L’ingenuitat del poder

Per Josep Lluïs García Ferrada

Varios dels llectors dels meus articuls, m’han manifestat la perentoria necessitat de seguir airejant i recordant tots els episodis històrics, no per coneguts menos interessants i que nos han dut ad esta situació actual de vaques flaques, ad esta situació sols comparable a la de la preautonomia. Els dia, puix, en el meu passat articul cóm se produïa la jugada fosca dels romanistes al catalogar i unificar totes les llengües mediterranees com a catalanes, sense mes explicació que la facilitat i la provisionalitat per a poder dur a cap aquella faena d’inventariar les citades llengües i cóm, aprofitant-se d’aquella coyuntura “provisional”, els nacionalistes catalans dugueren a cap la martingala, l’intent unificador.

L’opinió que porte ací, hui, no per coneguda i resabuda es menos interessant. Es una mes entre les moltíssimes que se poden arreplegar; pero prou significativa. Es una de les revelacions mes sinceres, pero mes descarades, de totes quantes se’n poden llegir en defensa de l’unitat de la llengua. Se tracta del prolec al “Cançoner satirich valencià”, obreta dels sigles XV i XVI, que el català R. Miquel i Planas, republicava en 1911. En aquelles planes se pot llegir, un prec tan candorós com indecorós, que diu aixina: “Vist el cas desde Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que, com més els valencians extremen les pretensions a l’autonomia de la llur varietat idiomàtica front del català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat de la llengua de les gents qui poblen la faixa llevantina de la Península ab les Illes Balears. Sobre tot respecte de Valéncia, el nostre interès creix al considerar la preponderància que assolí la escola poética valenciana en el segle XV”… “Privar a Catalunya y sa literatura de l’aport que representa la producció de les lletres valencianes… fora deixar la nostra historia literària trencada al bellmig de sa creixença i ufanor; mes encara: fora arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per enter, car en cap altre moment, abans de la renaixença, ha arribat a adquirir l’esclat ab que se’ns apareix mercés als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar y atres cent mes”.

¿Comprenen per mig d’estos eixemples on radica la ciencia de l’unitat?

Hui, deixant de banda estes aportacions “científiques”, vullc manifestar-los la meua alegria, el menu enorme content al comprovar l’estat del problema de la llengua entre el Govern valencià i l’AVLl. I estic la mar de content perque com era d’esperar, els ha eixit el tir per la culata i aquella obra inventada per l’abovador de serps de Cartagena, creent-se que resolia tot l’embolic de la llengua està a punt de reventar-se com un foruncul greu, i omplir-los de pus els nassos als actuals governants. Se necessita ser curt i tot lo que vullguen afegir, per a creure’s que fundant un antre antisistema, on anava a regir una majoria absoluta de catalanistes, estos individus defendrien la Llengua Valenciana.

¡Qué volen que els diga, estic content! I ho estic, perque a lo millor, ficat com s’ha ficat el problema, se donen conter de la malesa que feren en el seu moment i a lo pijor els cau la cara de vergonya i no tornen a alçar-se més com a abanderats de la defensa de les senyes d’identitat valencianes, quan s’han quedat en el cul a l’aire despres de l’insubordinació dels traidors catalanistes a sou de l’AVLl i de l’Institut Català. ¿Qué se creïen que una vegada assentats en els sillons d’aquella innecessària institució, ells anaven a assoltar el mos? No, no senyor. Els traidors sempre busquen fer mal i estos individus que accediren ad esta casa, hui enfrontada a tot el poble valencià, tenien molt clar lo que pretenien des del primer moment, des de que manipularen descaradament el tema, des de dins del Consell de Grisolía. Ells anaven a consolidar l’unitat i no han fet mes que seguir les consignes emanades des de dalt, que es d’on se recivien per ad ara passar-se per l’arc del triumf a tot un Govern que no te mes que dos solucions, com molt be suggeria el nostre director, a saber: o Camps abolix per decret – igual que els socialistes s’han carregat el transvas de l’Ebre -, eixa Acadèmia innecessària, o els catalanistes de l’acadèmia, acabaran en Camps, pegue per on vullga.

A expenses de lo que vaja a ocórrer en el conflicte llingüístic que el propi Govern valencià s’ha creat, vullc rematar hui en una anècdota que el Patriarca San Joan de Ribera, va protagonisar un dia de novembre de 1585, deixant a Felip II, mocat a l’hora de prestar-li vasallage. Anècdota que ve al pel per a que molta gent de dins i de fora d’eixe antre, prenguen bona nota de cóm aflora al patriotisme quan se sent.

Des de sempre, en les Corts de Monçó, l’orde dels oradors començava pels representants d’Aragó, desprès els de Valéncia i, darrere, els de Catalunya; pero com ya entonces els piques catalano-valencians eren de nota, els furgant, furgant, havien conseguit del rei poder actuar davant de Valéncia. La seua vanitat es inaudita des de temps immemorial. El nostre representant era el Patriarca qui, arribat el moment en que desprès d’Aragó criden als representants de Catalunya per a oferir-li al rei la seua submissió, Sant Joan, pillà el portant i se’n tornà a casa, “porque aquello era grave lesión para el Reyno de Valencia”. El Patriarca li escrigué una carta al rei explicant-li el perqué del seu abandó. Entre atres coses li dia: “Nuestra aflicción fue tan grande, que nos hizo inhabiles… Porque la honra del pueblo de Valencia no es nuestra, sino de vuestra majestad… estamos seguros que nos hará merced no permitiendo que costumbre antigua sea perturbada… tenemos por muy cierto que no permitirá se haga ofensa al Reyno de Valencia”. La resposta de Felip II, fon contundent: “Y en lo que toca al agravio que pretendeis, se verá, y dará orden para que el Reyno de Valencia no lo tenga”. El rey.

Prenguen bona nota qui li corresponga. Prenguen nota i sapien que hi ha ocasions en les que hi ha que ficar damunt de la taula lo que toca. I, esta d’ara mateixa, es una d’eixes oportunitats històriques per a demostrar la valencianitat que se pregona, si es que se te.

•     Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, l’any 2004

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: