Emili Miedes i Bisbal: Nova transcripcio de “Les Troves en lahors de la Verge Maria”

Per Joan Costa i Catala

S’han fet facsimils i transcripcions mes o manco encertades del primer llibre impres en Valencia, i el primer tambe provablement en tota Espanya. Un llibre colectiu, en el que participaren moltes persones importants de la rica i culta societat valenciana de l’ultim terç del nostre Segle d’Or. Es tracta d’un recull de poesies presentades a concurs, que tenia com a tema l’alabança a la Mare de Deu. Per aixo titularen el llibre “Les Troves en lahors de la Verge Maria”. Lo mes granat dels poetes del temps, i uns atres no tan coneguts, respongueren a la convocatoria.

L’autor d’esta nova edicio intenta oferir, al mateix temps que la reproduccio en facsimil del primer incunable, una transcripcio que esmena les moltes deficiencies de l’original i s’acomoda, en lo possible, a la moderna ortografia i puntuacio, que facilite al llector de hui la del text. De lo contrari, molts versos i estrofes sanceres, tal com estan en el text primitiu, resultarien poc menys que incomprensibles per al llector corrent, que no trobaria la manera d’unir i separar les frases per a que estes adquiriren sentit. Encara i tot, algun passage resulta complicat.

Pero tinc per a mi que l’intencio del filolec romaniste Emili Miedes va mes llunt de la purament lliteraria que dona la mida d’un alt nivell cultural, puix moltes d’elles mostren una bona factura i calitat. Pero son tambe una expressio de fe i devocio a la Mare de Deu, la qual encara seguix viva en el poble valencià. Ajustant cultura i devocio, el llector trobarà en este llibre un mostrari dels nostres millors poetes de la segona mitat del segle XV i uns motius d’inspiracio piadosa per a les seues pregaries a la Mare de Deu, en llengua valenciana.

No totes les estrofes i poesies mostren la mateixa calitat de contingut i perfeccio de forma, cosa prou natural, donada la diversitat dels seus autors. Pero en conjunt, el nivell es prou mes acceptable, tractant-se, en no pocs casos, de persones no especificament dedicades a l’art de la lliteratura. En realitat no pocs dels nostres millors classics adquirirren la fama lliteraria d’un modo prou circumstancial, com el nostre Joanot Martorell, princip de la novela valenciana; el mege Jaume Roig, autor de l’immortal Espill; Isabel de Villena, abadessa del Convent de la Santa Trinitat, autors practicament d’una sola obra, i uns atres meges, clergues i sobre tot notaris, que compaginaven l’eixercici de la seua professio en la noble activitat lliteraria.

Finalment, es facil recalcar, com a prova de la bona salut de l’entramat social i de la consistencia que la llengua valenciana havia adquirit com a vehicul d’expressio i de cultura, el caracter obert de la convocatoria a totes les classes socials i a unes atres llengües, com l’italià i el castellà. Si be trobem que la majoria dels participants pertanyen a la noblea, al clero i a l’alta burguesia, trobem dos escrivents, un argenter, un fabricant de naips, un estudiant i un anonim castellà que a mes, participa en la seua llengua. Molt llunt d’alguns actuals exclusivismes, que no mes manifesten dubtosos prejuïns, obscurs nacionalismes i una gran debilitat endogamica.

Joan Costa, s.j.

• Articul publicat en la revista Renou nº 41 de novembre de 2001