres en el llom, s’escotiflaríen aplaudint.

Y ara, ¡chiiis, per favor, que quede entre mosatros, chiiis! Crec que Raimon y la purrelá dels vehins d’Aixátiva que asistiren al pollós espectácul del disapte pasat, ¡chiis!, duen en la sanc l’ADN dels botiflers de Felip V ¡Sí, sí, d’eixos que botaren foc a la ciutat y aumpliren de salmorra els camps en 1707, eixos botiflers que sempre desdora el Renoc d’Aixátiva!. Segons els cronistes -imparcials y aséptics de microorganismes blavers-, raere de la batalla d’Almansa hagué un cámbit humá que may es te en cónter: “Muy pronto contó la nueva colonia de San Felipe (nom de l’Aixátiva botiflera) con una poblacion de trescientos vecinos, casi todos forasteros, porque el objeto de Felipe V era el heredar en la ciudad de San Felipe (Aixátiva) a los soldados lisiados en la guerra, a los hijos de los muertos (botiflers) en defensa de su causa y a otros servidores” (Perales, J. B.: Décadas, 1880, p.888).¡Uuuuy, y el Renoc sinse dir ni chut d’esta taca botiflera que du en els nyitols, uuuy!. Per tant, en el sigle XVIII, els antepasats de Raimon hauríen segut empelucats botiflers colaboracionistes de la castellanisació; hui, en el XXI, el desarmónic Renoc seguix la tradició d’autoodi com a millonari manobrer de la catalanisació. Y desde Barcelona, en la vellea y asvaranse de tants babosos que l’engrunsen, seguix en la mateixa pilma pera fer caixa: ¡Al vent, la cara al vent ... y els dinés al bolchacot!.

N.B.: Estaranyinant anredros de gábules históriques catalaneres, n’hia que recordar que’ls poquets botiflers y maulets valencians que n’hiavíen (la gent pasava dels moniatos borbons y austries), eren lleals a la seua terra; may ductaren de que’l seu idioma era el valenciá; y sa bandera, la Real Senyera de barres y corona; y, per supost, manteníen l’históric nom de Reyne de Valencia, títul conegut en Europa y vigent abans de que vingueren els carronyos de Jaume I en 1238. La reglotá de Felip V en el Decret de Nova Planta va ser un desengany pera els valencians maulets y botiflers; pero, no mos anganyén, la majoría del poble may s’anteraría d’este Decret y, per clotaes y montanyes, ciutats y llogarets, seguiren parlant y escrivint en valenciá. Hui heu tenim pijor, rodejats de vintungles polítics y de millonaris renocs colaboracionistes.

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: