La beatificació dels 498 màrtirs espanyols

Per Pere Martí i Martínez

Qui haja pogut presenciar el dumenge 28 d´octubre de 2007, la cerimònia de beatificació dels 498 màrtirs espanyols que foren eixecutats durant els anys 1934 i 1939, haurà pogut fruir d´un acte emotiu, solemne i com no podia ser d´una atra manera, profundament religiós.

Cerimònia massiva que homenajava i reconeixia als que moriren per defendre les seues idees i fe, en un tràgic context històric, que esperem no haver de tornar a repetir.

No entraré en la conveniència o no del procés, en si devien haver-hi més o menys, d´un o d´atre color. Considere trist i injustificable qualsevol mort i pèrdua. Tots deuen tindre un lloc en la memòria i en el recort, perque tots foren protagonistes de la seua vida, i sobretot en la vida dels seus familiars.
Pero llamentablement, per molt be que es vullguen fer les coses, excloent manipulacions tendencioses, en tacte i imparcialitat, sense ànim d´agredir a ningú, fugint de la politisació que tot ho impregna, de bandos i de posicions, pareix que siga impossible respectar al poble valencià, que sense buscar-ho ni vindre al cas sempre és ningunejat, sense que este s´alce escarotat demandant reparacions.

I dic açò, perque no comprenc el perqué la llengua valenciana no estigué present en l´acte religiós de beatificació, en igualtat de condicions que el restant de pobles espanyols en llengües cooficials reconegudes en els seus respectius estatuts d´autonomia.

Dels 498 màrtirs, 17 eren valencians, pertanyents 10 d´estos a la diòcesis de Sogorp - Castelló, 5 a la diòcesis de Valéncia i si mal no tinc entés, 2 a la diòcesis d´Oriola - Alacant. Segurament, algun d´ells, si no tots, haurien sigut valenciaparlants, ya que eren naturals de: Alzira, Bicorp, Vilanova de Castelló, Torís, Agullent, Sax, La Vila, Forcall, Santa Magdalena de Polpis, Benicarló, Sant Mateu, Vilarreal i Castelló de la Plana.

No cal ser molt deductiu, per a donar-se conte que si a castellans, catalans, gallecs i vascs els va fer goig sentir la seua llengua pròpia en un acte tan important com l´acontés, tenint ademés, el seu precís i preciós homenage llingüístic en les peticions de l´oració dels fidels; també haguera agradat a molts valencians vore reconeguda la seua llengua en la plaça de Sant Pere del Vaticà, per la Santa Sèu.

Pero el disgust inicial, es torna a poc a poc en sorpresa i indignació davant de la gravetat de l´omissió, que adquirix una dimensió extraordinària quan un s´entera de la presència en l´acte d´autoritats valencianes com la del conseller En Juan Cotino que anà en representació del president de la Generalitat Valenciana, o de bisbes i cardenals de l´Església valenciana com els monsenyors N´Antonio Cañizares Llovera i N´Agustín García-Gasco Vicente, est últim concelebrant entre atres; que fan d´este fet una situació encara més insultant, humiliant i vergonyosa. Entelant llamentablement un acte gojós i irrepetible que homenajara sense discriminació o cap restricció als fills de Valéncia. Als fills de l´Iglésia valenciana.

Llàstima no tindre autèntics representants que sàpien eixercir el seu càrrec com deuen, pero més trist és encara comprovar com hi ha valencians que no eixercixen en orgull la seua valencianitat en naturalitat, ya siga per complex, ignorància o per inculturació.

A bones hores, consentirien tal agravi: castellans, catalans, gallecs o vascs.
¡Qué més dir! Només em queda felicitar als familiars dels màrtirs beatificats, i especialment, ad aquells als que furtaren la possibilitat de ser, sentir-se i voler expressar-se en llengua valenciana en un acontenyiment únic, en tan forts condicionants sentimentals com és la beatificació dels nostres germans valencians.

* Articul publicat en el periodic "Valéncia Hui", en la seccio d´Opinio, el dia 31.10.2007.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga