Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (2ª part. Ortografia. Capitul III)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL III

ORTOGRAFIA

Encara que l´Ortografia siga la part mes convencional i movediça de la Gramatica, i per tant, exposta a nous perfeccionaments que la envellixquen, en un Tractat de Gramatica no podem prescindir de donar conte de son estat actual, normalisat atinadament per l´Academia de Cultura Valenciana, d´acort ab Lo Rat-Penat i el mon cultural valencia.

ABECEDARI

70. Els signes grafics corresponents als sons valencians, estan compressos en l´abecedari, el qual consta de les vintisis lletres següents:

          A, a          a                                M, m           eme
          B, b          be                              N, n          ene
          C, c          ce                               O, o          o
          Ç, ç          cedeta
          D, d          de                              P, p          pe
          E, e          e                                Q, q          qu
          F, f          efe                              R, r          ere
          G, g          ge                             S, s          esse
          H, h          haig                           T, t          te
          I, i           i                                 U, u          u
          J, j          jota                             V, v          ve
          K, k         ka                              X, x          xe
          L, l          ele                              Y, y          i grega
                                                          Z, z          zeta

A mes de les anteriors lletres simples, existixen en valencia lletres compostes, o siga, nexos de lletres (digrafs) que representen un so nomes. Son els següents:

          CH, ch,      che                              Ll, ll          elle
          IG, ig        ig.                               NY, ny       enye
          RR, rr       erre doble                      Ss, ss        esse doble
          Qu, qu.     cu                                Gu, gu       gu

Les vocals son set: A, E oberta, E tancada, I, O oberta, O tancada i U. Poden tambe admetre accents i signes diacritics. Les consonants son les restants.

71. Us de certes lletres. S´admeten les dobles CC, MM i NN: accio, commemorar, ennoblir, pero no DD (adiccio, no addicio) ni L.l (colega, no col.lega), que es simplifiquen en pronunciacio i escritura.

SS representa la S forta o sorda (gossos; fossil). RR representa la R vibrant multiple o composta (arrepentit). CH al final de paraula sona com a C. (Domenech, Albuixech); al principi i en mig de paraula equival a la Ch castellana: es un digraf molt valencia i no deu ser reemplaçat ni per X ni per TX (chiquet, no xiquet; Bechi, no Betxi).

El digraf IG sustituix al final de paraula a la CH, (Elig, fuig). En les demes posicions actua com a digraf, pronunciant-se les dos lletres successivament, (di-ri-gir, si-g-ne).

La W i la Ñ son estranyes al valencia, aixina com els digrafs TG, TJ, TL, TLL, TM, MPT, TN, TZ, excepte alguna rara vegada (Cfr. núm 78. nota 2).

La LL pot estar al final de paraula (castell, conill).

NY se pronuncia sempre com eñe (Ñ) castellana (monyo, pany). No mai es descompon la NY en dos sons o lletres: Company no com-pa-ni.

El nexe GU davant de E o I representa el so velar (guerra, guitarra). En les demes posicions el digraf es desfa en dos sons (igual, aguantar)

El nexe QU representa el so velar davant de E o I (quedar, quilo) en els restants casos es pronuncien els dos sons successius (quadro, quorum).

US DE LES CONSONANTS EN PARTICULAR

72. B, V, P.

Per a distinguir estos sons, per regla general s´ha d´atendre a l´etimologia i a la pronunciacio generalisada en la regio valenciana, sobre tot diferenciant be la B de la V.

I. Escriurem B en els casos següents:

               1. En principi i en mig de paraula, si ho demanen l´etimologia o la pronunciacio viva, barba, brossa, abonar.
               2. En els prefixos AB, ABS, OB, SUB: abnegar, abdomen, abstindre´s, obtindre, subnormal.
               3. Davant de D, pertanyent les dos consonants, B i D, a silaba diferent: abduccio, abdicacio.
               4. Davant de L o R, si no sona com P: blat, bresca.
               5. Darrere de M, L, R, sino sona com P: sombra, albercoc, herba.
               6. Al final de paraula no s´escriu B sino P, perque sona com consonant sorda: encara que al derivar se transforme en B: arap, verp (encara que, donem arabisar, verbal). En plural no canvia: verps, araps.

73. II. Escriurem V:

1. Sempre que ho reclamen l´etimologia o la fonetica, en principi o en mig de paraula: veritat (de veritas), vel (de velum), divertir (de de vertere).

2. En les terminacions dels preterits imperfectes d´indicatiu dels verps de la primera conjugacio, en -AVA, -AVES, -AVEM, -AVEU, AVEN. (cantava, cantaves, etc...)

3. Darrere d´AD: advent, adverbi.

4. En terminacions de verps en radical en -URE: bevent (de beure), devia (de deure).

5. No mai en posicio final, encara que al derivar se transforme en V: serf, i no serv (encara que, servia).

74. III. Escriurem P.

1. En principi de paraula, quan ho donen l´etimologia o la fonetica actual: prou, pilota, pel.

2. En interior de paraula, davant de T, C, Ç, S i N: inepte, concepcio, capçal, capsa, hipnosis: S´exceptuen dissabte, dubte, sobte.

3. Al final de paraula, sempre que sona sorda: arap, princip, verp. Esta regla val sempre que sone sorda, encara que al derivar aparega la B: verp, llop (encara que deriven verbal i lloba). En plural no canvien: verps, llops.

75. Ç i C

El so de S sorda es pot representar per SS, Ç o C. Ara vorém nomes la cedeta (Ç):

I. Escrivim Ç nomes per a representar el so de S forta davant de A, O, U i al final de paraula, en els casos següents:

1. Al principi de silaba o al final de paraula, quan te orige etimologic: llançol, vençut, cabaç.

2. En els derivats en -ança i -ença: l´enyorança, prometença.

3. En adjectius d´una sola terminacio que acaben en S forta: audaç, feliç, capaç. Estos, al derivar, canvien la Ç en C davant de E, I: audaços, capaços, pero audacia i capacitat.

4. En les paraules acabades en els sufixos -AÇ, AÇA, IÇ, IÇA, UÇ, UÇA, UÇAR, UÇO i derivades: grandaça, escorrediça, grandaç, escorrediç.

Com esta lletra nomes s´usa per raons etimologiques, comporta molts dubtes, per lo que en cas de necessitat deu consultar-se el diccionari.

     II. Per al so de la S sorda podem usar la C davant de E, I. (cel, ciri).

     S´escriuen en C, en valor de S sorda, nomes les paraules que autorisa l´etimologia, en el principi i en mig de paraula, no mai al final

     III. La C en valor de K (velar sorda), es presenta sols davant de A, O, U; per al mateix so; davant de E, I, s´usa el digraf QU.

S´escriu C en eixe valor de K:

1. Al final de paraula: llac, rec.

2. Al principi de silaba, formant el grup CR, CL: creure, clau.

3. Al principi de paraula o en l´interior, davant de A, O, U: casa, cola, curt, alcoba, Alcudia.

4. Darrere de vocal i, al mateix temps, davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actuar, eczema.

En final de paraula, encara que al derivar ixca una G etimologica: pedagoc, filolec, encara que deriven pedagogia i filologia

76. CH i IG

El so palatal africat sort (c) (mes signe concavo damunt) te en valencia dos signes ortografics: la CH i el digraf IG (est ultim sols al final de paraula).

S´escriu en CH:

1. En principi o en mig de paraula entre vocals o darrere de consonant: chiquet, acachar-se, Bechi, Chilches.

2. En les paraules acabades en IG, si al derivar conserven el so sort: despachar (de despaig) (Si al derivar canvien el so sort en el sonor, s´escriu G o J: de roig, rojor; de fuig, fugir).

3. No es deu usar Ch al final de paraula, excepte en noms propis: March, Domenech, Benlloch, a on te la Ch so de K.

S´escriu IG, per al so de Ch:

1. Al final de paraula darrere de A, E, O, U, i no es pronuncia la I: despaig, Reig, goig, estuig. Tambe darrere de consonant: Elig.

2. S´escriu G al final de paraula, darrere de I atona i no muda, per excepcio, en Tirig i Calig. En general la I es tonica: mig, afig.

En l´actual ortografia valenciana, el signe CH, ha vengut a restaurar l´antiga CH i desterrar impropies grafies en G, X i TX.

77. La T i la D.

La T i la D son dos sons diferents, l´un, sort, l´atre, sonor, encara que en algun cas es presente alguna representacio grafica que no les distinguixca (atleta). L´us d´estes lletres està subjecte a les normes següents:

S´escriu en D, quan representa un so sonor:

1. Al principi de paraula: dona, datil, diners, debil.

2. En mig de paraula: redolar, codonyat.

3. En els composts del prefix AD: adjectiu, admetre. S´exceptuen els composts o derivats de AT grega: Atles, Atlantic, atmosfera.

4. En el grup consonantic DR: drenage, resoldre.

5. No mai en posicio final de paraula, encara que al derivar es presente una D etimologica: vert, (encara que, verdejar o verdor).

Alguns substantius i adjectius i la majoria dels participis passats canvien la T en D en les derivacions: nebot/neboda; mut/muda; buit/buida; cantat/cantada; corregut/correguda.

78. S´escriu T, quan representa un so sort:

1. Al principi i en mig de paraula: taula, tenaç, atemorisar, retindre.

2. En el grup consonantic TR: tren, trau, atrevit, catret.

3. En el prefix grec AT i sos derivats: atles, atlantic.

4. Davant de Z (en contades paraules): dotze, tretze, setze, atzavara, Atzaneta.

5. En final de paraula, encara que en la derivacio es convertixca en D al sonorisar-se: menut/menuda; escut/escudar-se; (en el plural continua la T: vert/verts; sort/sorts).

Notes:

1. En els grups finals en LTS, NTS, RTS, deu escriure´s la T sempre, per mes que el llenguage coloquial la suprimixca: molts, dents, parts, no mols, dens, pars.

2. Es suprimix en l´escritura la T en els grups consonantics, en desus, TM, TN, TL, TLL, TZ, TJ, TG. S´escriura sometre, no sotmetre; cona, no cotna, normalisar, no normalitzar; ultrage no ultratge; fege, no fetge; semana, no setmana; rollo, no rotllo.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana