Subvenció de l´Ajuntament

Per Gonzalo Romero Casaña

Sincerament pense que moltes, tal volta massa, son ya les informacions i els articuls que s´han vertit i escrit sobre la subvenció concedida per l´Ajuntament de Castelló a l´associació Cardona Vives, una ajuda entre moltes atres mes destinades a distintes associacions castellonenques.

Crec que en els temps que corren, en els que, per desgracia, existix una problematica sociopolitica de present pero sobretot de futur, en la que se podrien omplir quantitat de pagines, crida prou l´atencio que siga precisament la subvenció de trescentes mil de les antigues pessetes, concedides a l´Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, la que està inspirant d´una manera realment preocupant i inquisidora a les plomes i als recorridors - inquisidors - administratius, afins i provinents de certs segments socials, els quals consideren i opinen que la Comunitat Valenciana no te una personalitat cultural, historica i politica propies.

L´Associació Cultural Cardona Vives de Castelló des de la seua fundació en l´any 1982, obra de l´insigne artanenc en Josep Maria Guinot i Galán, professor durant prop de quaranta anys en l´Institut Ribalta, Filolec i Canonge de la catedral de Sogorp, ha tingut sempre com a màxima la defensa, des de Castelló, de les senyes identitaries valencianes i, de manera especial, les seues manifestacions culturals i el seu vehicul d´expressio mes singular, la Llengua Valenciana. Unes senyes que considera com a propies de les gents de Castelló, Valencia i Alacant (de les terres valencianes en el seu conjunt). Pero, per damunt de tot, la Cardona Vives te, ha tingut i tindrà sempre un absolut respecte per atres idees o pensaments, encara que no els compartixca, i encara que en estos no capia ni la mes minima possiblitat de considerar i coincidir en la substantivitat, per eixemple, de la llengua valenciana, la qual ya fon reconeguda en el s. XVI per l´autor de l´obra cimera de la lliteratuta castellana ´El Quijote´, Don Miguel de Cervantes Saavedra, qui es referiria a la llengua valenciana com a la mes dolça del mon i en la que unicament en bellea podia competir la llengua portuguesa. Un reconeiximent que el propi poble valencià secularment ha mantingut i transmes en sentir-la com a propia i seua, i que ha fet que des de la soberania la nomenara i encara la nomene llengua valenciana.

cites

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente
Carreras i Candi