Ricard Bellveser, llanterna y llanterner de l’AVLL

Per Ricardo García Moya

La mare Naturalea ha produit a lo llarc del sigles uns poquets eixemplars de llanternes y llanterners (cat. ‘llauners’) de sabiea (del lletí sabius) que, per envejes, no son reconeguts com es mereixen. Aixina pasá en el sigle XVII en el capuchí Antonio de Fuentelapeña, autor de “El ente dilucidado” (Madrid, 1676). Este monge (cat. monjo), científicament, doná a conéixer al mon que: “sí podrá una niña concebir estando en el vientre de su madre” (p.122); y que un sinyor: “tuvo en el muslo derecho un dolor intolerable, y haziendosele (sic) en èl un tumor que cada día crecía más, después de nueve meses salió de dicho muslo un niño vivo, fue bautizado y se llamó Luis” (p.99) ¿Qué t’ha paregut, morrut?.

No tinc noticia de que’l dotor Bellveser haja parit un chiquet, pero sí una tongá d’estudis que fan rosegarse les ungles als envejosos de l’AVLL. Aixina, en el resum del millor treball de sa vida, la tesis dotoral sobre’l Pare Mulet, día: “en la corte francesa, en pleno París, en el palacio de Carlomagno” (Bellveser: El Pare Mulet, p.124). ¿Qué, qué pasa? ¿Els pareix poc lo que ha descubert el chic? Tira per terra els estudis sobre Carlomagne fets dasta ara. En la comedia que escorcollá Bellveser no se si apareix eixe nom alguna vegá, crec que no; pero tots pensávem que’l Palau y Cort de Carlomagne estaven en Aquisgrán; ciutat alemana ahon va ferse construir un jagantesc conjunt d’edificis, incluit el Palau, ahon es produí el primer Renaiximent gracies a intelectuals com Alcuí de York.

No podem collir creílles de tomateres, y Bellveser es filólec; per tant, nem a escuadrinyar en la llum filológica que produix. En realitat, este artícul es repetició d’atre que, al llegiro els porquets de Sent Antoni del PP, encaramitaren a Bellveser a un butacó de l’AVLL. Este d’ara, segur que l’aprofitará pera llevarli el puesto a la So Figueres; y es que, desde Sent Isidor de Sevilla, poquets s’han encalat a tantes rames del coneiximent humá com la llanterna de l’AVLL.

Bellveser llexicógraf -Buscant paraigües pera que no’l choparen a gargalls els catalaners, l´astut Bellveser declará que havía estat asesorat per Joan Fuster: “Agradecimientos. A Joan Fuster que me alentó a llevar a cabo este trabajo y por sus acertadas observaciones. Esta edición se debe a su impulso y gestión”. En fi, a Fuster li quedava poc pera anarsen al malvaret cuan ixqué el llibre bellveserí, y no ductem de que l’acaroná com a fill putatiu (encá que algú marmolara que’l falangiste l’hauría enviat a la cagaora per els motius que ara vorá el llector; pero, ¡Deu mos guart d’estes parlauríes!). En l’estudi sobre’l pare Mulet, escritor del 1650, el periodiste Bellveser guipá riquea lléxica pera lluirse en les pasareles universitaries (o aixó pensava). Al no tíndrer yaya, el mateix Bellveser, urbi et orbi, va fer campaneta de combregar del seu treball: “a partir de aquí construí un lexicón, pienso, de indudable valor” (Bellveser: Nota y advertencia). D’eixe panquemao llexicográfic, fenyut per Bellveser, donem a tastar algun moset pera sibarites idiomátics.
Bellveser mos introduix en el apasionant mon llingüístic de Mulet y, com ell declara, sempre apoyat en les closes del Diccionari Etimológic catalá, el Dicc. de la llengua catalana de Miracle, la Enciclopedia Catalana, etc. En este asesorament filológic -sinse esguitons del blaverisme tinyós-, y les observacions del falangiste Fuster, expurgá l’idioma de Mulet. En el resoll fusteriá en el tos, Bellveser martafallá la purea del valenciá que ix entre versos priápics de "gargalls y figues"; pero heu fa en análisis que no tenen preu, dignes de fray Gerundio e Campazas, alies ‘Zotes’.
Per eixemple, l’académic dona “mineus” (v.47) com equivalent al cast. “desprecios” y, rigurós, es chiva de que “AlcM no da cuenta de esta voz” (es referix al DCVB d’Alcover). ¡Ay, Bellveser, llástima que ‘mineus’ no siga sixquera hápax!. Asoles es garabat del copiste. El manuscrit de la Bib. Serrano Morales, el més próxim a Mulet, du la paraula correctament: “alguns morets / li fesen alguns memeus” (BSM, Ms.6781, Gayferos). Y Alcover si arreplegá este vocable valenciá: “memeu: moneríes, accions fingides d´afecte, de delicadea; voc. valenciá; cast. melindres” (DCVB); y el trobem en atres poetes coetanis de Mulet: “memeu” (Serres: Luces de aurora, 1665), y del sigle XVIII: “ferli algú memeus” (Galiana: Rond., 1768). Per tant, “memeu” es antónim del cast. “desprecios”; no sinónim.
Generós, el llexicógraf Bellveser també regala veus als catalans: "gafes es palabra catalana" (p.173), olvidant que “gafa” també era valenciana y castellana. El derivat "agafar", ineixistent en els sigles XIII y XIV, es usat en castellá per el burgalés Villegas en 1515. El vulgarisme "agafar" heu sustituíen per "pendre" els clásics valencians.
Bellveser feixuc –en el poema de Gayferos apareix un “rosí feixuc” (v.1165); y, pera enténdrer Bellveser el significat del adj., llixqué y copiá lo que día el dicc. d’Alcover: “Feixuc. Que pesa, difícil de mover o de levantar a causa de su peso; cast. pesado” (Bellv. p.206). L’académic no te en cónter que moltes paraules en valenciá y catalá son homógrafes, pero de distint significat. L’adj. “feixuc” tingué en valenciá un cámbit semántic desde l’Etat Mija, dasta adquirir atre significat: de pesat o en greix pasá a ser sinónim de tosc, descuidat, etc.; y aixina heu dona a enténdrer Corominas parlant del dicc. del valenciá Lamarca de 1839: “feixuch: terco, tosco, rústico...” (DECLLC, 3, p.929). Encabant, Escrig donava: “feixug: áspero, basto o tosco”(Dicc. 1851), fent una inversió morfológica al ficar –g final per influencia del sust. “feixuguea: aspereza, por la calidad de áspero que tienen algunas cosas” (Escrig, 1851).

Tot cámbit semántic te un orige, y pareix que’l semantisme de feixuc tingué contaminació del adj. ‘eixut’; inclús Corominas donava la variant “feixut”. Del lletí ‘exsuctus’, en valenciá pot aludir a qui está sec, prim; y tots mosatros ham escoltat expresións cruels com “eixe ahuelo sec”, per patir fam o enfermetat. Les plantes seques o musties, abans de morir, denoten “eixutea: sequedad o falta de humedad” (Escrig: Dicc. 1887). En valenciá, ademés, era sinónim de vi blanc: “del vi most y del eixut” (BSM, Désimes de tres, c. 1855) “una rostida de chulles y un cánter de eixut” (Escalante: Mil duros y tartaneta, 1897) “y omplímela d’el eixut” (Liern: La mona de Pascua, 1862); “eixut: vi blanch” (Escrig: Dicc. 1887). El vi blanc es sec, pálit; no te el cos del negre.

En els versos de Mulet, diu Melisenda: “que de haver vengut / sobre el espinás / del rosí feixuc / matadura porte”(Ms. BSM). No pareix, per tant, que les blaures de Melisenda foren, parlant del rosí, “a causa de su peso”, sinos tot lo contrari. El rosí era sec, esquelétic –sinse greix: eixut, feixuc-, perque les mataures de Melisenda es produixen per havérseli clavat l’espinás del animal. La lliteratura paródica del XVII, seguint el model de Rocinante, fea que’ls protagonistes tingueren caballs famolencs o esquelétics. Resumint: el “rosí feixuc” no era greixós o de molt de pes.

Bellveser palleter -al vórer “marfegueta” (v.647), escriu: “marfegueta: tela de paja para servir de colchón; cast. jergón” (p.179) Dasta ara, la marfega, marfegueta y marfegó eren d’un teixit fort que s’aumplía de pallorfes de panolles (¡quín roído feen!), paper, palla, etc. ¿D’ahon ha tret que’s teixit fet de palla?. Diu que del dicc. d’Alcover, ahon llegim: “Tela farcida de palla per a servir de matalap; cast. jergón” (DCVB). El verp “farcir” equival al castellá ‘rellenar’. Sí, la veritat, es una equivocació del académic; pero no pasa res, tampoc podem demanarli que sapia el significat de tot; y, ademés, donem gracies que, embolicat en “paja, palla”, no mos estufara un descarament.

Bellveser cabaliste –en el llexicó de Bellveser ixen paraules cabalístiques que, per rahons que no diu, no dona llum sobre elles. N’hian un grapat: clarells, llupces, peló, petó, opce, opsa, perrot, turar, oxtrem, atruchs, etc. L’académic, ¿membre dels Rosacreus o dels Templaris?, a lo millor pensá que’l poble no estava preparat pera este llenguage secret. No obstant, per mig del manuscrit de la BSM, mosatros anem a llevarli la corfa als enigmátics vocables:

Aixina, “clarells” (v.278), segons l’atre manuscrit, era “clavells” (BSM, Ms.Gayferos). Atre error es “llupces” per “llupia”, tal com mostra el ms. de la BSM: “está curant de unes llupies” (v.362). El “peló” (v.11) vol dir “piló” (Ms.BSM). Yo comprenc que a Bellveser li agrade el catalá “petó” (val. ‘bes’, cast. ‘beso’), pero no du acent y vol dir “peto” (v.377) de caball. (El ms.6781 mostra el cultisme “caball”, del lletí ‘caballus’). L’hermétic “oxtrem”(v.266) era “extrem” (Ms.BSM). Els enigmátics “opce, opsa” son “goche, gocha” (Ms.BNM) del verp gochar. El lleig “a turar” era “a tirar mosos a pegar chillits” (sic) (v.876); y “perrot” no era un gos gran, volía dir “Perot”; y “atruch” era puny: “perles groses com lo puny”, etc.

La veritat, per lo sabrós del enredro bellveserí, ca paraula del “lexicón” mereixía un apartat pera aclariro; per eixemple: de “menjar pa de chull”(v.1201), Bellveser diu que “chull” es: “xull, lo gordo del tocino, grasa o unto de los animales. Al parecer un tipo de pan con manteca. Razonablemente un tipo de pan que se hace en Valencia...” (Bellveser, p.208). Rahonablement o no, el “chull” o “jull” (del lletí lolium > jolium> jull), ya heu donava Onofre Pou: “jull: lolium” (Thes. Valencia, 1575); y el botánic Cavanilles. Era nom d’una gramínea roineta (cast. joyo) que, mesclá en forment, aprofitava pera fer pa d’un efecte narcótic fluixet; d’ahí que Mulet parlara de que: “borracha estaría / de plaer y gust” per menjar eixe tipo de pa. Per tant, “chull” no te res que vórer en la cansalá o “lo gordo del tocino”, que diu el membre de l’AVLL.

Bellveser anatomiste -respecte a “floriol”, diu: “Floriol: en Cullera, nombre humorístico del seso” (p.173). ¡La Maedeu, qué coses! Mosatros pensávem que “floriol” era cul, lo mateix que florí y forigol (¿derivats populars de forat?); y aixina heu donava a enténdrer Mulet: “ronca el floriol” (v. 544); que, en metáfora escatológica, aludía a ventositats roidoses. A este significat enfilen testimonis com: “ser més pudent qu’un floriol de gos” (Alberola: Refraner valenciá, 1928); y Corominas: “el valenciá florí, floriol, catalá ‘anus’” (DECLLC, 4, p. 49). Pero l’académic diu que l’arreplegá del dicc. d’Alcover , ahon efectivament apareix: “Floriol: nom humorístic del ses. Cullera” (DCVB) No pasa res, no amotinem (cast. exagerar) l’asunt: ¿cóm anava a enténdrer Bellveser que “ses” era cul, y no equivalent al castellá ‘seso’ o “cerebro”?.

No vullc complicar el tema, pero el ms. de la BSM dona atra opcío lléxica: “y en alsar les manches / ronca el flaviol”. Les manches eren el castellá “fuelles”, y “flaviol” era derivat d’un ductós lletí *flabeolum , que hauría donat també l’antiu italiá ‘fiabuolo’, o el “fluviol” del dicc. de Jacme March (a.1372).

Bellveser pediatre –en el ms. consultat per Bellveser apareix “gich de mamella”, en grafía que deu ser copia del círcul de Carlos Ros (que fugía de la ‘ch’ per créurerla castellanisme), y dels despistats que’l seguiren en el XIX. En el ms. de BSM si apareix ben escrit, en ch-: “chic de mamella”(v.6), aludint al que te poques semanes; no equivalent a “enmadrado, mimado” que diu Bellveser. Pera coneixer el valenciá de Mulet, l’usat per ell a mitants del sigle XVII, n’hia que consultar el manuscrit autógraf conservat en Oriola; ahon podem vórer: “la boca, per chica” (Mulet: Poesíes a Maciana, c. 1640). Patrimonial en ch- desde l’orige, siga adj. o sust., “chic” era clásic: “lo chic potret... cuquet chic” (Roig: Espill, 1460); “chic de cos” (Esteve: Liber, 1472); “peix de mar si sen trobará chic” (Alcanyis: Reg. 1490); “del chich fins al Rey” (Fenollar: Lo procés, 1497); “sobre l’asquena... d’un chic” (Sant Johan, Ausias de: Obres a llaor de St. Cristófol, 1498); y aixina aplegaríen al sigle de Mulet, el XVII, en testimonis de tot tipo y nivell: “un espay molt chich” (Aguilar: Sonet a Nofre Ginart, 1608); “de chics exposits” (Exulve: Praeclarae, 1643); “este chic” (BNM, Matheu y Sanç: Romanç, 1643); “y un chic del veinat” (BUV, Ms. Ayerdi: Not. de Valencia, 1661); “chic... rode la bola” (Valda: Fiestas Inmaculada, 1663); “aplegá el temps de desmamar lo chic” (Ballester: Ramellet, 1667), etc. N’hia que dir que hui, el Carrer dels Chiquets en Valencia ciutat el rotulen en catalá: “Xiquets”. Estos rótuls son fills morfológics del matrimoni entre académics com Bellveser y polítics com l’alcaldesa Nolla.

Bellveser merescal -chorrant coneiximent, Bellveser sentencia: “Maula, palabra no valenciana” (p.181), y dona el catalá “miolar” com a veu culta valenciana. ¡Qué extrany, pues “miolar” no heu trobem en cap d’autor valenciá! D’orige onomatopéyic, imitatiu de la veu del gat, doná variables paregudes en valenciá, ‘maular’; aragonés antiu, ‘migolar’; castellá ‘maullar’; francés ’miauler’ y catalá ‘miolar’, etc. El DCVB, contradiguent a la llanterna de l’AVLL, diu que “maular” es valenciá, opinió que compartix Corominas; y, encá que no tinga valor, en ma casa sempre ham dit “maular”, may “miolar”. Era verp usat per Mulet en atres obres: “per les taulades maulant” (BNM, Ms. Inf. Tellina, c. 1660), y per els valencians del seu temps: “lo maular dels gats” (BUV, Morlá, Ms. 666, c. 1649).

Bellveser tramuser –a un gran filósof com Marcus Tullius, per tíndrer el nas paregut a un sigró (‘cicer’), el poble li digué “Ciceró”. El cap de Bellveser no se pareix a un sigró ni a un tramús; tot lo més a una fresa o fraula (‘maduixa’ en catalá), aixina que lo de “tramuser” es perque crec que li agraen els tramusos (catalá ‘llobí’), y els troba ahón no n’hian; fet que explicaría esta sorprenent conclusió: “Tramucha, ¿altramuz?” (Bellv. p.209). Ademés de que Mulet parla del “moli de Rancapinos” (Ms.BSM), la tramucha o tramuja del molí era la caixa penjá damunt de la roda de molí o mola farinera, com donava a enténdrer, metafóricament, el manuscrit: “els pits poden ser tramucha, / y lo ventre farinera ... lo canal que va a les moles... pera fer bona farina / sols te falta taravella” (Ms.BSM).

Bellveser ortógraf –gramátic rigurós, en els seus llibres ensenya als universitaris noms y normes dels signes auxiliars; ademés d’acomodar la morfosintaxis de Mulet: "Uso el apóstrofe (sic) para indicar elisión de voces ... uso el apóstrofe (sic) para separar enclíticos" (p. 138). Y torna en el dichós “apóstrofe” en l’estudi del "Tratat de pet" de Mulet: "apóstrofe para indicar elisión de vocales" (p.25). ¡Che, atra vegá se mos ha anderdat el chic!. Eixe “apóstrofe” que diu Bellveser, segons el DRAE, es: "cortar de pronto el hilo del discurso o la narración, ya para dirigir la palabra con vehemencia en segunda persona a una o varias presentes o ausentes, vivas o muertas". En fi, que’l gramátic Bellveser vol elidir vocals o marcar separació d’enclítics asbramant o pegant chillits vehements. Els demés filólecs, més vulgars, usen el signe ortográfic conegut com “apóstrof” al escriurer, per eixemple, l’otony, l’esprá, etc.

Bellveser ortólec –escuadrinyant cuansevol defecte de Mulet o dels copistes del XIX, Bellveser critica la representació dels sonits sorts y sonors: «“mala sanc”, vuelve a vacilar la grafía sonorizando la sorda sang por sanc» (p. 151) Ya s’ha pegat atre bac l’académic; en este cas, fonéticament: "en la pronunciación valenciana, la d tiene en ocasiones una articulación sonora, como la t" (p.166) Es que... ¡ejem!, la t, dasta els estudis del dotor Bellveser, creíem que era sorda.
A tot vocable que vole llunt del normalisat del IEC, Bellveser li arrea garrotá de cego y, a vegaes, el colp l’ampoma ell; aixina, en el vers: "fill de puta, sort, cego, bavós y mut" (p.166), denuncia el supost error ortográfic de "sort" (en la “t” sonora que diu ell), contra l’ortodox "sord" impost per l’IEC. L’inconvenient es que, en valenciá, els lliterats sempre varen escriurer "sort" en -t, desde’ls clásics als actuals (llevant dels colaboracionistes y víctimes).
Bellveser puriste -l’académic, sempre que pot, agarra la granera del IEC y agrana d’impurees el valenciá (pera que siga idéntic al catalá). Heu fa, per eixemple, en el valenciá “acachar” (cast. ‘agachar’, cat. ‘acotar’), que escriu “acatxar” (p.147). Era paraula clásica: “y suau s’acacha” (Gaçull: La brama, 1497); y aixina es mantingué dasta l’aplegá del fascisme catalaner: “acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787): “acachant els ulls a terra” (Llibret Foguera Benalúa, Alacant, 1928); “a tot acachen el cap” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1907). En el valenciá “acachar” veu mosarabisme Corominas (DECLLC, 1, p.38)

Bellveser es crític de furgá y clot en les faltes d’atres; pero, n’hia que diro tot, es educat y parla en plural mayestátic (com el Papa o Fernando Alonso) per modestia y modals: «Hay un error en ‘quant tant trist estic’; hemos suprimido la t de quant» (p. 146) Per lo vist, Bellveser desconeixía que’l valenciá no fea distinció morfológica entre adv. de temps y cantitat, o adj., com recordava Carlos Ros: “quant: quando, quanto” (Dicc. 1739). N’hia que advertir que “quando, quanto”, en “q”, eren castellans en 1739.

En atre esvaró, Bellveser diu que guipá la preposició catalana “amb”, pero es bola. Llegint “en eixa treta”, diu: «el manuscrito alterna el uso de en con ab / amb , utilizado con valor con» (p.150) «nuevamente duda entre en / ab/ amb» (p.152) No, Bellveser, no: la preposició “amb” may apareix en Mulet ni en atre escritor en prosa o vers naixcut en el Reyne de Valencia (dasta la prostitució catalanera del 1900).

Bellveser lletiniste –a RB no se li escapa res. Dels versos: “pues trian hu, que dos mil...”, diu: “trian hu. Supercultismo extraño en un hombre que, como el P.Mulet, dominaba el latín... Deberemos por tanto considerarlo una corrupción de la copia que manejamos” (p.148) Yo crec que Bellveser no coneixía el significat del verp “triar” y —pensant que te davant un enigme lletí dels cabrons flares del Barroc—, diu que’s “supercultismo”, sinse més comentaris pera no ficar la pata dasta el melic. En el ms. de la BSM també llegim “pues trian .../ el que te agrade més” (v.79). Per tant, res de “supercultismo” en este equivalent al castellá “escoge uno”. O, atra posibilitat: ¿Bellveser trobá rara la h- epentética de ‘hu’, del lletí unum?. Pues aixina apareix asobint desde l’Etat Mija.

En corruixes y a tombollons, el lletiniste Bellveser arrea cabotaes a tot vocable que fasa aulor a castellá. Aixina, de “sua ma” (v.818), en altea de mirés y perdonant la vida a Mulet, diu: «‘sua ma’, corrupción de la copia o arcaismo castellano” (Bellv. p.186). ¡Che, este chicot es asombrós! En els juins que fea, ¿cóm no li havíen de donar una caíra en l’AVLL?. El dotor Bellveser creu que, en 1650, Mulet tindría que haver escrit “seua ma” (cast. ‘su mano’), y es que l’académic ignorava que l’adj. y pron. posesiu femení “sua” (cultisme, del lletí suus, sua), era l’usat per nostres clásics y, alternant en “seua”, perdurá dasta el Barroc. Per cert, el catalá “seva” es una corrupció moderna.

Bellveser moderniste –rodejat de diccionaris catalans, el pobret creu que “jagant” es un arcaisme amoixamat e incult, cuan está viu desde’ls clasics valencians. A cámbit, Bellveser oferix com a modern el corrupte sinónim catalá: “Fent lo jagant; ortografía actual gegant” (p.157) Deixant abanda la chorrá de que: “fer lo jagant es hacerse el tonto” (ib.), Bellveser desconeix que’l vocable valenciá, segons Corominas: “procede de un latín vulgar o romance antiguo *gagante” (DCECH, 3, p.148), que donaría l’antiu francés ‘jayant’, el provensal ‘jagan’; el genovés ‘zagante‘ y “el valenciá jagant” (ib.). En el DHIVAM está documentat el valenciá “jagant” a lo llarc dels sigles.

Bellveser sexólec –en els versos ahon una “dona / que no te pera comprar / micha lliura de clavells” y, no obstant, te “tota casa / rodada de guarda infants” (v.279), l’agudea erótica de Bellveser aclarix el significat: “La ironía de Mulet es clara. Hay mujeres que no tienen dinero para poner la comida, pero tampoco son amigas de cavilar, por ello consuelan a los maridos de otra manera, por ejemplo en el lecho, y pronto se les llena la casa de niños” (Bellv. p.158). L’académic va vórer lo de “guarda infants” y, cegallipa, cregué que parlaven de chiquets o de sinyores que’ls guardaven.

La dona follaoreta (segons Bellveser) no estava en la pobrea; tenía pera menjar, pero no l’aplegaven els dinés pera comprar els cars “clavells” (cast. “clavo”, pera condimentar). En el pasage, Mulet oferix noms de joyes y vestits: saragüells, baqueros (sic), camals, barbes de gall, cabeset amolat, arracades, orellals (“crellals”, segons Bellveser), albardons encordats, draps, camisa, manegueta de Cambray (“perifollo”, en la versió bellveserina) y guardainfants. Per tant, el castellanisme “guardainfants” no fea relació a cap de chiquet: “Guardainfante: armazón que se ponían antiguamente las mujeres alrededor de la cintura y debajo de la falda para ahuecar esta” (Dicc. M. Moliner). Cuan Mulet era chicón, el castellá d’orige valenciá Solorzano ya fea burles al ridícul artilugi: “esta letra que pienso cantar, señores, la hice en Salamanca, dándome motivo a hacerla ver la primera mujer con guardainfante tan a lo francés” (Solorzano: Aventuras del Bachiller Trapaza, año 1637).

No se si tindrá connotacions sexuals, pero Bellveser diu que Melisenda ix en el cul al aire , “sin pañales” (Bellv. p.191). Es l’interpretació del vers “mig desbolcada” (v.890), y, molt serío , anyadix: “Creemos que se puede rechazar la posibilidad de un error del ms. por desbocada”(ib.). Llástima, pero el ms. de la BSM si dona correctament la grafía: “mig desbocada”, narrant que ix com a caball desbocat raere de Gayferos; verp que torna a usar: “rosí desbocat”(v.1037)

Y dins del apartat de sexología, Bellveser parla d’un “macarró pelut”, pero el ms. de la BSM diu: “mascaró pelut” (v.1171). Y el “balsem de cornut” (p.1161) que dona Bellveser, es un preguntat fet en malicsia per Gayferos a Melisenda: “¿Vols balsem de canut?”.

Bellveser mege -en les notes a peu de página, Bellveser dona una novetat galénica: “allfache” (p.163) ¡No em diram que no es creatiu!. ¿Qué pot ser: allioli, allipebre... allfache? ¿Un plat d’all fet per faches, o en foches de l’Albufera? No, no sinyor. En realitat es error per el clásic valenciá “alifacs”, hui polisémic: enfermetat d’animals, de la vellea en els humans, etc.: “alifac” (Menescalia del valenciá Dieç, c. 1400); “lo roci ple... de alifachs” (Sompni de Johan Johan, 1497) “en los anys entren los alifachs” (Mayans: Voc. valenciá, 1787); “el reuma y els alifacs” (Escalante: El agüelo Cuc. 1877);“quimeres y alifacs” (Burguet: ¿Ahón está el lladre?, 1880); “el vell, tot ple d’alifacs” (Barber: De Valencia al Grau 1889), etc. Com es un génit, ¿inventá Bellveser lo de “allfache”?.

Bellveser botánic -Bellveser dona “cards”, pero en valenciá asoles trobem “cart, carts” desde l’orige del idioma; per tant, o es chapús del académic o copia dels floralistes catalaners del sigle XIX. Escrit “carts”, com es llógic, en el ms. de la BSM: “carts y el ansisam” (v.305). També Ausias March escrigué “llir entre carts”, no “cards”, com propaga el fascisme expansioniste catalaner; y la veu es mantingué en la sorda -t- (que Bellveser diu “sonora”), desde l’Etat Mija dasta hui en día: “draps no sien cardats sino en carts d’erba” (Doc. Mostasafería de Valencia, any 1322); “se mostraven carts de...” (Martorell: Tirant, c. 1455); “carts, romagueres, /canyota, gram” (Roig: Espill, 1460); “sembrat carts y espi(n)es” (BUV, Adoració de Ihesús Crucificat, c. 1480) “carts, spines y males erbes” (Pereç, M.: Vida de Sant Vicent, 1510), etc. Si es veritat que, en alguns puestos del Reyne, n’hia la variable “cardo”, en -o que puguera ser mosarabisme (DECLLC, 2, p.570) y, segons Corominas, no “sería terme xurro invasor” (ib.) ¡Qué fasciste era este mardanot barceloní!.

Bellveser cuiner –en la seguritat que li donaven els diccionaris catalans y son ayo Fuster, l’amic Bellveser sentenciá que “pepitoria”(v.459) “es un préstamo del castellano”, y doná com a valenciá el destarifo “escaldums” (p.169). ¡Ay, Bellveser, mos escotifles en estes animalaes! ¿Alguna vegá has escoltat a tons pares o yayos dir barbaritats com “escaldums”?. Yo tampoc. En realitat, el dominic Mulet may pugué escriurer “escaldums” per dos motius: eixa paraula era catalana y, ademés, encara no havía naixcut, pues apareix per l’any 1803 en el catalá Belvitges. Está clar que “pepitoria” es vocable arrailat desde sigles en idioma valenciá, mentres que “escaldums” no heu trobem més que com a solage dut per el fascisme catalá del sigle XX. Ni sixquera els sanguangos floralistes de Llombart emporcaren la 3ª edició del dicc. d’Escrig en el catalá “escaldums”.

En cuestions gastronómiques es llógic que un idioma admitixca el nom d’un plat d’orige foraster, del mateix modo que’ls castellans han incorporat “paella, del valenciano paella” (DRAC); pero “pepitoria” tampoc era extrany al valenciá, al tindrer “pepita” en nostre lléxic: “catalá pepida... en el Reyne de Valencia diuen pepites” (DECLLC, 6, p.439), del lletí pituita > pippita > pipita > pepita. Contemporani de Mulet, el poeta Morlá usava també el sust.: “tenen contra pepites de sa part les pepitories” (Bib. Univ.Valencia; Morlá: Ms. 666, c. 1649); lo mateix que Carlos Ros: “vixca la gallina, y vixca en sa pepita” (Ros: Adages, 1736), y els lliterats més moderns: “en un tros de llanda... pepites de carabasa” (Liern: La mona de Pascua, 1862); “pepites de garrofa” (Soler: La casa misteriosa, 1917); “pepites y carabasa torrá” (Barchino: ¿Quí talla l’abaecho?, 1924); “que primer la faríen pepitoria” (Galiana: Rond. 1768); “pera fer un berenar de pepitoria” (Coloqui de Vadoro, 1800).

El cas es que “pepitoria” no era castellanisme, ni derivat de “pepita”. Els mercenaris valencians, integrats en les tropes del Imperi d’Espanya, compartíen armes en soldats d’atres llengües en Italia, com magistralment retratá Torres Naharro en la Propaladia (Nápols, 1517), ahon conviuen y parlen valencians, italians, flamencs, vascs, castellans y teutons. Inclús una d’estes comedies, la Tinellaria, es desarrolla per les cuines dels grans palaus com el del embaixaor valenciá Vich en Roma, y “pepitoria” vingué del francés antiu “petite-oir”, idioma que parlaven els lasquenets flamencs de Carlos I de Valencia. D’ahí que les primeres documentacions en castellá es parlara de la “pepitoria flamenca”, junt a productes típics d’atres nacions: “brodete italiano, vi de Mombiedro” (sic) (Villalón: El Scholástico, c. 1539). Hui, el fascisme catalaner mos ha prohibit “pepitoria” y, en part, el topónim mosárap valenciá Morvedre. El programa SALT de traducció al fals valenciá de la Generalitat del Gürtel, asoles admitix el modern y corrupte catalá “escaldums”, no el patrimonial valenciá ‘pepitoria’.

Bellveser semántic -atra veu que cridá l’atenció de Bellveser es “paches” (v. 465); y, en finea de tísic, rahonava: «paches al parecer proviene de paxer, peixer... tiene significado de penedir-se. Yo’m peix, yo me arrepiento... También se nos formula una duda, y es entender paches por la palabra castellana ‘parches’, lo cual proponemos» (p.170). En fi, Bellveser es un sabi; pero el manuscrit de la BSM diu: “em tens a mi per dona / de filadís y paches”, que volía dir que no era fetillera, orgullosa o de malgénit, ni de ferse servir de criats o paches (no “parches”, que diu el semántic). En l’ambient áulic era frecuent este sust. derivat del antiu francés “page” que, en idioma valenciá, dona esta variant en la prosa cancilleresca en temps de Mulet: “capitá, soldats y pache” (Archiu Hist. Oriola, Ordens de la Generalitat Valenciana, l. 984. f. 181, any 1646); y també en la dels lliterats: “de dalt... un pache asertá a tirar” (Bib. Univ. Valencia, Ms. Ayerdi: Not. de Valencia, 1661). Y el polisémic ‘filadís’, en valenciá, també tenía el sentit de dona orgullosa, estová, reguinyosa: “s’estovava com un filadís” (Galiana: Rond. 1768); “¡Ma quin atre filadís!” (Escalante: Obra comp. I, 1894); “estar fet un filadís: estar molt irritat, valenciá” (DCVB). Per tant, aixo que diu Bellveser de “parches” es atre destarifet; y del “Yo’m peix”... com no es traga alguna palaya o samaruc del camal.

Bellveser armer –home tan amic de la Historia, Bellveser deu tíndrer afició a les armes antigues, escuts, espases, etc. D’ahí que llixca l’adj. “escutiflat” y, en gravetat, escriga: “Escutiflat. Con forma de escudo” (Bellv. p.182). ¡Nyas, coca! ¿Cóm no li havíen d’oferir un butacó en l’academia Ascensió a esta llanterna filológica?. Els atres llexicógrafs, trencanse la tótina, encano han descubert sa etimología , barallanse desde un supost mosarabisme a un nuc entre botinflat y esclafat. Vocable valenciá, la 1ª doc. apareix en el sigle XVI: “gran curador de escotiflats” (Guerau: Mestres de Valencia, 1586); arrepleganlo Ros: “escotiflarse: quebrarse” (Dicc. 1764), y els coloquiers del XVIII: “flacs, perduts, escotiflats” (Coloqui de Pepo Canelles, c. 1780), apareguent variables com escutiflat y escotuflat: “Sant Escotuflat, Sant Pansit” (Gadea: Tipos, 1908). Si Bellveser haguera vixcut en temps de Guerau (s.XVI), al vórer “escotiflat”, rápit com una fona, sentenciaría: “Escotiflat. Com forma de escote”.

Bellveser aracnólec -enténdrer l’extrany lléxic de Mulet es fotut, inclús pera experts com el dotor Bellveser. El flare Mulet escollía paraules tan misterioses com "taranyina", ¿qué dimonis significava? Eixe ducte tornava el monyo vert al etimólec Bellveser: "Taranyina. No he logrado descifrar esta palabra. Aparece en los tres manuscritos" (p.257). Els habitants del submón blaver coneixem que equival al castellá “telaraña”; pero l’ensayiste Bellveser (cat. ‘assagista’), llunt de la clotá blavera, may pugué columbrar el semantisme de "taranyina", al figurar en diccionaris prohibits com els de la Real Academia de Cultura Valenciana. Ademés, en idioma valenciá tenim els derivats estaranyinaora o estranyinaora: granereta o espolsaor pera llevar taranyines dels rincons: “agarrí un manoll de safanories en una má, y en l´atra una estranyinaora” (El Mole, 1841); “estaranyinahora: escobón” (Escrig: Dicc.1851); y el verp pera eixa activitat: “estaranyinar: limpiar de telarañas con el escobón una pieza, quitar las telaranyas” (Escrig: Dicc. 1851); y el sust. “estaranyit, nom de pardal valenciá... que viu per junqueres y montanyes... que solen estar plenes de taranyines” (DECLLC, 3, p.758).

Bellveser bromatólec –el dotor analisa el vers “malacha la mare, amén” (v.619) y , en el DCVB d’Alcover com a escut, diu: “Malacha, perversión del gusto; ganas de comer cosas extrañas y repugnantes” (p.177). No vullc fer comentaris de les coses repugnants que, segons Bellveser, menjaría la mare; pero es que la frase la tornem a trobar més vegaes: “malacha també la dona / que un fill ha parit /... malacha el abre”. ¿També menjava coses l’abre? No, no es asunt de bromatólecs. La paraula “malacha” es un simple compost de ‘mal’: mal haja > malaja, malacha; contracció d’aquell migeval “mal haja qui...”, que increpá un valenciá a Pere el del Punyalet (DECLLC, 5, p.383). Semánticament equival al castellá “maldita la madre”; y donava lo mateix que la sinyora menjara coses repugnants, com diu Bellveser, o arros en fesols y naps.

Bellveser ictiólec -En el “lexicón de indudable valor” llixc que’ls albors o alborsos “se ofrecen ensartados en un alambre”. En seguritat d’ictiólec, Bellveser parla d’uns peixos: “alburnos, muy frecuentes en nuestros ríos y que aún hoy se ofrecen ensartados por un alambre” (p.199) ¡Uy, sí, es veritat, sí, sí! Tots els díes veig una riuá de peixcaters en “alburnos” (?) punchats en fil d´aram per carrers y replacetes de Valencia, Castelló y Alacant. Mosatros, en nostra burrea, pensaven en els fruts del alborser (“alborsos”, en el Ms.6781). cast. madroño. Este frut eixía asobint en la lliteratura festiva: “tan colorats / dos alborsos ben madurs” (Coloqui de Crisóstoma, c.1770), juant semánticament en l’apellit y frut: “dir que era Albors...y en lora que la menjá...” (Serres, M.: Luces de Aurora, 1665); “li porte alborsos...” (Palanca: Un casament en Picanya, 1859). També eren boletes de seda o llana paregudes al frut del albors: “va a casi totes les corregudes... en el seu vestit ple de alborsos” (Sireno, D.: El 606, 1911)

Ficats a parlar de peixos, rius y mars, el molusc “pechina” apareix com a “petgina” (v.974) en l’obreta de Bellveser, lo que demostra que’s copia dels floralistes del XIX. En el manuscrit de la BSM tenim “pechines”, respetant la grafía clásica de sa primera documentació: “collia pechines” (Canals: Valeri Maxim, traduit al valenciá, c. 1395), y la dels clásics: “pechines de mar, cloquea cloquee” (Esteve: Liber elegantiarum, 1472); “dos vanones... ab mostra de pichines” (sic) (A. Patriarca. Inv. mort Jaume Roig, 1478); “sobre lo cap de aquella ymage... una pechina” (AMV, Consells, 57, A, 5 –9- 1517). Hui, la Generalitat de Benvestit Camps, l’academia bellveserina y la So Nolla asoles admitixen el catalá “petxines”.

Bellveser arabiste -Dasta les investigacions de Bellveser, la “archilaga” era una planta punchosa, l’aliaga dels castellans; y aixina heu cregué Mayans: “archilaga: aulaga” (Voc.val.1787), y Escalante:“¿Han deixat así les archilagues?... qu´em claví” (Les coentes); pero Bellveser discrepava: “archilaga: chilaba de gran tamaño que en algunos pueblos orientales se usa para cubrir la montura” (p. 201). Furó polígloto, Bellveser sap que’l prefix “archi” ve del étim greclletí equivalent a qui mana molt: archiduc, archimandrita, archipreste y, per tant, archilaga sería la chilaba d’un moro jagantesc. Abanda de que no te trellat emparentar el nom botánic “archilaga” en “chilaba”, dasta el 1870 no apareix en valenciá y castellá l’arabisme ‘chilaba’, especie d’albornós en capuchó. En el ms. de la BSM llegim que “un moro en una archilaga” anava per raere del “caball” y el punchá sinse voler, pegant l’animal “dos coses /... fent un forat”. Per tant, el mosarabisme d’orige prerromá archilaga (aliaga, aulaga, en castellá) correspón a la punchosa planta ‘Calycotome spinosa’; no una “chilaba de gran tamaño”.

Bellveser y els coches -Blindat de les crìtiques catalaneres per usar diccionaris catalans, Bellveser ataca a Mulet por escriurer "coche" en cónter del catalá "cotxe". N’hia que aclarir que Jaume I no vingué en coche, y que esta veu apareix en les llengües peninsulars en el sigle XVI. En idioma valenciá portava la palatal africá sorda –ch-, segons testifica el lletiniste Pou: "coche chic" (Thesaurus, a.1575), y la llengua oficial de la Generalitat: "ni eixir coches per la porta" (ARV Actes, a.1678. Sg.3221). El derivat també mostra la correcta grafía, segons la prosa notarial d’Exulve, "cochero: auriga" (Praeclarae artis, 1643), o en Pou: "cochero de quatre cavalls" (a.1575). Els idiomes cults europeus incorporaren per l’any 1550 este vocable: alemá "kutsche" , italiá "cocchio"; valenciá, francés y castellá "coche". En el condat de Catalunya, encabant, crearen corrupcions morfológiques com "cotxo" y "cotxe".

Bellveser y els borrachos -Quisá, inspirat per s’amigacho Fuster, Bellveser jusgá castellana la grafia "borracho" (p.197). Res més llunt de la realitat. Segons Corominas: "el catalán tomaría verosímilmente el vocablo del mozárabe valenciano directamente" (DCECH); y, sinse aplegar a la sapiencia de Bellveser, els lletinistes com Pou, abans que Mulet, feren patrimonial del valenciá esta morfología: "qui está borracho" (Thesaurus, 1575); "prengueren al borracho" (Porcar: Coses, 1617); manteninse en els derivats dasta el sigle XX; per eixemple, en text illicitá anterior al fascisme catalaner que hui mos chupla sanc y dinés: "un instant de borrachera" (Lorente, Lluis: Ramona, Elig, any 1887).
Bellveser biólec -Ara ve atra exquisitea. Entre’ls enigmes que Bellveser ha resolt destaca u referent a la genética molecular. Sa finea de fato li dugué al "Tratat del pet" de Mulet y, ahon tots mosatros hagueren traduit "chemech" al castellá “gemido”, Bellveser ha descubert que: "chamech quiere decir gámet, la célula reproductora" (p.51) ¡Uy, uy, uy, qué fuerte, qué fuerte! (com diría el mariconet de la 5) ¡Un dominic valenciá expert en célules reproductores y zigots per l’any 1650! ¡Gracies, Bellveser, gracies per tráurer a llum tantes glories! Eres el paradigme de l’AVLL; els demés no t’apleguen als garrons. Per algo, este llibre sobre ‘l Mulet y el “lexicón de indudable valor” servix als universitaris pera depéndrer el valenciá bellveserí del sigle XVII.

En temps de Mulet, y ara també, el sustantiu “chamec, chemec” (equivalent als castellans “llanto, gemido, sollozo”) estava arrailat en idioma valenciá: “los plors, los chamechs y els eixanglots” (Ballester: Ramellet, 1667); “de qué serviren chamecs” (Ortí: Sol de academias, 1659); “la viudeta entre chemecs” (Coloqui del escolá y la viuda, s. XVIII); “eixa rotina dels ploricos y els chemecs” (BNM, Ms. Eixarop de llarga vida, c. 1865); “entre plors y chemecs” (Liern: El Mesíes en Patraix, 1872), etc.

Epílec bellveserí –Admirat y reconegut per totes les universitats de, de... d’algún puesto, Bellveser es hui llanterna y llanterner de l’AVLL. Del seu “lexicón de indudable valor” asoles ham tret uns poquets eixemples, pero n’hian a cabasos. Els doné l’últim pera fer la despedida; aixina, analisant el vers: “que después de gochada busca espasa” (v.695) , diu: “Gochada. Chico o chica joven de 18 años, soltero, cast. mozo.También persona demasiado buena, casi corta de entendimiento; cast. bendito” (Bellv. p.180).

¡Quín eixemple de racionalitat, sensatea y claritat d’informació sobre’l supost sustantiu “gochada”! Llástima que, en realitat, “gochada” siga participi de “gochar”, y equivalent al castellá “violada”, segons dona a enténdrer el contex: “No sigues com Lucrecia, / que después de gochada busca espasa, / que aixó es ser puta y necia”. En catalá sería “gaudida”, de “gaudir”, verp arcaic, mort y soterrat en idioma valenciá, ignorat per Escrig (Dicc.1851), dasta que’ls catalans del XIX heu reviscolaren y, encabant, la prostitució floralista l’ampomá. Hui, en esta terra de caldosos, no n’hia valencianiste que, cuan vol ferse el cult, no asolte l’asperdanyá catalanera de “gaudir” en lloc de gochar.

Encá que está clar el significat de “gochada” (hui sería “gochá”), també ajuda el testimoni del atre manuscrit de Gayferos y Melisenda, que diu: “no se si es com Lucrecia, que después de forsada busca espasa”(Ms.BSM). En fi, Bellveser m’ha deixat escotiflat en tanta sapiencia; pero crec que, per la mostra, mos donem idea del tesor humá arreplegat en l’AVLL. Tots els ascensionistes coneixen les miseries dels companyers: quí no es catalaner despentolat es un noningú intelectual o transparent, y permaneixerán muts, cegos y sorts davant de la catalanisació mentres els ploga la pedregá de millons a fi de mes. Y Bellveser seguirá aumplint paperots en “apóstrofes”, parlant y sentant cátedra de tot lo humá y lo dívi, sempre en castellá y catalá (may en valenciá). Enredrat en taranyines y palles, menjant “escaldums”, el feixuc Bellveser seguirá cobrant millons de nostres bolchaques per emporcar la llengua valenciana e introduir el catalá. ¿Acabará baix palis este dotor?. Per cert, Bellveser diu que “palis” es “empalizada de estacas clavadas en el suelo para reparo o defensa, o para tajar un paso” (Bellv. p.222). y esta explicació la dona pera aclarir uns versos ahon Melisenda anava en un “rosí gris / davall d’un palis d’estora” (v.1466).

¿Portava Melisenda dalt del cap una “empalizada de estacas”, com diu Bellveser?. No, clar. Lo que pasa es que’l flare Mulet triava paraules extranyes, com taranyina o palis; aixina que li donen a Bellveser la resposta: “lo dit senyor rey portá lo bordó del palis” (Dietari del capellá, 6 juny 1465); “lo gran Palis” (El enamorat en dia de Corpus, s. XVIII); “perque sempre porteu el palis” (León, C.: Arenga crítica, 1789); “palis: palio” (Sanelo: Dicc.val. 1805); “palis: dosel colocado sobre seis o más varas largas” (Escrig: Dicc. . 1851); “no prenga vara de palis ningú que...” (Colom: Tal es Cualis, Castelló, 1872); “el palis: el palio” (Martí y Gadea: Voc. 1909), etc. ¡Ay, mare, ay! ¡Quína aulor a pudent ix de l’AVLL! Y encá produix més castanyoles blanques conéixer que Bellveser es u dels millors académics de l’AVLL, aixina que... ¡En quínes mans ham caigut els sanc d’horchata valencians!

cites

Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos
Menéndez Pidal

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: