Ceremònia de confusió

Per Joan Costa i Catala

Per un costat el president Camps es manté numantinament –vorem per quànt de temps- en la defensa del nom de la llengua, al mateix temps que, en lloc de posar tot el seu poder i el del PP per a organisar una manifestació d’un milló de persones –que ho podria fer sense despentinar-se-, envia a dubtosos representants per a “negociar” lo que ZP, desdient-se de lo que en un principi reconeixia com a constitucional i d’obligat compliment, ha retractat vergonyosament per les públiques pressions de Pérez Carot, sense un mínim respecte a la Constitució i a l’Estatut dels valencians. L’eixecutiu del Govern espanyol, forçat pels del tripartit català, borra d’un colp la principal senyal d’identitat de la Comunitat Valenciana, i el president d’esta envia a negociar a vore cóm es pot asuavar i fer engolidora esta arbitrària i anticonstitucional decissio.

Pero el president Camps es troba atrapat per la política llingüística que el PP, en absoluta majoria, ha dut en la Comunitat Valenciana durant els últims nou anys. Per no haver defés valent i decididament la genuina llengua valenciana, permetent que fora substituída per un llenguage catalanista en tots els àmbits oficials, ara es troba que no pot defendre ni el nom; que li han clavat el gol d’una traducció valenciana de la Constitució europea que es sembla en casi tot al català, lo qual ha donat peu a la jugada de declarar les dos llengües una sola. El PP valencià ha anat jugant en foc al costat d’un barril de pólvora i el barril ha acabat per esclafir en ses mans. I no és la llengua només lo que està en joc, mire be lo que li dic. És el ser o no ser de la Comunitat Valenciana lo que realment, des del principi, està en joc. Lo realment greu és que s’hagen atrevit a fer-ho.

Per un atre costat, el Sr. Villalonga, antic conseller de cultura del PP, ha soltat, com qui solta un aire, que “el valenciano es el nombre que los valencianos le damos al catalán cuando estamos en casa”, i s’ha quedat tan ample i descansat, mentres tots nos tapàvem el nas per no sentir la pudor.

Est home, este far lluminós de competencia llingüística, nos està dient que, quan Antoni Canals, ya en 1395, dia que havia tret el Valeri Màxim “de lengua latina en nostra vulgada lengua materna valenciana… jatsessia que altres l’agen tret en llengua cathalana”, ho fea en un català d’anar per casa; que quan Ausias March escrivia els seus versos, mentres en el comtat de Barcelona copiaven encara als poetes provençals, ho fea en el català d’estar per casa; que, quan Joanot Martorell dia “me atreviré expondre no solament de lengua inglesa en portoguesa, mes encara de lengua portoguesa en vulgar valenciana,, per ço que la nació d’on yo so natural se puxa alegrar”, volia dir que escrivia en un català d’anar per casa; que, quan el tarraconí Bonlabi escrivia en el proemi a Blanquerna que el llibre “ara novament es fet, traduït, corregit y stampat en llengua valenciana”, i es disculpava més avant per no ser “docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi peregrina y strangera”, volia dir que ho fea en català d’anar per casa. Que quan el notari Joan Esteve posà en el colofó del Liber Elegantiarum, primer quasi-diccionari de la península que està “en llengua llatina i valenciana ab exactissima diligencia esmenat”, hem de llegir “en llengua llatina i català d’estar per casa”.

Després d’esta insultant manifestació de burrera, tota una càrrega aliena d’espirit científic, esperava yo una ràpida reacció des de la Generalitat responent vigorosament a tanta brofegada. Pero no. Ix el Sr. González Pons, també antic conseller de cultura, a dir-nos tot somrient que està en plena sintonia en les declaracions del seu gran amic Villalonga, i que també el president Camps ho està, i que el Sr. Villalonga, l’oràcul dèlfic de la llengua, presentarà un llibre seu. ¿No es donava conte el Sr. G. Pons que Villalonga havia dit exactament lo contrari de lo que pública i repetidament ha defés el president? ¿O el seu cinisme és tan gran que es permet fer jangla de tot, i no li importa un pebre lo que opina i demana un 65% de valencians, com be ha mostrat l’última enquesta del CIS?

Al tall l’AVL es dona pressa a declarar que compartix la tesis de Villalonga sobre l’unitat llingüística, i que el dictamen que està preparant per a dur-lo al ple del dia 22 “està en la llínea de la tesis expressada per Fernando Vilallonga”, es dir, que el valencià és un català d’estar per casa. Dictamen que ningú li ha demanat a l’AVL, que possiblement està fòra de les seues competències, que supon una modificació substancial del nostre Estatut, i que es fa contra la voluntad del Consell. I tenen la barra d’afegir que els membres de l’ent “no poden entrar en el debat polític ni s’els pot utilisar per a alimentar-lo”. ¿Fan alguna cosa que no siga política quan s’encaboten en donar un dictamen polític no demanat, quan no han segut capaços d’aportar una sola raó científica i convincent a “l’unitat de llengua catalana” (valencià és el català d’estar per casa), quan mantenen intactes les Bases del 32, còpia de les de l’IEC, sense companyar-la de cap documentació formal, quan tota la seua ciencia filològica la posen en el número de vots i unes vagues alusions a la “romanística internacional” que ells s’han fabricat?

Si preval la tesis política de “l’unitat de llengua”, lo llògic és que el president disolga immediatament l’AVL, com a redundant i supèrflua, ya que una sola llengua no pot tindre dos ents normatius, i menys encara quan el de Valéncia no fa més que seguir a la lletra les directrius de l’IEC català, al qual pertanyen alguns dels membres més significats de l’AVL. En realitat esta no ha fet més que crispar als valencians i prendre mides que li han llevat l’escàs prestigi que tenia, perque tot lo que fa no és més que política antivalenciana.

Yo anime al president Camps a que, ya que està per força en el fregat, defenga més que el nom: defenga la genuïna llengua valenciana i la faça oficial, fins a raure d’ella tot vestigi del català que l’empudega. Durant segles no hem necessitat mai els valencians per a res el català, ni tampoc el necessitem ara. Nos és prou i nos sobra la nostra llengua valenciana, la nostra lliteratura, els nostres clàssics, el parlar viu del nostre poble, que, des de fa vinticinc anys de forçada ensenyança d’un llenguage alié i foraster, seguix demanant a crits: ¡Llengua valenciana, mai catalana!

Joan Costa s.j.

•     Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, el divendres, 17 de decembre de 2004.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: