Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capituls VII i VIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL VII

FORMACIO DE DERIVATS DELS NOMS

124. Encara que dediquem l´ultim capitul a la formacio de noves paraules, pareix oportu tractar aci de la derivacio de substantius i adjectius, aumentatius i diminutius, i de l´adverbialisacio i substantivacio de l´adjectiu.

a) Les paraules derivades de noms i adjectius se formen per mig de sufixos que s´afigen al radical per a donar-li un sentit nou. Els principals sufixos son els que formen aumentatius i diminutius.

b) A l´efectuar-se l´unio dels sufixos ab el radical, elements tan distints, el nom primitiu sofrix els mateixos canvis ortografics que hem observat en la formacio del femeni i del plural de certs noms i adjectius.

c) Els aumentatius es formen per mig dels sufixos següents: -OT / -OTA: homenot, chicota, grandot, grandota. - AÇ -AÇA: grandaç, grandaça.

d) El sentit despectiu s´expressa per mig dels sufixos -UÇ -UÇA, -UCHA, -OLA, AÇ, -INA, -O, -ONA: malaltuç, carnuça, casucha, gentola, pobraça, figurina, cegallos, pobreto.

El sufix -OT, que antigament tenia un valor afectiu, actualment ha passat a un valor simplement aumentatiu, Joanot, Miquelot.

d) Els diminutius poden admetre molts sufixos, els principals dels quals son:

-ET, -ETA: hortet, caseta; -IU, -UA: chiquiu o chiconiu, fortiu, grossiu; -OL, -OLA: fillol, camisola; -CO, -ICA: Perico, Vicentica; -O, -ONA: carrero, queixona; -I, -INA: ratoli, colomina; -ELL, -ELLA: portell, botella; -INYO, -INYA: chicotinyo, miquinya.

e) En llenguage parlat s´usa molt el procediment de llevar als noms de persona la primera silaba, formant un derivat acabat en O: Chimo (de Chochim), Cento (de Vicent), Quelo (de Miquel), Vaoro (de Salvador).

125. Un atre enriquiment del llenguage s´obte per mig de l´adverbialisacio i de la substantivacio de l´adjectiu.

a) Els adjectius, com els adverbis, son paraules modificatives i, donada la semblança de funcions que tenen, no es estrany que molts adjectius s´adverbialisen: clar, poc, molt, massa, etc... Eixemples: Veig clar, corre alegre, veig poc, parla molt, equivalen a adverbis (veig clarament, correc alegrement, etc...).

b) Els adjectius es poden substantivar, considerant la qualitat en si mateixa, convertint-la en substantiu abstracte. Solen substantivar-se les qualitats per mig de l´articul neutre LO: lo bo, lo roïn, lo util. Pot anar l´adjectiu sense articul i convertir-se en substantiu, si pren el caracter de tal. Eixemples: bons i forts van acodir a la crida; hi ha pobres i rics.

Quan l´adjectiu no acompanya al substantiu, per sobreentendre´s este, pren el caracter de substantiu: el jove deu respectar al vell.

CAPITUL VIII

ADJECTIUS DETERMINATIUS: demostratiu i possessiu

126 Adjectius determinatius son els que, precedint a un nom, precisen o llimiten el significat seu. Quan dic "mon pare" vullc dir quin pare es, el meu, i no el d´un atre: el terme "mon" es un adjectiu determinatiu.

Els adjectius determinatius poden ser: demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius-admiratius i relatius.

Els adjectius determinatius, excepte els numerals, poden ser usats com a pronoms.

127. L´adjectiu demostratiu es el que determina el nom ajuntant l´idea de lloc en referencia a les persones gramaticals: este jardi, aquella flor.

Hi ha tres formes de senyalar la distancia a que s´encontren les coses: la primera, indica l´objecte com a proxim; la segona, com un poc apartat, i la tercera, com a distant. Les formes d´estos demostratius son les següents:

          1º     Forma: este, est, esta, estos, estes.
          2º     Forma: eixe, eix, eixa, eixos, eixes.
          3º     Forma: aquell, aquella, aquells, aquelles.

O siga, que hi ha una forma per cada genero i numero.

EST i EIX s´usen quan la paraula que seguix comença per vocal o haig. Eixemples: est home, est obrer, eix honor, eix infortuni.

Les formes aquest, aquesta, aquestos, aquestes; aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes, son compostes, i ni s´usen en la conversacio ordinaria ni deuen portar-se al llenguage escrit, per ser un arcaisme, que el poble rebuja.

128. L´adjectiu possessiu indica possessio o pertinença, en relacio a la persona gramatical: el meu cor, la teua dona, el seu cap, el nostre cervell, el vostre cosi, etc...

L´adjectiu possessiu pot fer referencia a tres persones gramaticals i te formes per al masculi i el femeni, en singular i en plural, de la forma següent:

Per a un sol posseïdor:

          1.)     Forma: meu, meua; meus, meues
          2.)     Forma: teu, teua; teus, teues.
          3.)     Forma: seu, seua; seus, seues.

Les formes responen a objecte posseït, segons genero i numero.

Per a mes d´un posseïdor:

          1.)     Forma: nostre, nostra; nostres, (unica forma per al plural).
          2.)     Forma: vostre, vostra, vostres (unica forma per al plural).
          3.)     Forma: seu, seua; seus, seues.

Igualment les formes canvien segons el genero i numero de l´objecte.

Al costat d´estes formes fortes, que solen portar davant l´articul corresponent, hi ha que posar les formes debils o atones següents:

          1.)     Forma: mon, ma; mos, mes
          2.)     Forma: ton, ta; tos, tes
          3.)     Forma: son, sa; sos, ses

(mon pare, ma mare, tos sogres, ses filles)

Antigament existia un adjectiu possessiu, singular o plural LLUR i LLURS, que sols s´usa en una redaccio molt elevada. En son lloc s´usa la forma forta, precedida de l´articul corresponent o una forma debil. (sos pares o els seus pares, preferit a llurs pares).

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga