La filologia valenciana. (Discurs d’ingres a la Real Academia de Cultura Valenciana)

Per Josep Maria Guinot i Galan

INTRODUCCIO

Despres de saludar al Deca de la Real Academia de Cultura Valenciana, Excelentissim Senyor Don Joan Lladró; al Sr. Director de la secció de Llengua i Lliteratura reverend Don Joan Costa i Català, academics i demes membres d’esta prestigiosa entitat cultural, i selecte auditori, vullc agrair l’honor que me procuren al nomenar-me Academic Numerari. I, en una actitut de justa modestia passen a llegir-los el meu discurs d’ingres, estos amics impagables que han segut els meus ulls, el meu cor i la meua vida.

Front ad este compromis m’encontrava, com se sol dir entre l’espasa i la paret; perque per un costat esta minusvalia que el Senyor m’ha donat i que accepte resignadament, m’impedia redactar, per mi mateix, una conferencia que diguera alguna cosa interessant. I, per un atre costat, no podia eludir el compromis i la responsabilitat que comporta un discurs d’ingres, que convalidara la meua assuncio d’este compromis que representa el formar part d’este cos d’academics que son el major baluart, que mantenen el prestigi i la grandea de la Llengua Valenciana. Per aixo, me decidi a agarrar el bou per les banyes, i salvar la situacio valent-me d’alguns apunts que estaven esperant l’ocasio per a ser utilisats i que considere adequats al dia de hui. Per lo tant parlaré de Filologia i en particular de la valenciana.

S’han donat moltes definicions de la Filologia (que etimologicament vol dir amor o estudi del llenguage). Per a alguns es “la ciencia que estudia la llengua en totes les seues manifestacions”. Per a uns atres es la ciencia que te per objecte el coneiximent del caracter espiritual d’un poble o d’un grup de pobles tal com aquell que reflecta en la llengua i en la lliteratura antiga i moderna.

L’objecte de la Filologia no es la llengua en general ni tampoc la Lliteratura en general, sino sempre i unicament la llengua i lliteratura d’un poble determinat.

No hi ha que confondre la Filologia en la llingüistica, a pesar de l’estreta relacio constant que existix entre les dos rames i l’us indistint que s’ha fet de les dos rames d’investigacio llingüistica; les dos treballen sobre el llenguage, pero de distinta manera. L’intent de distinguir o distanciar els dos conceptes es prou recent. La llingüistica com a ciencia especifica del llenguage, independent de la Filologia, s’ha desenrollat a partir del sigle XIX. Parlant rigorosament, la Filologia es una ciencia historica que analisa i interpreta els texts antics, averigua les relacions que medien entre texts de diverses cultures que les han fet possibles, i des d’eixe punt de vista es un indispensable auxiliar de l’historia, perque per mig de la critica interna i externa garantisa l’autenticitat i valor dels documents en que se fonamenta l’investigacio historica. Igualment, i aixo es important, es llavor propia de la Filologia, per mig de la critica de texts i la critica lliteraria, oferir l’edicio dels texts, segons criteris cientifics i tecniques adequades, a lo que contribuix l’erudicio, les ciencies auxiliars i particularment la llingüistica. Esta, pel seu costat, la llingüistica, treballant sobre el mateix objecte material, te per objecte formal l’estudi del llenguage en general i de cadascuna de les llengües en particular.

De manera que la Filologia no pot prescindir de la Llingüistica per a les activitats que acabem d’indicar: la critica, l’interpretacio, l’edicio de texts. La Llingüistica necessita la Filologia per a que li suministre uns texts segurs en que apoyar les seues investigacions. Eixa es l’explicacio de per qué Filologia i Llingüistica s’han confondit tantes vegades i es parle de filologia romanica, germanica, o eslava, etc… abarcant tots els estudis llingüistics i lliteraris d’un grup huma.

FILOLOGIA I GRAMATICA

La Filologia, tant com a estudi de texts com en el seu ram gramatical, es una de les ciencies mes antigues de l’humanitat, i particularment en est ultim, en el gramatical, a traves del temps comprén una serie de problemes, doctrines i raonaments, molts d’ells ya fa temps fora de circulacio, acompanyats d’una terminologia, actualment de valor epistemologic, pero que encara nos encadena, per lo que no estarà de mes un breu resum historic dels estudis gramaticals per a una millor comprensio dels problemes filologics i llingüistics moderns.

La Filologia com analisis i interpretacio de texts es la mare de la gramatica. Parlar d’historia de la Filologia, durant molts anys, es parlar d’historia de la gramatica, perque ella comprenia totes les facetes dels estudis llingüistics. La gramatica tal com s’estudia actualment en Europa i America naixquè cap al sigle III, ans de la nostra era, com verdadera Filologia o estudi dels texts i es una herencia de la cultura greco-llatina, en la necessitat d’explicar texts arcaics: Homer, en la Grecia d’Alexandria, i el sanscrit, en els texts sagrats de l’India.

Els glossadors i el escoliastes començaren a formular un cumul d’observacions i classificacions, i fundaren la gramatica occidental segons un quadro i una terminologia que substancialment estan vigents en nostres dies. Roma heretà esta tradicio i la llegà a l’Edat Mija en que se desenrollà en un context cultural i llingüistic nou, es renovà en el Renaiximent, i prengué nous camins en l’epoca moderna.

Ya Protagores va trobar els tres generos i els modos verbals. Democrit descobri que la relacio entre el so i el significat no era necessaria ni imposta per la naturalea, que el significat era arbitrari i incorporat a la paraula pel subjecte parlant. Aristotil afegia que les paraules i sons del llenguage eren simbols de les coses, creats per la voluntat dels parlants i, ademes del nom i del verp, reconeixia en el llenguage les particules; introdui ademes el concepte de “cas” per a significar els canvis flexionals; va classificar els noms en simples i composts; va propondre regles per a senyalar les diferencies entre els generos.

Els estoics, a partir de les ensenyances aristoteliques, analisaren les parts de l’oracio i li donaren a l’articul un lloc separat de les particules; a les parts de l’oracio afegiren l’adverbi; delimitaren el nom de “cas” sols a la flexio nominal, en la qual distinguiren quatre casos: en el verp se ficaren en les classes, modos i temps.

Els gramatics aleixandrins feren progressar la gramatica per mig dels seus estudis sobre la llengua d’Homer i dels escritors antics, i en la comparacio observaren detalls molt curiosos. D’esta intensa activitat gramatical sorgiren dos escoles: la dels analogistes i la dels anomalistes (L’escola dels analogistes fundada per Aristarc, sostenia que entre l’idea i la paraula existia una llei rigorosa d’analogia i no admetia ningua excepcio en les regles gramaticals. La dels anomalistes, que tenia per cap en Pergam a Crates de Males, negava l’existencia de regles propiament dites, no admetent-les mes que quan estaven consagrades per l’us). Crates fon l’autor de la primera gramatica grega sistematica. En ella, arreplegà els principals fets llingüistics observats pels aleixandrins; ademes va compondre uns ensajos de reforma de l’ortografia grega. Coneixia tambe la llengua llatina per la seua estancia en Roma com embaixador, lo que li permetia comparar grec i llati.

La gramatica llatina naix quan els romans se dediquen a cultivar la cultura grega, cosa que fan en gran entusiasme. Dionisi Thrax, discipul d’Aristarc, en temps de Pompeu, escriu una gramatica escolar de la que prendran eixemple les gramatiques llatines posteriors, provant a traduir al llati els termens tecnics grecs, i inventant noms nous per a les formes peculiars del llati. Aixina, Juli Cesar, autor d’un llibre “De Analogia”, va crear el nom d’ablatiu. La discussio entre analogistes i anomalistes se va acabar en el sigle II, per una solucio solomonica: s’admet com a norma l’analogia, pero donant entrada a la anomalia per a les excepcions.

Els gramatics grecs Apoloni Discol i el seu discipul Herodia recopilaren els treballs dels seus predecessors, i les seues obres foren la base de la gramatica llatina escrita per Elio Donato en el sigle IV, i els 18 llibres de Gramatica completats per Priscia en l’epoca de Justinià. La gramatica de Donato i els tractats de Priscia foren la maxima i casi unica autoritat gramatical en les escoles de l’Edat Mija i d’elles deriven els tractats grecs i llatins de l’epoca moderna.

Durant l’Edat Mija continua la gramatica llatina en tot son vigor. Ara be, el llati migeval, sense ser una llengua morta, puix s’escriu i es parla, es una segona llengua, que es depren en l’escola, i està gramaticalment ben fixada, tenint per ideal l’us dels grans escritors de l’epoca classica: Virgili, Horaci en vers, Cicero i Cesar, en prosa… Del seu us es trauen les regles que determinen el llenguage. Esta tradicio es perpetua a traves dels sigles, perque el llati no solament continua ensenyant-se en les escoles (en l’Universitat, fins al sigle passat) sino que continua sent la llengua dels escritors eclesiastics, de la lliteratura i de les ciencies.

En quant a la llengua indigena no se la ensenya ni se la estudia.

Sera precis arribar al Renaiximent per a que les llengües neollatines accedixquen a la dignitat de llengües nacionals lliteraries. El breçol de l’estudi gramatical de les llengües romaniques fon l’Italia del Renaiximent, a on la gramatica s’emancipa de la servil imitacio de la gramatica llatina. Els mes famosos tractadistes italians d’aquella epoca foren Francesco Fortunio, qui descobri en els grans lliterats italians del sigle XIV l’existencia d’una regularitat gramatical; el cardenal Pere Bembo, Giorjo Bartoli, a qui se deuen precioses observacions sobre la familia italiana; Pere Giumbullari, qui fiu les primeres passes en materia d’etimologia sobre Italia; mes avant Castelvetro.

En este moment apareixen les primeres gramatiques franceses precedides d’obres didactiques per a l’us dels estrangers, en particular per als anglo-normands, l’idioma dels quals (frances) s’alterarà de dia en dia. Ve enseguida una generacio de gramatics humanistes i nacionalistes, que se dediquen a l’apologia, a la defensa i l’ilustracio de la llengua francesa, apta per a rivalisar en totes les llengües antigues, com s’esforçarà en demostrar-ho Henri Hestienne en son “Traité de la conformité du lange françois avec le grec” (1565).

En Espanya tingué repercussions el moviment gramatical produit en l’Italia del Renaiximent, i es Nebrija l’autor de la primera Gramatica castellana, publicada en l’any 1492. Elio Antonio de Nebrija (1411-1522) es el seudonim de l’humaniste i gramatic espanyol Antonio Martínez de Cala i Jarava, qui va colaborar en Cisneros per a la publicacio de la Biblia Poliglota i va ensenyar en les Universitats de Salamanca i Alcala. En castellà s’han publicat moltes gramatiques, entre elles la de la Real Academia Espanyola. Nomes mencionarém, entre les mes famoses, la d’Andreu Bello (1781-1865), escritor i filolec veneçola. En catala tenen tambe importancia la Gramatica de Pompeu Fabra (1912), les de E. Vallés i J. Marvà (A. Martorell i E. Vallés) i la de Badia Margarit.

En arribar ad este punt, en que hem fet un breu recorregut per l’historia de la gramatica, seria llogic fer el mateix recorregut per l’historia dels diccionaris i d’atres rames del saber relacionades en la Filologia. Pero eixe estudi no se pot realisar ni en una ni en varies conferencies. Sense eixir-nos de la Filologia romanica nos deixaria admirats la constelacio d’autors que han conseguit un nom en el camp de la Filologia i la Llingüistica. Per aixo demane perdo per no mencionar aci a personages tan famosos en filologia i llingüistica romanica com: Bourciez, Brugmann, Ernout, Hofmann, Maillet, Grangent, Juret, Kroll, Vendryes, Vosler, Meyer Lubke, Riemann… i dotzenes d’autors tambe importants… Per aixo, suposta vostra venia, pressionat per les inexorables coordenades del temps, nos ocuparém exclusivament, naturalment en sintesis, de la Filologia Valenciana.

LA FILOLOGIA VALENCIANA

En valencià, des de temps antic i durant molts anys s’escrigueren llibres que, si be no eren gramatiques, contenien algun aspecte gramatical o estaven destinats a l’ensenyança del llati per mig del valencià. Entre ells podem citar ya en el sigle XIV un breu LEXICON llati-valencià, de don Pere d’Arago, bisbe de Valencia. De 1371, el “Libre de concordances” de Joan March, escrit per orde de Pere II de Valencia, El Ceremonios. Els vocabularis de Joan de Resa, de Lorenzo Palmireno, de Gaspar Gil de Polo. El “Liber Elegantiarum” (Venecia 1489 de Joan Esteve, diccionari valencià-llati, sense dubte el primer vocabulari escrit en una llengua neollatina; el de Jeroni Amiguet, paregut a l’anterior, titulat “Sinonima variationum”; el “Thesaurus puerilis” d’Onofre Pou; les “Regles d’esquivar vocables e mots grossers o pagesivols” de Bernat Fenollar; (1490) els vocabularis juridics; l’obra de Marti de Viciana “Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana i valenciana”; el de Carles Ros, “Diccionario Valenciano-Castellano”; els vocabularis del sigle XVIII, d’Anselm Demper, i de Sanelo i de Tomas Font i Piris. Pero els diccionaris verdaders valencians comencen en l’epoca de la Renaixença Valenciana (sigle XIX com el de Just Pastor Fuster, Lluïs Lamarca, Josep Escrig i Martinez; corregit i aumentat baix la direccio de don Constanti Llombart; el de Joaquim Marti Gadea. En el sigle XX, els de Fullana i Mira, el vocabulari ortografic de Carles Salvador, el de Mossen Alcover, trilingüe. En nostres dies, el diccionari dels mestres del GAV, el de Miedes Bisbal i, finalment, el de la Real Academia de Cultura Valenciana.

Entre les gramatiques no podem deixar de nomenar les del sigle XIX, a saber, “Apuntes para una gramatica valenciana popular” (Valencia, 1894) de J. Nebot i Perez, Archiver de Valencia, naixcut en Vilarreal, i la “Gramatica de la Lengua Valenciana” (Valencia, 1894) de J. Perez Nieto.

Ultimament, ya en el sigle XX, s’han publicat algunes gramatiques, la majoria influenciades per l’Institut d’Estudis Catalans. Sense que falte alguna del mes autentic valencianisme, com la del pare Fullana Mira. Citarém breument als autors de gramatiques o estudis gramaticals mes importants, per orde cronologic: P. Fullana, Renart i Ferris, Carles Salvador, Salvador Guinot, Lluis Revest, Sanchis Guarner, Rafael Ferreres, Fuster, Ubieto, Lo Rat Penat, el Grup d’Accio Valencianista, La Revista Valenciana de Filologia, de l’Institut Alfons el Magnanim, Adlert, Paraval, la Serie de Filologia de l’Aula d’Humanitats de la Real Academia (en la que colabora un grup important d’investigadors que tots els presents coneixen) i que han contribuit eficientment a demostrar les excelencies de la llengua valenciana i el seu dret a ser conreada en els ordens mes elevats de la cultura, en el que ells estan situats. Estos escritors i investigadors quan passe el temps l’historia els incloura al costat d’aquells autors valencians que son orgull de la filologia valenciana. Autors que en un principi tenien per objecte primordial l’ilustracio lliteraria i l’ajuda per a comprendre distintes produccions i estimular-ne atres paregudes, ceyint-se en sa activitat filologica a la Gramatica i la Poetica. Pero que mes avant se dedicaren a comparar la nostra llengua en les restants i inclus estudiaren l’hebreu, arap, grec i llati. Aixina, darrere del “Llibre de concordances” i del “Liber elegantiarum” venen atres autors que cultiven diverses llengües comparant-les en la valenciana, com Mayans i Ciscar o Marti de Viciana, o profundisant en llengües estranyes, com Francesc Perez Bayer en hebreu; Joan Batiste Perez en arap; com Joan Lluis Vives en grec; i el poeta i comentariste de classics Bonaventura Prats, i molts atres en llati.

Hem arribat al punt al que voliem arribar: dir algunes paraules apropiades ad este acte.

No puc deixar l’us de la paraula sense agrair als presents la benevolencia en que han escoltat esta poc amena intervencio, i sense tornar a repetir el meu agraiment cap als rectors d’esta prestigiosa casa que ha confiat en la meua modesta persona per a formar part de l’equip d’Academics Numeraris, al que, des de hui, m’honre en perteneixer. Moltes gracies.

Discurs llegit el dia 7 de març de 2003 en la seua recepcio com a Academic de Numero pel Ilm. Sr. En Josep Mª Guinot i Galàn.

Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia, 2003.


A continuacio, la contestacio de l’Academic de Numero, Ilm. Sr. En Joan Costa i Català, S.I.

Ilustrissims Sr. Deca, membres de la Junta de Govern, academics, senyores i senyors:

M’ha cabut en la sort l’agrados encarrec de contestar al Discurs de Recepcio del nou academic nominat i amic entranyable D. Josep Mª Guinot i Galàn, contestacio que considere per a mi un honor i un privilege. Un honor per lo que es i representa hui el Pare Guinot en el mon de la Cultura i de la Llengua Valenciana. Un privilege, perque, entre els molts que admirem, valorem i estimem al Pare Guinot, ha volgut ell mateix que siga yo l’encarregat de donar compliment a este requisit academic.

Mentres escoltava el discurs i contemplava al mateix temps la figura d’este ancia venerable, vençut en el fisic pels anys, pero mai en el seu espirit indomable i sancer, reconec que he sentit una gran emocio, mescla de reconeiximent i d’afecte. He cregut reconeixer l’alcanç d’esta tardana incorporacio que honra a la nostra Real Academia i premia d’alguna manera, sempre insuficient, la llabor intelectual i la dedicacio fidel de tota una vida als autentics valors de la nostra cultura, especialment en el camp de la llengua. He sentit un afecte molt gran, perque comprenc que, per damunt dels merits indubtables que el fan acreedor a este nomenament del tot mereixcut, sura una adhesio del cor a sa persona, a un home que, ademes d’admirat, sempre s’ha fet de voler. Perque el Pare Guinot, mes alla d’un estudios i un intelectual que ha treballat incansablement en el conreu de la Llengua Valenciana en moments molt dificils d’ambigüitats i de traicions, es un home bo i un home de be.

Un motiu especial per a mi d’alegria, que sobreïx entre uns atre motius, es tindre en la nostra Academia un nou representant de l’apretada llista d’insignes castellonencs que tant han treballat i destacat en la cultura valenciana, especialment en el camp de la llengua, la que nos es comu i nos dona una mateixa identitat des del Senia al Segura.

No ha deixat mai de sorprendre’m, i al mateix temps de confirmar-me en les meues conviccions, la constatacio d’un sentiment llingüistic cohesionat en tota l’area geografica de l’antic Regne de Valencia, cosa, com diu un atre destacat castellonenc, el Dr. Penyarroja, inaudita entre els dialectes hispanics, i mes encara, dins dels dialectes catalans.

Front als enganyosos arguments de l’unitarisme llingüistic catala, que posa les clares diferencies de la llengua valenciana front a la catalana a un mateix nivell que les existents entre les variants dialectals d’una mateixa llengua, m’he trobat que persones com el Dr. Penyarroja i el Pare Guinot, els dos grans experts en llingüistica i els dos castellonencs, previament a coneixer-los yo directa o indirectament, coincidien del tot en les mateixes apreciacions, en els mateixos sentiments i en les mateixes raons que havien anat sorgint en mi, naixcut i criat a la Safor, quan vaig escomençar a interessar-me pel problema llingüistic valencià. Sense haver-nos tractat, ni tan sols conegut previament, cariem per igual de cap consciencia de catalanitat llingüistica, i aixo que el Pare Guinot havia estudiat Romaniques en Barcelona i yo havia vixcut els dotze anys de ma primera joventut, des del desset, en terres catalanes i tret la meua Llicenciatura de Filosofia en la mateixa universitat de Barcelona. A pesar de les nostres variants comarcals, nos reconeixiem immediatament com a valenciaparlants, i mes avant la Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana del Pare Guinot donava metodologia i sistematicament les mateixes respostes a les qüestions que yo m’havia plantejat a lo llarc d’eixos anys d’estudi i reflexio, al marge totalment del moviment valencianiste que havia sorgit en el Cap i Casal i s’ha estés per tot el Regne a la vista de l’increible proces de catalanisacio al que estaven i estan sometent l’historica Llengua Valenciana.

Esta experiencia i unes atres paregudes m’han confirmat en que hi ha sense dubte una unitat, pero de llengua valenciana, es dir, de la llengua que parlem els valencians, cosa que no em va ocorrer mai durant els anys vixcuts en Catalunya, en que vaig llegir molta lliteratura catalana i vaig deprendre a parlar catala, pero sempre i espontaneament com una atra llengua, per a mi entenedora, si be diferent. Ni per un moment em va passar pel cap que foren les dos una mateixa llengua, afirmacio que, com despres he vist i constatat, es mes fruit d’una ideologia afegida i d’uns interessos politic-economics, hui ya evidents a tots, que de la simple observacio i analisis cientific de la realitat llingüistica. No es un sentiment de rivalitat ni de postergacio el que nos fa discrepar, des d’esta Real Academia, de la llinia oficial imposta i mantinguda a partir del primer govern socialiste en la llengua de la nostra Comunitat, ni la que nos enfronta a la que està seguint fins al moment la nova Academia Valenciana de la Llengua, resultat d’un fals consens politic que no correspon a la consciencia i sentiment llingüistic de l’immensa majoria dels valencians. Es un rigoros plantejament cientific i academic que mira tant a la realitat intrinseca de la mateixa Llengua Valenciana com al context historic i sociologic en que esta s’ha anat desenrollant des de molt abans de Jaume I als nostres dies.

Els criteris llingüistics del Pare Guinot, en la mateixa llinia que els de l’ilustre filolec franciscà Pare Lluis Fullana, natural de Benimarfull, a l’atra banda del Regne, que ocupà des de 1929 fins a la seua mort en 1948 una cadira de la Real Academia de la Lengua en representacio de la, llavors sí, reconeguda Llengua Valenciana, han tingut el seu pes i la seua influencia en el si de la R.A.C.V. Per aixo esta li va concedir, fa ya temps, el titul d’Academic d’Honor i ara, considerant que no era suficient als seus merits, l’acull gustosament entre els seus Academics de Numero.

El Pare Guinot es Llicenciat en Romaniques per l’Universitat de Barcelona, Doctor en teologia, maxima calificacio, per l’Universitat Pontificia de Valencia, i encara va voler afegir als seus tituls el modest de professor d’EGB per l’Escola Normal de Valencia.

Canonge magistral, hui emerit, de la Catedral de Sogorp, va eixercir durant molts anys de professor en el Seminari Conciliar de Sogorp i professor en cursos de pedagogia del llati per a professors en l’Universitat Pontificia de Salamanca. Un home clarament d’iglesia.

Son prestigi de professor i estudios li valgué ser nomenat en 1954 “Caballero Cruz de la Orden de Alfonso X el Sabio” i rebre el Premi en el certamen internacional de Buenos Aires sobre traduccions del teatre llati, per ses huit obres premiades. Entre uns atres molts, cap destacar que es Premi Nacional de Lliteratura Valenciana, Premi Fullana en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1993, dos voltes Premi Jaume Roig en 1989 i 1992, Academic d’Honor, com hem dit, de la RACV i Prohom de Lo Rat Penat.

Ha presidit la Revista de Filologia Valenciana, inspirador i soport de l’institucio castellonenca Cardona i Vives, una representacio de la qual hui l’acompanya. Numerosos llibres, articuls i conferencies avalen la seua trayectoria intelectual, entre els que cap destacar com a referencia mes proxima a esta Academia la Fonetica de la Llengua Valenciana (Valencia, 2000), Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Lo Rat Penat), Morfologia historica de la Llengua Valenciana (RACV) i La Llengua Valenciana hui (RACV).

En consideracio a la modestia autentica del nostre nou Academic i a la seua edat, m’he propost de bestreta no fer llarc el discurs per a que no es fatigue mes de lo que es estrictament necessari. Pare Guinot, en nom de tots els membres d’esta Real Academia, dels molts amics que hui l’acompanyen i de tots els presents, gracies per la seua valuosa contribucio a la cultura valenciana i benvingut entre nosatres.

Valencia, 7 de març de 2003.

cites

La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable.
Miguel de Cervantes

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: