2.000 Anys de Llengua Valenciana

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

La llengua valenciana sense cap dubte, és una llengua que està convivint entre nosatres, més temps del que nosatres mateixos pensem, puix a voltes dona l´impressió que tota l´història de Valéncia, començà quan Jaume I conquista el regne taifa de Valéncia per a la Corona d´Aragó, pero com tots sabem, no és aixina, i per a poder donar el Vist i Plau al títul de la conferència, nos hem d´anar un tant més arrere que eixe 9 d´octubre de 1238. Nos hem d´anar a la prehistòria.

Segons podem vore i llegir en el Museu de prehistòria de Valéncia, s´han fet unes trobades en les Coves de Bolomor i moltes atres, datades en el Paleolític Inferior, 2,5 millons d´anys a.C., en les quals ya es té constància de la presència d´uns primitius homínits en lo que anys més tart serien les terres valencianes.

La prehistòria com sabem és el determini de temps més antic de l´història i comprendre des de l´orige de l´home fins a l´aparició de l´escritura, pero per ad això encara queda molt de temps, i a soles lo que he fet fins ací, ha segut situar als primers homínits en terres valencianes. Després ha de passar el Paleolític Superior i les Edats de Pedra, Còure i Bronze, pero per a resumir molt este periodo de l´història, he de dir que en cada una de les edats i époques han sorgit nous elements, com les puntes de flecha o els gots campaniformes els quals són importantíssims, ya no a soles per lo que d´evolució cívica i social pogueren tindre, sino per que en ells i alguns plats de l´época, és a on podem trobar les primeres formes d´escritura, sent este un pas clau en la nostra evolució com a espècie.

També aplegaren els assentaments dels grups nómades fent-se sedentaris, i en allò, aplegà l´agricultura, la ganaderia i tot lo que un assentament fix pot endur que no és poc en qüestió d´evolució en tots els sentits.

Dins de les coves que utilisaven per a refugiar-se els primer homínits i tota l´evolució de l´home, s´han trobat alvanços coml´escritura rupestre en les parets i en això apleguem a lo que en el nostre cas, podríem denominar com verdaderament el principi de la llengua en terres valencianes, la protohistòria.

Esta nova época, la protohistòria, per a la nostra terra valenciana, comença en el ibers, els quals li donaren nom a la península, sent denominada pels historiadors com, península Ibèrica. De la llengua que parlava este poble d´orige africà, hi ha tres teories, la que diu que la llengua la portaren des d´Europa, la que diu que la portaren des del nort d´Àfrica d´a on procedien i la que diu que es desenrollà ací mateix en la península, pero siga com siga, lo cert és que se pot considerar com la primera llengua articulada, i en una estructura definida d´escritura i parla que influí directa i enormement en la llengua valenciana, puix és el primer substrat de llengua com cal en el qual s´assentarà la futura llengua valenciana.

Sense donar-nos conte hem passat dels pictogrames, que són l´escritura a pur de símbols, als ideogrames, que són imàgens que representen idees pero no paraules, i d´ahí als signaris, que són un conjunt signes en els quals poder formar paraules que representen coses o idees, sent en este sistema en el qual estava basada la llengua ibera. Pero encara deuria d´aplegar un sistema més àgil i firme per a expressar-se de manera escrita, els silabaris. Este nou sistema és un conjunt de signes a modo dels signaris pero a diferència d´este, d´estructura i utilisació més ràpida i senzilla, este sistema ho utilisaren unes atres llengües que també influïren en més o manco grau en la llengua valenciana, com foren la llengua grega, puix no hem d´oblidar que els grec fundaren núcleus de població con Dénia o Sagunt, o els cartaginesos que fundaren Cartagena i que parlaven la llengua púnica, que segons els historiadors, era la mateixa que la llengua fenícia o be una variant directa d´ella i molt pareguda.

Pero la primera gran revolució llingüística i també social, hauria d´aplegar de la mà dels romans, quan estos per a ajudar a la seua colònia de Sagunt i defendre-la de l´atac dels cartaginesos, conquisten la península Ibèrica per sancer arrebatant-se-la als seus pobladors i convertint-la en una província més de l´imperi romà passant-la a nomenar, Hispània, i esta conquista se denominà, la romanisació. Anys més tart, als guerres romans que hi havien lluitat en les guerres lusitanes, el cònsul Dècim Junio Bruto Galaico, els llicència i els recompensa donant-los unes terres (D-11) que formaven una illa fluvial molt a prop de la desembocadura del riu Tyris, (actual riu Túria), i en ella en 138 a. C., funden Valentia Edetanorum, Valentia pel valor dels soldats fundadors, i Edetanorum per haver segut erigida en la regió coneguda com Edetania.

M´agradaria apuntar en este moment, que la terminació llatina, tia, sona com si fora una, c, en lloc d´una, t, en lo qual tenim que el topònim actual de Valéncia, és la adopció fonètica del terme llatí original, Valentia, que en llatí sona i sonaria, Valéncia.

Pero tornem a lo nostre. El llatí s´impon en tota la península per la seua facilitat de parla i escritura en respecte a unes atres llengües com l´iber per eixemple, i més important que això, per que era la llengua que parlaven els nous conquistadors, els romans. Ací vullc anotar que la llengua llatina provenia de la llengua etrusca i que ya tenia la forma d´alfabet que coneixem en l´actualitat, sent l´alfabet, o abecedari, la manera més fàcil per a la formació de les paraules que a la seua volta indiquen idees o coses. Este sistema és en el qual se basa la llengua valenciana i la majoria de les llengües vives actuals.

Pero els romans en aquell llavors també eren molt superiors en moltes disciplines als ibers que poblaven les terres valencianes, portant-nos els conquistadors ademés de la la llengua, nous sistemes de regadiu, mercantils i econòmics, lleis i unes atres coses.

El determini de temps que estigueren els romans com amos i senyors d´Hispània fon al voltant de 600 anys d´una relativa pau en la qual s´arraïlà ben la seua llengua llatina en les nostres terres, pero no hem d´oblidar tampoc que abans del llatí s´havia parlat la llengua ibera en totes les terres valencianes en general, pero també el grec cap al sur, el celta més be cap al nort, el celtíber un tant de gaidó per totes les terres i el fenici i/o púnic, sobre tot en la banda sur i central del nostre regne, o siga que la llengua que començà a desenrollar-se en les terres que hui són la Comunitat Valenciana, prengué un camí més o manco diferent segons la seua base primigènia, d´ahí la diferència dels quatre dialectes actuals de la llengua valenciana, el septentrional al nort del regne, el central o Apichat en el centre del mateix, el meridional al sur i el salat, el qual se parla a soles en un chicotet racó de la Marina alta.

Ara vullc fer força en una cosa molt important que és la que dona base per al títul de la conferència. És un fet constatat que si no existix un topònim, no pot haver una llengua o cap atra cosa que utilise eixe topònim, evidentment, no pot existir el gentilici valencià si no existix el topònim Valéncia.

Pero encara que poden existir llengües que no utilisen un topònim com a nom, com poden ser l´esperant i la majoria de les llengües de laboratori, pràcticament totes les llengües que existixen i han existit, com a norma general utilisen el topònim del lloc a on es parla. Ara tenim que en eixos vora 600 anys de pau en els que es parlà en Valéntia el baix llatí que nos portaren els soldats romans, ben tranquilament i en molt de trellat podríem dir que en Valentia acabaria parlant-se un llatí acomodat a les terres valencianes i molt diferent al final d´eixos 600 anys citats adés, de com se començara a parlar en un principi, i també molt diferent al que es parlara en les terres centrals de la península que tenien una forta base de llengua celtíbera o del llatí que es parlara en Itàlia en la seua base etrusca.

Ademés este llatí parlat en Valentia, definiria les llínies mestres que desembocarien en el valencià migeval, nom este utilisat per Antonio Ubieto Arteta o l´Universitat de Valéncia en un llibre editat a Màxim Carrascosa al voltant de la toponímia i onomàstica en el full 556, per a definir i nomenar a la parla de Valéncia en el Medievo. Aixina que sense por de res podríem datar i dir que entre el 138 a.C., que es fundà Valentia, i el 409 d.C., en que començaren les invasions visigodes, començà a definir-se i a parlar-se el primer caldo de cultiu del incipient idioma valencià, encara que no es denominara aixina en aquell llavors evidentment, pero ya podem dir que era un incipient, romanç valentí. I des d´eixa data fins als nostres dies, podem chillar a ple lleu i sense cap por de res, que portem vora 2000 anys de llengua valenciana.

Sent Hispània província romana naix en Huesca o en Saragossa, segons qué historiador lliggues, Vicent, fill d´Eutrici i d´Enola, el qual de la mà del patró de Saragossa Sant Valero, s´introduí en el món religiós, realisant la carrera eclesiàstica, i passant a l´història en el nom Sant Vicent Màrtir.

Encara que no es conec en certea la data de quan aplegà el cristianisme a Hispània, lo que si que es conec en certea, és que des de que morí Jesús en la creu, el cristianisme s´estengué molt ràpidament des de les terres de galilea cap a totes les terres del món, aixina com també es conegut que Pablo, el qual passà a l´història com Sant Pablo, naixcut en Tarso (l´actual Turquia) en el 9 d.C, vivia en Roma i adquirí la nacionalitat romana. Pablo fon u dels majors defensors i exponents del cristianisme des de que en l´any 36 d.C., es convertira al cristianisme i en això, ho estengué a moltíssims llocs, sent molt provable que ell o els seus seguidors portaren el cristianisme a Hispània, com està documentat que sí que ho portaren a Damasc o a Aràbia.

També sabem que Dacià fon nomenat Perfecte en la província romana d´Hispània en les primeries del sigle IV, caracterisant-se el seu govern per una fera persecució cap als cristians, aixina que empresonà en Valéncia a Sant Valero i a Sant Vicent, pero mentres que Sant Valero fon desterrat i lliurat de la presó, Sant Vicent fon somés a tot tipo de martiris com la roda, les graelles o els assots... i ya després de mort el seu cos fon tirat a un femer per a que s´ho menjaren els animals, pero fon defés este per un corp i després d´això fon tirat el seu cos a la mar, pero les ones ho tornaren a la plaja, trobant-lo una piadosa dòna, la qual li donà sepultura.

Pero be, seguint el fil de l´història de la llengua valenciana, nos trobem que els visigots en les primeries del sigle V invadiren la península i la conquistaren pràcticament tota, creant el regne visigot. Este poble tenia com a llengua mare el gòtic, llengua germànica que deixà la seua impronta en l´incipient romanç valentí, en paraules com; Sabó, que prové de la paraula gòtica, saipo, que derivà en, sapone, i esta en, sabó. O. Guerra, que ve de la paraula gòtica, werra, que derivà en, guerre i esta en, guerra. Encara que en algunes paraules també utilisen els derivats de la paraula base llatina com, bellum, sinònim de guerra, dient, bèlic o belicós, a la mateixa volta que guerrer. Pero també és conegut que els visigots parlaven com a llengua vehicular, el llatí, aixina que excepte algunes poques paraules, no aportaren massa a la llengua en les terres valencianes.

El regne visigot aplegà fins a 711, en que els àraps, que ya estaven conquistant les terres del nort d´Àfrica, apleguen a Hispània travessant l´estret de Gibraltar i aprofitant les lluites internes en que sempre estaven immersos els visigots. Els musulmans guanyen a don Rodrigo, últim rei visigot en la batalla de Guadalest i mamprenen la conquista de tota la península, la qual ocupen també en la pràctica totalitat, passant a denominar-la Al-Àndalus, i a Valentia passaren a nomena-la Balansiyya. El poble àrap com passara en els romans, també estaven molt alvançats en moltes disciplines, i milloraren els sistemes de regadius i sobre tots nos deixaren un impressionant patrimoni en obres d´art i construccions úniques sobre tot en la banda sur de la península.

L´imperi musulmà com he dit, s´inicià en 711 i s´estengué fins a 1492 quan desaparegué l´últim regne taifa, el regne de Granada. L´ocupació musulmana estigué dividida en quatre etapes molt definides. En l´etapa inicial Al-Àndalus es convertí en una província del califat de Damasc de la dinastia dels Omeya. Després vingué l´etapa de l´emirat independent de Córdova, el qual fon creat per Abd-al-Raman I en 756, més tart Abd-al-Raman III instaura el califat de Córdova en 929 al autoproclamar-se Califa d´Al-Àndalus, i per darrer en 994 el califa delegà en Almanzor el poder i quan este morí en 1002, començà l´última etapa musulmana en la qual el califat de Córdova es dividí en 27 chicotets regnes taifes molt més dèbils en tots els sentits que el califat del qual venien. El regne taifa de Valéncia es creà en 1010 o 1011 de mans dels caudills Mubarak i Muzaffar.

Vullc afegir com curiositat que la paraula, taifa, significa, facció o bando. O siga, Un tros. Pero en lo que respecta a la llengua, ni l´àrap la ni el bereber, llengua oficial de les classes dirigents, en els vora 800 anys de domini musulmà aplegaren mai a substituir al romaç valentí que es parlava en Balansiyya.

En això tenim que eixe primer romanç valentí que he datat entre el 138 a.C., i el 409 d.C., anà modificant-se i evolucionant per a convertir-se en el valencià migeval, sent esta llengua la que es parlava en el regne taifa de Valéncia quan Jaume I aplegà ad ell en les seues tropes, les quals portaven soldats de tots els llocs coneguts, Aragó, Navarra, Castellà, Itàlia, Provença i de molts comtats i atres llocs, sent a soles quatre gats els soldats que vingueren en les tropes de Jaume I dels comtats que no pertanyien al regne d´Aragó o que no foren feudataris d´ell i que ademés es trobaren al sur dels Pirineus.

Pero de moment, vaig a anar un poquet arrere, puix encara nos queda molt que parlar per a seguir-li el fil a la llengua valenciana, i no puc deixar passar l´ocasió de citar al lexicógraf, Ibn Sîda (1007-1065), que vixqué en la cort ´Amarî de Mugâhid de Dénia i afirmà lo següent; "¿I cóm no he de cometre´ls yo [als erros se referix] en temps tan alluntats [de quan l´àrap es parlava en purea] i tenint que viure en persones que parlen romaç?". Deixant molt clar i molt patent que el romaç valentí influí més en l´àrap que en sentit contrari. Pero lo que també és cert i innegable, és l´influència que la llengua àrap deixà en el romaç valencià, puix per citar alguns eixemples, els topònims que comencen per, Ben, o Beni, paraula àrap que significa, clan, o casa de, referint-se la paraula casa al llinage o procedència d´una persona, són d´orige àrap.

Com eixemples, Benicàssim, de l´àrap Beni Qasim, significant, Clan o Casa dels Qasim. O Benimamet, de l´àrap Beni Mucábbid, significant fill o del llinage dels Mucábbid. Ademés les paraules i topònims que comencen per, al, també són d´orige àrap. Com s´encarrega d´explicar Xavier Casp, en una investigació feta al voltant del topònim, Alboraya, sent decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Alboraya, de l´àrap, Al-bburayya, que significa, La Torreta.

Puix la partícula, al, és l´artícul determinat àrap que en valencià seria, (el, la), el qual solia unir-se al substantiu directament o per mig d´un guió, quedant en el pas del temps units artícul i substantiu en una sola i indivisible paraula.

Pero és durant els sigles X i XI, encara baix el domini musulmà, quan apareixen lo que seria la primera expressió lliterària escrita del romaç valencià, les jarches, les quals foren descobertes per Samuel Miklos Stern, arabiste i hebraiste israelita, el qual publicà un artícul nomenat, “Les vers finaux en espagnol dans les muwassahs hispanohebraïques”, donant a conéixer les jarches.

Les jarches són unes chicotetes cançonetes que es ficaven en els poemes en llengua àrap o hebrea denominats moaxajes (muwašša?a en àrap i que significa collar o volta) per a que els mossàraps, que seguien parlant el romanç valentí, els fora més fàcil d´entendre els poemes i els romanços que cantaven o glossaven els joglars de l´época, que eren les persones que es guanyaven la vida cantant les alabances i gestes dels guerres valerosos i les primoroses donzelles, per a rebre alguna cosa de menjar, roba o un lloc per a dormir i descansar.

Sihab al-Din Ahmad al-Tifasi, (1184-1253), més conegut com Al-Tifasi, ya en el sigle XIII parlava en estos térmens: “En lo antic, les cançons de la gent d´Al-Àndalus o eren per l´estil dels cristians o eren per l´estil del gamellers, (que eren els àraps)”. Deixant molt patent esta afirmació que en l´época musulmana, el romaç valencià convivia juntament en la llengua l´àrap no sent mai substituït ni absorbit per ella, i que ademés estava molt viu i que tenia la categoria suficient com per a poder formar el seu propi estil, l´estil dels cristians, o siga, tenia categoria lliterària.

Com podem comprovar l´importància de les jarches incloses en les composicions poètiques nomenades, moaxajes, es troba en el fet en que és la primera volta que una llengua romaç s´escriu en vers enaltint-la i alçant-la a l´estatus de llengua lliterària, encara que siga una lliteratura un tant primerenca. Pero ademés el fet de l´existència de les jarches, fica de manifest per sí mateix, que eren els àraps quines s´esforçaven per acostar-se a la parla del poble autòcton valencià i no este qui intentava acostar-se a la parla dels conquistadors. Tornant a ficar de manifest que en 1200 i anys següents, en Valéncia el romanç valencià ya tenia capacitat i qualitats per a poder tindre el seu propi estil, els dels cristians, que no era un atre que el romanç valentí en el que anà fondre´s totes les influències de les llengües dels conquistadors.

Aixina que quan Jaume I conquistà el regne taifa de Valéncia, se trobà en el nostre regne ya tenia una llengua lliterària vora 200 anys abans de que ell vinguera en els seus soldats. Sent lo que més trellat té segons l´història real i no la filtrada per cap interés social i / o polític, que foren els soldats conquistadors quines s´endugueren la culta i lliterària llengua valenciana cap a les seues terres, i no al contrari.

Ací vullc apuntar, que sempre he dit romanç valencià o valentí, i mai no he dit la llengua mossàrap, puix en este terme coincidix per sancer en Antonio Ubieto i Arteta, el qual afirma que el mossàrap mai ha segut una llengua de cap de les maneres, puix este terme a soles indica i sempre ha indicat una postura religiosa, la dels cristians que seguiren ferms a la religió cristiana baix el domini musulmà i que parlaven el romanç valencià, a diferència dels muladies que eren els cristians que abandonaren la religió cristiana per a abraçar l´islamisme, pero que també parlaven el romanç valencià, encara que per a alguns suposts les dos postures religioses, parlaren la llengua àrap. I com anècdota contar que el Governador almohade de la vila de Valéncia Zeyd Abú Zayd al qual els cristians li dien el Moro Zeit, i que fon l´artífex de l´entregà la vila de Valéncia a Jaume I, es convertí al cristianisme abandonant la religió musulmana i batejant-se en el nom de Vicent.

Contada esta anècdota, i feta esta aclaració que pense era de trellat, en respecte a la llengua anem a seguir en el nostre passeig per la mateixa, dient que a partir de l´any 1253, entre els sigles XIII i XIV s´obri un determini de temps de bonança en el qual mentres unes atres terres seguien lluitant per motius diversos, Valéncia gràcies a la seua tranquilitat veu com la seua població aumentà moltíssim al caliu de la pau, este fet també fon favorit pel seu port que era un dels més faeners de l´época fent que el comerç en ultramar alcançara també unes cotes altíssimes. Valéncia es convertí en la ciutat més poblada de la Corona d´Aragó i referent comercial, pero sobre tot , referent cultural de tota Europa.

El conjunt de totes estes situacions favorables i la gran capacitat dels valencians de treballar de valent en totes les époques, feu que la lliteratura en totes les seus branques, novela, poesia, ensaig, teatre, tingueren molts i molts bons representants, com els ausades coneguts, Joan Roïç de Corella, Joan Lluís Vives, Sor Isabel de Villena, Ausias March, Bernat Fenollar o Joan Martorell Monpalau, realisant tots ells una impressionant producció lliterària, tant en cantitat com en calitat, que feren mereixedora a la llengua valenciana en el sigle XV, del seu insigne sigle d´Or, el sigle d´Or de les Lletres Valencianes i primer sigle d´Or de totes les llengües romances, deixant patent este fet casi tots els escritors de l´época plasmant del seu puny en les seues obres, que escrivien en llengua valenciana.

També cal dir que de les prenses de l´alemà Lambert Palmart situades en el Portal de la Valldigna, el 25 de març de 1474 ix el primer llibre imprés de tota Espanya, l´incunable, ´Obres e trobes en lahors de la Verge Maria´ que és una colecció de quaranta poesies en valencià, quatre en castellà i una en toscà, premiades en un certamen poètic celebrat en Valéncia el 11 de febrer de 1474 baix el patrocini de Lluís Despuig, fet este que de nou torna a marcar el posicionament que tenia Valéncia i la llengua valenciana des dels seus orígens fins al sigle XV en que vaig a ficar punt i a banda la present conferència.

Ara dir, que anys més tart, entre el 1701 i 1713 es produïx la guerra de successió que guanya Felip V, darrere de lo qual dissol les corones d´Aragó i Castella, llevant-li els furs a tots els regnes d´abdós corones a través dels denominats, Decrets de Nova Planta, i impon el castellà com a llengua d´estat en tots els àmbits i per a tots els territoris que estaven al seu manament que eren pràcticament tot lo que hui en dia és conec com Espanya, sent esta la primera castellanisació de la llengua valenciana.

Pero lo que ocorregué des del sigle XV, fins al moment actual, els Decrets de Nova Planta, el franquisme en la segona castellanisació, la catalanisació i en ella tot que hui en dia es mou al seu voltant, la AVL, i unes atres consideracions, són un tema llarc i complex digne d´una exposició que continue a esta, i aixina completar el cicle vital de la llengua valenciana des dels seus orígens fa vora un milló d´anys, fins als nostres dies.

Llengua valenciana, Patrimoni de l´Humanitat.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: