Se n´anà Joan Gil i Barberà

Per Vicent Ramón Calatayud

Dimarts 25 d´abril del 2006, torna a ser un jorn nefast. Diries que el bon valencià i amic que fon Joan Gil Barberà , q. e. p. r., havent pegat un mosset, com tots los dies, baixà a pel diari per a fullejar-lo, com cada dia; es tribava un poc marejat i es reclogué en el despaig. Tenia intenció de dinar acompanyat d´ Enric Martí i Juli Moreno , com solia fer. Pero la domèstica, que acabada la tasca ya marchava a sa casa, quan el cridà per tal de despedir-se, ya no obtingué resposta. A mi m´ho digué Felip , quan em preparava per tal d´acodir a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, al mateix saló on fea quinze dies estigué ell refermant en la presidencia al decà Joan Lladró.

Vaig fer presència i testimoni de l´entrega dels Premis Ausias March, pero l´ambient trencat, pel colp de tralla de notícia tan sacsadora dels ànims, apenes donava més que la veu: "se n´ha anat Gil Barberà, tan discret com sempre havia volgut viure" . I és que per ad açò, que resulta indefectiblement lo més segur que té l´home senyalat al nàixer, mai estem prou preparats.

A Joan li agradava que el consideraren lletraferit i alguna cosa feu per a meréixer el títul. Era un antic soci de Lo Rat Penat, per convicció. El coneguí allí pels anys setanta, ans que un mege i amic comú me´l recomanara com a pediatra dels meus fills. I ad ell encomaní la vigilància de la seua salut. Si tanque el ulls encara recorde claret la seua image, acompanyat de Mª Ampar
Peris
, amiga de l´ànima seua, entrant a la terrassa de Vivers , restorant on es celebrà un dinar en l´aniversari pels cents anys de la "societat d´amadors de les glòries valencianes" que presidia Emili Beüt . Estic parlant del 1978. Posteriorment, en els 80, els dos acompanyaríem a Xavier Casp , formant la nova Junta de Govern, ell com a Vicepresident segon i servidor fent-se càrrec de la Secretaria. I més avant li fiu costat, per a que pujara a la Presidència ratpenatista.

Recorde tot açò, tal com revixc ara les dificultats que patírem, per tal de triar i atinar en la que hauria de ser Regina del Centenari dels Jocs Florals, quan finalment fon Pepica Samper , en representació de totes les Regines vives, que nos acompanyaren a l´acte en la Llonja, qui ocuparia la Cadira d´or. I al remat tot fon un èxit.

Han segut i són anys difícils per a la desijada i necessària revalencianisació, en els que Joan Gil prestà el seu entusiasmat ànim i estigué en Lo Rat Penat, la Real Acadèmia, Amics de la RACV... i sempre dispost a treballar, discretament. I per això, si com a professional ya tenia uns quants llibres publicats   --guies de pedriatria, etc.-- també com a escritor en la pròpia llengua, la volguda i materna valenciana, volgué fer un parell de llibres i estigué molt honrat de sumar entre els 50 fundadors de l´Associació d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA). Nos convé recordar la seua postura a l´hora de la perdua.

Aixina, com la pèrdua la patim tots, estos llocs que ell ocupà en el front comú, seran qui més acuse la manca. Ell, que espentava en estes associacions valencianistes, pero no reparava en donar-se també en unes atres mampreses altruïstes de ranc inclús internacional, sempre a favor de causes nobles, dona ara motiu per a condoldre´ns, junt a la seua família, els seus nebots i amics, pero també, prenent-lo com a referent, hauríem de seguir l´eixemple per a fer més força units. Mentrimentes, els qui creem i esperem, ya podem elevar un Parenostre, pregant al Pare que ho és de tots, vius i morts, pel seu etern descans, fins que anem al sí de Misericòrdia. on devem trobrar-nos redimits i junts. Com junts nos hem tornat a trobar, quan acaronat per la gloriosa Senyera l´hem acompanyat a la terra dels seu poble, Catadau.

Vicent Ramon Calatayud es President d´honor de l´Associació d´Escritors en Llengua Valenciana.

* Articul baixat de la web de l´editorial L´Oronella.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: