La SGAE ha perdut el nort (I)

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

La Societat General d´Autors d´Espanya, SGAE, ha perdut el nort per sancer, i no seria gens mala cosa que tornara a trobar-lo per a que deixara de fer el ridícul com ho està fent des de fa un bon cabaç de temps.

És cert que la pirateria informàtica ha supost un bon pal per a les indústries que viuen de la música o de les películes, puix ha fet que les vendes baixen prou, segons ells a mínims històrics, pero tampoc és manco cert que eixes indústries nos estan cobrant pels seus productes un preu, a voltes un tant prohibitiu, (i en respecte als preus prohibitius, no vullc clavar-me ara en els preus dels programes informàtics, que també tenen la seua quota de descàrregues pirates), sent eixe preu un tant prohibitiu el que en certa manera ha fomentat la pirateria. Pense que si el preu final de venda haguera segut un preu competitiu i assequible per a tot lo món des d´un principi, la pirateria no haguera existit, o a soles en eixa mínima cantitat que ´des de sempre´ ha estat assumida en tots els àmbits, puix no tindria trellat fer una faena que pot inclús ser molt pesada, si ya que la donen feta i a bon preu.

També cal recordar que en respecte a la música, hi ha voltes, (moltes més de les que nos podem imaginar), que compres l´últim disc del teu grup o cantant favorit, i resulta que a banda de la cançó objectiu, que és la que sona per la ràdio, les demés deixen molt que desijar, aplegant el moment que penses que no estaria de més escoltar abans de comprar per a no dur-te després cap tipo de sorpresa.

Pero lo que també és cert, és que tots no utilisem les descàrregues com a mig per a tindre música o películes, pero en canvi sí que utilisem les nostres càmares de vídeo per a gravar als nostres fills, les nostres eixides d´excursió o vacacions o els nostres actes públics, per a després poder passar-los a DVD i conservar-los en la nostra discoteca o videoteca, i ahí apleguem al punt en que la SGAE comença a no fer les coses com cal, puix el famós cànon digital presupon que tots som uns lladres, deixant a banda eixa màxima de la justícia que diu que, “Tots som inocents mentres no es demostre lo contrari”, puix en respecte al cànon, la màxima seria que, “Tots som culpables i no pots demostrar lo contrari”, fent que yo pague més per lo que igual no deuria fer-ho.

Ademés de l´extrem que si yo he de pagar més per un disc en blanc, igual no m´interessa comprar-ho i almagasene les senyes en el disc dur del meu ordenador, que ya està pagat. O també es pot donar el cas de que si he de pagar prou més per un disc del meu cantant favorit, igual no ho compre i ho escolte per la ràdio, fent el cànon l´efecte contrari al que s´espera d´ell, i en lloc de guanyar l´autor i la SGAE més diners, guanyen manco diners.

Pero la total eixida de to de la SGAE fon quan començà a demanar a les bodes, batejos i comunions una mija d´uns 600 € en concepte de drets d´autor per la música que es puga escoltar en eixos actes, pero el colofó ho ha ficat el tema que ha sorgit fa uns dies per cobrar 5.000 € a una família que intentava recaptar fondos per a ajudar a l´estudi de la malaltia que patix el seu fill Juanma, el síndrome d´Aleixandre, una malaltia congènita degenerativa que sol acabar en la mort de qui la patix.

Ningú cobrà ni un cèntim, ni pel Teatre Roquetas de Mar, ni Bisbal, que renuncià a cobrar gens, pero la SGAE, SÍ,volia cobrar i per alvançat certa cantitat, i després del concert el 10% de lo recaptat, que aplegà a ser 5.000€, que ara després del rebombori que ha portat els seus actes, s´excusa en badoques alegacions i desconeiximent, aplegant a dir que si cal tornarà els diners. ¡No SGAE, a bou passat no es tornen els diners! Les coses s´han de pensar millor abans de fer-les.
Pero no acaba ahí l´història del camí de la SGAE cap a la seua autodestucció, puix ara comença a demanar accions prou greus en contra de les conexions dels ordenadors a Internet.

Quan la SGAE tenia la paella pel mànec, era quan devia d´haver sabut cóm fer les coses per a que lo que hui en dia estem patint no haguera aplegat a viure´s, pero ya clavats de ple en esta situació, lo pijor és que no sap cóm afrontar-la i molt manco, cóm eixir d´ella, pero ofegar als usuaris finals no és la millor opció que han pogut triar.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga