El diccionari de Martí Mestre, catalanófil mentiroles

Per Ricardo García Moya

Tenim que reconeixer que son honrats y comedits els militants del eixércit de salvació catalanera -format per funcionaris y lliberats sindicals en la familia a arrastrons-, que’l dumenche pasat, 25 d’abril, demanaren que “Ja n’hia ha prou!”. Els pobrets tenen tota la rahó del mon. La Generalitat del Gürtel es unfla a subvencions pera catalanisme y, encabant, no saben qué fer en tant de dinés; molts, desesperats, els dona per ensaparse de marisc y, clar, els fot el colesterol. D’ahí que demanen per caritat als Gürtel que: ¡Ya n’hia prou de subvencions!. En fi, deixant ironíes, per si fora poc pera un valencianiste el disgust de vórer la riuá tarquimosa per el Reyne, ara ixc yo en un artícul com un llansol, ¡qué anem a fer, pacencia y una canya!.

Naixqueren al mateix temps el catalá “Dicc. históric del valencià col•loquial”, de Martí Mestre (MM), y el valenciá DHIVAM meu; y els dos beguérem de les mateixes fonts documentals; per tant, tindríem que haver obtingut resultats pareguts, pero el fet de que MM siga despentolat catalaniste y, servidor, perillós blaver de la sobalma, aclarix la divergencia entre DHVC y el DHIVAM. Dedicat a ensenyar catalá en la Univ. de Valencia y catalogat com a “catalanòfil” per els catalans, MM no reconeix al idioma valenciá, usant asoles el catalá prêt-à-porter del IEC de Barcelona y, agenollat cap al Nort, parla dels “Països Catalans” com una realitat geopolítica e histórica, marcant falses castes de titularitat discriminatories entre “Principat de Catalunya, País Valencià i les Illes”, fisganse dels títuls auténtics y, ademés, enredrant en mentiroles de tot tipo: si el document diu que fulanet predicá en “idioma valenciá”, Mestre heu traduix per “va predicar en català” (MM: Un col•loqui poc conegut de C.Ros) Si MM fora catalá y vullguera fer lo mateix en la en la Univ. de Barcelona, contra Catalunya, al sendemá estava venent mocaors en els semáfors de les Rambles. Ací, tart o prónter, tindrá caira o butacó en l’academia Ascensió.

Lo que més crida l’atenció es que, reproduint entre cometes la mateixa font, MM dona un text morfológicament distint al del DHIVAM; per eixemple, del coloqui “Matraca de un mosot y un estudiant” (‘mosot’ era la criá o chicona encarregá de faenes doméstiques), MM arreplega estos versets: «María-xorrolls, / niu de puses i de polls, / xarcull de patos» (MM: Dicc. hist. 2006), mentres que’l DHIVAM dona “María chorrolls, / niu de puses y de polls”, en ch- valenciana y la patrimonial conj. copulativa ‘y’ grega. ¿Falsejá MM l’original?. Sí, clar, sinse ductes. El manuscrit está custodiat en la Bib. Nicolau Primitiu (Ms.420), y en ell es pot llegir en nitidea: “Maria chorrolls, / niu de puses y de polls, / charcull de patos, / mosa ruin de Pilatos”.

MM rahona: “xoroll, variant de xorroll: pringue gruesa y sucia que corre de una cosa grasa” (MM: DHVC). En ulleres de bátrer pera no vórer més que lo que mostra Corominas, amaga que’l valenciá ‘chorrolls’ es sinónim de ‘chorritons’ (d’aigua, vinarra, oli, greix...). Raere de les charrauríes de MM está Corominas, que dona el valenciá “chorrar” (cast. ‘chorrear’, cat. ‘rajar’) com a vocable modern, aparegut per primer vegá en el dicc. de Carlos Ros (a.1764). Per lo vist, l’etimólec barceloní desconeixía que era patrimonial desde’ls clásics: “canal per hon chorra lo sucre” (Beltrán, Jaume: Obres contemplatives, Valencia, 1515).

Tant el verp “chorrar” com el postverbal “chorro” y “chorroll” perteneixen a la mateixa familia lléxica d’étim desconegut (a estes veus valencianes, rares e incómodes pera els catalans, els inmersors solen engabiarles com a “d’orige onomatopéyic”). MM no diu res, pero el sust. chorroll estava arrailat y heu trobem en el valenciá cult dels flares lletinistes: “font de vi, dos o tres chorrolls” (Mendoça, M.: F. del C. Carmen, 1622); en el del Sigle de les Llums: “ixen chorrolls a grapats” (Coloqui de la novia, s. XVIII); en el popular dels costumistes (o costumbristes) del XIX: “un chorroll de vi” (Faubel: El senserro de Moncá, 1870); y també tenim l’adj. derivat: “fetes unes chorrolloses” (Coloqui de Gori Parrús, c.1790). En el DHIVAM y Apéndix tenen la documentació, sinse manipular y en ch-, de chorro, chorroll, chorritó, chorritaeta, chorret, chorrar, chorrá, etc.

Els diccionaris chorrollosos de catalanisme, com este de MM, son arrop a tallaetes pera poliseros idiomátics del PP y porretes del expansionisme catalá. Aixina, cuan aplegue al Reyne de Valencia la “Vuelta a España”, atra vegá pujarán al “Chorret del Catí”, mes el ganao petorrí dels mijos de comunicació heu donarán catalanisat com a “Xorret” (vórer l’artícul “El Chorret de Julio de España”, Diario de Valencia 23 /3/ 2003). El poble, indolent, acata la toponimia inmersora de la Generalitat del Gürtel, ahon asoles s’admitix la grafía catalana “Xorret”, segons ordena l’IEC de Catalunya. Som poble de quedós.

Safunyant tot, Martí Mestre fa ascabusó en el “charcull de patos” y, falsejant l’original del sigle XVIII, heu convertix en “xarcull”. Es la ultracorrecció del catalanófil que, ademés, viu com a bertoldo de catalanisar valencians. Al mantafuliste MM tot lo que siga contrari a les ordens del IEC li pareix vulgar, corrupte, coloquial, decadent o que patix rudea (MM escriu “rudesa”, en andaluso o catalá). Aixina, de “bou de proba” y “probant” diu que’l cámbit a billabial es degut a betacisme, sinse tíndrer en cónter que la majoría dels intelectuals del Barroc eren lletinistes y, en concencia, triaren la -b- etimológica del étim lletí ‘probare’. Per cert, encá que mos parega imposible, l’idioma valenciá seguix hui en día creant lléxic; per eixemple, en Llaurí y sa redolá tenen el sust. modern ‘charquim’: char(co) + (tar)quim. El cas contrari per antiguetat es “charco”, sust. prerromá comú al portugués, valenciá y castellá (DCECH, 2, p.337). En fi, com mosatros no tenim mijos pera deféndrer nostra riquea morfolléxica, els MM de la UV porten al malvaret, a samugaes y culastrons, a veus com charco, charcull, charcullar, charquim, etc.

Sempre en gavinet esmolat, si columbra mosarabismes com el valenciá “gancho”, ¡nyas, canyá!, li pega furgá y dona com a normatiu el catalá “ganxo”. De desconegut orige, esta veu perromana ya es documentava en -ch- en el sigle XIII: “uns ganchos” (DECLLC, 4, p.343), mantenint la –o final com atres vocables valencians y marcant isoglosa en el catalá “ganxo”. Ix en la prosa del cult Beuter: “ganchos de ferro” (Beuter: Hist. de Valencia, 1538); en la lliteraria: “parleu poch y ab gancho” (Martí, Andreu: Consells y bons avisos, c. 1570); en la del humaniste Pou: “claus y ganchos” (Pou:Thesaurus, Valencia, 1575); en documents cancillerescs: “prohibir també chusos... y ganchos” (Crida de Jaume Ferrer, Imp. Mey, 1618); y oficials del Reyne: “que deguen portar gancho” (Llib. establiments de Peníscola, 1701); y, per supost, en un fum d’autors dasta el sigle XX: “lligonet, l’aixá, ganchos, corvella...” (Burguet: Propietaris y colonos, 1876); “¿Tú tens ganchos?” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1906); “li les han de traure en ganchos” (Baidal Llosá: Amor torna, Castelló, 1917); “gancho, ganchet” (Fullana, Lluis: Voc. 1921); “ganchos de traure els puals” (Peris: Cacaus y tramusos, 1927); “fent punt de gancho” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1946), etc.

Popular en l’antic poble de Rusafa, l´expresió ‘terra del gancho’ puguera déurers als ganchos que portaven els peixcaors de Rusafa al extrem de la percha de perchar la barca; atres diuen que per haver enganchat al Sant Cristo que surava per el Turia y, atra suposició, per ajudar en els ganchos a arreplegar els troncs d´abres que tots els anys baixaven els de Chelva per el riu: “en Rusafa... y si ells hagueren pogut / el santo Cristo del Grau / també el tindríen allí, / que ya varen idear / anar en ganchos al riu / pera haverlo de enganchar / cuan venía en la riuá” (Coloqui del clavari Tarugo, 1848).

L’agent MM, en llicensia pera matar al valenciá, fa lo mateix en el mosarabisme valenciá “gandaya”, que convertix en “gandaia”; y a nostra joya lléxica “fardacho” (entreverat del arábic ‘hardún’ y preislámic valenciá d’orige bisantí ‘sarvacho’), l’amporca com a “fardatxo” per la gloria de sa mare y del IEC. Més perillós que un chimpansé navaixa en ma, arrea navaixaes a tota ‘ch’ que guipa, ficant en l’entrá el model en ‘x’ impost per Catalunya: chiular heu ampastra com a “xiular”; chicho, en “xitxo”; chocho, en perdó, en “xotxo”; chut, en “xut”; changlot, en “xanglot”; y aixina, despentolat, dasta que’s cau de cul de tant normalisar. ¡Este pardal del Paraís fabriste, més que caira o butacó, mereix un tresill de mobila en l’academia Ascensió!.

Martí Mestre te com a únic model llingüístic el que ix del IEC, y la seua difusió li dona de menjar y viurer be, molt be, en temps de crisis. Sinse remordiment y com a fret bochí, falsejant la realitat histórica, parla del País Valenciá y del Principat de Catalunya en l’Etat Mija, fent la mateixa guilopá en la llengua, rebaixant a dialectals el lléxic y morfosintaxis arrailats desde’ls clásics valencians. Lo mateix gargalleja al verp “peixcar” (asoles admitix el cast. y cat. “pescar”; com fa Rita Barberá Nolla), que al neutre “lo”. Es sa repugnant llabor (del lletí labore).

El dicc. coloquial es deixa molta materia en el tinter, ademés d’equivocar semantismes. Aixina, diu que “animeta” es la “persona molt prima”, donant este eixemple del 1800: “uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta./ Yo no la pretenc marmota, / ni menys la vullc animeta”. El rahonament filológic de MM es que “animeta” forma part d’una sinécdoque, ahon designa la persona per “una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa” (MM, Dicc.). Deixant abanda els destarifos catalaners lléxics y morfosintáctics de MM, (¿“petitesa, les seus parts?), yo també incluixc eixe text en el DHIVAM, aclarint el significat de la polisémica “animeta” que, en l’eixemple, es l’antónim de “marmota”, dona en fluixea de carácter que’s pasa el dia en el llit; per tant, res que vórer en persona “molt prima”. Una sinyora pot tíndrer cos de jaganta greixosa y, per el comportament, ser “animeta... persona a quien se alude pícara o viciosa, astuta, avisada y traviesa” (Escrig: Dicc. 1887).

El dicc. coloquial de MM fa olvit de prous coloquialismes valencians; per eixemple, en l’entrá “roba” incluix “apanyar la roba” y “espolsar la roba”, pero deixa “Estar ocupat en la roba dels jagants”, aplicat a qui manifesta estar molt afaenat, cuan se sap que mentix: “estar ocupat en la roba dels jagants” (Gadea: Tipos, 1908). Tampoc trobe en el dicc. de MM “els condes de Chinchilla y de Chinchón” que, irónicament, aludix als chinches: “el llit nostre... peus de ferro, posts pintades de vert... privant pera sempre als condes de Chinchilla y Chinchón” (El chics educats en la casa, 1846). Sí apareix “coll de figa”, pero no diu que mos ve de l’Etat Mija, per adquirir el coll dels penjats eixa forma. Tampoc está el bonico italianisme valenciá “caposanter”, o el popular “pareix un soterrar a fosques”, "el Marqués de la lligona”, “Més cremat que´l chic de la terra”, “sardines = guardies civils”, “fer la pardalocha”, “viurer com a bertoldos”, “fer calig”, “sinse pédrer ripio”, “cul de porra”, “ficar en berlina”, etc. El valenciá ‘berlina’ (del it. migeval ‘berlina’) es sinónim de picota, columna o puesto a l’entrá d’un poble o ciutat ahon encadenaven públicament als lladres, o penjaven als condenats per delits majors. Hui equival a pasar vergonya, fer el ridícul o la monquilí dabant d´atres y, encá que MM no l’arreplegue, es d’us normal en valenciá: “posar els seus noms en berlina” (El Bou solt, 1877); “en berlina: en situación que le haga a uno objeto de burla o menosprecio” (Escrig: Dicc. 1887); “em deixará a la berlina” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 22 joliol 1888); “mos has posat en berlina a tots” (Puig Espert: Pantomima, 1928).

Com a catalanófil, MM va a arrastrons raere de lo que mane el Nort. Aixina, el mahatma Corominas, parlant del valenciá “arrastrar” (cat. ‘arrossegar’), donava este consell que traduixc al valenciá: “en el Reyne de Valencia... arrastrar ha penetrat molt més de lo que convindría, si be a base de derivats encá podríen contrarrestaro prou” (DECLLC, 7, p.476). La sugerencia está dirigida als filólecs catalanófils que, al vórer la riquea documental d’arrastrar en valenciá, la descalifiquen per castellanisme, juí ductós. Derivat lluntá del lletí ‘rastrum’, es documenta com a “rastrar” en el valenciá cult del mege Jaume Roig (a.1460); y nugat a prep. (a + rastar > arrastrar) heu trobem en prosa eclesiástica: “y gramalles de drap arrastrant” (Llibre de Antiguetats, 1611), poesía barroca: “no es qui m’arrastra” (González: Sacro Monte, 1687) y en prosa del noveliste Galiana: “portar la corda arrastrant (...) bona palla arrastren” (Galiana: Rond. de rondalles, 1768). Mosatros, en valenciá, tenim claritat semántica entre “rosegar” un rosegó, un tros de formache, unes chulletes, una panolla torrá, etc.; y “arrastar” un moble, un fardo, una márfega o, metafóricament, deixarse “arrastar” per idees, filies y fobies, aficions, etc.: “y se deixá arrastrar per l’afisió al deport” (Sendin Galiana: ¡Grogui!, 1931); “va viure sempre arrastranse” (Llibret Foguera San Blay, Alacant, 1930); “torná a eixir en la márfega arrastrant” (El Trull, 19 febrer 1841). També tenim l’adj. corresponent: “tunante, arrastrat!” (Capilla: Una nugolá d’estiu, 1871); “¡Arrastrá! Hui anem a tindre mal dia” (Escalante: A la vora de un sequiol, 1870); “¡Este arrastrat!” (Roig y Civera: El tesor, Gandía, 1884); y el sust.: “com una serpent, a arrastrons” (Coloqui de Tito y Sento, 1789); “¡tota la vida a arrastrons!” (Llibret Foguera San Blay, Alacant, 1930); “y el u en lo manto arrastrons” (Ovara: L’ánima en un fil, 1881). Aixina, en eixemples podríem aumplir fulles y fulles; pero els catalanófils com MM y el programa SALT de la Generalitat del Gürtel mantindrán la imposició del catalá “arrossegar”, no el valenciá “arrastar, arrastrarse”.

Recorde el dramátic diari del millor paleógraf valenciá del sigle XX, el franciscá Andrés Ivars, ahon en paperets roins y tremolant —pocs díes abans de que’l feren chichines els progresistes junt a Gata de Gorgos— , va escriurer en llapisera: “volent desenterrar al bisbe de Segorb y arrastrarlo pel carrer” (Ivars: Diari, 30 joliol, 1936). El filólec Ivars, u dels més cults del seu temps, usava el verp valenciá “arrastrar”. En nostres díes, pera vergonya de la Iglesia, pastura per les fulles del diari nacionaniste el sotanes Honori Pasqual i Martí en un catalá repugnant, incluint el norteny “arrosegar” (Levante, 10/4/10). En l’artícul, el reverentísim sexólec aulora l’asunt dels motilons pederastes y, estovat, fa fachenda de progresisme y sensatea ¡Ay, florit ahuelo sardaner, qué caldoset mos has eixit a la vellea! Mira, So Honori, teníes que haver denunciat fa 20 o 30 anys als teus colegues que feen eixercicis espirituals pililers; ara no te mérit, asoles es oportunisme arbelloner. Tots conexíem l’asunt, be per haver estudiat ahon aniuaven eixemplars com el pare Pons, palpaor de culs y atres carnositats dels chiquets; o be per tíndrer companyers que fugiren del seminari per aixó que tu saps. Pero deixem el chorrollós asunt del retor So Honori, capellá milbombes que pega galtaes al dátil y llançaes a moro mort.

Tornant a MM, qué podem aguardar d’un naixcut prop de Torres Torres que capdella als estudiants en catalanaes com “maduresa... ja de ser un noi (MM, Dicc. p.141), fugint del valenciá “madurea... ya de ser un chicot”. Donen ganes de bosar que este catalanófil de la Univ. de Valencia use la lloc. adv. “tot plegat”, cuan tots el valencians coneixem sa catalanitat: “sen anaren tots plegats, com diuen els catalans” (El Tío Cuc, 2ª ep., nº 52, Alacant, 1924). En valenciá del XVIII es simplificaven grups consonántics y es consolidava la unificació de grafíes de sibilants fricatives. En el coloqui de María Chorrolls trobem “més calenta que una gosa” y “mosa ruin de Pilatos”, que MM falseja per “mossa” y “gossa”; pero ahon pert l’esme es formigant la clásica “ch” valenciana; aixina, els versos “en conches com la tortuga” y “marche enlora”, MM els convertix en “conxes” y “marxe en l’hora”. El clásic valenciá “concha” mos ve del lletí “concha, -ae”, y “marchar” es etimológicament correcte, al víndrer del migeval fr. “marcher”, apareguent en valenciá y castellá en el sigle XVI. En nostre idioma heu tenim registrat en vers cult: “no marcha a soles” (Guerau: Mestres de Valencia, 1586); en prosa cancilleresca: “vitualles... de marcha o represalies” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, p. 320); y , per supost, en una nubolá d’autors y obres dasta l’aplegá del fascisme catalaner.

Asociat “marchar” al mon bélic y castrense en el Barroc, Morlá te la célebre composició que enaltix al eixércit valenciá que ixqué y marchá a deféndrer el Nort del Reyne dels atacs catalans en la Guerra dels Segadors: “que ixca al punt, que a marchar toque” (Morlá: Romans,1651); y, per la mateixa rahó, apareix en prosa de la Generalitat del Reyne, al donar ordens pera reclutar als soldats valencians que, en dita Guerra dels Segadors, s’anfrontaren als catalans que havíen invadit el Maestrat de Montesa. Hia que recordar, per cap de llibre heu diu, que conquistaren Tortosa y, a calbots, perseguiren als expansionistes dasta Barcelona: “dies de les marches” (Archiu Hist. Oriola, Leg. 984, Orde de la Generalitat, any 1649) “Companyies del Terç... marchen ab suma brevetat” (AHO, Leg. 984, Orde de la Generalitat Valenciana, 13 març 1650). May es pergué l’etimológica -ch- de “marchar”, fora en els barrocs arcaisants: “marcharen... ahon está ara la Creu” (Blay: Sermó de la Conquista, 1666), o en sainetistes: “mira, marcha de ma casa” (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855, ); “per fi, hui es la marcha” (Burguet: La carrera de la dona, 1881); “a punt de marcha” (Ovara: L’ánima en un fil, 1881); “¿Has segut may de la marcha?” (Chirivella, Pere: Tot debaes, 1908); “¿En marcha?” (Baidal: Amor torna, Castelló, 1917); “ya estic yo de marcha” (Meliá: Com els cacherulos, 1926); “en este moment toca la Marcha de...” (Peris: Més allá de la lley, 1927); “seguint esta marcha” (Torre: La llangosta, Castelló, 1928), etc.

Espasó catalanófil, el crestó MM no te en cónter l’evolució del valenciá cap a lo que’s coneix com “economía llinguística” y que, per eixemple, en castellá va fer que “vuestra merced” es simplificara a “usted”; per tant, si veu l’adv. valenciá “enlora”, MM heu catalanisa com “en l’hora”, aufegant atra singularitat del valenciá modern: “marche enlora si no vol que ixca ahí fora” (Matraca de un mosot, s. XVIII); “desde enlora maquiná y discurrí” (Del servici del porc, 1790); “y enlora me vaig casar” (Coloqui dels poticaris, c. 1790); “enlora: presto, luego, al instante” (Escrig: Dicc. 1851); “lo que’s enlora present” (BNM, Ms. Zapaté, V.: Marianeta de Carpesa, c. 1890), etc.

El palmito de trastaes d’esta pelailla de la Univ. de Valencia es ample, abarcant dasta la falsificació de vocables. Un eixemple heu tenim en l’entrá “cremar”, ahon reproduix: “més cremat q•un parauyer (sic) / que li s’asgarra la tela”. MM diu que está copiat del sainet de Martínez Vercher titulat La velá d’un albat (Valencia, 1865); pero l’original de Vercher du: “més cremat q’un paranser / que li s’asgarra la tela”. Enrosinat per asgarrarmos la llengua, MM fuig del valenciá “paranser”, sustantiu infernal pera tot catalanófil com MM, al eixistir sospeches de mosarabisme; per tant, fa la cameta pera espentar al valenciá “paranser” que, en 1995, encá no l’havíen furtat els del IEC. Yo crec que MM volía clavarmos el sinónim “paranyer” (per ser comú al catalá) y, cego de malicsia, acabá fent l’ampastrá d’inventar el bunyol “parauyer”.¡Che, qué roinet eres, MM, y quín autoodi tens al idioma de tons pares!. Dasta mordinyes a vocables genuins com “paransa” y “paranser”, que no son arcaismes amoixamats: “els dos paransers... de les tals paranses” (La Donsayna, 1845); “parancer: cazador que caza con lazos...” (Escrig: Dicc. 1887); “parança: sitio preparado para la caza” (Escrig: Dicc. 1887); “parancer: caçador que usa parances, valenciá” (DCVB).

En sa quimera d’embrutar tot pera catalanisarmos, MM capgira semantismes. Un eixemple heu tenim en “asorrar”, que pera MM es un derivat del catalá “sorra” (Dicc. p.58). Com es sabut, la corrupció catalana “sorra” equival al cultisme valenciá ‘arena’ (del lletí arena); y, dasta Corominas, reconeix la secular frontera entre’l catalá “sorra” y el valenciá “arena” que, ademés, trencava l’anfibología en l’homógraf valenciá “sorra” de tonyina, derivat del polisémic arábic “surra” (melic, ventre, lo millor...). El valenciá “asorrar” es castellanisme modern, sinse relació en lo farfollat per Martí Mestre. El DCVB d’Alcover sí arreplega “assorrar” com a valenciá, donant com a font documental el dicc. d’Escrig, pero es atra mentira; pues (yo dic y escric “pues”, com díen mons yayos y com heu feen Gaspar Guerau en 1586; o Matheu y Sanç en 1640), pues no apareix “asorrar” en el dicc. d’Escrig (a. 1851). Encabant, mort Escrig, es va fer atra edició (a.1887) per la fansella de prostituts floralistes companyers de Llombart, introduint el vocable en semantisme catalá. El valenciá “asorrar, asorrarse”, usat alguna vegá en sainets de la segón mitat del XIX, es calc del castellá “Azorrarse: amodorrarse, derivado de zorra (...) podremos pensar en el mareo o modorra que causa el exceso de humo, llamado zorrera. De todos modos es derivado de zorra” (Corominas: DCECH, 1, p.437). Efectivament, com recalcá María Moliner, les raboseres s’aumplíen de fum para agarrar raboses que quedaven entabuixaes. De totes formes, el semantisme d’asorrarse, en valenciá, més que res aludix a les cualitats de la rabosa que, astutament y en disimul, es queda queta aguardant al pardalet, conill o ratolí. Com un ‘sorro’, el catalanófil MM no incluix en son dicc. les paraules que donaríen claritat al semantisme d’asorrar; per eixemple: el valenciá “sorro” es castellanisme que no competix en rabosa, al usarse asoles com a calificatiu o frase feta: “ell a tot asó escoltava y callava com un sorro” (Gadea: Ensisam, 1891) “sorra y sorrona a una chica / li tragueren de mal nom” (Ensisam, 1891). D’ahí ve el significat del castellanisme “asorrar” en valenciá.

¿Ahón anirem a parar en gent com el furgastillo MM? Si el doc. diu “esclafafanc”, en la clásica velar sorda –c de ‘fanc’, patrimonial en valenciá desde l’orige, MM heu dona acabat en sonora, seguint la norma del IEC: “esclafafang” (MM: Dicc. p.233). Es tan sibilí que, per eixemple, encá que ixca en cantitat d’obres valencianes que ell a analisat, fuig d’arreplegar en el seu dicc. l’expresió “a escaparrar galgos”. ¿Motiu?: ‘caparra’ es mosarabisme valenciá (apareix en el Voc. in Arabico), que doná el corrupte cat. “paparra”. El derivat ‘escaparrar’, netejar d’arácnits als animals, es d’us arrailat dasta hui: “escaparrar: netejar de caparres als gosos; voc. valenciá” (DCVB).Al ser faena bruta y denigrant, enviar ‘a escaparrar galgos’ era equivalent a enviar a la merda o a fer la ma: “envieu a escaparrar galgos” (Coloqui de la Mosa de Peyró. s. XVIII); “vagen a escaparrar” (Romans dels treballs, c.1800); “y ha enviat a escaparrar als...” (El Mole, 1837). En catalá tenen l’homógraf “escaparrar” (tallar el cap, decapitar) , sinse relació etimológica y semántica en el verp valenciá. Y ‘galgo’, present desde fa sigles en nostre idioma (“galgo” Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), mos l’han prohibit desde l’IEC de Catalunya; ara asoles podem escriurer el catalá “llebrer” (castellá “lebrel”).

Per cert, no te relació directa en MM, pero sí en la Batalla de Valencia: estem fent el caldo gros al catalanisme climenter juant a fer festeta el merdós 25 d’abril, que may ham celebrat els valencians. En Almansa no n’hiavía cap de patriota valenciá, ni Real Senyera, ni soldats del Reyne (els Terços del Reyne no foren cridats, per desconfiansa del archiduc maulet Carlos); asoles pelejaren mercenaris baix la bandera del águila dels Austries, o de la flor de llis borbónica. Mosatros, els valencians, ya tenim com a festa patriótica de tot el Reyne ¡desde l’any 1338!, el 9 d’Octubre. En fi, que tenim prou en la fotracá de catalanófils com MM; no mos fa falta foc amic, ni encalar cudols en nostre terrat.

Y mentres traten de que mos chuplem el dit fent el panoli el 25 d’abril, els fascistes catalaners chafen nostre orgull y violen nostra terra en les reptilianes Universitats del Reyne. En la d’Alacant, per eixemple, l’atre día l’aumplíen de panflets en cuatre barres (editats en dines de mosatros) pera les “Jornades de Normalització Lingüística del 26 al 29 d’abril”. El chicón que acudixca obtindrá “2 crèdits” de lliure configuració, si te participació activa y una “assistència mínima al 80 %”. ¡Ah, y no creguen vostés que asoles es catalanisació idiomática y vexilológica! També es política. En el mateixos paperots, amparats per l’anagrama de la UA, apareix el Castell d’Alacant en sa famosa Cara del Moro, y dalt de tot, —imitant al soldat nortamericá, del film de Clint Eastwood, que clavá la bandera en Iwo Jima—, apareix un monyicot colaboracioniste enarbolant el marfegó de cuatre barres en l’estrela de marres. Y mentres, eixa UA, la de Valencia, la de Castelló y la d’Elig, sempre de mala gaita y perdonant la vida al contribuyent, demanarán més dinés, més dinés y més dinés pera fer camí d’or al fascisme expansioniste de Catalunya. Y tots els manyofles, Benvestit Camps al front, seguirán muts o aplaudint en les orelles, desde’ls académics d’Ascensió als polítics del PPSOEU. Dins de 30 o 40 anys, qui llixca estes coses no s’explicará l’indigne comportament del poble valenciá; pero n’hia cert paralelisme en el cas de la pedofilia eclesiástica. Antany, de chiquets, tots coneixíem y havíem segut testics d’algún cas d’abús en escoles, seminaris e iglesies; pero may mos pasá per el cap denunciar res, perque mos hagueren unflat a nyesples. Hui, a atre nivell, pasa lo mateix en el catalanisme. Tota la gent sap que mos están catalanisant, pero ningú mou un dit per créurer inútil tota denuncia en les autoritats del Gürtel que patim. Aixina que, els que viuen del catalá, siga el chapús Martí Mestre o l’educat Colomina, poden fer lo que’ls ixca de la tótina en els estudiants. Alguna vegá, esperem, vindrá la reacció y denuncia com ha pasat en la pederastia mixorrera; y, com a panteres, eixirán matajagants com el retor Honori Pasqual. Llástima que no ixquen ara, ¿vitat?.

cites

Los mallorquines hablan una lengua que es tan antigua como el inglés y más pura que el catalán o el provenzal, sus parientes más cercanos.
Robert Graves

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: