El

El "mossarap" i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari (II)

Per Agusti Galbis

Hui seguirém comentant les caracteristiques del romanç valencià prejaumi parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians o islamisats), en relacio a les “lleis fonètiques del mossàrab oriental”, que s´han tret de la manega els catalanistes. Continuem en l´orde que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337).

2.- “No diftongació espontània de e i o breus llatines: Petra < petra, Ripelles (Relleu) < *ripellas, Boatella (València) <*bovatella, Puçol < puteolu, Bunyola < balneola, Nerola (Vimbodí) <*nigrola, Riola < *rivola”.

Segons aço, l´evolució del romanç valencià previ a la reconquista seria identica a la del català.

3.- “Sembla que tampoc no hi havia diftongació condicionada de o breu davant iod: Foios < foveos, Poio (Riba-roja de Túria) < podiu, Alboi (Genovés) < bobe”.

No cal dir que “sembla” no pareix lo mes adequat per a definir una “lley”. El mateix Sanchis Guarner, en la “Enciclopedia lingüística hispánica”, admetia la diftongacio per a l´aljamia valenciana. Hi han llinguistes com Friedrich Schürr, que posen en dubte inclus la propia existencia de la “diftongació condicionada”, proposant una inflexió directa o pas de la “e” a la “i” i de la “o” a la “u”.

A partir d´ahi i suponent l´existencia de la diftongacio previa, tenim que en document en llati de 1171 llegim: “Cullam cum suis terminis”. Tambe Ibn Al Abbar cita “Kulya” = Culla. En document de 1157 es parla de “castrum de Cullera”. Aixo vol dir, be la reduccio del diftonc, be la inflexio directa de “C o l i a” o “C o c h e a”.

No cal dir, que tambe els catalans tenen eixemples sense inflexió com seria “coix” de “C o x u”, front a “cuixa” de “C o x a”. ¿Sera una “catalanitzacio” del valencià “coixo”?

Comprovem com la caracteristica analisada no es exclusiva dels catalans, i es donava en el romanç valencià d´abans de la conquista.

4.- “Conservava la -e final llatina: Canemares (les Coves de Vinromà) ´canemars´, Panissares (la Vall d´Alba) ´panissars´, Olivares (Morella) ´olivars´”.

Eixemples de la perdua de la –e final els tenim en la “Historia Roderici”: “introivit in montana de Alpont”. Dolors Bramon afirma que Al-Idrisi cita: “al-Bunt” = Alpont. Del llati “p o n t e”. Tambe en la “Historia Roderici”: “...in valle, quae dicitur Torrens...” Torrent de “T o r r e n t e”. De l´any 1003 es el document que nos parla de: “Senior Fortunio Sangiz in Kolia et in Castilion de ripa de mare”. Del llati “c a s t e l l i o n e. De 1195 hi ha una cita de “Boixar” de “b u x a r e”. I podem afegir Carcer de “c a r c e r e”, Campanar, de “c a m p a n a r e” i moltissimes mes.

Continuem observant que la perdua de la –e final llatina, sí que es donava en els valencians sense necessitar per a res als catalans.

5.- “Si la e àtona restava en posició interna, es tancava en i: Vallibona ´Vallbona´, Valliplana ´vall plana´, Montitxelvo ´mont cerf´.”

De 1209 es el document en el qual es parla de “Vallis Ibone”, que podria referir-se a Vallibona. ¿A on esta la e atona en posicio interna? ¿Era obligatori passar per ella?

De l´any 1100 es el document en el que llegim: “...et in Monteroio, super Montornes” Vegem que la e atona no s´ha tancat en i, sino que ha desaparegut. Front a “Montitxelvo” tenim Montroy, de “m o n te r u b e o”, no “Montitroy”. Escrit per l´escrivà aragones, en el llibre del Repartiment trobem escrit “Montserrat”.

Vegem com lo afirmat pel “mestre indiscutible”, es prou discutible.

6.- “Conservava la o llatina: Muro ´mur´, Portopetre (Santanyí) ´port Pere´, Capocorb (Llucmajor) ´cap corb´, Campello ´campell´, Campos ´camps´, Gorgos (Llíber) ´gorgs´, Tollos ´tolls´”.

Esta es una caracteristica de les que mes s´ha usat per a assignar o no l´etiqueta de “mossarabisme” a paraules de la llengua valenciana, com poden ser “llomello”, “mosseguello” o “fardacho”. No es cert que previament a la reconquista no existira tendencia a la caiguda d´eixa –o. Anem a vore-ho.

En document d´Alfons I (1073 – 1134), llegim: “...duos castellos que dicitur Lilia et Villa Margen”, es dir, Vilamarchant, de “V i l l a + M a r c e n u s”. Ibn al-Abbar cita “B.q.san” = Picassent de “P i c a t i u s + e n u”. Al-Udri escriu “Batrir” = Petrer, del llati “P e t r a r i u”...¿Per qué no trobem Villa Margeno, Picasseno o Petrero?

I en el “Llibre del repartiment” podem trobar per eixemple: “Carraxet” (Carraixet) de “c a r r a s c e t u”, “Parsen” (Parcent) de “P a r c e n i u s”, Luxen (Lluchent), de “L u c i u s + e n u”, “Quartel” (Quartell) de “Q u a r t u”...

Totes les etimologies llatines expostes, donarien com a resultat la “o latina”, que en llengua valenciana, en molta mes proporcio que es conserva, cau. I eixa caiguda es, com hem vist previa a la reconquista.

7.- “Sovint es mantenen sordes les oclusives llatines p, t, c davant a, o, u intervocàliques o amb r agrupada: Escopar (Olocau de Carraixet) ´escobar´, Ripelles (Relleu) ´Ribelles´, carxata ´calçada´, Teixeta (Alforja) ´Teixeda´, Serratella ´serradella´, Boatella (València) ´Boadella´, Petra ´pedra´, Alpatró (la Vall de Gallinera) ´pedró´, Muixacre (Morella) ´mont sacre´”.

Al dir “sovint”, es reconeix que no sempre. Anem a vore com eixa evolucio sí que s´havia produit en el romanç valencià.

Per fonts araps sabem el nom de dos lliterats d´Elig: “Ibn Qabra” de “C a p r a” i “Ibn M.gr al” de (M a c r u + el l u), i d´ahi, Benimagrell (que trobem el el “Llibre del Repartiment” com “Benimagrel”). Ibn Al-Abbar cita “Agris i” de “A c r a s”. En document en llati de 1194, trobem “Benfigum” (Benafigos), derivat d´un compost “B a n i +f i c u s” Vegem que ni “Qapra”, ni “Macrell”, ni “Acres” ni “Benaficos”.

En el “Llibre del Repartiment” trobem “Taulada” de “t a b u l a t a”, “Canadel” (Canadell) de “c a n n a t e l l u” i moltes mes, lo que vol dir que moltes paraules en les que no es complixca que es mantinguen “les oclusives llatines p, t, c davant a, o, u intervocàliques o amb r agrupada”, poden ser propies del romanç valencià.

Continuem vegent que les caracteristiques de la llengua valenciana actual prenien forma en el romanç valencià anterior a la reconquista sense necessitar dels catalans per a res. Sera menester un ultim articul.