¿Es la Justicia justa?

Per Rogle Constanti Llombart

¿Es la Justicia justa? No deuria de ser esta una pregunta dificil de respondre, pero ho es, i es que aplicar la llei no es sempre sinonim de ser just, sobre tot quan la llei arriba a atentar contra la llibertat individual o, tambe, contra les creencies i sentiments tant d’un individu com d’una colectivitat.

Segons arreplega la prensa valenciana del passat dia 2 de febrer, de nou (i en van…) els tribunals han fallat a favor de que la llicenciatura de Filologia catalana acredite, a qui estiga en possessio d’eixa titulacio, la capacitacio per a ensenyar la llengua propia dels valencians en l’ambit escolar valencià. I es que la “Justicia” ho tenía ben facil, nomes havia de seguir la ruta traçada per la Generalitat i pel govern del PePe, encapçalat pel Molt “Trageable” Sr. Camps. Una vegada mes, i davant dels tribunals, este govern que tenim ha fet el ridicul mes espantos i ha balafiat una atra volta recursos publics (personals i economics), en un cas en el qual, aplicant la llei vigent, es molt facil dictar sentencia en els termens en que la “Justicia” ho ha fet.

No sabem si tot aço es un joc absolutament i minuciosament programat per la propia institucio autonomica per a acumular sentencies (quantes mes millor) i per tant anar aumentant la jurisprudencia a favor d’una “unitat llingüistica” que choca frontalment en la realitat social i tradicional i en la consciencia que els valenciaparlants tenen sobre la seua propia llengua –valenciaparlants que son els unics que han mantingut i han preservat historicament la llengua valenciana front a totes les adversitats-.

Els politics que nos governen, ara tan aveats a presumir de “valencians”, en pla Palleter s’afanyen en proclamar que defenen les senyes d’identitat del Poble Valencià; ya sabem que ho fan nomes de boqueta. Mentres alguns temes els deixen enquistar en els tribunals, com es el cas de la llengua o el del Teatre Roma de Sagunt, fent creure que no hi ha un atre remei, quan els interessa, especialment en els temes urbanistics, si que saben actuar i donar lliçons de govern i de fer valdre l’autonomia i l’autogovern que se’n deriva de l’Estatut i de les competencies transferides –ahi està la prova del Decret del Cabanyal, redactat i aprovat en menys de 48 hores-.

Sera necessari recordar que ells, els actuals governants, son els promotors de la nefasta Academia Valenciana de la Llengua, aixina com del seu blindage en l’Estatut d’Autonomia; una pseudoacademia que no creu en el nostre idioma, i que tota la documentacio que ha generat fins ara es per a convergir en el catala; sera necessari recordar que l’actual President de la Generalitat, quan era Conseller de Cultura, fon el mensager que anava tocant de porta en porta intentant convencer de la necessitat i bondat de crear eixa “institucio”; sera tambe precis posar de manifest que este cas –el d’una institucio academica dins d’un text similar a una constitucio- nomes ha segut possible en esta “Valencia is diferent”. Ells i nomes ells han possibilitat que per llei i per a l’Administracio i l’Ensenyança el valencià i el catala siguen lo mateix.

Com nos mou ser ciutadans conscients i, mes encara, conscienciats, no volem deixar d’apelar a la nostra llibertat individual, a la nostra historia i a la nostra tradicio, no farem cas d’algunes sentencies que, d’acort en certes lleis –no universals ni naturals- nos condenen a l’ostracisme i nos fan delinqüents nomes pel fet de voler expressar-nos en la nostra llengua materna; dret este reconegut per la Declaracio Universal dels Drets Humans, en els Drets de l’Infancia, en els Drets Fonamentals de l’Unio Europea i en la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritaries.

Esperem en que el negoci que se porten entre mans en la llengua valenciana no els siga tan profitos com ells voldrien –ya sabem per a on van i com atien este tema, principalment quan s’acosten eleccions-. Pero sobre tot contem en que els pares no renuncien mai a ser els protagonistes de l’educacio dels seus fills, i que continuen sent transmissors de la llengua patrimonial; fent-ho aixina, en eixa consciencia, el proyecte de suplantacio llingüistica, tan potenciat des del sistema educatiu, confiem que no arribe a triumfar, i que, com a molt, en eixe marc de l’educacio obligatoria, eixe subnormalisat que s’han d’engolir els escolars, siga considerat com una llengua estrangera mes, que, aixo si, contribuirà a incrementar la kultura dels nostres escolars.

* Editorial de la revista Rogle nº 42 de març de 2010.

cites

Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión
Gregori Mayans i Ciscar