Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul II. Fonetica Valenciana. Les consonants)

Per Josep Maria Guinot i Galan

LES CONSONANTS EN GENERAL

     27.     Les consonants oclusives es produixen pel tancament momentaneu pero complet, de boca i nas, al pas de lŽaire, per a expulsar-lo despres en una separacio repentina dels orguens de lŽarticulacio que intervenen, com, per eixemple, en la pronunciacio de B, D, P, T.

     Les oclusives es dividixen en orals i nasals. Les primeres, solen ser conegudes simplement per oclusives, i les segones, per nasals. Si el vel del paladar està alçat, lŽoclusiva es oral; si el tancament de la boca coincidix en la baixada del vel del paladar, es produix una nasal. Les orals son instantanies; les nasals, poden durar. Les primeres son considerades com momentanies; les segones, com continues.

     28.     Les consonants constrictives es produixen quan els orguens dŽarticulacio sŽapropen, pero sens arribar a tancar-se completament; la columna dŽaire, sense ser interrompuda, passa per un canal mes estret que el de les vocals, i produix un fregament continuat; per lo que estes consonants es diuen continues o fricatives com la F i la V valenciana.

     Son tambe constrictives les vibrants i les laterals.

     Les vibrants es caracterisen pel moviment vibratori rapit dŽun orgue flexible (com la punta de la llengua o la campaneta), desplaçat repetides vegades pel buf respiratori, i que torna a recuperar sa posicio inicial. La remor que es produix se pareix al redoble dŽun tambor. Pertanyen a esta classe la R i la RR. Mentres es pronuncien, la llengua forma una fluixa oclusio, interrompuda per rapides explosions.

     Les laterals sŽobtenen obstruint la part mija de la boca ab la llengua, aplicada contra el paladar, i forçant a eixir la corrent dŽaire pels costats. A esta classe pertanyen la L i la LL. Poden haver moltes varietats de L, ya que durant la seua pronunciacio, la llengua queda lliure per a ser aplicada a diversos punts: a les dents, als alveols, al paladar. Foneticament, per eixemple, no son iguals les L de colchas, salsa, salt, etc...

     Fenomen paregut a lŽanterior succeix en les consonants nasals, ya que en sa pronunciacio els orguens de lŽarticulacio queden lliures i permeten articular-les en diversos punts, de lo que resulten, per eixemple, diferents N: una, nasal-alveolar (com en enreixat), bilabial (com en amparar), prepalatal (com en concha), velar (com en tancar) i dental (com en antena).

     29.     Les consonants africades consten dŽun moment dŽoclusio, seguit dŽun atre de friccio, produits els dos en el mateix punt dŽarticulacio. Estes consonants solen tambe anomenar-se oclusivo-fricatives. A esta classe pertanyen la CH i algunes palatals valencianes, com es vorà mes avant.


                    LES CONSONANTS EN PARTICULAR

I. CONSONANTS BILABIALS

     30.     En valencia les consonants bilabials son tres: B, P i M.

     En lŽarticulacio de les bilabials, lŽobstacul es forma dins de la cavitat bucal, entre els dos llavis. Si es realisa per mig dŽuna explosio ab intervencio de la glotis, tenim el so de la B; si sŽefectua dita explosio sens intervencio de la glotis o cordes vocals, tenim la P, i si la corrent dŽaire passa per les fosses nasals, resulta la M.

     31.     Bilabial oclusiva sorda P. Per a lŽarticulacio dŽeste so, el llavi inferior entra en ple contacte ab el llavi superior; lŽeixida de lŽaire sŽobstruix momentaneament i no vibren les cordes vocals. La P, valenciana es identica a la P del castella o del catala.

     Tambe es pronuncien com P les B dels prefixos AB, OB, SUB (absoldre, observar, subjecte). Al final de paraula, la P es sonorisa en B davant de vocal o consonant sonora (cap-home kabome). Quan a la P seguix una L, se mante lŽarticulacio sorda i no es gemina (triple, no trip-ple).

     32.     Bilabial oclusiva sonora B. En lŽarticulacio dŽeste so el llavi inferior es posa en contacte apretat ab el superior, interrompent per un moment lŽeixida de lŽaire, pero vibrant les cordes vocals.

     La B valenciana es igual a la castellana (en els seus matiços) a la francesa i a la catalana, i no es gemina en contacte ab una L (poble, no pob.ble), ni es confon en la V fricativa sonora.

     33. Bilabial fricativa sonora. La B, en la pronunciacio esmerada, es oclusiva, pero quan es descuidada, i habitualment en certes comarques, es fricativa, foneticament. Esta B fricativa es pronuncia com la oclusiva en tot lo restant, pero en els llavis entreoberts.

     La B es fricativa en els casos següents: a) en posicio intervocalica (roba, acabat); b) darrere de S (desbarrar), i c) quan la B va davant de R o L, cas en el que unes vegades es oclusiva i atres fricativa.

     34.     Bilabial nasal sonora M. En lŽarticulacio de la M, el llavi inferior pren contacte ab el llavi superior, produint una tancada momentania de la boca, i el buf de lŽaire, modificat per les cordes vocals i per les fosses nasals, ab lo que el so resulta explosiu, sonor i nasal.

     La M valenciana es identica a la castellana, francesa i catalana, etc... Algunes vegades està representada en lŽescritura per una N (un -bou, umbou).

     Mencio especial mereix el grup final MP, en el (sic) es pot comprovar una oclusio dels llavis al pronunciar la primera consonant del grup, en la que lŽaire ix pel nas, i despres una explosio, al pronunciar la P. (llamp = llam-p; romp = rom-p).

     II.           LES CONSONANTS LABIO-DENTALS

     35.     En la pronunciacio de les consonants labio-dentals, lŽobstacul a la corrent de lŽaire sŽoposa entre les dents superiors i el llavi inferior: lŽaire ix fricant.

     Fonamentalment nomes existixen en valencia dos consonants labio-dentals: la F i la V, sorda la primera i sonora la segona

     El fonema V ha desaparegut en part del territori valencia, confundint-se en la B.

     36.     A) Labio-dental fricativa sorda F. Esta consonant sŽarticula sense tancar del tot la boca, posant el llavi inferior en contacte ab les dents superiors suaument, deixant eixir lŽaire per les comissures dels llavis. Se diferencia de la V en que no hi ha vibracio de les cordes vocals en sa produccio. Es pronuncia com la F normal castellana, francesa o catalana.

     37.     B) Labio-dental fricativa sonora V. Esta consonant, es un fonema que sŽarticula ab claritat, distinguint-se de la B en la major part del Regne de Valencia (excepte entre els que parlen "apichat")

     La V es pronuncia en el mateix punt i modo que la F, pero diferix dŽesta en que, al pronunciar-la sonen les cordes vocals. Per a sa propia articulacio el llavi inferior sŽaproxima a les dents superiors, sense tancar del tot la boca, i lŽaire ix fregant, mentres vibren les cordes vocals.

     38.      C) Labio-dental nasal sonora, foneticament M, en lŽescritura M o N. Esta consonant es produix per assimilacio dŽuna consonant nasal a una labio-dental que la seguix, (una F o una V) i el matiç passa quasi desapercebut a lŽoït.

     La posicio de tots els orguens de fonacio es la mateixa que per a la pronunciacio de la M, excepte que el llavi inferior pren contacte ab els dos costats de les dents superiors, la mateixa posicio que sŽadopta per a pronunciar la F o la V. (emfilar, amfora, kamvi).

     39.     D) Labio-dental africada sorda F. foneticament F. Esta consonant es el resultat de lŽassimilacio de les oclusives sordes P o T a la labio-dental F, que dona per resultat que els dos sons es pronuncien africats, (cap-ferida kaferida) i la F sorda

     III.      LES CONSONANTS DENTALS

     40.      SŽanomenen dentals o linguo-dentals, els sons articulats en la produccio dels quals lŽobstacul a lŽeixida de lŽaire sonor està format per la punta de la llengua i les dents, tant de dalt com de baix.

     LŽaire pot eixir en explosio (o siga despres de una tanca momentania o friccionant, ab intervencio o no de les cordes vocals. DŽaci les diverses classes de consonants dentals: oclusiva sorda T; oclusiva sonora D; fricativa sonora d (+ralleta horizontal en mig); diversos matiços dentals de N, L, S, i Z. Els dos fonemes consonantics valencians son: la T i la D.

     41.     A)     Consonant oclusiva sorda T. Es forma posant lŽobstacul a lŽemissio de lŽaire, entre la llengua i les dents: la tanca momentania es completa, i no hi ha vibracio de les cordes vocals.

     Per a pronunciar la T, la punta de la llengua sŽaplica a la cara interna de les dents, baixant fins a la vora inferior dŽells, sens arribar a la postura de lŽinterdental. La T valenciana es com la castellana i lŽitaliana, i un poc mes baixa que la francesa (que sŽarticula cap a les genives).

     La T tendix tambe a ser assimilada per les consonants que la seguixen (p, b, m, d, l, n, c). En esta modalitat es pronuncia la T final encara que etimologicament vinga dŽuna D. Pero la T final passa a D davant de consonant sonora. (tot-be. tod-be)

     42.     B)      Consonant dental sonora D. SŽarticula com la T, pero ab vibracio de les cordes vocals.

     La D pot ser oclusiva o fricativa.

     1. La D oclusiva, tanca momentaniament el pas de lŽaire. Aço succeix al principi de paraula (datil, dacsa), i davant de V o darrere de consonant labial o nasal (davant de N, M, L). En eixe cas resulta igual a la D italiana de fede o a la francesa de cadeau (advent, bondat, disgust, tanda, capdellar).

     43. 2. La D fricativa, foneticament d (+ ralleta horizontal en mig), no es mes que un matiç de la D oclusiva. En esta articulacio, lŽaire ix refregant, sense ser detingut.

     La D fricativa sŽarticula com la D oclusiva, pero baixant mes la punta de la llengua, i fent-se la pronunciacio llaugerament interdental. Esta d (+ ralleta horizontal en mig) en valencià es mes suau i breu que la TH anglesa de THIS, i la fricacio es produix en la cara inferior de les dents i contra sa vora, diferenciant-se en aço de la O (zeta grega) en la que la fricacio es produix de ple contra la vora.

     La pronunciacio dŽesta d (+ ralleta horizontal en mig) fricativa es troba en valencia davant de E i darrere de consonant no labial, ni nasal: poda, poda; lladre, ladre; des de, desde; perdua, perde; cada, kada. (Les d en negreta, en ralleta horizontal en mig)

     La pronunciacio dŽeste matiç es tan debil que passa desapercebut en la majoria dels casos.

     44.     Perdua de la D. En valencià es pert, en la pronunciacio, la D intervocalica, en les terminacions -ADA, -ADES, -ADOR, -ADORA- ADORS, -ADORES. Fora dŽestes terminacions, la perdua de la D intervocalica es viciosa. Esta supressio fonetica no deu portar-se a lŽescritura.

     45.     D) Dentals procedents dŽassimilacio. La S (o la ç) la Z, la I, i la N (o M), dŽalveolars, passen a dentalisar-se davant dŽuna dental (tintura, falta, postura, desviureŽs).

cites

"perque yo, a manament de vostra senyoria, ho he tret de lati, en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres lŽhagen tret en lengua cathalana".
En el prolec de la seua traduccio del "Valeri Maxim"
Antoni Canals (1352-1419)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: