En busca de raons de l’unitat de la llengua

Per Josep Lluïs García Ferrada

Si algun grup o Colectiu, afincat en este Regne, ha intentat averiguar per tots els mijos, el perquè la ciència “garantisa” que valencià i català son la mateixa llengua i per tant l’unitat es una evidencia, son els membres del Colectiu Valldaura al que m’honre en perteneixer.

Puix re. Me consta que s’han dirigit en ocasions ben diferents, especialment a totes les universitats dels “països catalans” i sempre han obtingut la callada per resposta. Ningu, ni l’universitat de Valéncia, la lliteraria, la hostigadora, ha donat cap explicació sobre l’assunt. Ells se llimiten a repetir com els loritos les consignes de sempre: “Científicament aclarat des de fa molt de temps”, “D’acort en tots els estudis de les llengües romàniques”, “Ho diuen totes les universitats del mon”, “Se ratificà en el Congrès de la Llengua Catalana de Mallorca”, i d’ahí no els traus. Son totes, consignes sense cap prova que les avale.

A pesar d’això, sí que hem pogut arreplegar les investigacions científiques d’un dels membres mes destacats del catalanisme rampant de mitans dels xixantes i anteriors, i colega de Fuster. Nos estem referint al “mestre indiscutible”, com el tenia batejat mossen Borja Cremades, Sanchis Guarner, adjunt a càtedra en la universitat valenciana que sí que tingué el valor de expondre la teoria cientifica del perquè se dona l’unitat de la llengua entre el valencià i català.

Diu el mestre indiscutible en algunes de les ultimes edicions de la “Llengua dels valencians”, llibre de capçalera de bona part dels militants, junt al “Nosaltres” de Fuster: “La denominació cientifica amb que és coneguda internacionalment (la llengua dels valencians) es la de llengua catalana”. Despres d’esta afirmació, al menys l’home fica tota la seua voluntat per a aportar les raons en les que se basa la ciència. ¡Pasmen-se! Son “històriques, geogràfiques i lliteraries”. I a partir d’ací el pare Borja Cremades, mampren a fer un anàlisis de les tres propostes, seguint les pautes del “mestre”.

Diu que: “històriques”, “perque la llengua fon duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a Valéncia”. Ad esta afirmació científica i categòrica, que aporta sense cap dato mes, perque els mestres indiscutibles, segurament, no tenen perquè donar explicacions, Cremades, nomes transcriu l’afirmació d’un erudit català D. Antonio Rubio i Lluch que assegura que el català, al menys com a llengua pròpiament lliteraria en sentit estricte, no aparegué fins a 1362, uns 124 anys despres de la Conquista de Valéncia. Per lo tant, per boca d’un català la primera apoyatura de l’adjunt a càtedra, se derruix. Se poden aportar mes opinions: N’hi ha mes. Està la d’Ubieto, Cabanes, Penyarroja, etc…etc…, i l’afirmació definitiva de que Catalunya en temps de la Conquista no te una existència física demostrable, per lo tant, de català res.

La segon raó científica per a demostrar l’unitat radica en la “geografia”… “El Principat de Catalunya és més estès, es el mes poblat”, “i es el més fort econòmicament”. Son raons apabullants per a la demostració de lo que se pretén; una raó pintoresca. El pare Cremades diu, no sense sorna, “Ya tenim la llengua de Cervantes transformada nominalment com a llengua Mexicana, per efecte d’un desbordament semàntic irresponsable”. O siga que el tamany determina la raó científica; el tamany i l’economia; eren mes rics i podien pagar…a Fuster, a Guarner, a Climent i a una montonada de gent adictes a la causa de la pesseta, que es com se fa ciència.

¿Algun investigador serio, pot assumir estes raons, que son d’una ingenuitat rallant en la paranoia, com als fonaments d’eixa unitat que se pretén i se pretenia? L’únic mèrit d’este home, es no haver tingut cap vergonya en expondre eixes favades científiques i damunt escriure-les.

L’ultima de totes les aportacions Sanchisguarnerianes, radica en raons “lliteraries” i les afirma en que “la Renaixença de la llengua tingué origen a Catalunya on triomfá mes plenament”. Se pot apreciar que per ad ell, tot lo català va a missa, sense parar-se en barres ni demostracions. Pero el pare Borja, li retrau, a la seua afirmació, l’opinió de Constantí Llombart, qui assegurava que “Valéncia té la gloria d’haver començat (Ia Renaixença) molt més ans que les províncies germanes (les de “parlar català i mallorquí”) (¿peixquen?)… poden contar-se com a primer iniciadors en la restauració a Joan Collado, que publicà en 1755 poesies valencianes; en 1763 Fr. Lluis Galiana, i en lo mateix temps Carles Ros, entusiasta llemosiniste i principal promovedor del renaiximent, en aquella centúria… se publicaren en 1790 les Trobes de Mossèn Jaume Febrer i una colecció d’Adagis Valencians”. Es evident que les feches no enganyen, tot això sense contar, si a qüestions de mèrits anem a acodir, els dels nostres clàssics valencians, dels que mai ha tingut Catalunya, res que se pareguera i que tant reconeguts estaven per el mes renaixentitste català que era Mossen Verdaguer. Pero es que, ademés, se pot aportar el testimoni de Marcelo Capdeferro, extret del seu llibre Otra Historia de Catalunya, en el que diu respecte a la Renaixença: “El romanticismo fue un movimiento literario que nació y murió en el siglo XIX; en Cataluña vivificó al movimiento renacentista literario, artístico e ideológico conocido con el nombre de “Renaixença”, que fue el embrión del catalanismo i del nacionalismo”. Sigle deneu.

El llector mateixa pot traure les conclusions que mes li abellixquen; pero si seguixen les raons científiques de Sanchis Guarner, com a u dels poquets pagats per la causa que s’atreví a expondre alguna coseta, sobre eixa unitat política indemostrable, se donaràn conter de que l’unitat de la llengua no deixa de ser una mentirola, una falsetat tan infumable que no se la pot tragar cap valencià de be, ni menys tolerar que el Govern de Zapatero, hostigat pel nacionaliste Carot, nos amedrante i nos ningunege les nostres senyes d’identitat ¡Sr. Zapatero, vaja-se’n ya!

Josep Lluis Garcia Ferrada

• Articul publicat en el “Diario de Valencia”, decembre de 2004.