Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (2ª part. Ortografia. Capitul III)

Per Josep Maria Guinot i Galan

     79.      La F.

     Esta consonant labio-dental es pot usar en principi, en mig i al final de paraula, sempre que sone com tal: i en composicio en la L o la R (FL, FR): fanc, fege, ficha, fugir, foguer, sofrir, buf, baf, serf, frau, flan.

     Al final de paraula es posa F i no V, encara que al derivar (en el plural se conserva) se transforme en V: serf (encara que servir).

     80.      G i J (So africat sonor)

     El so africat sonor palatal, es representa per estes lletres baix esta regla: G, davant de E, I; J, davant de A, O, U: jagant, gepa, gitar-se, joc, jugar. (El signe G te a mes a mes una atra accepcio, per a representar el so G velar sonor, el de gat).

     El so africat sonor prepalatal.

     S´escriu en G, en els següents casos:

     1. En posicio inicial de paraula i en l´interior, davant de E, I: gema, genoll, mege, giner.

     2. En el grup IG en mig de paraula, seguit d´una atra G (formes en GIR, finals de verps): afigga, rigga, frigga.

     3. No s´escriura mai TG per a representar este so: viage, no viatge; juge, no jutge; llenguage, no llenguatge; etc... La T no fa falta perque en moltes paraules no es etimologica, i en valencia no es menester per a que la G siga africada: ho es sempre.

     81.      S´escriu J, en els casos següents:
          
          1. En principi i en l´interior de paraula: jagant, jonec, pujar, rajolar, ajuntar.

          2. Davant de -ECC, -ECT: objecte, objeccio, si no sona com Y (Cfr. 97.3)

           3. Davant de E, per excepcio, en alguns noms, com majestat, Jesus i sos derivats, aixi com en algunes paraules d´orige grec o hebreu: Jeroni, Jeremies, Jerusalem, Jeconies i algunes poquets mes, com jerarquia, jeroglific. Darrere del prefix AD-: adjectiu.

          4. No s´escriura mai TJ, sino J: plaja, no platja; pijor, no pitjor; desijos, no desitjos.

     82.      La G (en valor sonor)

     El so velar sonor (la G de got i guerra) es representa en valencia per la lletra G, quan va seguida de A, O, U, i per GU (ab la lletra U muda) davant de E o I.

     Les regles per a l´us de la G velar, son les mateixes que en castella i en catala, a saber:

          1. En principi i en mig de paraula davant de A, O, U: gabia, gorra, gust; i seguida d´una U davant de E, I: aguila, reguer.

          2. En els grups consonantics GR, GL: glop, gracies, agranar, aglomerar.

          3. Davant de D, M, N: magdalena, insignificant, fragmentar.

          S´exceptuen certs cultismes: acne, dracma, estricnina, tecnic, sinecdoque, i els seus derivats.

          4. No s´usarà mai la G en final de paraula (a on el so es sort), encara que al derivar es presente una G: amic, amarc, prolec, rec, etc..., encara que deriven en amigable, amargor, prologacio, regar, etc...

          5. Per a que es pronuncie la U del grup GUE GUI, es posa una dieresis damunt de la U: aigües, llingüistic.

     La representacio del grup GS o GZ, es fa per mig de la consonant doble X: examen, exportacio.

     83.      La H.

     Esta lletra no representa ningun so: te sols valor etimologic i nomes s´escriu davant de vocal, no mai a la fi de paraula.

          S´escriura ab H:

          1. Les paraules que la tenen en so orige i s´han conservat per l´us: home, de homine; haver de habere, etc...

          2. Els derivats o composts que porten H en la paraula primitiva: deshonor, deshabitat.

          3. Les d´orige grec que comencen per:

               Hemi, hemo:   hemicicle, hemisferic, hemorragia, hemostasia
               Hepta:           heptaedro, heptametro
               Hetero:          heterodox, heteroclit.
               Hexa:            hexametro, hexagon
               Hidr:             hidrat, hidrogen.
               Higr:             higrometro, higrometria.
               Himen:          himeneu, himenograf.
               Hiper:           hiperdulia, hipertrofia.
               Hipo:            hipocrif, hipocrita.
               Hipn:            hipnologia, hipnotic.
               Hist:             historia, histrionic.
               Homo:          homofonia, homologacio.
               Holo:            holograf, holometria.

          4. S´escriuen sens haig les paraules que encara que la tinguen en son orige llati, l´us l´ha suprimida des del principi, com avorrir, ert, erta, ertor, ara, encara, Espanya, oroneta, orfe, orchata, os, eura (hedra) oval, ovoide, orfandat.

          5. S´escriuen en haig per tradicio, hui, huit, huitanta, huitava, ahir, hivern.

     Sobre moltes paraules no es poden donar regles segures, per lo que en cas de dubte, s´ha de consultar el vocabulari.

     84.           La L i la LL.

     No hi ha confusio fonetica entre estos dos sons. La grafia seguix a la fonetica.

          S´escriu L:
               
          1. Sempre que soan com a tal, en principi, en mig i en final de paraula: laconic, legacio, alegar, caravela, caragol, local.

          2. En els grups consonantics CL, BL, PL, FL, GL: claror, blanc, planicie, flor, glorios.

     Al principi de paraula hi ha una corrent imparable en valencia que tendix a convertir en LL la major part de les L. Eixa palatalisacio es llegitima, i deu portar-se a l´escrit sempre que l´us ho haja justificat.

     En canvi en valencia no te ningun sentit la L.L doble perque en esta llengua la L no es gemina en la pronunciacio: belic, imbecilitat, ilustre, metalic, etc... i no col.locar, bel.lic, imbecil.litat, il.lustre, metal.lic, etc...

     85.      S´escriura LL:

     1. Sempre que sone com a tal, o siga palatalisada, tant en principi com en mig o en final de paraula: llanda, llet, amollar, cordell.

     2. En principi de paraula en termens cults i en paraules procedents de I llatina que la fonetica actual valenciana pronuncia en LL: llegislar, llegat, llegitim, llepra, lliberal, llicit, llingüistic, etc...

     86.      La M i la N:

     La M i la N tenen un so paregut, i pot passar-se d´un a l´atre facilment, pero en realitat son sons diferents, per que la M es bilabial, i la N, alveolar. S´han de distinguir en l´escritura.

          S´escriu M, en general, quan sona com a tal, a saber:

          1. En principi i en l´interior de paraula: mar, mestre, mina, morro, murta, flama, dimecres, amor.

          2. Davant de les labials, P, B, M: sempre, tambe, immortal.

          3. En el prefix circum: circumvalacio.

          4. Davant de N s´escriu M o N, segons la pronunciacio: solemne, innovacio.

     Davant de les atres consonants no esmentades, la M per regla general cedix els seus drets a la N: tancat, rendit, conquerir, pensar, interior.

     No s´escriu mai M davant de V ni de F: enveja, enfrontar.

     No s´escriu la M de l´antic grup MP, mes que quan sonen en la pronunciacio els dos sons: atentar, pronte, redentor, contar, no atemptar, prompte, redemptor, comptar, igualment direm i escriurem assuncio, assunt, consuncio, exent, perentori, presuncio, redencio, sintoma, suntuos i no assumpcio, assumpte, consumpcio, exempt, peremptori, presumpcio, redempcio, simptoma, sumptuos, etc... Per excepcio es permet escriure cotompel i comte (per al castella conde); cuenta i cuento, castellans, s´escriuran conte.
     
     Tampoc s´escriura el grup TM per a representar la doble MM, geminacio molt rara en valencia: semana, no setmana, sometre i no sotmetre)

     87.     S´escriu, N en general, sempre que sona dit so:
          
          1. En principi, en mig i a la fi de paraula: nau, nuvol, Anita, mon, ton.

          2. Davant F en els prefixos EN-, IN-, CON-: enfadar, infundir, conferir.

     S´exceptuen certs cultismes i els composts dels prefix grec AMFI-: emfisema, emfiteusis; amfibi, amfibologia, amfora, amficos (i derivats d´ells).

          3. Davant de consonant que no siga B, P, M: endivia, content, constar, contradir, espant.

          4. Per excepcio, davant de M, en paraules compostes, en que la primera part acaba en N i la segona comença per M: enmig, granment.

     88.      La NY.

     El digraf consonantic NY, s´usa per a representar el so migpalatal nasal sonor, corresponent a la Ñ castellana i a la NY catalana.

     Esta lletra correspon sempre al referit so, sense excepcio, tant al principi, com en mig i al final de paraula: nyespla, canya, estany.

     89.      La C, la K i la Q (la C en valor de consonant velar sorda K).

     S´escriu K, en paraules estrangeres o tecniques: Kant, kilo, kabila, kirie, kraussisme.

     S´escriu C, en valor velar, en els casos ya enunmerats en el num. 75. III

     S´escriu Q, formant el digraf QU, davant del sons vocalics E, I, quedant la U muda. Per a que sone ha d´haver una dieresis damunt de la U, de lo contrari la U es muda: que, qui, alqueria. No mai a la fi de paraula.
          
          1. En principi o en mig de paraula formant els diftoncs qua, quo, qüe, qüi: quatre, quorum, qüestio, ubiqüitat. Si no hi ha diftonc, s´escriu C: evacuar, acuitat, innocuo, promiscuitat (cuiro, cuina, ipecacuana, per excepcio).

     Nota: Algunes paraules tendixen actualment a ometre la pronunciacio de la U davant de A i de O, com es pot comprovar en la llengua parlada i en els diccionaris: quasi i casi, quantitat i cantitat, qualitat i calitat, quasicontracte i casicontracte, quocient i cocient, quotidia i cotidia.

     90.      La R i la RR.

     El so alveolar vibrant simple es representa sempre en una sola R. Pero la R simple pot representar el so vibrant compost o multiple. La RR doble representa sempre el seu so vibrant, multiple.

     S´escriu R simple:

          1. En principi i al final de paraula: redo, rabo, anar, llar.

          2. En mig de paraula en posicio intervocalica: pare, caritat.

          3. En mig de paraula davant de consonant: porta, barco.

          4. En els grups consonantics formats per una consonant oclusiva i la R (BR, CR, GR, TR, DR, PR): bramar, crema, traduccio, drama, prou.

          5. En mig de paraula darrere de consonant, pero en valor de RR doble: somriure, enredra, Israel.

     91.      S´escriu RR doble solament en posicio intervocalica: carro, ferrer.

          Per excepcio, en posicio intervocalica, el so de R vibrant doble es representa en una R, quan un prefix acaba en vocal i seguix el segon element del compost començant per R, si es translluix la composicio.

          Per eixemple: en els prefixos BI, CONTRA, SUPRA, TRI, MONO, ANTI: birem, contrareforma, suprarenal, trirem, monorim, antireligios.

     92.      S, SS, Z.

     El so alveolar fricatiu sort pot estar representat per les lletres C, Ç, S i SS. Per a les lletres C i Ç veja´s el num. 75.
     
     La SS doble sempre representa so sort.

     El so fricatiu sort pot ser representat per S o per Z (esta ultima es sempre sonora)

     S´escriura Z:

          1. En principi de paraula: zona, zenit, zodiac, zirconi

          2. En mig de paraula darrere de consonant: Adzaneta, onze, colze.

          3. En les paraules començades per ZOO- o acabades en -ZOARI, -ZOIC: zoofagia, zoologic; protozoari, benzoic.

          4. En posicio intervocalica sols es troba en paraules derivades del grec (bizanti, rizotonic) o del hebreu (Ezequiel).

          5. No es deu usar la Z en les derivacions del greco-llati -IZAR o -ITZAR. En valencia es pronuncien i s´escriuen ab S intervocalica: normalisar, no normalitzar, organisar, no organitzar.

     93. S´escriu S simple:

          1. En principi de paraula; si ho demana l´etimologia: soci, saliva, sense, silenci, sucrera.

          2. En mig de paraula darrere de consonant: cansar, sacso, pensar, etc...

          3. Davant de consonant: pasta, llesca, estufa, esmerar-se.

          4. Darrere dels prefixos llatins i grecs acabats en vocal, com ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc...: bisilap, parasol, (pero tricicle).

          5. En posicio intervocalica representant el so sonor: casa, rosa, posa.

          6. En final de paraula, si l´etimologia no reclama una cedeta (Ç). Si acaba en S, al derivar continua en una S si es sonorisa, i en dos, si continua el so sort: glorios/gloriosa; pas/passos.

          7. En les terminacions en -ES, -ESA: marques/marquesa, alcaldesa, baronesa.

     La S va desapareixer, ya en els classics, en els noms abstractes en -ESA: vellea, bellea, tristea, no bellesa, vellesa, tristesa.

     94.      S´escriu en SS:

          1. En posicio intervocalica, per a representar el so de S sorda (excepte quan es dega posar Ç o C, per raons etimologiques): possessio, passador.

          2. En les terminacions en -ISSIM, -ISSIMA: ilustrissim.

          3. En els plurals en -assos, -essos, -issos, -ossos, i ussos, excepte quan es dega usar cedeta. En els femenins de les mateixes paraules: espessos/espessa, russos/russa.

          4. No es troba mai en final de paraula.

     L´us de S, SS, C o Ç es el mes dificil de reglamentar en l´ortografia, per imposibilitat de donar regles generals; en cas de dubte, es deura consultar el diccionari.

          5. Darrere dels prefixos DES- i DIS-, seguits de paraules que comencen en S: dessecar, dessucar, dissentir, dissertacio.

     95.      La X.

     Descarregada la X del valor de CH castellana o valenciana, encara li queden dos representacions grafiques: la del digraf KS (exclamar) o GS (examen) i la de la consonant, tan tipica del valencia com es la palatal fricativa sorda (la Xe de baix i Xativa).

     S´escriu X en valor de KS (apenes existix en valencia el GS) en els casos següents:

          1. En les paraules compostes de la preposicio llatina EX: exterior, extraure, extorsio, expugnar.

          2. Quan s´origina d´atres paraules llatines que la posseixen: maxim, flexio, experiment.

          3. En paraules derivades d´atres grecollatines: Sintaxis, lexic, axioma, ortodoxia.

          4. En posicio final: index, perplex, prefix. Este grup sol pronunciar-se GS quan va seguit de vocal E, I: exent, exit.

     S´ha d´anar en precaucio per a no convertir EX en ES, vici molt freqüent en valencia com en castella: expert no espert, excusar no escusar, etc... i pel contrari, no escriure EX per ES, esplendor, espontaneitat, estranger, no explendor, expontaneitat, extranger.

     96.      S´escriu X en valor de XE, prepalatal fricativa sorda:

          1. En principi de paraula, nomes en un numero llimitat d´elles, com: xabec, xalma, xaloc, xara, xarop, xavega, xeixa, Xabia, Xalo, Xativa, Xeraco, Xerexa, Xixona i Xuquer, etc...

          2. Darrere dels diftoncs AI, EI, OI, UI: baixar, mereixer, coixo, afluixar.

          3. Darrere de I: pixar, pixca.

          4. En els increments incoatius de la tercera conjugacio (-ixc, -ixqu): assistixca, assistixques.

          5. Al final de paraula: exigix, ix, vestix. Fora del principi de paraula, la X va sempre, en valencià, precedida de la vocal I.

     Es vicios en valencia no posar la I davant de la X en valor de XE, (eixemple, eixercir, no exemple, exercir). Com tampoc es valencia posar una E davant de l´increment dels verps de la tercera conjugacio: ix, invertix, seguix, assistix, no eix, inverteix, segueix, assisteix, etc... Igualment es viciosa la E anteposta a la X en algunes paraules, i que ningu pronuncia: quixal, xixanta, no queixal o seixanta.

     Igualment pareix que no està en us la forma incoactiva ISC, ISCA sino IXC, IXCA; patixc, patixca, no patisc, patisca o patesca; creixc, creixca, creixquen, no cresc, cresca, cresquen, etc...

     No cal repetir que la I es pronuncia fent diftonc ab la vocal anterior (AI, EI, etc...) davant de la palatal, cai-xa, rei-xa.

     97.      La Y consonant

     No hi ha que confondre la I llatina en la Y grega: la primera es vocal, o forma part d´un diftonc; la segona, es consonant, a saber, una consonant migpalatal sonora fricativa o africada.

     El signe grafic Y, a mes d´entrar en composicio en el digraf NY (canya), s´usa en els casos següents:

     1. En posicio inicial de paraula, davant de vocal, formant silaba ab ella: yuxtaposicio, yo, ya, yodo, yuca.

     2. Entre vocals: epopeya, apoyar, gayata, bayeta.

     3. Davant de -ECCE, -ECT, quan sona com Y: inyeccio, abyeccio, proyecte (S´exceptua quan el so no es de Y: objecte, subjecte, objeccio, objectiu).

     4. En final de paraula, en els noms de pobles i llinages que han vingut escrivint-se tradicionalment en dita lletra: Alcoy, Montroy, Blay, Llombay.

     En les demes paraules no s´escriura Y sino I, perque en dita situacio la I no es consonant, sino que forma diftonc ab la vocal precedent: rei, llei, mai, i no rey, lley, may.

     La conjuncio copulativa s´escriura en vocal I, i no en consonant, degut a son orige de la conjuncio llatina ET.

cites

El Valencià te la seua mida i el seu sabor. La concissio del Valencià es veu quan es compara, text ab text, en atre idioma
Azorín

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: