El Regne de Valéncia, un regne en 1000 anys d´història

Per Pere Martí i Martínez

Quan se senten coses cóm: “9 d´octubre, l´aniversari del naiximent d´un poble”, puix a mi, personalment com diu l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVLl) se me “esborrona” (sic) la pell. I se me: “esgarrifa” (sic), perque a banda de ser: “fals de tota falsetat”, com molt mal diuen ara els nostres polítics Zapatero i Chaves, és una atra, (de tantes) tergiversació tendenciosa que amaga una carrega de profunditat dirigida als fonaments de nostra pròpia essència i a la més intima personalitat inherent com a poble.

Si no recorde mal, ya en son dia el pare del pancatalanisme en Valéncia, Joan Fuster digué que: “els valencians som un poble en partida de naiximent a on consta el dia i l´hora”. Yo afegiria ad esta distorsió traïdora que roça la manipulació més burda, que també disponem gràcies a Deu de: la foto, el pes i l´alçada de la criatura.

El Poble de Valéncia no va nàixer en 1238 com donava a entendre el senyor Fuster. No.

Se vullga com se vullga, açò no és aixina. I no és aixina per dos senzilles raons. Una, la primera, perque el poble valencià és més antic de lo que se vol donar a entendre, i documentació i dades que refrenden este fet hi ha a cabaçades; n´hi ha per a parar un tren. I dos, la segona, perque tenim constància escrita de l´existència d´un estat políticament configurat que assumix la forma política de taifa valenciana o regne musulmà de Valéncia que data del segle XI. Concretament des de febrer de 1009.

El poble de Valéncia, afona les seues arrels més genuïnes i primigènies en l´història mes lluntana que nos parla de l´época ibera, romana, visigoda, musulmana… Tots i cadascú d´estos pobles varen deixar la seua aportació. Tots; uns més... i atres manco, pero tots.

Pero esta realitat, se vol difuminar com siga, hui no interessa gens ni miqueta parlar d´un poble valencià anterior a l´any 1238. Ni poble, ni regne, ni cultura, ni llengua, ni costums, ni natius (mossàraps, muladins, judeus, àraps valencians…) ni res de res que done a entendre la seua personalitat definida i concreta anterior. Es dir; a Valéncia i son regne, hi ha que presentar-la com un ermaç. Un ermaç anterior a la reconquista que recolzara l´idea de que no hi havia substracte preexistent algú.

Este era el pensar de Joan Fuster, com dia adés, o dels senyors Víctor Gómez, Rafael Matoses i Salvador Vendrell Grau, en el seu llibre “Jaume I, el naixement d´un poble” (Ed. Bromera 1998), o d´En Josep Carles Laínez, que en un artícul titulat: “Pretenden que el Reino de Valencia lo fundaron los moros” (sic), publicat en el periòdic digital “elmanifiesto.com” diu perles com: “¿A qué viene, pues, ese milenario o ese intento de conceder a los muslimes lo que es obra de europeos?”… “…Si se ha de recuperar algo del pasado islámico es la verdadera historia de la invasión árabe por todo el norte de África y la península ibérica, a fin de conocer al dedillo las violaciones, esclavizaciones, matanzas y destrucciones que cometieron aquellos bondadosos guerreros: derribar ciudades hasta los cimientos, destrozar todo el sistema de canalización para los campos, tirar abajo los puertos construidos por Roma… He ahí su obra cultural...”

Està clar que a En Josep Carles Laínez no li agrada en demasia nostre passat musulmà. A soles recordar-li, que els cristians tampoc anaven mancs per aquella época… pero bo, eixe no és el tema.

Fins ací, puix tot be, hi ha llibertat d´expressió i cadascú diu lo que vol i pensa, pero… ¿I nostre Govern?… ¿i nostra Generalitat Valenciana? (ara Generalitat a soles)… que deuria de ser la més imparcial, i sobre tot més valenciana.

El 2 de febrer de 2008, se compliren 800 anys del naiximent d´En Jaume I, figura capital i d´inqüestionable importància per a l´història nacional del nostre poble; això és innegable.

Aprofitant esta efemèride, la Conselleria de Cultura de nostra ínclita Generalitat, inicià un programa denominat: l´Any Jaume I, per a commemorar el 800 aniversari del seu naiximent. Dins d´este programa, hi havia diverses exposicions. Una d´elles titulada: “El llibre del repartiment. El naixement d´un regne”. (sic) Per si el títul deixava lloc a dubtes, el seu confés “catalanòfil” comissari de l´Any Jaume I, N´Eduart Mira, dia en la seua presentació virtual que: “…el rei Jaume I, fon el fundador del Regne de Valéncia i protagoniste indiscutible en el procés de configuració de l´identitat del poble valencià”.

Esta clar, que En Jaume I fon clau per al desenroll de la nacionalitat valenciana, que encetà una nova etapa que perdurà en el temps consolidant-se com ninguna atra anterior, fon guerrer incombustible, juriste alvançat al seu temps, llegislador infatigable... que la seua persona i llabor fon la pedra basal de l´estructura institucional que després devindria, que donà drets, llibertats i privilegis (Furs que jurà en 1261) que després s´anirien desenrollant i ampliant a lo llarc dels segles pels seus successors, que dotà al nou regne cristià de Valéncia d´una estructura administrativa i política pròpia i diferenciada del restant de dominis aragonesos. La figura de Jaume I, marca un abans i un després, és el punt d´eixida d´una nova realitat, és una fita històrica. Val… pero basada en una estructura social i cultural preexistent, preislàmica i prejaumina.
Cal dir també sense que açò siga excloent, que Jaume I no “inventà el regne” en terres valencianes, tornà a crear un atre regne que ya preexistia baix el domini d´almoràvits i d´almohades.

Lo que va fer el rei En Jaume I, és “refundar” ex novo un regne cristià que ya posseïa la seua antiguetat i ascendència com a organisació política i solera històrica en el seu temps. Un regne que ya tenia els seus antecedents i orígens en atres organisacions paregudes: les taifes peninsulars. I sobre una estructura social denominada des d´antany: “valencians”.

I com lo que dic, ho vullc demostrar, per a que ningú pense que són paraules buides, puix ahí van alguns (de varis centenars que podria afegir) breus eixemples d´época que estan fora de qualsevol manipulació o interpretació partidista, per a demostrar que abans de 1238 ya existia un poble valencià consolidat i un regne valencià definit. Ademés, d´intentar conseguir aixina, de que no me tachen de: hilarant, exòtic, pro muslim, provocador o utòpic.

-Alib Ibn Muyahid: rei de la taifa de Dénia - Balears (Dénia 1057). D´est any 1057, tenim constància escrita de la donació de les iglésies de Dénia i Balears per Alib Muyahid al bisbe de Barcelona, Gislabert. Este text, fa alusió a comunitats mossàraps en terres valencianes. (Cristianismo valenciano, de L. Peñarroja Torrejón)

-Ibn Sida: escritor valencià prólogo de “Kitab al Muyasas” (Dénia 1066)

“…¿i cóm no vaig a cometre erros yo, si escric en temps tan lluntans (de quan l´àrap se parlava en purea) tenint de viure en persones que parlen romanç” ? (Mozárabe de Valencia, de L. Peñarroja Torrejón)

-Rodrigo Díaz de Vivar el “Sidi /Cid”: noble burgalés (1048/1050-1099). Vullc aclarir que els texts que nos parlen del Cid són tots posteriors a la seua época, pero tots els migevalistes han concretat que llevant d´alguna inexactitut o ficció, relaten certament sa época i vida. Tenim: “El Cantar del Mio Cid” (1195-1207), “la “Historia Roderici o Gesta Roderici Campidocti” (1180-1190), “El Carmen Campidoctoris o Poema llatí del Cid” (¿?-1190) i diverses mencions en cròniques àraps i llatines… com per eixemple la d´Alfonso X el “Sabi”.
Ramón Menéndez Pidal, en la seua “Primera Crónica General de España” que manà compondre Alfons X el “Sabi”, relata cóm Rodrigo Díaz de Vivar (el nostre “Sidi/Saiyid” = Cid/Cit) al conquistar la capital del regne musulmà de Valéncia, deixà la seua custodia, vigilància i defensa de la ciutat, als mossàraps que trobà en ella.

“porque fueron criados con los moros et fablavan assy como ellos et sabian sus maneras e costumbres”.

Ad este respecte, en el Cantar del Mio Cid, obra coneguda per tots, podem observar com en el primer Cantar, vers 625, se fa referència “Al rey de Valençia”.

I en el segon Cantar, llegim: vers 1095 “Pesa a los de Valencia”, vers 1115 “Los de Valençia çercados han”, vers 1170 “A los de Valençia escarmentados los han”, i en el mateix vers llegim “Mal se aquexan los de Valençia que non sabent ques far”.

Es dir; està clar que en Valéncia hi havia “valencians”... (¿no?) Musulmans sí, pero també cristians; com queda demostrat en l´estudi de Roque Chabas o L. Peñarroja a on se diu que a l´arribada del Cid, els cristians valencians ocupaven varis arravals i mantenien distintes iglésies. (“El árabe en la toponimia española” de L. Peñarroja. “Los mozárabes valencianos”, de R. Chabas Llorens)

-Ibn al Sayrafi: escritor granadí. Obra “Al-Anwar al-Yaliya” (Valéncia 1125).
Ibn al Sayafi diu explicitament que: “Alfonso I el Batallador, sitià la ciutat de Valéncia, integrant-se allí al seu eixercit un gran número de cristians pactants (mossàraps del territori) per a servir-li de guies o estrategues”. (Cristianismo valenciano, de L. Peñarroja Torrejón)

-Ibn Mardanis: rei mossàrap valencià (Mardonius - Martínez) conegut com al rei “Llop” (1124-1172) Pactà en Ramón Berenguer IV conte de Barcelona, en Alfonso II d´Aragó, en Alfonso VII de Castilla i mantingué (este descendent de muladís valencians) fins i tot contactes en la Santa Seu d´Aleixandre III i d´Adrià IV en 1158. En 1170 el Papa Aleixandre III envià dos cartes al rei “Llop” agraint-li la protecció que este oferia als cristians valencians. (Cristianismo valenciano, de L. Peñarroja Torrejón)

-El tractat de Cazola 1179 (també denominat de Cazorla) firmat en Soria entre Alfons II d´Aragó i Alfonso VIII de Castella. Este tractat delimitava les zones de la reconquista entre Aragó i Castella. El text en llatí no deixa lloc a dubtes de si Valéncia era o no un regne.

“…Valenciam et totum regnum Valencia, cum ómnibus suis…”

-Sant Pere Pasqual: escritor en llatí i en romanç valencià (1227-1300). En 1227, onze anys abans de la reconquista, naixqué en la casa Núm. 10 del carrer Portal de Valldigna de Valéncia ciutat, sant Pere Pasqual. De família noble i mossàrap, escrigué en romanç valencià la “Bíblia Parva”, que és un dels documents més antics de l´incipient llengua valenciana. Fon bisbe de Jaén, va patir martiri sent degollat per orde del rei musulmà de Granada un 6 de decembre de 1300.

(Sant Pere Pasqual. Bíblia Parva de Joan Costa i català 1998. Lo Rat Penat)

- Blasco d`Alagó: noble aragonés (¿?-1239) Va estar desterrat, estigué prop de tres anys en el regne de Valéncia, baix el domini dels almohades. Per això coneixia les maravelles del regne i la seua riquea... tal i com ho reconeix ell mateix. Fon en lo estiu de 1232, quan Hugo de Folcalquier (gran Maestre de l´Orde de sant Joan de l´Hospital) i Blasco d`Alagó, se reuniren en lo castell d´Alcanyis en el rei Jaume I. En aquella reunió, Blasco li proposà la conquista i ocupació del regne de Valéncia al rei, tal i com se recull en la pròpia crònica del Llibre dels Fets.

“…E es la meylor terra, e la pus bela del mon: que jo, Senyor, he estat en Valencia be . II . anys, o pus, quan vos me gitas de vostra terra. E no ha vuy deius Deu tan delitos logar con es la ciutat de Valencia e tot aquell regne…” (Crònica de Jaume I. (Cfr. Nº 128). Llibre del Feyts, III, p.30)

Ya per a concloure, puix seria interminable la recopilació de cites i testimonis al respecte, dir que en la Valéncia musulmana del 1200, convivien tres cultures en més o manco fortuna. En Semana Santa eixien provessons i els cristians professaven la seua religió en una llibertat acceptable, ya que els musulmans reconeixien a Crist i a la Verge Maria.

La població del regne musulmà de Valéncia al voltant de 1238, la constituïen aproximadament uns 120.000 musulmans (entre els que hi hauria d´incloure al muladins), 65.000 cristians (mossàraps) i 2.000 judeus. Dades tretes de treball del catedràtic d’Estudis Hispànics d’Al Andalús en l’Universitat d’El Cairo, Hussein Mones. Per cert… encara que no vinga a conte ¿en quina llengua parlaven quotidianament el judeus valencians?

Per a quí me diga que en àrap era la llengua majoritària, dir-li que els propis almoràvits eren d´orige bereber i desconeixien per complet l´àrap fora de les manifestacions estrictament religioses. Igualment que els cristians, que parlaven romanç i en missa feen us del llatí.

És irrisori intentar negar l´existència del poble valencià prejaumí, en la seua vertent cristiana i per supost musulmana. Aixina com negar també el fet més que provat d´un regne valencià en 1000 anys d´història ya complidets.

La qüestió és ben senzilla, la qüestió és carregar-se (teoria rupturista) tot allò que nos faça ser poble configurat. Destruint qualsevol “institució” u organisació política o social anterior a la vinguda del rei En Jaume, en el diabòlic fi, de diluir-nos identitàriament, i fer-nos aixina en una especial intencionalitat… més catalans si cap.

Joan Fuster ya ho va deixar clar en “Nosaltres els valencians”, a on en la pàgina núm. 39 diu: “Dir-nos ´valencians´, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ´catalans´.”

Per interessos purament polítics, perque no hi ha uns atres, s´insistix en vore l´història des d´esta perspectiva baixada i mancada de fonament històric objectiu.

Caiguen be, o caiguen mal… hi ha dèsset reis musulmans ans de Jaume I, i un poble que ya se coneixia com a: “valencià”. Inclús pels propis conquistadors aragonesos. Poble en les seues llums… i evidentment en les seues ombres. I vullgam o no, part inseparable i immanent de nostra personalitat com a poble.

* Articul publicat en la seccio de lliure participacio de "Las Provincias", el dia 27 de giner de 2010.