Alegre mona de Pasqua

Per Manuel Casaña Taroncher

Quan s´acosta Pasqua la gent se posa contenta; s´ataüllen jornades de festa. El camp es desperta, la montanya ol, més que adés, a romer, timó i menta. Com també cantonegen, pel cel, miloges, i cacherulos, com pardalets de nova nidada: uns volen amunt i atres cauen en terra.
 
La mona nos rejovenix als vells; nos acosta a l´infantea. Menjar-se la mona és costum ancestral. La mona -muna- és pasta que ya la feyen els àraps; com també la pasqua la celebraven els judeus commemorant l´eixida d´Egipte, i els saxons a la deesa pagana de la primavera i la fertilitat, Eastre (d´este nom derivaren els cristians anglesos Easter).
 
En quant a la costum dels ous, esta no és manco antiga. Els egipcis soterraven, junt als morts, ous en les tombes, i els grecs els deixaven sobre les lloses en els sepulcres com a símbol de resurrecció. També una llegenda conta que Simó el Cireneu fon ouer, d´ahí que com a símbol de la Pasqua quedara l´ou. Ous que nostres mares pintaven de groc bollint-los en fulles de ceba; de vert en pétals d´anèmones; de roig en pebre roig; de morat en safanòries... Moltes varietats de colors prenien els ous i formes diferents les mones, segons la manya casera.
 
Ara, les compren en el forn i no se calfen el cap. Pero en un ou s´han fet obres d´art. Com les que feya Peter Carl Fabergé en 1886 per encàrrec del sar Aleixandre III per a la sarina Maria Feodorovna. Dins d´aquell ou, hi havia: una gallina d´or en ulls de rubí. I alçant-li el bec se veïa una corona de brillants.
 
Mai aplegaren les nostres mares a tant. Pero encara tenim la mona pareguda a la de Gayano Lluch. Eixa que dia: "Que hián mones tot l´añ / es veritat que no marra / y, clar, de totes les mones / la que a mi més me resalta, / és la mona d´hous y sucre / que se diu Mona de Pascua... / Uns chuen a pilarets, / atres al gat y la rata / els que meñs a carabases / y els que més a la tarara... Allà cuant el sól s´en fuig / y la chent del choc se cansa / en terra, assentats en rogle / se berena en bona gana / ¡Qué pimentó en tollineta! / ¡qué ternera feta en salsa! / ¡qué magre fet en fabetes! / y entre´l pá ¡qué botifarra!... / ¡Qué panquemao d´Alberic! / qué lletugueta més guapa… / Que hi ha mones tot el añ / es veritat que no marra, / pero de totes les mones, / cap com la mona de Pascua!" Llegint-ho se me va fer la boca aigua.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: