Foxtrotechant la llengua de rodes a pilars

Per Ricardo García Moya

La peripatética extrema dreta del catalanisme d’ACPV, la mateixa que mos introduix dins dels mapes d’un territori catalá, sinse havermos fet el preguntat si heu volem o no; la mateixa que fa de tiracordetes del expansionisme fascista de Catalunya en el Reyne, y mos deixa en pinganelles; la mateixa tongá d’endogalats que duen la márfega arrastrant de Catalunya, eixa fansella d’ACPV de mestres de catalá y machongos asardanats que volem convertirmos en catalans diu, sinse vergonya, que’l GAV es un “colectivo fascista” (Levante,26-XII-2009) ¡Ay, la Maredeu, que Sent Rorro mos ampare! ¡A quína destarifá vilea ham aplegat en l’antany orgullós Reyne de Valencia!.

El poble valenciá ha arreplegat la femerá que’s mereix per haver votat als amigachos del ‘Bigotes’ y al bochins catalaners. Qui realment mos aufega en l’enronia del catalanisme es el PP de la sinyoreta Rita Barbera y Benvestit Camps, ademés de tota la micaletalla de dotors Taranyines del PPSOEU, sempre culperamunt cap a Catalunya. Als manobrers de l’ACPV no n’hia que dirlis ni chut; asoles son astrafalaris catalaners que volen protagonisme, son milochos espentats per l’ampudentat vent del Nort. La veritat, eixos furris engabiats en la taibola d’ACPV, eixos que’ls cau la lleterola parlant del fals ‘Principat’ y tenen vergonyetes del Reyne de Valencia ¿qué mereixen de mosatros? Res, son fum de boches. La majoría d’ells, d’haver un cámbit valencianiste en el poder, es chafaríen la carlota correguent pera fer campaneta de combregar de sa valencianía, sa defensa del idioma valenciá y la Real Senyera. ¡Ay, miseries de la condició humana!. Vosté pense, sinyor llector: ¿ahon n’hian dines hui, en temps de crisis? En els millars d’arbellons del catalanisme institucional.

Ara, raere del cagamenja cultural d’ACPV, entrem en atres asunts de més purea d’espírit. Dasta els anys trenta del sigle XX, en molta vivea, l’idioma valenciá havía creat lléxic propi sinse l’ancolla (cast. ‘yunta’) del fascisme catalaner. U dels nous vocables era “foxtrotechar”, del anglicisme “foxtrot”; ball ideat per Harry Fox per 1920. Etimológicament, la traducció “trot de la rabosa” sería paródica y popular, per derivar del apellit Fox. En valenciá aparegué prónter el sustantiu: “ballen un fox trot” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, 1921); y, en acabant, el derivat verbal: “me foxtrotecha la llengua” (Sendín: Tonica la del llunar, 1926), en matisos diferencials d’atres verps pareguts com tremolar, sacsar, menejar, etc. Foxtrotechar aludix als moviments rápits y rítmics similars al del ball americá.

El 17 de decembre, en un soparet de crisis o ambigú de camalet (botifarrons en tomateta ¡qué bons, nyanm, nyanm!, llonganisetes y llomello) dels Prémits Palleter, la llengua no pará de fostrotechar tota la nit. No més chafar el saló, un educat sinyor em preguntá el significat del “carrer dels chofrens” o “jofrens” que, intuía, sería nom de grémit. Yo, més tallat que’l allioli, li contestí que asoles heu relacionava en el pare Jofre del 1400. Efectivament, era la pluralisació valenciana en –ns del apellit Jofre, per viurer en eixe carrer els Jofrens, ahon naixqué el caritatiu flare migeval.

L’asunt dels “Jofrens” iniciá les conversacions en atres companyers, en un palmito de temes que s’asvaraven de la cultura a l’ascatología (l’amic Irles, per eixemple, entre carcallaes, m’aclaría certs anderdors del hotel que havía triat per Internet y, la veritat, en l’habitació fea un forum...). Ademés del ambient entranyable en la Sala Canal, me sorprengué la cantitat de persones que’s juntaren pera deféndrer nostra personalitat front al fascisme catalaner. Es un milacre el perviurer d’este colectiu, el més perseguit dels polítics valencians; y dona agonía escoltar als progres subvencionats, baldraguers profesionals, que presumixen de deféndrer minories ¡Ay, tartufos, qué vos pasa! ¿Esteu cegallipes? Mosatros, els valencians no prostituits per el catalanisme del PP y PSOE som la minoría més martafallá per el poder. Tots els mijos mos silencien, y si parlen de mosatros es pera afonarmos un poc més, siga el Levante dels catalans, El Mundo dels madrilenys o Las Provincias del grup vasc (¡Quins temps, cuan dirigit per la valenciana Mª Consuelo Reyna s’anfrontava al fascisme catalaner!).

Una de les alegríes de la nit mos la doná Mª José, eixemple d’honradea cultural (lo mateix que sa mare). En el DNI del seu chiquet, d’un any y pocs mesos, apareixía el nom propi valenciá Chimo, en eixa ch- que perseguixen els poliseros idiomátics del Churubusco Azteca S.L. (llixquen AVLL). Atres motius de gorcha, abanda de Mª José, era la cantitat de chicons valencianistes (algú un poc bufarra, tot n’hia que diro) que encá que patixen les nacoretes en la Universitat, seguixen en les trincheres.

Entre aplausos, una grapallá de companyers recibiren el Prémit Palleter; y use el verp ‘recibir’ o ‘recebir’ per ser cultisme valenciá. Els colaboracionistes mos han fet créurer que ‘recibir’ es castellanisme dut a punta de faba per els soldats de Felip Quint en 1707; y dasta els valencians normals s’han cregut que “rebre” es més cult que “recibir”, cuan es lo contrari. El verp “rebre” naix per corrupció del lletí “recipere”, degenerat en resebre > reebre > rebre (desaparició de -s- intervocàlica y reducció de les dos -ee-). El vulgarisme “rebre” es venerat per l’IEC de Catalunya y, ¡faltava més!, per sa mascota AVLL. Els clásics, per supost, usaren el cultisme valenciá: “per recebir” (Martorell: Tirant, c. 1455); “Lo anaren a recibir a la vora del riu” (Martorell: Tirant, c. 1455) “recebir” (Villena: Vita Christi, 1497), etc.

Tant els llexicógrafs catalans com els perros catalaners valencians (llepant al amo catalá) ensenyen que “recibir” no eixistix en valenciá modern (usar l’extrany prerromá “perro” en valenciá no es pera oféndrer més als cánits institucionals; es recurs d’intensificació semántica, com fan en Benilloba o com feen els clásics: “perro malvat”, Roig: Espill, a.1460). Y ara m’anganche en el preguntat d’una sinyora dels Prémits Palleter, parlant del DHIVAM que ampomá: “¿Pera qué aprofita este diccionari?”. Te prous utilitats: cremarse pera fer la paella, torcarse lo que u vullga y, atra posibilitat, pera estamparli als mestres catalaners una documentació que desmentix lo que diuen del verp valenciá “recebir, recibir”.

Aixina, en catalá tenen ‘jo rep’, y en valenciá tenim ‘yo recibixc’: “recibixc carta / que mon pare...” (2ª part de Cento el Cabut, imp.Viuda de Agustí Laborda, 1809). Com els llexicógrafs del IEC no han trobat constancia impresa d’este verp en valenciá modern, els oferim una tongá d’eixemples trets del DHIVAM y s’Apéndix: “ells recibixen lo engany” (Ros, Carlos: Coloqui pera riure de bona gana estes Carnistoltes, 1733); “recibix los honors publics” (Mas: Sermón Con. St. Vicent. 1755); “recibix nou valor” (Tormo: La Gatomaquia, c. 1770); “recibint cert interés” (Escrig: en l’entrá ‘cambi’, Dicc, 1851); “no resibixc” (Fambuena: Un fransés en Almásera, 1877); “roguem al que recibixca al present...” (Semanari El Campaner, nº1, Alacant, 1886); “recibixca... nostra felisitació” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 30 d’agost 1888); “se resibixen” (El Amic del Poble, Alacant, nº4, 1899); “recibiulo, pues, en lo mateix...” (Pastor, Vicent: Un meche per afisió, Alacant, 1905); “si dins tres díes no resibix carta...” (Vidal: A Roma per tot, 1911); “¿Per qué´m resibixes / tan malhumorá?” (Chirivella, P.: Día de proba, 1912); “se han resibit uns...” (El Tio Cuc, nº66, Alacant, 1916); “resibit lo seu...” (Cervera.: San Serení, 1918); “de milacre vixc; els disguts que resibixc...” (Tadeo, F.: ¡El chic soldat!, 1919); “que se resibixca” (El Tio Cuc, nº 45, Alacant, 1924); “no han parat ni un moment a resibir vesites... encara no el ham resibit” (Semanari El Pelut, Alacant, nº 1, 1924); “vullc que la resibixquen les teues mans” (Vicent A.: El Trull, 1929); “recibix nostra...” (Serneguet, Ismael: Miss Kakau, 1934), etc.Y ara, raere d’astó: ¿algún chóliva catalaner pot dir que ‘recebir, recibir’ -del lletí ‘recipere’-, no es valenciá?. Per cert, Corominas rectificá a la treseta Alcover, Moll y Guarner, advertint que’l “recibir” valenciá de Joanot Martorell no era castellanisme (DECLLC, 7, p.156)

El fascistes catalaners han escampat que tenim que rechasar paraules homógrafes d’atres castellanes, usant asoles les encomanaes per l’IEC (‘rechasar’, del fr. migeval rechacier, també es valenciá: “lo impuls em rechasá de la intenció” Gilart, I.: Aprobació al Ramellet del bateig, 1667; “anarse rechaçant” Ros: Romanç dels jochs, c. 1730; “rechasat” Peris: El banquet en l’alquería, Castelló, 1928). Aixina, molts fugen d’escriurer ‘recibo’ o ‘resibo’, pero dasta el DCVB reconeixía indirectament sa valencianía: “pujar més el gasto que el recibo” (DCVB, entrá ‘gast’). Efectivament, el cult sustantiu estava arrailat en tot el Reyne: “los resibos te fets” (Llibre de conte y rao de St. Cristófol, Benasal, 1729); “firmar resibos y contar pesetes” (El Mole, 1837); “s´han endut també els resibos de les aques” (Millás: Ni rey, ni caball, ni sota, 1874);“recibos de contribució en la ma” (Els carlistes en Vinaroz, Castelló, 1875); “em portava els recibos” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883); “portarmen un resibo” (El Tío Gabia, Novelda, 7-1-1884); “recibo: resguardo firmado en que se declara...” (Escrig: Dicc. 1887); “¡ahí dins te el resibo!” (Sireno, D.: El 606, 1911, p.127); “que cobre el piquet... els resibos ... el resibo del... presentá tals resibos” (Semanari El Tío Cuc, nº 75, 121, 149, Alacant, 1916, 1917); “si els venía be pagarme els resibos” (Fink Rees: La millonaria, 1918); “de resibos, que també es molt...” (De dalt a baix, 1920); “así porte el resibet” (Soto: El boticari de Villarreal, 1927); “¿vosté guardará els resibos?” (Serrano: Voreta de l´Albufera, 1928);“li ha donat este resibo” (Monzó, Pilar: El chénit de Tana, 1931). “después portaré el resibo” (Sendín: Ella, l´atra y..., 1934); “pagues recibos de llum / encá que’t deixen a fosques” (La Cotorra Fallera, 1949); “el recibet” (Llibret Foguera Alfons el Sabi, Alacant, 1954), etc.

També es cert que usem castellanismes inútils, com colcha: “vint llansols... sis mantes...y una colcha” (El Mole, 1840, p.94), al tíndrer “cubertor” en paregut valor semántic: “lo cubertor era de aquell mateix brocat” (Martorell: Tirant, c.1455); pero atres castellanismes son válits pera conceptes semántics naixcuts modernament. Es el cas de ‘huelga’ (sinónim imperfet del valenciá “folga”), paraula arrailá dasta la imposició de “vaga” per els catalaners. El paro d’activitat llaboral com a protesta d’obrers y funcionaris dirigits per sindicats no es digué ‘vaga’ en valenciá, sinos ‘huelga’. La familia lléxica eixida dels lletins “vacare, vagari, vacationis...” sempre ha aludit al desfaenat, indolent, al que treballa fent el gos, al melsut, al que va d’un puesto atre, al “vagabunt” (Escrig, 1851), a les vacacions d’estiu o Nadal, etc. El sust. “huelga” en valenciá naix junt a l’estrategia marxista del sigle XIX. Marx tragué son “Das Kapital” en 1867 y, al poc temps, les huelgues ya eren part del idioma valenciá: “declarats en huelga forsosa estem” (Balader: Miseria. 1872) “els treballaors /... tratanse de huelgues / el qué y el cóm demanar... y la huelga anirá pronte / al punt ahon la conduixc” (Palanca: El Capital y el Treball, 1885). Vocables com ‘huelga, huelgues y huelguistes’ formaven part del lléxic valenciá: “fará mitins y huelgues” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932); “els huelguistes que...” (Carceller, Vicent: El fulano, 1935); “s’han declarat tots en huelga” (Llibret Foguera Alfons el Sabi, Alacant, 1952).

Entre llengües germanes no sempre podem triar paraules que tinguen singularitat sancera, com sería el castellá “requesón”, el catalá “mató” y el mosarabisme valenciá “brullo”, aixina com el seu derivat: “un brullero desgraciat / quant se li torná el brullo agre” (Coloqui nou, en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda, any 1743); un sustantiu d’ofici, ‘brullero’, equivalente al castellá ‘requesonero’ y catalá ‘matonaire’. Atres veus, per son orige mosárap, son comuns al valenciá y castellá. Es el cas de “pesebre” (cat. “grípia”), derivat del lletí ‘praesepe’ y, com diu Corominas: “pesebre... es vocable privativament valenciá, d’orige mosárap” (DECLLC, 6, p.472).

Y acabe este fostrotechar la llengua de rodes a pilars. L’artícul m’ha eixit desllavasat, ¿efecte dels vapors del repugnant cava catalá que beuen els acacauats de l’ACPV?. Yo no heu taste, pero en Mercadona y atres reconegudes academies de catalá heu oferixen com a néctar del Paraís (“néctar” es atre castellanisme arreplegat per el valenciá en el mateix sigle que “huelga”); a lo que anava, pera mi el cava catalá es suc de bonyigo en bufetes manchegues (el cast. “burbujas” dels anuncis). En fi, preferixc el melancólic recort del sopar dels Prémits Palleter, en vi valenciá, y la bona companyía de tots els asistents; aixina que’m despedixc, ¡bon fi de semana y any 2009, y bon Cap d’Any 2010!