Entorn a lŽAVLL (2a. part)

Per Joan Costa i Catala

PROCES DE LŽAVLL

La politica general de consens que inaugurà el PP i lŽinteres de no governar en solitari a pesar de tindre majoria absoluta en Espanya i en la Comunitat Valenciana tingue tambe repercussions en la politica llingüistica. A mi no em cap el menor dubte de que una volta mes la nostra llengua fon usada com a basa de consens per a les bones relacions entre el PP i Convergencia i Unio a nivell nacional. Tot era qüestio de guardar les formes, llançar de quan en quan una declaracio de principis i deixar que el proces seguira el seu curs. Per a mi que el PP continuava convençut de que el problema llingüistic no podia restar-li massa vots i sí donar-li ventages per a negociar en ell. Ara que UV quedava fora de les Corts i que una part dels seus votants i alguns dels seus politics se nŽhavien passat al PP, era el moment propici per a donar un nou pas: la constitucio de lŽAVLL.

El President Zaplana, despres dŽalguns contactes en Pujol, considerats com a molt satisfactoris, anunciava el començament del proces constitutiu de la nova Academia de la Llengua que, segons ell, seria lŽinstrument cientific de consens per a solucionar dŽuna vegada el conflicte. Hi havia, al meu parer, en els plantejaments del Sr. President i en la manera de propondre el proyecte dos greus errors de perspectiva:

1.     Pensar que era qüestio de transaccions i acorts entre partits politics, en la que lŽopinio i el sentir de la gent no contava o tenia menor importancia.

2.     Pensar que era una qüestio menor de simples discrepancies filologiques o ideologiques que podien superar-se en el tira i afluixa de propostes i mutues concessions mes consistents i practiques. SŽignorava, en tot cas la força profunda de propia identitat, molt lligada a la llengua, i la consciencia historica latent de tot un poble.

El CVC, un atre producte del consens politic que arrastrava una vida anodina dŽorganisme oficial, va ser el senyalat per a redactar un informe previ sobre no se sabia qué de la llengua ni de quina llengua. Donava lo mateix, perque ya lŽobjectiu estava previst. Durant llarcs mesos passaren per davant de silencioses i hermetiques audiencies, presidides pel Sr. Grisolia, els representants de les mes destacades institucions culturals valencianes per a expondre els seus criteris. Segons participants directes del CVC, no hi hague despres el mes minim debat per a la confeccio de lŽinforme. No es tingueren en conte raons filologiques, historiques ni sociologiques. No contaren per a res els papers presentats per les institucions. No hi hague propostes alternatives, ni discussions de paragrafs i conceptes. Aparegue un paper, que diuen presentà lŽantic rector Lapiedra, i sobre ell es feren alguns ultims retocs. Tot estava lligat i ben lligat. A lŽhora de votar, solament Xavier Casp i Josep Boronat, elegits per UV, i Lleopolt Penyarroja, elegit pel PP, es negaren a donar el seu consentiment i expressaren la seua protesta. I encara el president Grisolia, revestit de justa indignacio, tirà en cara a Penyarroja la seua indisciplina i desllealtat al partit que lŽhavia elegit, evidenciant dŽesta manera el caracter politic de lŽinforme.

Quan en mig de lŽestiu es feu public lŽinforme, per a molts valencians les campanes tocaren a mort. Recorde haver escrit un articul titulat "Requiem per una llengua". A banda del llenguage en que estava redactat, lŽinforme pareixia confirmar els pijors presentiments i recollir de forma mes o manco sibilina totes les tesis del pancatalanisme i de lŽunitat de llengua. No debades Pujol i lŽAvui es mostraven "moderadament satisfets" del resultat. Perque, tot sŽha de dir, en el pinyol mes dur del pancatalanisme la nova Academia Valenciana inspirava prevencio i un invencible recel pel fet de no poder-la controlar completament, ya que lŽultima clau la tenia el PP.

LŽinforme mentix sotilment quan diu que “lŽany 32 es firmaven les normes ortografiques dites de Castello, seguides durant quaranta anys sense problemes pels literats valencians", es dir, mentres eren considerades com simples normes ortografiques per a la llengua valenciana, mentres la produccio lliteraria era insignificant i vigilada estretament pel regim franquiste, mentres les autoritats filologiques com el P. Fullana seguien mantenint els seus punts de vista cientifics discrepants de les Normes, mentres no es feu patent lŽintent de catalanisar el nostre idioma. I seguix el text de lŽinforme: “Posteriorment, des dels anys setantes esta normativa ha sigut contestada per sectors culturals i politics, encara que la majoria de la produccio escrita ha continuat redactant-se dŽacord amb aquelles normes primeres mes o menys desenrotllades". Per mig del circumloqui, recurs estilistic freqüent en lŽinforme, es dona a entendre que la reaccio contra una massiva invasio del catala tendent a anar substituint la llengua valenciana pel catala pur i dur, reaccio capaç de produir gramatiques, diccionaris i unes Normes del Puig en les que escriuen un creixent numero de lliterats constituits en Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana, tot aço no ve mes, segons lŽinforme, que dŽuns sectors culturals i politics de ninguna importancia, els dits per ells "secessionistes”, que no han pogut parar la marcha triumfal del llenguage i escrits oficials catalanistes "amb aquelles normes primeres”, aixo sí, "mes o menys desenrotllades”. I tan desenrotllades, fins al total "desenvolupament".

LŽapartat mes conflictiu es el que tracta del nom, naturalea i codificacio del valencià. LŽautor de lŽinforme es un artiste en evitar que mai en cap lloc de tot el document apareguen unides les paraules Idioma Valencià o Llengua Valenciana. Mireu com escomença est apartat: "El nostre Estatut dŽAutonomia denomina ŽvalenciàŽ la llengua propia dels valencians", com si donara a entendre que "valencià", sense mes, es el nom de la llengua. L’Estatut diu "valencià", pero referit a la paraula idioma, masculi. Ell separa lŽadjectiu del seu context i, forçant la mateixa gramatica, no diu "denomina valenciana la llengua”, sino denomina "valencià" la llengua dels valencians, concessio que el catalanisme fa als nostres sentiments tan poc "cientifics".

Pero esta denominacio, segons lŽinforme, no deu ser excloent: “LŽesmentada denominacio "valencià", i tambe les denominacions “llengua propia dels valencians" o "idioma valencià", o altres, avalades per la tradicio historica valenciana, lŽus popular o la legalitat vigent, no son ni han de ser objecte de qüestionament o polemica”. Ho diu i no ho diu. Pero ha rebaixat el terme “idioma valencià", en lŽunica volta que apareix, a la categoria dŽunes atres denominacions, fent una interpretacio reduccionista del sentit que el nostre Estatut dona a lŽIdioma Valencià com a llengua oficial, deixant-lo en una “expressio" mes o menys discutible, perfectament substituible per unes "altres", com, per eixemple no ho diu pero ho insinua , "català".

A continuacio, i sense vindre a conte, usant una vegada mes el circunloqui, assentarà el principi de lŽunitat de llengua: "El valencià, idioma historic i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüistic que els corresponents Estatuts dŽAutonomia dels territoris hispanics de lŽantiga Corona dŽArago reconeixen com a llengua propia". Està parlant, llogicament dels Estatuts de Catalunya i Balears, que reconeixen com a llengua oficial i propia el catala. Tractant-se de lŽidioma Valencià en la Comunitat Valenciana no fea ninguna falta lŽalusio a unes atres autonomies, pero era precis que apareguera en algun lloc el dogma de lŽunitat de llengua, el que es nuc precisament i causa principal de divisio i conflicte, el que nega independencia i entitat propia al nostre Idioma Valencià.

En l’ultim paragraf dŽest apartat es propon la "normativisacio consolidada a les nomenades normes de Castello". Asumix, per tant, com a consolidat tot el proces catalanisador que arranca dŽaquelles que foren "normes dŽortografia valenciana", i despres nomenades "de Castello o del 32", per a fer desapareixer les paraules originals "ortografia" i "valenciana", que no trobaréu mai en els que invoquen les Normes de Castello, en realitat les de lŽInstitut dŽEstudis Catalans, com a punt de partida ulteriorment "consolidat" en prou mes de lo mateix.

Est informe, tan unilateral i parcialment dissenyat, no solament fon aprovat, sino que es decidi que fora inclos com a preambul de la Llei de creacio de lŽAcademia Valenciana de la Llengua, denominacio que tornava a evitar el nom de Llengua Valenciana o Idioma Valencià. Lo mateix que teniem un Consell Valencià Cultura, ara els politics anaven a crear una Academia Valenciana de la Llengua. Quedava per saber, ya que delliberadament sŽamagaven de dir-ho, de quina cultura i de quina llengua es tractava. LŽacort dels dos partits majoritaris facilità la tramitacio i aprovacio de la Llei per les Corts Valencianes, i lo que molts veïen com una rendicio en tota regla del PP al catalanisme, es presentava a bombo i platet com un pas ferm cap a la solucio del conflicte llingüistic.

Quedava lŽultim pas i el mes delicat: la designacio dels membres de la nova Academia ya aprovada per llei. El PP, a pesar de que havia guanyat per majoria absoluta, mantingue la primera proposta de deu components a gust del PSOE i onze triats pel PP. Aixina i tot, el PSOE es resistia a tancar el pacte i els mesos anaven passant. En realitat ningu, per diverses raons, tenia ganes de rematar la faena. El PSOE es sentia a gust en una situacio que no havia canviat en els ultims quinze anys. El PP sabia que tot el proces de lŽAVLL havia anat contra corrent dŽuna gran part dels seus votants i, sobre tot, dŽaquells valencianistes que, a ultima hora, li havien donat el seu vot confiant en unes promeses que no acabaven mai de concretar-se en fets. Recordem el document publicat en vespres dŽeleccions, firmat per persones destacades del valencianisme, com el President de Lo Rat Penat i alguns academics de la RACV, encara que ho feren a titul particular.

Este document, i la diferencia de criteris sobre la possibilitat de pertanyer a la nova Academia en cas de ser elegit, obrí un clavill profunt i perillos en el si del valencianisme. Per a uns la trayectoria seguida pel PP no garantisava en absolut una majoria valencianista convençuda en el si de lŽAVLL i, per tant, qualsevol partidari sincer de lŽautentica Llengua Valenciana devia negar-se en redo a formar part de la nova Academia. Per a uns atres, davant dŽuna realitat imparable, era de folls no estar presents, com fora, en una institucio que anava a decidir el futur de la Llengua Valenciana durant moltes decades i potser permanentment. No era, quede clar, una qüestio de principis, sino dŽestrategia a seguir. La primera, idealista i mes radical, requeria una dificil, per no dir impossible, unanimitat total per a poder ser efectiva. Era, i es, sense dubte la que mes simple i clarament presentava la situacio i, per tant, la que trobava mes reso i acollida en lŽambit popular del valencianisme. La segona, mes complexa i realista, volia evitar la propia absencia i marginacio, una volta mes, dels ambits oficials i politics, a on es prenen en definitiva les decissions. No servixen de res les constants declaracions de principis i denuncies, si no sŽestà present i actiu alla a on es fan les lleis i es prenen les decissions politiques. Desgraciadament el valencianisme no tenia en eixe moment representacio parlamentaria de ningun partit, i la pressio popular exigia a institucions no politiques iniciatives i actuacions mes alla de ses possibilitats i competencies. Els erros i caiguda dŽUV els estava pagant molt cars tot el valencianisme. SŽha de dir que UV havia iniciat la seua reconstrucccio presentant una Plataforma reivindicativa de les Normes del Puig, convertint-la en la bandera principal del seu programa politic. Pero la divisio o desacort tornaren a mostrar el nas en lŽorganisacio del XX aniversari de les Normes del Puig en un acte apart dels celebrats pel mati en el que algunes persones i entitats mes representatives, entre elles la mateixa promotora de les Normes, foren durament criticades.

En un ambient tens dŽexpectacio i hermetisme, sŽanà aplaçant una i atra vegada la data dels nomenaments i, dins del valencianisme, mentres uns proclamaven de bestreta el seu rebuig total a lŽAVLL o la seua gran desconfiança, uns atres es mostraven disposts a acceptar formar part dŽella en cas de que foren elegits. Quan, per fi, la llista va ser publicada, quedà clar que els provinents de la RACV o del seu entorn eren minoria i, per a sorpresa de tots, el Deca de la RACV formava part dels components de la nova AVLL.

Les reaccions no es feren esperar. El sector mes radical del valencianisme prengue i feu circular la plana dŽun diari, en la que apareixien les fotos i un curt curriculum de cada nou academic, afegint a cada u el calificatiu dŽantivalencià o traidor, segons els seus suposts antecedents catalanistes o valencianistes. La Junta de la RACV convocava una reunio dŽurgencia, en la que el Deca presentava la seua dimissio i tota la Junta en pes, a continuacio, renunciava als seus carrecs i convocava unes noves immediates eleccions. Passat el temps reglamentari, era presentada a la Junta General una llista tancada, encapçalada per Joan Lladro, en la que desapareixien la majoria dels antics carrecs, entre ells el del Secretari perpetuo Josep Aparicio. En la mateixa sessio, la Junta General aprovava un manifest de la nova Junta de Govern que, en paraules mesurades, reafirmava la precedent trayectoria de la RACV, es desmarcava de les decissions personals dels seus academics que havien acceptat formar part de lŽAVLL, avalava la competencia llingüistica de la seua Seccio de Llengua i Lliteratura (la que havia fet i mantenia les Normes del Puig) i llamentava que la proporcionalitat dels components de la nova AVLL no responguera a la de les sensibilitats de la societat valenciana. La RACV reforçava aixina el seu declarat valencianisme.

Mentres tant en el carrer sŽhavia ajuntat un grup que, sense passar de lŽagressio verbal, va fer prendre a la policia antidisturbis mides precautories per a endur-se a Xavier Casp i algun atre acompanyant en un furgo de proteccio. Esperaren encara a Aparicio, pero, com no eixia, se nŽanaren tranquilament a sopar. Ho se, perque yo estava alli i vaig parlar en alguns dŽells.

cites

Los mallorquines hablan una lengua que es tan antigua como el inglés y más pura que el catalán o el provenzal, sus parientes más cercanos.
Robert Graves

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: