¿I eixa paraula no és...? (i II)

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

Pero a pesar de tot lo dit en la primera part d´este artícul, lo cert és que a hores d´ara dubtem de totes les paraules, o a lo manco de moltes d´elles, sobre tot de les que no són d´un us molt normal i s´utilisen a soles quan ploguen granotes cantant cançons dels anys xixanta.

És molt normal dins de la parla habitual dels valenciaparlants, inclús dels valenciaparlants més arraïlats, dir a voltes paraules que s´han castellanisat moltíssim, inclús aplegant a perdre´s en la nit de l´oblit la paraula correcta.

D´una banda tenim paraules com pot ser la valenciana, ´aixeta´ que el us més generalisat està fent que siga substituïda cada volta més pel terme castellà, ´grifo´. En estes ocasions no preguntem si eixa paraula és o no és la que cal dir, puix tàcitament tots sabem que no és la correcta, pero també tàcitament l’admetem com a bona, o a lo manco no diem gens quan l´escoltem dir a algú i seguim parlant.

Pero la cosa s´agrava més quan utilisem directament paraules castellanes com, ´algo´, ´vale´, ´vamos´... i tantes més, puix encara tots sabem que no són paraules valencianes, les utilisem sense cap problema, aplegant a dir en més ocasions de les que nos podria paréixer, allò de “T´ho vaig a dir en castellà que me´n ix millor”, o “T´ho vaig a dir en castellà per a que m´entengues”.

D´una atra banda hi ha unes atres paraules que no tenim cap dubte en que són nostres, i alcem la veu en un crit encés quan algú vol arrebatar-nos-la, pero com dia al principi de l´artícul, hi ha paraules que a voltes ya ni els més arraïlats valencians saben si és o no és correcta, (i d´això ya s´encarrega el sistema educatiu), i quan apleguem ad eixe punt, en lloc de pensar, “Segur que és una paraula valenciana i quines nos la estan furtant són els catalans”, pensem, “Segur que eixa paraula serà d´orige català... ¡Ummm! Millor no utilisar-la”, a voltes sense estudiar el seu orige, la seua etimologia o una cosa tan simple com és a soles vore si eixa paraula està en els texts clàssics valencians o si s´està utilisant en les nostres terres des de temps immemorials... (molt abans de 1900), a soles desconeixem la paraula o tenim dubtes en ella i en moltes ocasions lo primer que se nos ve al cap és, ¿Eixa paraula no és...? I la veritat és que si nos fixàrem una miqueta, aplegaríem en la majoria de les ocasions a la conclusió de que eixa paraula NO és lo primer que nos ha vingut al cap, puix nos ho tenen menjat per sancer en les seues falàcies i mentires, i voríem que eixa paraula SÍ que és valenciana, i la podem utilisar en el cap ben alt.

Pero lo més trist del cas és quan una paraula que s´ha estat utilisant, podríem dir que des de sempre, i està arreplegada en el diccionari Castellà-Valencià (ISBN 84-85402-98-7) que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, edità en 1997 i fon imprés per Federico Domenech S.A. En Valéncia, la veus escrita en ell i te diuen, quines tenen la facultat de poder dir-ho, que a hores d´ara està prohibida, puix “sona a molt catalana”. ¡Qué horror!

Pense, per a arrematar este artícul, que nosatres mateixos estem fent-li la col als pancatalanistes en això de pensar que una paraula és catalana, sense pensar que realment, lo més segur és que serà valenciana, i a poc a poc, entre les paraules que se queden en l´oblit per falta d´us, com assucac, les paraules que se van castellanisant per un o atre motiu com disfrutar, les que “sonen a molt catalanes” com malson, els estrangerismes que cada dia en són més i s´arraïlen més pronte en la nostra parla com interface i les que des de entitats com l´Universitat de Valéncia i la AVL nos estan imponent a capa i espasa, com xiquet... ¡Nos estem quedant sense vocabulari propi i autòcton que poder utilisar! A poc que nos descuidem, la llengua valenciana no serà catalana, sino una barreja de paraules castellanes, angleses, catalanes... ¿I qué quedarà del vocabulari propi valencià?

Igual caldria començar a reviscolar les nostres paraules, a utilisar-les sense cap tipo de complexos sense pensar si eixa paraula serà o no serà, i si cal, deixar d´utilisar tants d´estrangerismes.

Llengua Valenciana, Patrimoni de l´Humanitat

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga