Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capitul V)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL V

EL SUBSTANTIU, GENERO I NUMERO

108. Nom substantiu, nomenat tambe per nom o per substantiu, es la part de l´oracio que servix per a designar sers, persones o coses que tenen existencia independent, ya en la realitat, ya per abstraccio o personificacio: pedra, home, verdor, Josep, vellea.

El substantiu pot constituir per sí mateix una oracio, a diferencia de l´adjectiu que ha d´anar sempre al costat d´un substantiu, si no es usat substantivat o en genero neutre.

Els accidents gramaticals del nom son el genero i el numero.

GENERO DELS NOMS (substantius i adjectius)

109. Genero del nom es l´accident gramatical que indica el sexe dels sers, o el que se´ls atribuix. Nomes tractarém del masculi i femeni, que son els dos generos principals. (Existixen tambe els generos neutre, comu, epice i ambiguo).

Les regles del genero dels noms per sa significacio son les mateixes que en castella o catala; pero hi ha paraules que tenen diferent genero, en valencia que en les dos llengües germanes esmentades. El problema es de vocabulari o d´oit

110. Les regles del genero per les terminacions dels noms no son aplicables als noms propis. Per als comuns, son les següents:

Per regla general el masculi no presenta caracteristiques propies per a distinguir-se com a tal, mentres que el femeni te una A que el caracterisa, i que s´afig a la forma masculina. Eixemples: chiquet/chiqueta; cosi/cosina; gos/gossa; pur/pura; mistic/mistica; cult/culta

A) Paraules terminades en vocal.

a) Si la vocal es tonica, el femeni sol afegir la terminacio -NA, al masculi: padri/padrina; ple/plena; germa/germana.

b) Els vocables terminats en -AU, -IU, -OU, formen el femeni canviant la U en V i afegint una A. Eixemples: esclau/esclava; viu/viva; nou/nova. Els substantius i adjectius acabats en -EU formen el femeni en -EA. Eixemples: europeu/europea; hebreu/hebrea; hereu/hereua; Mateu/Mateua.

c) Si la vocal es atona se sol seguir la regla general, afegint una A al masculi. Eixemples: operari/operaria; secretari/secretaria; etc...

d) Els acabats en E i O solen canviar estes vocals en A per a formar el femeni: Eixemples: amo/ama; sogre/sogra; mestre/mestra; esquerre/esquerra; dentiste/dentista; futboliste/futbolista; comodo/comoda.

B) Paraules terminades en consonant

Les paraules acabades en consonant, per lo regular seguixen la regla general, afegint una A al masculi. Eixemples: forner/fornera, colom/coloma; concejal/concejala; flac/flaca; vell/vella, etc...

La formacio del femeni porta els següents canvis ortografics:

1) Les consonants sordes P, T, C, passen a sonores (B, D, G) davant de la terminacio en -A. Eixemples: llop/lloba; nebot/neboda; amic/amiga.

2) En quant als adjectius acabats en T (originariament participis de passat del verp): cantat, servit, batut, hi ha que observar que fan el femeni en ADA, IDA, UDA, pero en valencià parlat, els acabats en ADA perden la silaba final, encara que es seguixca escrivint. Eixemples: cantà (cantada) de cantat, banyà (banyada) de banyat, etc...

3) Les paraules que finalisen en -S precedida de vocal tonica, doblen la S al formar-se sobre elles el femeni, per a que la S no canvie de sorda en sonora. Eixemples: gos/gossa; os/ossa, etc...

4) Els vocables acabats en IG, en el femeni acaben en JA : mig/mija; roig/roja.

111. Atres formes de diferenciacio del genero.

1.- Hi ha paraules que tenen diferent arrail en masculi i en femeni: pare/mare; gendre/nora; home/dona, cavall/egua; marit/muller; bou/vaca; molto/ovella; etc...

2.- Hi ha noms que tenen diferent significat en masculi i femeni: l´orde i la orde, el colera i la colera.

3.- En noms d´oficis, professions, dignitats, tituls i carrecs, s´encontra per al femeni el sufix ESA o ESSA. La tendencia actual es fer-los tots en ESA: marquesa, baronesa, duquesa, alcaldesa, sastresa, etc...

4.- Noms femenins especials: rei/reina, heroe/heroïna, gall/gallina, emperador/emperatriu, actor/actriu, institutor/institutriu.

5.- Quan el nom es igual en masculi que en femeni, es sol indicar el sexe, o se´ls diferencia per l´articul: rossinyol mascle, perdiu femella, el policia, la policia.

6.- Hi ha noms que han canviat el genero que tenien antigament. Es tracta de noms abstractes acabats en -OR, que ara son masculins: amor, ardor, clamor, color, dolor, favor, fragor, fulgor, furor, honor, horror, rencor, rubor, sabor, sopor, temor (1), terror, valor, vigor, etc...

(1) La paraula "temor" encara es femenina en algunes comarques.

7.- Hi ha noms que tenen distint genero en valencià que en castella o catala. Eixemples: la ventaja, l´escafandra, la fel, son femenines en valencià, i l´aladre, masculi, al contrari que en catala. A mes a mes en valencia tenen distinta terminacio els noms d´oficis i carrecs acabats en -ISTE, -ISTA; el primer, per al masculi, i el segon, per al femeni: el maquiniste i la maquinista, el caixiste i la caixista, el periodiste i la periodista, etc...

FORMACIO DEL PLURAL

112. L´atre accident gramatical del nom es el numero. El numero pot ser singular o plural.

Hi ha noms que no tenen plural. Eixemples: Vicent, la caritat, la Pintura, Giner, l´or, l´Infanteria, el Cristianisme, l´incens, el si i el no.

A l´inversa, hi ha noms que no tenen singular, per al que s´usa el plural. Eixemples: anals, alicates, catacumbes, completes, laudes, maitines, esponsals, ferros, tesis, sintaxis, sinopsis, etc...

Regla general del plural. Els noms substantius formen el plural afegint una S a la forma del singular. Eixemples: pom, poms; mestre, mestres; pit, pits; pou, pous; ram, rams; etc...

Pero hi ha casos en que davant de la S es presenten canvis fonetics u ortografics que son de notar.

113. A) Plurals de noms, acabats en singular en vocal.

Les paraules que acaben en vocal accentuada, en singular, fan el plural en NS: capita, capitans; padri, padrins; carbo, carbons.

Pero hi ha moltes paraules que no seguixen esta regla: sofa, pure, lando, pagare, mama, cupe, rape, cliche, sols afigen una S.

Les paraules que acaben en A atona formen el plural canviant la A en la silaba ES. Eixemples: casa, cases; fadrina, fadrines; tema, temes.

Les paraules que acaben en E atona, per lo regular fan el plural afegint una S, com les acabades en les atres vocals. Pero n´hi ha un grup que fan, des dels temps mes antics, el plural en ENS. Per eixemple: cofre, cove, home, image, jove, marge, orde, orige, orfe, orgue, rave, terme, tave, fan respectivament, cofrens, covens, homens, margens, jovens, etc... El fonament d´esta N està en que figura en la paraula llatina de la que procedixen dites paraules.

114. B) Plurals dels noms, acabats en consonant en singular.

Els vocables que en singular acaben en ç, s, x, o st, xt, formen el plural intercalant una O eufonica entre el singular i la S del plural.

a) Noms en ç: braç, braços; pedaç, pedaços; matiç, matiços; tramuç, tramuços. Noms en S: gas, gasos; cas, casos; nas, nasos.

b) Participis masculins: comprés, compresos.

c) Gentilicis masculins: andalus, andalusos; frances, francesos.

La S final del singular davant de -OS es dobla quan hi ha que conservar el so sort de la S singular. Eixemples: pas, passos; os, ossos; congres, congressos, progres, progressos.

d) Noms en X: peix, peixos; greix, greixos; nex, nexos; feix, feixos.

e) Noms en X equivalent a CS: crucifix, crucifixos (2), reflex, reflexos; (pero, alguns noms formen el plural sols en X: apendix, index). Existixen tambe en valencia les formes apendice i indice.

(2) En el sigle XVII, consta documentalment, que s´usaven en singular els termens "crucifici i Santo Cristo", als quals donarien els plurals crucificis i santocristos

f) Noms en G palatal escrita IG o G, formen el plural en JOS o en CHOS, segons que resulte una G o una CH. Eixemples: goig, gojos; despaig, despachos; bateig, batejos; desig, desijos.

g) Noms en SC, ST, XT: n´hi ha noms que acaben en OS i atres que nomes afigen la S: bosc, boscs; gust, gusts; pretext, pretextos; supost, suposts.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)