Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (2Âª part. Ortografia. Capitul III)

Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (2ª part. Ortografia. Capitul III)

Per Josep Maria Guinot i Galan

98 L´accent grafic.

L´accent ortografic es una ralleta (´ `) obliqua que es posa en certs casos damunt de la vocal de la silaba accentuada, es dir, a on carrega la pronunciacio.

Les paraules, per rao de l´accent, son agudes, planes i esdruixoles segons recaiga l´accent respectivament sobre l´ultima, la penultima o l´antepenultima silaba (pallus, camina, Africa).

L´accent grafic pot ser de dos classes: agut (´) i greu (`). El primer va sempre sobre vocal tancada, i el segon, sobre vocal oberta. L´agut s´escriu de dreta a esquerra, i el greu, d´esquerra a dreta.

En la normativa actual han desaparegut els accents ortografics. Per excepcio, i en caracter optatiu, queden els accents diacritics, o siga, que servixen per a distinguir dos paraules igualment escrites, pero de distinta significacio: esta i està; son i sòn; tambe per a donar enfasis a l´exclamacio o interrogacio: ¿qué dius?, ¡quí ha vengut!.

En cas d´usar-se l´accent diacritic, la preferencia està en l´ultima silaba sobre la penultima, i la penultima sobre l´antepenultima.

a) Entre ultima i penultima: esta i està

b) Entre penultima i antepenultima: ultima i ultíma.

99 La DIERESIS

La dieresis es un signe ortografic (¨) que s´escriu damunt de les vocals I, U, per a que es pronuncien degudament en els casos següents:

1. La U que va darrere de G, Q (GÜ, QÜ) precedint a una E o I: qüestio, llingüistica.

2. La I i la U, darrere de vocals, per a que no formen diftonc ab elles: veïnat, heroïna, aürtar.

Excepcions:

No s´escriu la dieresis en els casos següents:

1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en -AIR, -EIR, -OIR, -UIR, si la I de la terminacio es tonica (i per consegüent no forma diftonc): a- gra-i-ri-a, con-du-i-ri-en.

2. Darrere dels prefixos CO, RE, CONTRA, AUTO: co-inci-dir; re-in-ser-tar; contra-indicat, auto-ilusionar-se.

3. En la I (tonica) dels sufixos -ISME, -ISTE, -ISTA, -IBLE: altru-isme, altru-iste, altru-ista, condu-ible.

4. En la I dels sufixos en -ISAR, -ISANT- ISAT: europeisar, europeisant, europeisat.

5. En les terminacions verbals en -INT, o -IR: succeir, beneint.

101 Finals de renglo

Quan al final de renglo s´ha de tallar la paraula, perque no cap tota sancera, deu fer-se sempre per silabes sanceres (Cfr. la divisio de silabes en el num. 69).

Observacions:

1. Es poden separar els dos elements del digraf IX: rei-xa, conei-xer.

2. No es poden separar els dos elements dels digrafs RR, CH, LL i NY, perque les lletres R, C, L i N separades de l´atre element del digraf, canvien de so.

3. No poden separar-se les lletres que componen el grup QU o GU, ya la U tinga dieresis o no.

4. No es poden disoldre els grups formats per oclusiva mes liquida, (BL, BR, CL, CR, etc...). Les vocals que precedixen ad estos grups formen part de la silaba precedent: con-tin-dre, ti-gre.

5. Deuen anar juntes totes les lletres dels sufixos AN, DES, EN, TRANS, SUB, EX, IN: an-algesic, des-interes, en-amorar, trans-atlantic, sub-normal, ex-hibir, in-expert.

Tambe se separen els dos composts de nos-atres i vos-atres.

No se sol deixar una vocal sola al final de renglo; ni tampoc l´apostrof sens alguna lletra darrere. No escriurem a-mistat, ni l´-home.

L´ELISIO GRAFICA.- L´APOSTROF.

102. L´apostrof es un signe ortografic que indica l´elisio d´una vocal en fi de paraula, quan la següent comença per vocal (l´home, l´aigua). L´us de l´apostrof es convencional. Exposarém l´estat actual de les regles:

No sempre que en la pronunciacio hi ha elisio de vocals es prescindix d´elles en l´escritura, posant l´apostrof. No mes s´efectua en l´articul definit, en pronoms debils o atons i en la preposicio DE.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

          1. Els pronoms debils ME, TE, SE. LO , NOS , LOS , NE.

               -Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´n.

-Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.

-En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, te se´ls menja. (Veja´s en l´apendix la taula de combinacions dels pronoms).

2. Els articuls determinats EL i LA, davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industrial, l´electriciste.

S´exceptuen:

a) LA davant de les paraules host, ira i una (hora).

b) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la A, la E, la erre, etc...

c) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat.

Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL, formen les contraccions AL, DEL, PEL, davant de consonant.

3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui, de huit en huit.

Quan caben dos solucions, es preferible l´elisio directa a l´inversa. Direm ella l´odia, i no ella´l odia.

Tambe es preferible l´elisio a la contraccio: parlar de l´amor i no parlar del amor.

EL GUIO

103. Es un signe ortografic (-) que se coloca a la fi de renglo quan est acaba en part d´una paraula, que es trenca per no cabre sancera, i es continua en el renglo següent. A mes d´est us, te els següents:

1. Per a unir els pronoms que van darrere del verp, ( enclitics).

a) quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.

b) quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, prengau-ne.

c) quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho.

2. Per a unir les dos parts d´alguna paraula composta que encara no te els dos elements ben integrats: historic-critic, critico-bibliografic.

3. Uns guions, un poc mes llarcs, s´usen per a separar les oracions incidentals, i per a indicar en els dialecs quan parla cada locutor. Tambe te aplicacio per a suplir a principi de renglo una paraula en la que comença la ralla anterior (en index i escrits pareguts).

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)