Regal de Reixos

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

El día sis de giner de matí, obrí els ulls i em doní conte de que no podía vore la llum del sol, i això que ya eren les dotze del migdia, no és que yo m´alce habitualment ad eixa hora, pero... si ara recorde, això fon degut a que había estat passejant fins a les cinc del matí, en la meua família per l´avinguda de Baró de Càrcer i els voltants del Mercat Central veent tots els puestos que els venedors ambulants havien posat en les vores com fan tots els anys, per a oferir-nos als nostàlgics com yo i algun jove que atre, la possibilitat de poder comprar unes llepolies, un tros de carbó de sucre, o uns joguetets que no nos fan falta per a res, pero que en eixe moment l´ambient t´espenta a adquirir i oferir-se´ls als teus seres volguts.

Eixa mateixa matinada, sense saber com, i portant la meua dòna un orset en la mà, arribàrem a la porta de l´iglésia dels Sants Joans, que també sense saber per qué, es trobava oberta.

Ni yo, ni la meua dòna, havíem vist mai l´interior d´eixa iglesia, aixina que als dos nos cridà l´atenció passar al seu interior per a donar-li una ulladeta.

- ¡Oh! ¡Que bonica és! -Diguérem els dos a la mateixa vegada.

Estàvem donant-li un parell de voltes i mirant totes les imàgens i vidrieres, quan de sobte, com si fora una película de por, un sacerdot, vell i en una image, que tirava d´esquenes se nos acostà i es clavà davant de nosatres, tapant-nos el pas. Si això nos passa en un assucac li haguera donat la cartera sense que me la demanara.

El sacerdot es presentà i en uns segons nos contà l´història de l´iglésia en pèls i senyals. ¡Fotre qué esglai!

Ya estàvem anant-nos i a punt d´eixir de l´iglésia, quan de sobte el retor nos cridà l´atenció i nos digué en veu greu.

- Que no se´ls oblide hui de formular un desig. Segur que se vos complirà.

- Demanaré un coche deportiu, roig i en 1000 cavalls de potència.

- Si és lo que vols demana-ho, pero si se complix el desig, recorda que quan ho tingues, igual els pagaments que hauràs de realisar habitualment, i el cost de la gasolina, igual no podràs soportar-los. ¡Pensa lo que desiges!

Nos riguérem tots, i nos anàrem de nou a la vora dels puestos ambulants. ¡Una ariçonada nos recorregué el cos sancer!

La dòna em preguntà si sabía lo que demanaria si això fòra veritat, i no feu falta molt de temps per a decidir-me. ¡Riguí!

Badallí, m´acabí d´alçar del llit i mirí al cel, ¡Fotre! ¡El cel estava cobert de persones que per art de màgia, estaven volant, Camps, Eliseu, Regás,...! Multitut de panques, uns coneguts i uns atres no tan coneguts, estaven amagant la llum del sol. ¡Em riguí farcit d´alegria!

¡Regolondros! Si haguera sabut cert, i que se m´anava a complir el desig... ¡Segur que no m´haguera quedat ahí! De totes maneres, torní a riure´m, si se complix el desig al cent per cent, mai no van a poder baixar del cel... ¡Que tampoc estaria gens malament!

Un bes i un abraç per a tota la gent de bo, i a vore si enguany podem erradicar als panques de la nostra terra, i del món sancer.

¡Feliç 2009!

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu