Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul II. Fonetica Valenciana. Les consonants alveolars)

Per Josep Maria Guinot i Galan

IV.      LES CONSONANTS ALVEOLARS

     46.     SŽanomenen alveolars els sons que, al ser articulats, encontren lŽobstacul, a lŽeixida de lŽaire, en lŽaplicacio de la llengua contra els alveols de les dents. Els sons alveolars es diferencien entre sí pel distint modo o grau dŽestretea format per la llengua aplicada als alveols dels incisius superiors. Per esta rao, ad estos sons seŽls coneix tambe per linguo-dentals i linguo-alveolars.

     La llengua valenciana conta ab sis sons fonamentals dŽarticulacio alveolar: S, fricatiu sort; Z, fricatiu sonor; N, nasal sonor; L, lateral sonor; R, vibrant sonor simple, i RR, vibrant multiple. A mes posseix determinats matiços deguts a assimilacions i sonorisacions.

     47.      Alveolar fricativa sorda S (1)     Es un fonema distint de la S sonora, foneticament z, oposicio fonetica de valor distintiu de significacio.

          (1) La consonant S representa el so alveolar fricatiu sort, fonetica i ortograficament S.

     La S sorda valenciana es pronuncia en general com la S castellana, ab articulacio apico-alveolar; per a la seua articulacio, la llengua toca ab sos costats els del paladar, i el seu extrem, o punta de la llengua, girat cap a dalt, forma una estretea contra els alveols dels incisius superiors, eixint lŽaire sense vibracio de les cordes vocals.

     La S final de paraula es sonorisa (en Z sonora) si va seguida de paraula que comence en vocal (arroç al forn: arozalfórn.)

     Tambe es freqüent el fenomen de palatalisar un poc la S final, sense arribar a XE (S), quan va precedida de T o de consonant palatal (tots, barrots, ulls)

     48.     B) Alveolar fricativa sonora Z. La S alveolar fricativa sonora, foneticament Z, es una consonant dŽarticulacio apico-alveolar, com la S sorda, de la que nomes es diferencia per lŽintervencio de les cordes vocals, la distincio entre S sorda i S sonora es basa en lŽetimologia, i es practica en la major part de la regio valenciana, excepte a on es parla "apichat".

     Per la seua pronunciacio apico-alveolar, esta Z es podria considerar com una mera variant de la S sorda; no obstant aço, se la distinguix be pel valor semiologic que ans hem esmentat.

     Per la seua pronunciacio apico-alveolar, esta Z es podria considerar com una mera variant de la S sorda; no obstant aço, se la distinguix be pel valor semiologic que ans hem esmentat.

     Perdua de S sonora (Z). En el sufix -ESA. Des del temps mes antics, el valencia va perdre la S de la terminacio -ESA de molts noms abstractes: perea, vellea, bellea, fortalea, etc... i no, bellesa, fortalesa. Esta perdua està viva en quasi tot el territori valencia.

     49.     C). Alveolar africada sorda s (+signe circunflexe dalt) i africada sonora z (+signe circunflexe dalt). Son estos sons, variants dels respectius fricatius sort i sonor.

          1) LŽalveolar africada sorda. Foneticament s (+signe circunflexe dalt) es pronuncia com lŽalveolar africada sonora, pero sense vibracions de les cordes vocals. Les dos se pronuncien formant ab la punta de la llengua, i els seus costats, una oclusio momentania, sobre tota la cara interior de les dents superiors i la linia anterior dels alveols, i tocant tambe els dos costats del paladar, oclusio que deixa eixir la corrent de lŽaire, ya modificada per les vibracions de les cordes vocals, en el cas de lŽafricada sonora, i sens elles, en lŽafricada sorda.

     Esta africada sorda s (+signe circunflexe dalt) es analoga a la Z italiana de presenza i es articulada pels valencians inconscientment, i apareix sempre precedida de T, tant en la mateixa paraula, com en fonetica sintactica o dels discurs (tots, gats, huit sacs). Quan lŽafricada s (+signe circunflexe dalt) va seguida de vocal o consonant sonora, es sonorisa, donant pas a lŽaparicio de lŽalveolar africada sonora z (+signe circunflexe dalt) (tots a una: totz(+signe circunflexe dalt)aúna).

     50.     2) LŽalveolar africada sonora, foneticament z (+signe circunflexe dalt) (ortograficament TZ) es un fonema propi del valencia, que sŽarticula lo mateix que lŽafricat sort, pero eixint lŽaire ya modificat per les vibracions de les cordes vocals. Es un so analec al de la Z italiana de zelo. En valencia nomes es presenta, en mig de paraula, en unes contades paraules, com: dotze, tretze, setze, guitza, atzavara, Atzaneta, Atzuvia, Atzaila, Atzuara, i pot surgir tambe per fonetica sintactica o dels discurs (fets-a-mida: fez (+signe circunflexe dalt)-a-mida).

     Com hem dit, es pronuncia ab articulacio apico-alveolar, i es el so que sŽopon al sort, tambe africat, alveolar s (+signe circunflexe dalt) .

     51.     D) Alveolar nasal sonora N. Es lŽarticulacio normal de la N. En posicio agrupada assimila son punt dŽarticulacio al de la consonant que seguix, i te varietats no oclusives. Es una consonant debil; per lo que en certes situacions tendix a desapareixer.

     Per lŽarticulacio de la N, la punta de la llengua i els seus costats prenen contacte complet en la linia dels alveols superiors, i, al baixar el vel del paladar, la corrent dŽaire, ya modificada per les vibracions de les cordes vocals, ix per les fosses nasals.

     La N pot estar geminada (ennegrir, ennoblit). A vegades desapareix per pronunciacio descuidada, pero esta eliminacio de la N, no es deu portar a lŽescritura.

     Finalment la N pot perdre son caracter alveolar i assimilar-se al só que la seguix, donant lloc als alofons N dental sonora (pintura), prepalatal sonora (puncha), velar sonora (fanc, enganyar).

     52.     E) Alveolar lateral sonora L. El so normal de la L es alveolar sonor i lateral, pero poden presentar-se matiços en la manera dŽarticular-la, al canviar el punt dŽarticulacio (per assimilacio a les consonants que la seguixen).

     La L te la mateixa articulacio que la N, de la qual es distinguix en que no deixa eixir lŽaire per les fosses nasals, sino pels costats de la llengua, aplicats sobre el paladar. La L sŽarticula, per tant, ab la punta de la llengua, aplicada als alveols, inclinant son dors als costats de la cavitat bucal, formant una obertura allargada, per a on ix lŽaire, que ve ya modificat per les cordes vocals.

     En valencia sŽarticula la L de dos maneres: ab el dors de la llengua en posicio mes be plana (com per a la pronunciacio de la L castellana de cola) o adoptant el dors de la llengua una posicio concava, mentres sa part posterior sŽaproxima al vel del paladar. En este cas, tenim la L velar lateral sonora.

          1) LŽalveolar, en posicio plana de la llengua. Es troba en els casos següents:

     a) davant de vocal tonica: filar, meler, moli.
     b) entre vocals: pilo, pelat.
     c) davant de consonant que no siga labial, ni velar, ni palatal: alforja, empeltar, calçar, alzino.
     d) darrere de P, B, F, C, G, S, R, N: blanc, plou, fluix, clinic, glop, Eslida, perla, tin-la
     e) En silaba final no accentuada: facil, trebol, consul.

          2) LŽalveolar un poc velarisada en posicio, de la llengua, concava. Es troba en els casos següents:

     a) inmediatament despres de la vocal tonica: pala, tela, cel.
     b) davant de consonant labial o velar: calma, alba, palpar, dolç, alga.

          En principi de paraula cada vegada son mes les paraules que passen de L a LL: llepra, llegitim, lliberal, llicit, etc...

     53.      F) Alveolar vibrant sonora simple R. El so alveolar sonor vibrant simple R, és lŽarticulacio normal de la R simple ortografica, quan no està al principi de paraula ni darrere de N, M, S, (cara, perera, branca). Te una sola vibracio, i en aixo es diferencia de la RR doble o prolongada, que en te varies. No se sol perdre en final de paraula.

     La R simple valenciana es identica a la castellana de para. Te una r variant o alofon fricatiu, foneticament R invertida r (pero colocada en posicio invertida).

     Per a la pronunciacio de la R vibrant normal, el predors de la llengua forma un ample contacte ab la zona anterior del paladar (es dir, les vores laterals de la llengua sŽapliquen als alveols molars superiors) i sa punta concava sŽaplica suaument retirada de les dents, en posicio quasi post-alveolar; lŽaire espirat ix separant la punta de la llengua en una sacsada per a la R simple (i en varies per a la RR doble).

     54     La R fricativa alveolar, foneticament R invertida r (pero colocada en posicio invertida), es la pronunciacio ab la mateixa articulacio concava que per a la R vibrant normal, pero un poc mes proxima a les dents; lŽestretament es allargat en conte de redonejat, i la llengua no arriba a tocar els alveols dentals, ni entra en vibracio, produint-se el so per fregament de lŽaire entre la punta de la llengua i els alveols.

     Este so fricatiu de la R sols ix en posicio intervocalica; el canvi dŽun alofon a lŽatre depen unicament del major o menor esforç en lŽaspiracio (pare, dura, fera)

     Es viciosa la supressio de la R al final de paraula.

     55.     Alveolar vibrant multiple R. El so alveolar vibrant sonor multiple o erre doble, foneticament r (+ralleta horizontal dalt), en realitat es una variant del so de R simple, del que nomes diferix pel numero de vibracions, ya que la R simple te una sola vibracio, i la RR doble en te varies.

     El so de RR doble es el normal de la R castellana de perro i robo. Este so es produix arquejant la punta de la llengua i fent-la vibrar repetides vegades sobre els alveols, al mateix temps que vibren les cordes vocals.

cites

LŽindividualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: